Pia Almoina de Barcelona

Pia Almoina de Barcelona
Dades
Tipus	Edifici
Part de	Conjunt especial del sector de la muralla romana
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Gòtic (Barcelonès)
Localització	Pla de la Seu, 2, Bxda. Canonja, 1, Av. Catedral, 4 i Tapineria, 39
41° 23′ 04″ N, 2° 10′ 34″ E / 41.38458°N,2.17625°E / 41.38458; 2.17625
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	46-MH
Codi BIC	RI-51-0003849
Id. IPAC	50
Id. Barcelona	1164

La Pia Almoina és un edifici de Barcelona declarat bé cultural d'interès nacional.^[1] Actualment allotja el Museu Diocesà de Barcelona.^[1]

La casa consta de dos cossos d'edifici. El de la dreta, amb façana al pla de la Seu i façana lateral a la baixada de la Canonja, fou bastit al segle xv. Consta de tres plantes, sota una coberta a dues vessants que té el carener perpendicular a la façana principal. El portal, d'arc rodó, té al damunt un relleu amb els atributs de la passió de Jesús, flanquejat per l'escut del Capítol catedralici i la imatge de Santa Eulàlia de Barcelona. A la cantonada hi ha una inscripció amb el nom de la institució, en lletres gòtiques. El cos del segle xvi, adossat al costat esquerre i amb façana al pla de la Seu, és d'una gran simplicitat i reflecteix, bé que austerament, la nova moda renaixentista en les columnetes toscanes de la galeria d'arcs escarsers que culmina l'edifici.^[1]

La casa de la Pia Almoina és anomenada sovint la Canonja, perquè fou bastida al lloc de l'antic casal adossat a la muralla romana de Barcelona on, fins a la seva dissolució el 1369, vivia la comunitat de canonges de la catedral, sota l'orde de Sant Agustí. La Canonja fou enderrocada el 1400 i al seu lloc es bastí cap al 1423 l'edifici actual, on s'instal·là la Pia Almoina, institució benèfica fundada el 1009 per al sosteniment diari de cent pobres, i que fins aleshores havia ocupat un edifici que calia enderrocar per construir el claustre de la seu.^[1]

A partir del 1542, el capítol catedralici va decidir donar més entitat a la plaça situada davant el portal de la Seu, dotant-la d'una entrada més noble i ample. El 1546 es va construir un nou cos adossat al que hi havia.^[2]

Arran de la Desamortització de Mendizábal de 1836, es va extingir la institució i l'edifici va ser ocupat per la Guàrdia Urbana.^[2]

El 1989, l'edifici va ser rehabilitat pels arquitectes per Joan Bassegoda i Nonell i Josep Maria Botey per a ubicar-hi el Museu Diocesà.^[3]

Arran de les obres, s'hi engegà una intervenció arqueològica, amb la que es pogueren documentar diverses estructures vinculades a diferents fases cronològiques:^[2]

• segle i aC – v dC: S'hi va trobar la muralla fundacional, datada als primers anys del segle i aC, i la baiximperial, adossada a la primera, per l'exterior. També s'hi va documentar l'intervallum (carrer d'uns 7,50 m que vorejava el recinte emmurallat) que fou ocupat amb la cantonada d'una construcció datada cap a la meitat del segle ii.^[2]
• segle xi – 1424: S'hi documentà un parament que probablement pertanyia al segle xv i estava relacionat amb l'obra inacabada del monestir dels celestins que començà a bastir-se el 1408. D'altra banda, es va trobar una sitja situada just a la cantonada formada per la torre poligonal i la muralla. El retall, que afectava el tortorà i els fonaments de la torre, oferí dins el seu rebliment fragments de ceràmica grisa medieval de finals del segle xii o principis del xiii.^[2]
• 1424 – 1542/1546: S'hi podia veure, per sobre dels paraments anteriors, un nou tipus d'obra molt diferent, fins a configurar un cos de planta baixa i dues alçades amb façanes al carrer de la Tapineria i a l'antic carrer de la Corríbia, avui desaparegut. Aquest cos s'estenia en direcció nord-est, seguint la línia de muralla i ocupant una part de l'actual plaça de la catedral.^[2]
• 1542/1546 – principis del segle xviii: S'hi obrí un soterrani, rebaixant el tram de muralla en direcció nord-oest per poder guanyar espai i un pou de planta circular d'1,20 m de diàmetre. Durant el segle xvii només es registraren obres més ornamentals que no pas estructurals, com és el cas de recobriments amb rajoles policromades als festejadors de la primera planta del cos B.
• principis del segle xviii - segle xix: Cap als primers anys del segle xviii es va produir una substitució dels elements horitzontals del cos A, així com una petita reforma a l'escala. La solució adoptada en aquesta fase és la volta de maó pla feta amb dos o tres gruixos de rajoles. El buidatge d'una de les voltes aportà un conjunt de peces senceres de ceràmica comuna acompanyades d'alguns fragments de ceràmica blava del grup anomenat d'influència francesa, que permeté situar l'obra a inicis del segle xviii.^[2]
• segles xix-xx: Sembla que al segle xix es produí una nova substitució dels elements horitzontals de cobriment del cos A, que afectaren únicament l'àmbit situat més a l'oest d'aquest cos, així com a l'interior de la torre. Es substituí la volta del segle xvii per una altra, feta igualment de maó pla, però aquesta vegada se n'alleugerí el pes per mitjà de deu revoltons col·locats equidistantment als carcanyols. Els treballs arqueològics van posar de manifest l'existència de la mateixa seqüència estratigràfica a les tres voltes, amb un mateix rebliment. En aquesta unitat estratigràfica van aparèixer fragments de ceràmica blava catalana del grup de faixes o cintes de finals del segle xviii i fragments policromats datables del segle xix.^[2]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pia Almoina de Barcelona

• «Pia Almoina (Canonja)». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Cases de la Canonja i la Pia Almoina, Pla de la Seu». UPCommons.