Casa de la Caritat de Barcelona

Casa de la Caritat de Barcelona
Dades
Tipus	Conjunt d'edificis i institució
Arquitecte	August Font i Carreras Albert Viaplana i Veà Josep Goday i Casals Helio Piñón
Construcció	segle XIX 1803
Data de dissolució o abolició	1957
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura barroca arquitectura neoclàssica noucentisme
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Raval (Barcelonès) i Barcelona
Localització	Montalegre, 5-9 i Valldonzella, 13
41° 23′ 03″ N, 2° 09′ 59″ E / 41.38422°N,2.16641°E / 41.38422; 2.16641
Format per	Santa Maria de Montalegre
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40494
Id. Barcelona	380
Bé cultural d'interès local
Santa Maria de Montalegre
Id. IPAC	40494
Id. Barcelona	380
Activitat
Ocupant	Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

La Casa de la Caritat és un conjunt d'edificis del Raval de Barcelona, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.^[1] Actualment alberga un complex cultural format per diverses institucions, com ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al Pati de les Dones, i el Centre d'Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona, al Pati Manning, i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. La Mateixa Casa té 2 Gegants del Corpus exposats per la Mercè al Pati Manning i sinó a la Casa dels Entremesos i els del Carnestoltes exposats permanentment al Palau de la Virreina

Es tracta d'un conjunt d'edificacions amb façanes afrontades als carrers de Valldonzella i de Montalegre:^[1]

• El Pati Manning o Antic Seminari Conciliar és una edificació del segle xviii de planta baixa, dos pisos i coberta de teulada a doble vessant. L'austera façana, revestida de morters i amb les finestres ben alineades en eixos verticals, acull el portal principal, acabat en pedra i consistent en un arc de mig punt emmarcat per dues pilastres toscanes que sostenen un entaulament i un frontó triangular amb un escut. Creuant aquesta porta i la crugia que la comprèn s'accedeix a un doble claustre barroc definit per quatre galeries que l'envolten. El claustre inferior presenta arcs escarsers de gran llum que reposen sobre potents columnes toscanes, mentre el superior està configurat per una delicada galeria d'arcs de mig punt sobre columnelles toscanes. Els murs de totes les galeries es presenten revestits amb arrimadors ceràmics de plàstica neobarroca i amb rics esgrafiats a base de gerros, volutes i fulles d'acant. També cal destacar el treball decoratiu que recullen els forjats de cadascuna de les galeries. Els dos claustres es comuniquen per mitjà d'una gran escala de pedra coberta amb voltes de mocador, a l'angle septentrional del claustre. La galeria occidental del claustre serveix d'atri a l'església de Santa Maria de Montalegre, capella del conjunt construïda a principis del segle xx dins els corrents de l'historicisme i un tímid modernisme. Es tracta d'un temple de nau única i planta cruciforme amb un cimbori al creuer i un presbiteri semicircular adossat al transsepte, des del que es produeix l'accés al Carrer de Valldonzella. En termes generals, la decoració de l'església es troba a mig camí del modernisme i l'historicisme, revisitant l'art romà d'Orient i el romànic.,^[1] també per les Festes de la Mercè de Barcelona es fa l’exposició de Gegants de Barris de Barcelona.

• El Pati Vidal o de les Dones és una edificació de la primera meitat del segle xix amb façana al carrer de Montalegre, avui ocupada pel CCCB. Comprèn semisoterrani, planta baixa, dos pisos i golfes sota coberta a doble vessant. Mentre la resta de murs es presenten revestits de morter, el semisoterrani i el cos que emmarca l'entrada principal es presenten acabats en grans carreus regulars de pedra de Montjuïc. Totes les obertures estan emmarcades, també, amb llindes i muntants de pedra sense ornaments. El portal principal, consistent en un ampli arc pla, presenta grans carreus encoixinats i és coronat per un escut de la casa reial espanyola parcialment destruït. Dues mènsules de traç neoclàssic recullen el pes visual de les dues grans pilastres que recorren verticalment la façana per remarcar-ne l'accés principal i contrarestar-ne l'horitzontalitat general. Els elements decoratius de la façana es concentren al voltant de les obertures a base d'esgrafiats en forma de rams de fulles d'acant, volutes, sanefes gregues i garlandes florals. Sobre el portal principal, l'esgrafiat representa a la Caritat entronitzada, flanquejada per dos infants i homenatjada per dues noies desvalgudes, un ancià i un malalt. Les façanes afrontades al MACBA i la plaça de Joan Coromines són resultat dels enderrocs de la dècada del 1990 i adoptaren les mateixes característiques que la façana principal, però sense ornamentacions esgrafiades.^[1] Creuant aquesta porta i la crugia que la comprèn s'accedeix a un gran pati estructurat en tres ales de cinc pisos d'alçada disposades en forma de U. Les façanes d'aquestes galeries estan profusament ornamentades amb esgrafiats realitzats per Josep Goday a base de canelobres, rams de fulles d'acant, volutes i garlandes florals. També és de Goday l'arrimador de majòlica policromada que recorre el pati amb llurs sanefes i rams florals, flanquejant cartel·les amb textos educatius i moralitzants. Damunt el portal que mena vers la olaça de Joan Coromines hi ha una fornícula revestida en ceràmica de colors i coronada per un pinacle també ceràmic que acull una delicada imatge en bronze daurat de l'arcàngel Sant Miquel. Aquests tres cossos que formen el pati allotgen a les plantes baixa i primera la recepció del CCCB, les oficines, la botiga, el restaurant i les aules, i al soterrani i a les plantes segona i tercera, sengles sales d'exposicions, d'uns 1.200 m². El darrer projecte de rehabilitació substituí l'ala més septentrional per un cos prismàtic de 30 m d'alçada tancat per una façana vidrada que en la seva part més alta s'inclina sobre el pati, a manera de voladís que reflecteix com un mirall el perfil marítim de la ciutat. Aquest nou element serveix com a zona de trànsit (vestíbuls, ascensors, escales). Com a obra nova també destaca el gran vestíbul situat sota el pati; un ampli espai de 730 m² que serveix d'entrada principal i espai polivalent per a l'organització d'esdeveniments.^[1]

• La Sala d'Actes o Teatre és una edificació de principis del segle xx al carrer de Valldonzella, avui ocupada pel CCCB. Aquesta construcció molt en la línia de l'arquitectura industrial desenvolupa les seves façanes amb un acabat de maó i diverses galeries d'arcs. El més interessant és, però, el seu interior, cobert per un seguit d'arcs diafragmàtics parabòlics que acullen una senzilla ornamentació modernista.^[1] L'adaptació d'aquest cos ha convertit l'antiga sala d'actes en una sala polivalent de 420 localitats, i els seus annexos en aules i seminaris, locals dels grups i col·lectius associats i un magatzem a la planta soterrani.^[1]

El 1362, les monges de l'orde de Sant Agustí, que s'havien instal·lat a la Conreria el 1265, es traslladaren a la confluència dels actuals carrers de Montalegre i de Valldonzella.^[1] L'any 1593, seguint les directrius del Concili de Trento, el papa Climent VIII va suprimir aquesta comunitat per tal d'erigir el Seminari Conciliar de Montalegre o Col·legi Tridentí, que obriria les seves portes el 1598. Entre 1736 i 1749, l'edifici fou totalment reedificat al voltant d'una església i un claustre, conegut com a Pati Manning en honor de Robert Manning, un dels benefactors.^[2] Arran de l'expulsió dels Jesuïtes d'Espanya el 1767, l'espai va quedar uns anys abandonat, i després es va fer servir amb finalitats militars, fins que el governador civil va ordenar que es destinés a crear una institució correccional. Per això, l'any 1772 el seminari seria traslladat al Col·legi de Cordelles de la Rambla, passant l'edifici a mans públiques com a seu d'un hospici depenent de la veïna Casa de la Misericòrdia, que havia quedat petita i hi va traslladar la seva població masculina.^[1]

El 1802, el rei Carles IV aprovà la independència d'aquest establiment masculí, erigint-se en una nova institució anomenada Reial Casa de Caritat, que començà les seves tasques assistencials i de beneficència a partir de 1803 per a poder hostatjar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals, etc. d'altres indrets del país i, fins i tot, de l'estranger. Entre 1804 i 1832 es procedí a la primera ampliació del conjunt, d'autor desconegut, que avui conforma la gran façana del carrer de Montalegre.^[1] El 1829 hi varen entrar a treballar les Carmelites de la Caritat en qualitat de personal d'atenció als acollits, fins al 1880, quan varen esser substituïdes per les Filles de la Caritat, arribades un any abans. En aquesta etapa s'hi va afegir l'ensenyament. Aquestes religioses hi romandrien mantindrien fins al 1994.^[3]

Per a poder continuant sent autosuficients, el 1838 van aconseguir la concessió del servei funerari de trasllat de cadàvers al cementiri. També tenien serveis d'impremta i feien formació en diversos oficis.^[4] Amb el Reglament de la Llei de Beneficència Pública (1852) la Reial Casa de Caritat fou traspassada a la Diputació de Barcelona, passant llavors a conèixer-se com a Casa Provincial de Caritat.^[1] Al llarg del segle xix, aquell centre acollia activitats productives d'autoproveïment molt diverses i realitzades pels mateixos asilats. En el marc d'aquestes activitats, comptava amb uns tallers que servien tant per a vestir i alimentar els asilats, com per formar els interns més joves, que hi feien d'aprenents per tal de conèixer oficis a desenvolupar un cop abandonaven la institució. S'hi produïen, entre d'altres matèries, galetes, pa, fideus, sèmola, xocolata, cotó, agulles, ceràmica, espelmes, espardenyes, roba, fusteria, ebenisteria i serralleria. Un dels tallers més importants i rendibles va ser l'escola-impremta, que el 1913 obtingué la concessió de l'edició del Butlletí Oficial de la Província i, posteriorment, la Gaseta Municipal, la Revista Jurídica de Catalunya, i els butlletins del Centre Excursionista i de l'Ateneu Barcelonès, com també nombrosos llibres de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres.^[1]

A partir de llavors, la institució només acolliria població provinent de la demarcació de Barcelona per tal de solucionar els problemes de saturació de les seves instal·lacions. A més, se n'aconseguí millorar l'organització, establint una redistribució racional dels asilats en funció de les seves edats i característiques especials: pàrvuls i quatre seccions diferents per als infants, departament de malalts mentals, de malalts crònics i invàlids, de malalts contagiosos, infermeries, sala d'operacions, farmàcia, etc. També es van millorar el règim d'alimentació i les normes d'higiene, i es normalitzà l'ensenyament primari per als nens. El 1855, el mestre d'obres Narcís Nuet va projectar l'edifici d'impedides i distingides,^[5] una interessant construcció al carrer d'en Ferlandina, avui desapareguda. Durant la dècada de 1860, l'arquitecte Josep Oriol Mestres hi intervingué completant obres ja endegades i redactant un nou projecte ordenador que mai es dugué a terme.^[1]

Entre 1901 i 1902 s'enderrocà l'església barroca del Pati Manning, que August Font substituí l'any 1912 per una nova església a cavall entre l'historicisme romà d'Orient i el modernisme (vegeu Santa Maria de Montalegre).^[1] Simultàniament, l'arquitecte Josep Goday projectà la sala d'actes d'estil modernista al carrer de Valldonzella. Entre 1926 i 1929, el mateix arquitecte s'encarregà de remodelar part del conjunt, donant lloc a l'aparença noucentista actual del Pati Manning i el Pati Vidal o de les Dones.^[1] Durant el període de la Generalitat republicana (1932-1936), la Casa de Caritat va dependre exclusivament del govern català i la casa passà a denominar-se Casa d'Assistència President Francesc Macià. Durant aquest període hi figurà també l'impremta de la Casa de la Caritat a Montalegre 5, que imprimí tots els DOGC republicans. Després de la Guerra Civil espnayola, tornà a estar sota la tutela de la Diputació.^[1]

L'any 1956, la institució fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron, quedant els antics edificis en desús.^[1] El 1968, el teatre va ser convertit en la seu del Club de Judo Sant Jordi, creat per la Diputació de Barcelona, que va instal·lar-hi un tatami de 600 m² sobre el pati de butaques.^[6]

L'any 1986, els arquitectes Andreu Bosch, Josep Maria Botey i Lluís Cuspinera restauraren l'antic recinte del Seminari (avui conegut com a Pati Manning) per a instal·lar-hi el Centre de d'Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona.^[1] L'any 1989, en el marc del projecte Del Liceu al Seminari, incorporat al PERI del Raval, el consorci format per l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació aprovà la instal·lació del nou Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana (amb la col·laboració d'Eduard Mercader) foren els encarregats del projecte, que comportà la desaparició dels cossos de la banda meridional als carrers de Montalegre i d'en Ferlandina, on es va construir el MACBA. Les obres començaren el 1991 i s'acabaren el 1993, encara que el CCCB no obriria les seves portes fins al 25 de febrer de 1994. La intervenció combinà la rehabilitació dels exteriors que restaren dempeus amb la creació d'espais nous, i va ser guardonada, l'any 1993, amb els premis d'arquitectura FAD i Ciutat de Barcelona.^[1]

El 2010, els arquitectes Elias Torres i Martínez Lapeña van rehabilitar l'antic teatre.^[1]

• Beneficència
• Casa de Convalescència
• Pia Almoina
• Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de la Caritat de Barcelona

• «Casa de la Caritat». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Casa de Caritat - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)». UPCommons.