oriente

oriente

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de orientar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb orientar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb orientar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb orientar.

• [1] oriento, orienti, orient
• [2] orienti, oriento
• [3] orienti, oriento
• [4] orienti

• Síl·labes: o·ri·en·te (4)

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /oˈɾjen.te/, meridional \oˈɾjeŋ.te\

Americà: alt /oˈɾjen.t(e)/, baix \oˈɾjeŋ.te\, austral /oˈɾjen.te/

• Rimes: -ente
• Etimologia: Del llatí oriens.

oriente m. ‎(plural orientes)

1. orient, est

• este

• Oriente

oriente

1. primera persona del singular (yo) del present de subjuntiu del verb orientar
2. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present de subjuntiu del verb orientar
3. tercera persona del singular (él, ella, usted) de l'imperatiu del verb orientar

• Síl·labes: o·rien·te (3)
• Anagrames: entreoí, tironee, tironeé

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre oriente