Vés al contingut

Becadell sord

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Lymnocryptes minimus)
Infotaula d'ésser viuBecadell sord
Lymnocryptes minimus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes53,7 g
46,7 g Modifica el valor a Wikidata
Envergadura40 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries4 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou20 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22693133 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCharadriiformes
FamíliaScolopacidae
GènereLymnocryptes
EspècieLymnocryptes minimus Modifica el valor a Wikidata
(Brünnich, 1764)
Nomenclatura
ProtònimScolopax minima Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata

El becadell sord o cec, cegall menut, cegard[1] o cegall bord[2] i becassineta a les Balears i bequet al País Valencià[3] (Lymnocryptes minimus) és una espècie d'ocell de l'ordre dels caradriformes, el nom del qual fa referència a l'actitud que adopta davant els caçadors i, en general, davant el perill, puix que no aixeca el vol fins que l'intrús no és pràcticament al damunt, i quan, finalment, fuig, ho fa sense emetre cap so. És l'única espècie del gènere Lymnocryptes.

Morfologia

[modifica]
  • És més petit que el becadell comú: 19 cm, i té el bec més curt que aquell.
  • Envergadura alar entre 33 i 36 cm.
  • Pesa entre 35 i 70g.[4]
  • Té el plomatge bru amb taques de diversos colors i ratlles al dors.
  • Té una franja negra al cap.
  • Ales arrodonides i cua punxeguda.
  • Quan està posada s'observa la cella xapada i una mitja lluna sota l'ull.
  • La coroneta no té llista central i és fosca.
  • Té dues llistes grogues, molt visibles, al dors.[5]

Subespècies

[modifica]
  • Lymnocryptes minimus nipponensis (Momiyama, 1939)[6]

Reproducció

[modifica]
Ou

No cria als Països Catalans. Nidifica a prats humits de la zona boreal al límit entre la tundra i la taiga. Fa el niu a terra i la femella hi pon 4 ous d'un color gris groguenc amb clapes violàcies que covarà exclusivament ella durant 17-24 dies.[4]

Alimentació

[modifica]

S'alimenta de cucs, d'insectes (coleòpters) i llurs larves, i de mol·luscs que troba al fang produït per la presència d'aigua dolça. També aprofita les llavors de les herbes.[7]

Hàbitat

[modifica]

Viu, a l'hivern o durant l'època de la migració, en terrenys humits i enfangats, tant del litoral com de l'interior (aiguamolls, depuradores, torrents, prats humits, basses de rec i, en general, a qualsevol lloc on hi hagi aigua dolça encara que sigui d'una extensió reduïda).

Distribució geogràfica

[modifica]

És una espècie de distribució paleàrtica septentrional (des del nord-est d'Escandinàvia fins a l'oest de Sibèria). Hiverna a la Gran Bretanya, costes atlàntiques i mediterrànies d'Europa, Àfrica i l'Índia. A les Balears és migrant i hivernant escàs a tot l'arxipèlag.

Costums

[modifica]
  • Es desplaça amb un vol més constant i més lent que el becadell comú, així mateix el seu vol és silenciós i rectilini.

Observacions

[modifica]

Pot confondre's amb el becadell comú, per això totes les característiques físiques i etològiques són comparades amb les d'aquest.

Referències

[modifica]
  1. [enllaç sense format] https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000182/00000078.pdf
  2. «LÈXIC DE L'ARRÒS I S'ALBUFERA».
  3. «Noms d'ocells al País Valencià». Arxivat de l'original el 2009-12-15. [Consulta: 2 desembre 2009].
  4. 4,0 4,1 Oiseaux.net (francès)
  5. Enciclopèdia Balear d'Ornitologia[Enllaç no actiu] (català)
  6. Avibase[Enllaç no actiu] (català)
  7. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 52. ISBN 84-315-0434-X

Enllaços externs

[modifica]