Clorita

Clorita
Grup de minerals
Un membre del grup de la clorita recobrint cristalls d'adularia
Fórmula química	A5-6T₄Z18, on A = Al, Fe2+, Fe3+, Li, Mg, Mn, o Ni; T = Al, Fe3+, Si o una combinació d'aquests, i Z = O i/o OH
Classificació
Categoria	silicats
Propietats
Sistema cristal·lí	monoclínic
Hàbit cristal·lí	laminar; cristalls pseudohexagonals, tabulars i en agregats subarrodonits
Color	predominantment verdós
Macles	rares en {101}
Exfoliació	perfecta en {001}
Duresa	2 a 2,5
Color de la ratlla	incolora
Densitat	2,6 a 3,3 g/cm³ (mesurada)
Índex de refracció	na = 1,55 - 1,67, nb = 1,55 - 1,69 i ng = 1,55 - 1,69
Altres característiques	tacte oliós
Més informació
Símbol	Chl
Referències	[1]

Clorita és el nom genèric d'un grup de minerals fil·losilicats d'aspecte micaci, també conegut com a grup de la clorita. El nom procedeix del grec cloros, que significa verd, pel color predominant dels minerals d'aquest grup.

El grup de la clorita és un grup de minerals que majoritàriament cristal·litzen en el sistema monoclínic, tot i que també n'hi ha triclínics i ortoròmbics. Es formen per transformació i alteració de l'augita, la biotita i l'hornblenda. La duresa de les clorites es troba entre 2 i 2,5 a l'escala de Mohs, sent considerats minerals tous. S'identifiquen per tenir un color predominantment verdós, una ratlla incolora i per una densitat mesurada que oscil·la entre 2,6 i 3,3 g/cm³. El seu hàbit és laminar, i normalment apareixen en cristalls pseudohexagonals, tabulars i en agregats subarrodonits o morfologies mixtes entre les dues.^[2] També es pot trobar en forma d'inclusions en altres minerals. El seu tacte és oliós quan es frega entre els dits. Les plaques són flexibles, però no elàstiques com en el cas de la mica.

Els seus índex de refracció són n_a =1,55 - 1,67, n_b = 1,55 - 1,69 i n_g = 1,55 - 1,69. Els índexs i la birefringència augmenten amb el contingut en Fe²⁺. La presència d'aigua també augmenta el valor dels índexs. A causa que la birefringència és baixa, els colors d'interferència són de primer ordre. Són comuns els colors d'interferència anòmals, així els colors d'interferència marronosos són comuns en les varietats amb signe òptic positiu i els colors blaus i porpres en els negatius. Algunes varietats poden ser isòtropes. Les macles segons {101} són rares, i la seva exfoliació és perfecta en {001}. La seva elongació és positiva al llarg de la traça d'exfoliació en les varietats amb signe òptic negatiu i negativa en les varietats amb signe òptic positiu. Els plans d'exfoliació i les seccions paral·leles a (001) proporcionen figures de bisectriu aguda, encara que hi ha clorites que poden donar figures uniaxials. Les isogires són amples i difuses.^[3]

La seva fórmula genèrica és A_5-6T₄Z₁₈, on A pot ser Al, Fe²⁺, Fe³⁺, Li, Mg, Mn, o Ni, mentre que T és Al, Fe³⁺, Si, o una combinació d'aquests; i Z és O i/o OH.^[1]

Tots ells són minerals fil·losilicats amb una estructura que consisteix en capes de T-O-T (tetràedre-octàedre-tetràedre). Presenten dues capes que tenen els vèrtex dels tetràedres del silicat apuntant un cap a l'altre. Aquestes dues capes es troben separades per una capa intermèdia que pot ser simplement de cations coordinats octaèdricament o pot ser una capa del tipus brucita, de dues làmines de grups OH estretament empaquetats amb els intersticis entre les capes que proporcionen el punt de coordinació octaèdrica. Les capes T-O-T i la capa intermèdia estan unides per forces electroestàtiques i enllaços d'hidrogen. Com que les direccions "a" i "b" de la capa T-O-T poden estar orientades a la capa intermèdia en dotze seqüències d'apilament diferents, resulten dotze politips diferents (no tots els quals s'han trobat a la natura de a cada espècie).

Els minerals més comuns són el clinoclor, la pennantita o la chamosita. En total, s'engloben tretze espècies minerals a dins d'aquest grup:

La brunsvigita és un mineral clorític, una varietat de clorita. La seva fórmula és (Fe²⁺,Mg,Al)₆(Si,Al)₄O₁₀(OH). Va ser anomenada d'aquesta manera l'any 1901 per Johannes Fromme, per la regió de Brunsvig (Alemanya). Va ser descrita per primera vegada a partir d'uns exemplars trobats a la pedrera de gabre de Bärenstein, a la serralada de Harz, a Bad Harzburg (Baixa Saxònia, Alemanya). Actualment és una espècie rebutjada per l'IMA, per la qual cosa es considera una varietat de la clorita.^[4] Una altra varietat de clorita és la prasolita, un mineral fibrós de color verd-porro suau descrit a Kilpatrick Hills, Escòcia. És un aluminosilicat de magnesi i ferro.^[5]

És un mineral primari i estès en roques de metamorfisme regional de grau mitjà i baix. En roques ígnies és generalment secundari i es forma per alteració hidrotermal a partir de piroxens, amfíbols i biotites. Són comuns en roques argiloses. En roques pelítiques es troba associada a biotita, granat, estaurolita, andalusita, moscovita i cordierita. És un constituent comú de sòls i de la fracció argilosa de les roques sedimentàries.

Les clorites es troben àmpliament distribuïdes pels cinc continents. Algunes espècies són molt rares i només es troben en determinats indrets del planeta. És el cas de la borocookeïta, que només se'n troba a les pegmatites de Malkhan, al krai de Zabaikàlie (Rússia);^[6] la franklinfurnaceïta, que només ha estat descrita a la mina Franklin, a la localitat homònima, a Nova Jersey (Estats Units),^[7] o la glagolevita que únicament se n'ha trobat a dues localitats russes: a la mina de mica flogopita de Kovdor (monts Urals, óblast de Sverdlovsk), i a la serralada de Nizhnetagilskii (península de Kola, óblast de Múrmansk).^[8]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clorita

• Galeria de minerals del grup de la clorita Arxivat 2004-11-25 a Wayback Machine.