Samkhya

Samkhya ('enumeració' en sànscrit) és considerada la més antiga de les sis dàrxanes o doctrines clàssiques (segles II-VI dC) de l'hinduisme que comprèn moltes altres escoles. Principalment s'ocupa d'enumerar i descriure les característiques principals de l'existència. És una doctrina fortament dualista (esperit-matèria). Afirma que tant el puruixa (‘home’, esperit, essència) com la prakriti (matèria, substància) són dues realitats eternes. Es pot considerar un marc pràctic pels que es troben diferents nivells o categories en la seva practica de la meditació.^[1]

Tradicionalment es considera que va ser fundada pel savi Kapilà, encara que no hi ha cap evidència històrica que ho provi.

El samkhya, en el marc de les sis dàrxaness, és l'escola d'Ixvara Krixna cap al 350 dC, autor de les Samkhya Karikà.

És la primera de les grans cosmogonies del període clàssic de la filosofia hindú i un dels sistemes filosòfics més antics de la tradició brahmànica. Possiblement el samkhya no va ser sempre ortodox. S'ha suggerit que en els seus orígens podria ser un moviment d'oposició als excessos cerimonials i rituals del brahmanisme.^[2] Però amb el temps es convertiria en una de les escoles clàssiques de la filosofia índia, associada al ioga. La seva importància deriva d'haver contribuït a desenvolupar conceptualment la resta d'escoles ja sigui adoptant, desenvolupant o refutant algunes de les seves idees i terminologia.^[3]

La majoria dels erudits afirmen que originalment era una escola del pensament ateu. Més tard va passar a ser un dels sis sistemes àstika, o sigui, que creu en l'existència de Déu i que reconeix l'autoritat del Rigveda (de mitjan II mil·lenni aC, el text més antic de la literatura de l'Índia).

Actualment a l'hinduisme no existeix una escola samkhya com a tal, però la seva influència es percep en les doctrines del ioga i el vedanta.

Encara que aquestes escoles es troben ja, en el període clàssic, marcades per l'escriptura. Els orígens del samkhya van ser de tradició oral.

Podem trobar referències d'aquesta escola des de les primeres Upanixads (Chāndogya 800-600 aC), fins a les més tardanes (Katha, Svetāśvatara 400-200 aC). També en tractats de ciència política com el Arthaśāstra (Kautilya, 300 a.ec), en les grans èpiques (en el Moksadharma i la Bhagavad gītā del Mahābhārata, 200 aC–200), en alguns dharmaśāstra com Manusmrti (200 a.ec–200), en biografies sànscrites de Gautama Buda com ara el Buddhacarita (Aśvagosa,ca.100), en reculls de medicina com el Caraka-samhita (Caraka, ca. 100–200) i el sevaśruta-samhitā (ca. 200–300), i a la literatura enciclopèdica dels purāna (Mārkandeya, Vāyu i uns altres, de l'any 300 d'ara endavant). L'abundància d'al·lusions, referències o fragments de filosofia samkhya en totes aquestes obres permet inferir que gaudia d'un gran prestigi i influència en l'antiguitat.^[2]

Transliteració:

• सांख्य en devanagari del sànscrit.
• sāṃkhya: en el sistema IAST (alfabet internacional de transliteració sànscrita).

Significat:

• Literalment ‘enumeració, recompte, discriminació, classificació’, sent sāṃ (saṃyak): ‘complet’ i khyā: ‘càlcul'.
• Algú que calcula o discrimina bé, especialment un adherent a la doctrina samkhya (segons el Mahabharata i la Chulika-upanishad).
• Relacionat amb nombres, que en gramàtica s'expressa per les terminacions de cas (segons el iogui Patanjali, del segle iii aC).
• Numeral (adjectiu), segons el diccionari sànscrit - anglès de Wilson.
• Racional, discriminatori (segons Wilson).
• Nom del déu Xiva (segons el Mahabharata).
• Patronímic del savi vèdic Atrí (segons l'índex Anukramanikás).

• El text més antic conegut sobre el samkhya és el Samkhya kàrika de Ishvara Krishna (segle iii a V). Kàrika significa estrofa rimada. L'autor declara que pertany a la successió de deixebles provinents de Kapilà, a través d'Àsuri i Panxa Sikha. Existeix una edició en català Les estrofes del Samkhya a cura de Laia Villegas.^[3]
• Gaudapada (segle viii) va escriure un comentari sobre aquest Kàrika.
• El següent comentari important del Kàrika és el Samkhya-tatuà-kaumudí de Vachàspati (segle ix).
• Els dos textos que els hindús li atribueixen al savi Kapilà són el Samkhya-pravachana-sutra, en 6 capítols i 526 sutras, i el Tatuà-samasa, d'amb prou feines 22 versos, en els quals queden enumerats tots els temes principals de la doctrina. Des de principis del segle XX es creu que el primer data del segle XIV o xv, ja que Guna Ratna (del segle XIV) no ho esmenta, però sí que esmenta al Kàrika.
• El tractat Samkhya-chandrikà (la lluna de la doctrina de l'enumeració), de Naràiana, es basa en el Kàrika.
• Hi ha quatre comentaris sobre el Samkhya-pravachana-sutra:
  • El Kapilà-samkhya-pravachana-sutra-vritti, d'Aniruddha (segle xv);
  • El Samkhya-pravachana-bhasia, de Vigñana Bhikshu': (segle xvi), el més important;
  • El Samkhya-pravachana-sutra-vritti-sara, de Majadeva (cap al segle xvii);
  • El Laghu-samkhya-sutra-vritti, de Naguesha.^[4]

La doctrina samkhya es basa en l'enumeració dels 25 principis (tattva) de la realitat:

• El puruixa ('el que gaudeix', l'esperit), que no és productor de res ni producte de res.
• La prakriti (essència primordial), a partir de la qual evolucionen les següents 23 entitats:
  • Buddhi/ mahat (intel·ligència, intuïció, decisió i/o voluntat).
  • Ahamkara (l'ego, el concepte de jo. És el que crea la identitat.
  • Manas (la ment).
  • Els cinc buddhindriya (òrgans de coneixement: nas, llengua, ulls, pell, orelles).
  • Els cinc karmendriya (òrgans d'acció: anus, genitals, peus, mans, parla).
  • Els cinc tanmatra (elements subtils: olor, sabor, color, tacte, so).
  • Els cinc bhuta (elements basts: terra, aigua, foc, aire i èter).

En el seu comentari al kàrika 22 del Samkhya kàrika, Vachaspati, citat a dalt, assenyala que la ment, els òrgans de coneixement, d'acció i els elements subtils formen un tot al que es denomina «els setze» (la ment és òrgan tant de coneixement com d'acció). Els cinc majá-bhutas deriven dels tan-mādesprés de la següent manera: el so produeix i caracteritza a l'èter, el so i tacte a l'aire, el so, tacte, i color al foc, el so, tacte, color, i sabor a l'aigua, i el so, el tacte, el color, el sabor i l'olor a la terra.

El samkhya és una doctrina fortament dualista (esperit-matèria). Afirma que tant el purusha (‘home’, esperit, essència) com la prakriti (matèria, substància) són dues realitats eternes.

El concepte de purusha podria ser el conjunt de les ànimes individuals; en aquest sentit difereix amb el ioga, que el considera com la Gran Ànima Universal.

Mentre que la prakriti és la font de tota la matèria, la força o energia a partir de la qual deriven totes les formes, té el seu origen i és activat pel purusha.

L'escola original del samkhya no tenia lloc per a un déu creacionista. Segons el Samkhya-pravachana-sutra (1.92), no es pot admetre l'existència d'un īśwara (déu controlador), ja que no es pot provar. També argumenta que un déu immutable no podria ser la causa d'aquest món mutable.

Posteriorment, els seguidors del samkhya van adoptar el teisme i van incloure al īśwara en les seves creences. Probablement pel seu contacte amb la doctrina teista del ioga. Van considerar que hi havia dues categories de purushas. Uns eren les ànimes individuals, petits gaudidors de la matèria; i l'altre era el mahā purusha, el gran gaudidor de l'univers.

El capítol 25 del tercer cant del Bhagavata-purana reflecteix aquesta creença. D'aquest text es desprèn que es creia que hi havia dues samkhya, la més antiga creada per un savi anomenat Kapilà, i l'altra, el samkhya ioga, creat per Kapilá Deva, una encarnació de Vixnu com un nen savi. Ell li va ensenyar aquesta nova filosofia teista a la seva mare Deva Juti.

El segon capítol de la (l'argumentació del déu Krixnà davant el seu amic Arjuna) es diu justament samkhya-ioga.

L'escola samkhya ha influït profundament l'escola hindú del ioga, de Patànjali.

El samkhya considera que la matèria és real, concepte que difereix del ioga, segons el qual la matèria és solament una manifestació de māiā (‘el que no és', la il·lusió). En el samkhya també es diu que l'esperit només pot manifestar-se a través d'un cos. Afegeix a més que tota forma és regida per les tres gunas (qualitats de la matèria):

• Sattva (bondat, consciència, llum, puresa, saviesa),
• Rajas (passió, activitat, moviment),
• Tamas (foscor, ignorància, inèrcia, densitat).

Segons la doctrina samkhya, el coneixement és possible gràcies als tres pramanas (mitjans de coneixement), que són:

• Śabda: ‘so’ testimonio verbal. Que perquè resulti vàlid deu ser d'algú de provada competència.
• Pratyaksha o drishtam: percepció directa per mitjà dels sentits.
• Anumana: deducció lògica. Aquesta intervenció es divideix en dos tipus (intervenció directa o indirecta) o en tres tipus:
  • Purvavat: basat en experiències passades. Per exemple, quan no apropem la mà al foc perquè sabem que ens anem a cremar.
  • Śeshavat: Quan la propietat d'un objecte individual la hi apliquem als altres objectes iguals. Per exemple, quan provem una gota d'aigua salada i pensem que tota l'aigua és salada.
  • Samanyato drishta: Quan s'intueix el que no és perceptible. Per exemple quan s'intueix el moviment dels estels en observar-les ocupant diferents posicions en el firmament en diferents moments de la nit.

• Tola, Fernando, y Carmen Dragoneti. Filosofía de la India. Del Veda al vedanta. El sistema samkhya. Barcelona: Kairós (Sabiduría Perenne)., 2008. ISBN 978-84-7245-688-4. 
• Ishvarakrishna. Les estrofes del Samkhya (Samkhyakarika). Edicií i traducció de laia Villegas. Barcelona: Fragmenta (Sagrats i clàssics), 2007. ISBN 978-84-935695-9-4

• Sāṃkhya Kārikā de Īśvara Kriṣṇá. Arxivat 2012-07-10 a Wayback Machine. El text més antic conegut del saṃkhya, segle V