P53

P53
Estructures disponibles PDB Cerca ortòloga: PDBe RCSB Llista de codis id de PDB 4QO1, 1A1U, 1AIE, 1C26, 1DT7, 1GZH, 1H26, 1HS5, 1KZY, 1MA3, 1OLG, 1OLH, 1PES, 1PET, 1SAE, 1SAF, 1SAK, 1SAL, 1TSR, 1TUP, 1UOL, 1XQH, 1YC5, 1YCQ, 1YCR, 1YCS, 2AC0, 2ADY, 2AHI, 2ATA, 2B3G, 2BIM, 2BIN, 2BIO, 2BIP, 2BIQ, 2FEJ, 2FOJ, 2FOO, 2GS0, 2H1L, 2H2D, 2H2F, 2H4F, 2H4H, 2H4J, 2H59, 2J0Z, 2J10, 2J11, 2J1W, 2J1X, 2J1Y, 2J1Z, 2J20, 2J21, 2K8F, 2L14, 2LY4, 2MEJ, 2MWO, 2MWP, 2MZD, 2OCJ, 2PCX, 2RUK, 2VUK, 2WGX, 2X0U, 2X0V, 2X0W, 2XWR, 2YBG, 2YDR, 2Z5S, 2Z5T, 3D05, 3D06, 3D07, 3D08, 3D09, 3D0A, 3DAB, 3DAC, 3IGK, 3IGL, 3KMD, 3KZ8, 3LW1, 3OQ5, 3PDH, 3Q01, 3Q05, 3Q06, 3SAK, 3TG5, 3TS8, 3ZME, 4AGL, 4AGM, 4AGN, 4AGO, 4AGP, 4AGQ, 4BUZ, 4BV2, 4HFZ, 4HJE, 4IBQ, 4IBS, 4IBT, 4IBU, 4IBV, 4IBW, 4IBY, 4IBZ, 4IJT, 4KVP, 4LO9, 4LOE, 4LOF, 4MZI, 4MZR, 4X34, 4ZZJ, 5AOL, 5ABA, 5AOK, 2MWY, 5A7B, 5AOJ, 5AOI, 5ECG, 5AB9, 4FZ3, 4RP6, 4XR8, 5AOM, 4RP7, 5HOU, 5HP0, 5HPD, 5LGY, 5G4M, 5G4O, 5G4N, 5BUA
Identificadors
Àlies	TP53 (HUGO), BCC7, LFS1, P53, TRP53, tumor protein p53, BMFS5, Genes, p53
Identif. externs	OMIM: 191170   MGI: 98834   HomoloGene: 460   GeneCards: TP53   OMA: TP53 - orthologs
Malalties relacionades genèticament
carcinoma basocel·lular, head and neck squamous cell carcinoma , Li-Fraumeni syndrome , Li-Fraumeni syndrome 1 , leucèmia limfàtica crònica, carcinoma de fetge , leucèmia mieloide aguda, breast adenocarcinoma , gastric adenocarcinoma , adenocarcinoma pulmonar , osteosarcoma, prostate adenocarcinoma , lung small cell carcinoma , squamous cell carcinoma of the lung , càncer de l'intestí gros , pancreatic adenocarcinoma  [1]
Localització del gen (humà) Cromosoma: 17 (humà)[2] Banda 17p13.1 Inici 7.661.779 bp[2] Fi 7.687.538 bp[2]
Localització del gen (ratolí) Cromosoma: 11 (ratolí)[3] Banda 11 B3|11 42.83 cM Inici 69.471.185 bp[3] Fi 69.482.699 bp[3]
Patró d'expressió d'ARN Bgee humà ratolí (ortòleg) Més explicacions ventricular zone  eminència ganglionar  tendon of biceps brachii  monòcit stromal cell of endometrium  pell de l'abdomen  recte granulòcit skin of leg  múscul llis Més explicacions tail of embryo  genital tubercle  embrió ventricular zone  embrió epiblast  sac vitel·lí llavi blastocist somita Més referències a dades d'expressió BioGPS Més referències a dades d'expressió
Ontologia genètica Funció molecular protein N-terminus binding  DNA-binding transcription factor activity  protein self-association  core promoter sequence-specific DNA binding  DNA-binding transcription factor activity, RNA polymerase II-specific  protein phosphatase binding  unió d'ATP  transcription factor binding  metal ion binding  protein phosphatase 2A binding  enzyme binding  zinc ion binding  chromatin binding  unió de proteasa  damaged DNA binding  unió proteica  histone acetyltransferase binding  copper ion binding  protein kinase binding  chaperone binding  DNA-binding transcription activator activity, RNA polymerase II-specific  receptor tyrosine kinase binding  p53 binding  unió de proteïnes idèntica  protein heterodimerization activity  unió de la proteïna de la ubiquitina  RNA polymerase II transcription regulatory region sequence-specific DNA binding  DNA binding  RNA polymerase II cis-regulatory region sequence-specific DNA binding  TFIID-class transcription factor complex binding  mRNA 3'-UTR binding  histone deacetylase binding  disordered domain specific binding  promoter-specific chromatin binding  histone deacetylase regulator activity  protein homodimerization activity  MDM2/MDM4 family protein binding  Component cel·lular citoplasma  mitocondri  nucli cel·lular  nuclear body  transcription factor TFIID complex  nuclear matrix  replication fork  nuclèol  reticle endoplasmàtic  nucleoplasma  matriu mitocondrial  PML body  citosol  Intracel·lular  transcription regulator complex  complex macromolecular  site of double-strand break  Procés biològic positive regulation of histone deacetylation  DNA damage response, signal transduction by p53 class mediator resulting in cell cycle arrest  procés rítmic  replicative senescence  negative regulation of telomerase activity  oligodendrocyte apoptotic process  cellular response to DNA damage stimulus  intrinsic apoptotic signaling pathway  positive regulation of neuron apoptotic process  regulation of mitochondrial membrane permeability  positive regulation of reactive oxygen species metabolic process  cellular response to ionizing radiation  positive regulation of thymocyte apoptotic process  negative regulation of helicase activity  cicle cel·lular  Ras protein signal transduction  proliferació cel·lular  cellular response to hypoxia  negative regulation of cell population proliferation  Reparació per excisió de nucleòtid  cellular response to glucose starvation  regulació de la transcripció, modelat amb ADN  response to antibiotic  transcripció, plantilla d'ADN  ER overload response  positive regulation of transcription, DNA-templated  negative regulation of cell growth  via intrínseca de senyalització apoptòtica per mediador de classe p53  positive regulation of peptidyl-tyrosine phosphorylation  procés viral  response to gamma radiation  negative regulation of fibroblast proliferation  positive regulation of intrinsic apoptotic signaling pathway  diferenciació cel·lular  determination of adult lifespan  positive regulation of transcription from RNA polymerase II promoter in response to endoplasmic reticulum stress  cellular response to UV  DNA damage response, signal transduction by p53 class mediator  negative regulation of apoptotic process  protein tetramerization  oxidative stress-induced premature senescence  positive regulation of release of cytochrome c from mitochondria  circadian behavior  negative regulation of transcription, DNA-templated  protein localization  intrinsic apoptotic signaling pathway in response to DNA damage by p53 class mediator  positive regulation of execution phase of apoptosis  desenvolupament d'organisme multicel·lular  positive regulation of protein insertion into mitochondrial membrane involved in apoptotic signaling pathway  positive regulation of gene expression  mitotic G1 DNA damage checkpoint signaling  positive regulation of protein oligomerization  positive regulation of apoptotic process  entrainment of circadian clock by photoperiod  response to X-ray  positive regulation of transcription by RNA polymerase II  base-excision repair  DNA damage response, signal transduction by p53 class mediator resulting in transcription of p21 class mediator  regulation of cell cycle G2/M phase transition  proteasome-mediated ubiquitin-dependent protein catabolic process  regulation of signal transduction by p53 class mediator  apoptosi  transcription by RNA polymerase II  positive regulation of protein export from nucleus  mort cel·lular programada  regulation of apoptotic process  protein deubiquitination  phosphatidylinositol-mediated signaling  negative regulation of transcription by RNA polymerase II  autofàgia  mRNA transcription  cytokine-mediated signaling pathway  positive regulation of RNA polymerase II transcription preinitiation complex assembly  RNA polymerase II preinitiation complex assembly  protein homotetramerization  protein-containing complex assembly  cellular response to gamma radiation  signal transduction by p53 class mediator  cellular response to actinomycin D  positive regulation of pri-miRNA transcription by RNA polymerase II  positive regulation of production of miRNAs involved in gene silencing by miRNA  in utero embryonic development  somitogènesi  release of cytochrome c from mitochondria  hematopoietic progenitor cell differentiation  T cell proliferation involved in immune response  B cell lineage commitment  T cell lineage commitment  response to ischemia  double-strand break repair  regulation of transcription by RNA polymerase II  protein import into nucleus  response to oxidative stress  transforming growth factor beta receptor signaling pathway  gastrulació  negative regulation of neuroblast proliferation  central nervous system development  heart development  ritme circadiari  negative regulation of DNA replication  rRNA transcription  response to UV  response to salt stress  embryo development ending in birth or egg hatching  negative regulation of gene expression  positive regulation of cardiac muscle cell apoptotic process  cerebellum development  negative regulation of transforming growth factor beta receptor signaling pathway  T cell differentiation in thymus  regulation of tissue remodeling  multicellular organism growth  positive regulation of mitochondrial membrane permeability  positive regulation of transcription from RNA polymerase II promoter in response to stress  regulation of cell population proliferation  mitochondrial DNA repair  regulation of DNA damage response, signal transduction by p53 class mediator  regulation of neuron apoptotic process  negative regulation of proteolysis  negative regulation of mitotic cell cycle  bone marrow development  embryonic organ development  protein stabilization  chromosome organization  neuron apoptotic process  regulation of cell cycle  hematopoietic stem cell differentiation  interferon-gamma-mediated signaling pathway  cardiac septum morphogenesis  positive regulation of transcription from RNA polymerase II promoter in response to hypoxia  positive regulation of programmed necrotic cell death  intrinsic apoptotic signaling pathway in response to endoplasmic reticulum stress  regulation of thymocyte apoptotic process  necroptosis  cellular response to UV-C  negative regulation of mitophagy  regulation of mitochondrial membrane permeability involved in apoptotic process  regulation of intrinsic apoptotic signaling pathway by p53 class mediator  negative regulation of production of miRNAs involved in gene silencing by miRNA  negative regulation of glucose catabolic process to lactate via pyruvate  intrinsic apoptotic signaling pathway in response to hypoxia  regulation of fibroblast apoptotic process  negative regulation of reactive oxygen species metabolic process  regulation of cellular senescence  Fonts: Amigo / QuickGO
Ortòlegs Espècies Humà Ratolí Entrez 7157 22059 Ensembl ENSG00000141510 ENSMUSG00000059552 UniProt P04637 P02340 RefSeq (ARNm) NM_001276761 NM_000546 NM_001126112 NM_001126113 NM_001126114 NM_001126115 NM_001126116 NM_001126117 NM_001126118 NM_001276695 NM_001276696 NM_001276697 NM_001276698 NM_001276699 NM_001276760 NM_001127233 NM_011640 RefSeq (proteïna) NP_000537 NP_001119584 NP_001119585 NP_001119586 NP_001119587 NP_001119588 NP_001119589 NP_001119590 NP_001263624 NP_001263625 NP_001263626 NP_001263627 NP_001263628 NP_001263689 NP_001263690 NP_001120705 NP_035770 Localització (UCSC) Chr 17: 7.66 – 7.69 Mb Chr 11: 69.47 – 69.48 Mb Cerca a PubMed [4] [5]
Wikidata
Veure/Editar gen humà Veure/Editar gen del ratolí

La p53 (també coneguda com a proteïna 53 o proteïna tumor 53), és una proteïna supressora tumoral que en humans és codificada pel gen TP53.^[6][7][8][9] És crucial en organismes pluricel·lulars, on regula el cicle cel·lular i d'aquesta manera funciona com a supressora tumoral, i, per tant, està implicada en la prevenció del càncer. Per aquest motiu, la p53 ha estat descrita com a “la guardiana del genoma”, “l'àngel guardiana dels gens”, i “la gran vigilant”, referint-se al seu rol com a conservadora de l'estabilitat prevenint la mutació del genoma.^[10] El nom “p53” fa referència a la seva aparent massa molecular: mitjançant la tècnica de SDS-PAGE s'obté que és una proteïna de 53 quilo Daltons (kDa). Tot i així, si ens basem en càlculs extrets dels residus dels seus aminoàcids, obtenim que la seva massa és en realitat només 43,7 kDa. Aquesta diferència és deguda a la gran quantitat de residus de prolina a la proteïna, que alenteixen la migració de la proteïna a SDS-PAGE, fent que la proteïna sembli més pesada del que realment és.^[11] Aquest efecte s'observa a la p53de moltes espècies, incloent els humans, rosegadors, granotes i peixos.

La P53 és també coneguda com:

• Nom d'UniProt: Cellular tumor antigen p53 (antigen del tumor cel·lular p53)
• Antigen NY-CO-13
• Fosfoproteïna p53
• Transformation-releated protein 53 (TRP53) (Proteïna relacionada amb la transformació 53)
• Supressor tumoral p53

En humans, p53 és codificada pel gen TP53, situat al braç curt del cromosoma 17 (17p13.1). El gen comprèn 20kb, amb un exó 1 no-codificant i un primer intró molt llarg de 10 kb. La seqüència codificant conté cinc regions que mostren un gran grau de conservació en vertebrats, predominantment als exons 2, 5, 6, 7 i 8, però les seqüències trobades als invertebrats mostren només una semblança llunyana a la proteïna TP53 dels mamífers.^[12] Gens TP53^[13] homòlegs han estat identificats en la majoria de mamífers pels quals les dades del genoma complet estan disponibles. En humans, un polimorfisme comú implica la substitució d'una arginina per una prolina al codó en posició 72. Molts estudis han investigat una relació genètica entre aquesta variació i la susceptibilitat al càncer, tot i així, una anàlisi combinada no va mostrar una relació.^[14] Per aquests mamífers, el gen està situat a diferents cromosomes:

• Ximpanzé i orangutan, cromosoma 17
• Macaco, cromosoma 16
• Ratolí, cromosoma 11
• Rata, cromosoma 10
• Gos, cromosoma 5
• Vaca, cromosoma 19
• Porc, cromosoma 12
• Cavall, cromosoma 11
• Opòssom, cromosoma 12

(La lletra en cursiva és utilitzada per denominar el gen TP53 i distingir-lo de la proteïna que aquest codifica).

La p53 humana està composta de 393 aminoàcids i té set dominis proteïcs:

1. Un domini N-terminal acídic d'activació de la transcripció (TAD), també conegut com a domini d'activació 1 (AD1), que activa els factors de transcripció: residus 1-42. El N-terminal conté dos dominis d'activació de la transcripció complementaris, un més gran en els residus 1-42 i un altre més petit als residus 55-75, específicament implicats en la regulació de diversos gens pro-apoptòtics.^[15]
2. Domini d'activació 2 (AD2), important per l'activitat apoptòtica: residus del 43 al 63.
3. Domini ric en prolina important per l'activitat apoptòtica de la p53: residus 64-92.
4. Domini central ADN-vinculant (DBD). Conté un àtom de zinc i diverses arginines: residus 100-300. Aquesta regió és responsable de la vinculació amb el co-repressor LMO3 de p53.^[16]
5. Domini de senyalització de la localització nuclear: residus 316-325
6. Domini d'homo-oligomerització (OD): residus 307-355.
7. C-terminal implicat en la disminució de la quantitat d'ADN-vinculant del domini central a la cèl·lula: residus 356-393.^[17]

Va ser identificat un tàndem de dominis de transactivació de nou aminoàcids (9aaTAD) en les regions AD1 i AD2 del factor de transcripció p53.^[18] Les mutacions de bloqueig de gens (KO) i la posició de la interacció de p53 amb TFIID estan llistades a sota:^[19]

Els 9aaTADs medien la interacció de p53 amb coactivadors generals - TAF9, CBP/p300 (tots els quatre dominis KIX, TAZ1, TAZ2 i IBiD), GCN5 I PC4, proteïna reguladora MDM2 i proteïna replicadora A (RPA).^[20][21]

Les mutacions que desactiven la p53 en càncer normalment succeeixen en el DBD. La majoria de les mutacions destrueixen l'habilitat de la proteïna d'enllaçar-se amb la seqüència d'ADN que és el seu objectiu. Això fa que previngui l'activació transcripcional d'aquests gens. Les mutacions en el DBD són recessives i sense funcionalitat. Les molècules de p53 amb mutacions al OD dimeritzen amb el p53 “salvatge” i les prevenen d'activar la transcripció. Per tant, les mutacions al OD tenen un efecte dominant negatiu sobre la funció de la p53. La p53 “salvatge” és una proteïna amb alta labilitat, que consta de regions no estructurades i plegades que funcionen de manera sinèrgica.^[22]

La p53 té molts mecanismes de funció contra el càncer i té un paper en l'apoptosi, en l'estabilitat genòmica i en la inhibició d'angiogènesis. En el seu paper contra el càncer, p53 treballa mitjançant diversos mecanismes:

• Pot activar proteïnes de reparació de l'ADN quan aquest ha sofert danys.
• Pot induir l'aturada del creixement mantenint el cicle cel·lular al punt de regulació G₁/S en reconèixer ADN danyat. (Si manté la cèl·lula en aquest punt durant molt de temps, les proteïnes reparadores de l'ADN tindran temps de reparar el dany i la cèl·lula podrà continuar el cicle cel·lular).
• Pot iniciar apoptosi, la mort programada de la cèl·lula, si el dany de l'ADN ha resultat ser irreparable.

La p53 activada s'uneix a l'ADN i activa l'expressió de diversos gens, inclosos WAF1/C1P1 codificant per p21. p21(WAF1) s'uneix als complexos G1-S/CDK (CDK2) i S/CDK (molècules importants per la transició G1/S del cicle cel·lular) inhibint la seva activitat. Quan p21 (WAF1) està acomplexada amb CDK2 la cèl·lula no pot continuar cap al següent pas de la divisió cel·lular. Una p53 mutant no unirà l'ADN d'una forma efectiva, i, com a conseqüència, la proteïna p21 no serà capaç d'actuar com a “senyal de stop” per la divisió cel·lular. Així, la cèl·lula es dividirà incontrolablement i formarà tumors.^[23] Investigacions recents també han vinculat les vies del p53 i RB1, via p14ARF, assolint la possibilitat que les vies poden regular-se entre si.^[24] La regulació de LIF portada a terme per la p53 s'ha demostrat que facilita la implantació en el model de ratolí i possiblement en humans.^[25] L'expressió de la p53 pot ser estimulada per la llum UV, la qual també causa danys en l'ADN. En aquest cas, la p53 pot iniciar esdeveniments que porten al bronzejat.^[26][27]

La p53 s'activa en resposta a una gran varietat de tipus d'estrès, els quals inclouen però no estan limitats a danys en l'ADN (induït per UV, IR, o agents químics com el peròxid d'hidrogen), l'estrès oxidatiu,^[28] el xoc osmòtic, l'esgotament de ribonucleòtid i la desregulació de l'expressió d'oncògens. Aquesta activació està marcada per dos esdeveniments. En primer lloc, la vida mitjana de la proteïna p53 s'incrementa dràsticament, donant lloc a una ràpida acumulació de p53 en cèl·lules que han patit alguna agressió cel·lular (estrès). En segon lloc, un canvi conformacional obliga a la p53 a ser activada com un regulador de transcripció en aquestes cèl·lules. L'esdeveniment crític que porta a l'activació de la p53 és la fosforilació del seu domini N-terminal. El domini d'activació transcripcional N-terminal conté un gran nombre de llocs de fosforilació i pot ser considerat com la principal diana per les proteïna-cinases transductoras de senyals d'estrès.

Les proteïna-cinases que són conegudes de marcar aquest domini d'activació de la transcripció de la p53 poden ser dividides en dos grups. Un primer grup de proteïna-cinases pertany a la família MAPK (JNK1-3, ERK1-2, p38 MAPK), la qual és coneguda de respondre a diferents tipus d'estrès tals com danys de la membrana, estrès oxidatiu, xoc osmòtic, xoc tèrmic, etc. Un segon grup de proteïna-cinases (ATR, ATM, CHK1 and CHK2, DNA-PK, CAK) està implicat en el lloc de control de la integritat del genoma, una cascada molecular que detecta i respon a les diverses formes de dany en l'ADN causat per estrès genotòxic. Els oncògens també estimulen l'activació de la p53, regulada per la proteïna p14ARF. En cèl·lules no estressades, els nivells de p53 es mantenen baixos mitjançant una degradació d'aquesta. Una proteïna anomenada Mdm2 (també anomenada HDM2 en humans), la qual és al seu torn un producte de la p53, s'uneix a la p53 evitant la seva acció i la transporta des del nucli cel·lular fins al citosol. Mdm2 actua també com una ligasa d'ubiquitina i uneix covalentment l'ubiquitina a la p53 i això la marca per a la seva degradació al proteasoma. No obstant, l'ubiquitinització de la p53 és reversible. Una proteasa d'ubiquitina específica, USP7 (o HAUSP), pot escindir l'ubiquitina de la p53, el que la protegeix de la degradació en el proteasoma. Aquest és un dels mitjans a través del qual la p53 és estabilitzada en resposta a danys oncogènics. La fosforilació de l'extrem N-terminal de la p53 per la proteïna-cinasa mencionada anteriorment interromp la unió Mdm2. Altres proteïnes, com la Pin1, són després reclutades per la p53 i indueixen un canvi conformacional en aquesta, el qual prevé de més unions amb Mdm2. La fosforilació també permet la unió de coactivadors transcripcionals, com el p300 o PCAF, que després acetilen l'extrem carboxil de la p53, exposant el seu domini d'unió a l'ADN, permetent-l'hi l'activació o la supressió de gens específics. Enzim desacetiladors, com el Sirt1 i Sirt7, poden desacetilar la p53, portant a la inhibició de l'apoptosi.^[29] Algun oncògens poden estimular també la transcripció de proteïnes que s'uneixen a Mdm2 i inhibeixen la seva activitat.

Si el TP53 es troba danyat, la supressió tumoral es veu reduïda severament. Les persones que hereten únicament una còpia funcional del gen TP53 desenvoluparan tumors a l'edat adulta amb més probabilitat, és una malaltia coneguda com a Li-Fraumeni syndrome. El gen TP53 també pot estar danyat a algunes cèl·lules per agents mutàgens (productes químics, radiació o virus), augmentant la probabilitat que la cèl·lula comenci una divisió descontrolada. Més del 50 percent dels tumors humans tenen una mutació o deleció del gen TP53.^[30] Augmentar la quantitat de p53, cosa que inicialment sembla una bona manera de tractar els tumors o evitar la seva propagació, en l'actualitat no és un mètode útil de tractament, ja que pot causar envelliment prematur.^[31] La pèrdua de p53 crea una inestabilitat genòmica que molt sovint dona el fenotip d'aneuploïdia.^[32] Certs patògens també poden afectar la proteïna p53 que expressa el gen TP53. Un exemple d'aquest, el Virus del Papil·loma Humà (VPH), codifica una proteïna, la E6, que s'uneix a la proteïna p53 i la inactiva. Això en sinergia amb la inactivació d'un altre regulador del cicle cel·lular, el pRb, per la proteïna E7 del HPV, permet la divisió cel·lular repetida manifestada a les berrugues. Certs tipus de HPV, particularment els tipus 16 i 18, també poden induir la progressió d'una berruga benigna fins a una displàsia cervical de baix o alt grau, que són formes reversibles de lesions precanceroses. Les infeccions persistents del coll uterí durant els anys poden causar canvis irreversibles induint un carcinoma in situ i ocasionalment un càncer cervical invasiu. Això resulta dels efectes dels gens del HPV, particularment dels que codifiquen E6 i E7, que són les dues oncoproteïnes virals preferentment retingudes i expressades en els càncers de coll uterí per la integració del DNA viral en el genoma de la cèl·lula hoste.^[33] En humans sans, la proteïna p53 és produïda y degradada contínuament en la cèl·lula. La degradació de la proteïna p53 està, com ja hem mencionat, associada al vinculament de MDM2. En un bucle de retroalimentació negativa, l'MDM2 és auto induït per la proteïna p53. No obstant, les proteïnes p53 mutades sovint no indueixen MDM2, pel que són capaces d'acumular-ho en grans concentracions. Pitjor encara, les proteïnes mutants poden inhibir per si mateixes els nivells de proteïnes p53 normals.

La p53 va ser identificada en el 1979 per Lionel Crawford, David P. Lane, Arnold Levine, i Lloyd Old, mentre treballaven per a la Imperial Cancer Reserch Fund (UK) de la Universitat de Princeton/UMDNJ (Institut de Càncer de New Jersey), i Sloan-Kettering Memorial Hospital, respectivament. S'havia plantejat la hipòtesi de la seva existència prèviament com la diana del virus SV40, un cep que induïa el desenvolupament de tumors. El gen TP53 del ratolí, va ser clonat per primer cop per Peter Chumakov de l'Acadèmia Russa de les Ciències el 1982,^[34] i independentment el 1983 per Moshe Oren en col·laboració amb David Givol (Institut Weizmann de Ciències).^[35][36] El gen TP53 humà va ser clonat en 1984 i la còpia de la seva longitud completa el 1985.^[37] Inicialment semblava ser un oncogèn a causa de la utilització de DNAc mutat seguint la purificació del RNAm de cèl·lules tumorals. El seu caràcter com a gen supressor tumoral va ser revelat finalment el 1989 per Bert Vogelstein treballant al Johns Hopkins School of Medicine.^[38] Warren Maltzman, del Waksman Institute of Rutgers University va demostrar primer que el TP53 era sensible a danys del DNA en forma de radiació ultraviolada.^[39] En un seguit de publicacions el 1991-1992, Michael Kastan, Johns Hopkins University, va indicar que el TP53 era una part fonamental de la via de transducció de senyals que ajudaven a les cèl·lules a respondre danys al DNA.^[40] El 1992, Wafik El-Deiry quan treballava amb Bert Vogelstein a la Universitat Johns Hopkins van identificar la seqüència de consens, a quina p53 humana podria vincular, per ADN genòmic humà immunoprecipitat que pot ser unit per la proteïna humana p53 produïda per baculovirus. Aquesta seqüència va ser publicada al primer número de la revista Nature Genetics el 1992 en un treball molt citat. La seqüència de consens és 5'-RRRCWWGYYY-N(0-13)-RRRCWWGYYY-3' i està localitzada a les regions regulatòries dels gens que són activats pel factor de transcripció p53. La presència dels elements de resposta de p53 dins o al voltant dels gens (promotors, upstream sequences, introns) és un predictor poderós de la regulació i l'activació d'un gen particular per p53. El 1993, el p53 va ser votada com la molècula de l'any per la revista Science.^[40] Aquest mateix any, el 1993, Wafik El Deiry quan estava treballant amb Berg Vogelstein a la Universitat Jinh Hopkins van descobrir el p21 (WAF1) com un gen regulat directament pel p53. Aquest treball es va convertir en l'article més citat publicat mai al Journal Cell, i van proporcionar un mecanisme molecular pel qual les cèl·lules dels mamífers paren el creixement quan hi ha danys. La proteïna p21 (WAF1) s'uneix directament als complexos de ciclina-CDK que condueixen el cicle cel·lular i inhibeixen la seva activitat cinasa, causant la detenció del cicle cel·lular per permetre que es doni la reparació. La p21 també pot regular la detenció del creixement associat amb la diferenciació i una detenció permanent del creixement associada a la senescència. El gen p21 conté diferents elements de resposta al p53 que regulen la unió directa de la proteïna p53, resultant en l'activació trasncripcional del gen que codifica la proteïna p21 (WAF1).

S'ha vist que la p53 pot interaccionar amb: