Doo-wop

Doo-wop
Origen	Estats Units d'Amèrica
Creació	dècada del 1930
Part de	rhythm and blues i grup vocal

The Earth Angels junt a Kathy Young, interpretant l'èxit d'aquesta última *A Thousand Stars*, en el Benedum Center for the Performing arts, Pittsburgh, Pennsilvània.

«Doo-wop» és una onomatopeia, que en català s'acostuma a traduir com a du-du-a, que serveix per designar un gènere musical americà, variant del rhythm and blues.^[1]^[2] Aquest s'originà durant la dècada dels 40 del segle xx en el sí de la comunitat afroamericana.^[3] Els principals focus en aquell moment foren les ciutats nord-americanes de Nova York, Philadelphia, Pittsburgh, Chicago, Baltimore, Newark, Detroit, Washington i Los Angeles.^[4]^[5]

Orígens

Nascut del matrimoni dels ritmes sincopats africans i dels himnes religiosos dels blancs puritans al començament dels anys 1940, el doo-wop és un estil vocal fortament influenciat pel gospel i pels barbershops quartets (quartets de perruqueria).

És interpretat per grups de quatre o cinc cantants negres, generalment: un solista, tenor lleuger canta la melodia, un altre tenor i un baríton segueixen els acords amb «ooh» i dels «aah» interromputs de breus cesures de tipus «wop-wop» i un baríton-baix afegeix «doop-doop». Poden ser acompanyats per una base rítmica (piano, guitarra, contrabaix, bateria), fins i tot un saxòfon.^[6] Les melodies són balades construïdes habitualment sobre els quatre acords de la cadència (I - VI m - II m - V7).^[7] Les paraules del doo-wop, generalment sentimentals, també poden ser humorístiques o amb connotació sexual.^[8]

Els precursors d'aquest estil són el Golden Gate Quartet, els Ink Spots i The Orioles.

L'èxit del gènere

Durant el decenni de 1950 a 1960, va representar una autèntica explosió: aproximadament 15.000 grups vocals van treure almenys un disc de doo-wop als Estats Units. Alguns mostren creativitat i originalitat i són ràpidament llavors imitats pels altres. Comença llavors un autèntic afany en la cerca d'onomatopeies complicades (per exemple l'«Eh-toom-ah-ta-toom-ah-ta-toom-ah-to-doh» de Why Do Fools Fall In Love de Frankie Lymon & The Teenagers). Una altra practica de moda en el doo-wop consisteix a donar als grups noms d'ocells (bird groups) com The Orioles,^[9] The Cardinals o The Flamingos.^[6]

Entre els més grans èxits del doo-wop, hi ha Only You i The Great Prentender dels Platters, Earth Angel dels Penguins, Sh'boom dels Chords, Work With Me Annie dels Midnighters i Sincerely dels Moonglows.

L'estil doo-wop va ser molt popular al llarg dels anys 1950, paral·lelament als començaments del rock and roll, després va ser suplantat a partir de 1960 per la moda dels «girl groups». Entre 1960 i 1965, els afroamericans van començar a cantar soul, però molts grups blancs com els Beach Boys,^[10] els Four Seasons, Dion and the Belmonts o The Tokens van fer evolucionar el doo-wop sota la influència de la música pop britànica, cosa que donarà els estils West Coast i el Mersey Beat. De 1965 a 1980, alguns grups aficionats han continuat cantant doo-wop, després l'estil caigué en l'oblit.^[11]

Cançons Doo Wop

Frankie Lymon & the Teenagers - "Why Do Fools Fall In Love"
The Marcels - "Blue Moon"
The Penguins - "Earth Angel"
The Silhouettes - "Get A Job"
Moonglows - "Blue Velvet"
The Spaniels - "Goodnight Sweetheart, Goodnight"
Gene Chandler - "Duke of Earl"

Referències

↑ «DOO-WOP Definition of the Genre» (en anglès). [Consulta: 23 octubre 2022].
↑ «The Doo-Wop Society of Southern California: Origin of Doo-Wop» (en anglès). Electricearl. [Consulta: 23 octubre 2022].
↑ Price, Emmett George. Encyclopedia of African American music (en anglès). Santa Bàrbara: Greenwood - Oxford, 2011. ISBN 978-0-313-34200-4.
↑ Goosman, Stuart L. Group harmony: the Black urban roots of rhythm & blues (en anglès). Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2005. ISBN 978-0-8122-0204-5.
↑ Pitilli, Lawrence. Doo-Wop Acappella: a Story of Street Corners, Echoes, and Three-Part Harmonies. (en anglès). Blue Ridge Summit: Rowman & Littlefield Publishers, 2016. ISBN 978-1-4422-4430-6.
↑ ^6,0 ^6,1 Warner, Jay. American singing groups: a history from 1940s to today (en anglès). 1st ed. Milwaukee: Hal Leonard Corp, 2006. ISBN 0-634-09978-7.
↑ Cosby, James A. Devil's music, holy rollers and hillbillies: how America gave birth to rock and roll (en anglès). Jefferson: McFarland, 2016. ISBN 978-1-4766-6229-9.
↑ Goldblatt, David «Nonsense in Public Places: Songs of Black Vocal Rhythm and Blues or Doo-Wop». The Journal of Aesthetics and Art Criticism, 71, 1, 2013, pàg. 101–110. ISSN: 0021-8529.
↑ Simmons, Rick. Carolina beach music encyclopedia (en anglès). Jefferson, North Carolina: McFarland & Company, 2018, p. 259-260. ISBN 978-1-4766-6767-6.
↑ Lambert, Philip. Good vibrations: Brian Wilson and the Beach Boys in critical perspective (en anglès). Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 2016. ISBN 978-0-472-12227-1.
↑ Applebome, Peter «A Doo-Wop Shop Prepares to Close, Signaling the End of a Fading Genre» (en anglès). The New York Times, 01-03-2012. ISSN: 0362-4331.

[1] «DOO-WOP Definition of the Genre» (en anglès). [Consulta: 23 octubre 2022].

[2] «The Doo-Wop Society of Southern California: Origin of Doo-Wop» (en anglès). Electricearl. [Consulta: 23 octubre 2022].

[3] Price, Emmett George. Encyclopedia of African American music (en anglès). Santa Bàrbara: Greenwood - Oxford, 2011. ISBN 978-0-313-34200-4.

[4] Goosman, Stuart L. Group harmony: the Black urban roots of rhythm & blues (en anglès). Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2005. ISBN 978-0-8122-0204-5.

[5] Pitilli, Lawrence. Doo-Wop Acappella: a Story of Street Corners, Echoes, and Three-Part Harmonies. (en anglès). Blue Ridge Summit: Rowman & Littlefield Publishers, 2016. ISBN 978-1-4422-4430-6.

[:0-6] 6,0 ^6,1 Warner, Jay. American singing groups: a history from 1940s to today (en anglès). 1st ed. Milwaukee: Hal Leonard Corp, 2006. ISBN 0-634-09978-7.

[7] Cosby, James A. Devil's music, holy rollers and hillbillies: how America gave birth to rock and roll (en anglès). Jefferson: McFarland, 2016. ISBN 978-1-4766-6229-9.

[8] Goldblatt, David «Nonsense in Public Places: Songs of Black Vocal Rhythm and Blues or Doo-Wop». The Journal of Aesthetics and Art Criticism, 71, 1, 2013, pàg. 101–110. ISSN: 0021-8529.

[9] Simmons, Rick. Carolina beach music encyclopedia (en anglès). Jefferson, North Carolina: McFarland & Company, 2018, p. 259-260. ISBN 978-1-4766-6767-6.

[10] Lambert, Philip. Good vibrations: Brian Wilson and the Beach Boys in critical perspective (en anglès). Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 2016. ISBN 978-0-472-12227-1.

[11] Applebome, Peter «A Doo-Wop Shop Prepares to Close, Signaling the End of a Fading Genre» (en anglès). The New York Times, 01-03-2012. ISSN: 0362-4331.

[1]