Usuari:Catalània/proves

• La comarca de la Plana d'Utiel (a excepció dels municipis de Sinarques i Xera) i les localitats de Villena i Saix poden unir-se a Conca i Múrcia (Espanya), respectivament, per mitjà de referèndums.
• Les ciutats de L'Alguer i La Gàrdia no estan integrades en l'organització regional, sinó que es constitueixen com a ciutats autònomes, d'acord amb els seus Estatuts d'Autogovern i la Carta Federal.

D'una banda, al nord dels pirineus, Occitània es pot dividir en set zones orogràficament definides:

• Pirineus al sud, que fan de frontera amb la península Ibèrica, amb alçàries com el pic d'Aussal (2.885 m), la Vinyamala (3.298 m), Long (3.194 m), Miei de Bigorra (2.877 m), Montner (2.147 m), Malberma (2.880 m), Valier (2.839 m), Tres Senyors (2.199 m), Ger (2.612 m), Sant Bartomeu (2.349 m), Serrera (2.921 m), Puig de Burgarag (1.231 m), Camp-ras (2.554 m), pic de la Munia (3.194 m) i Neuviela (3.092 m).
• El massís Central o més ben dit Septentrional, al centre-nord del país, amb els subsistemes de l'Altiplà de Velai, l'Altiplà de Miuvatxas, l'Altiplà de la Marxa, les muntanyes del Vivarès, que inclouen el Mesenc (1.754 m), el Cantal (1.858 m), El Puig de Doma (1.465 m), la Llosera (1.702 m), les Cevenes (1.551 m), l'Albrac (1.471 m), i el Puig de Sant Circ (o Puig de la Creu, 1.886 m).
• Els Alps, a l'est, que el separen de la península Itàlica, i que inclou l'Altiplà de Valençola, l'Altiplà de Sant Cristòfor (amb els Clapier, 3.045 m; el Xeiron, 1.778 m; i La Cabriera, 1.130 m), el Pelvús (4.103 m), el Col de Tenda (1.908 m), el mont Cenís (2.083 m), el Ventús (1.912 m), els Tres Bisbes (2.922 m), el mont Pelat (3.052 m), l'Altion (2.082 m), massís dels Escrinys (4.103 m), la Ramiera (3.340 m), el pic d'Olan (3.654 m), i els Alps Cotians, que inclou el Visol (3.841 m), el Pelve d'Elva (3.064 m), la Ronyosa (3.280 m), el Grum (2.366 m), i el Brec de Xambairon (3.400 m).
• La Plana de les Lanes, a la costa Atlàntica.
• La conca del Roine, amb els rius Gardon, Ardetxa, Isere i Droma.
• La conca de la Garona, amb els rius Dordonya, Olt, Tarn, Gerç, Avairon, Ciron i Corresa.
• La conca del Loira, amb la Vinyana, Alier, Cruesa i Gartempa.

Altres rius de l'àrea nordpirinenca del país són l'Ador, la Xaranta, Alde, Arges, Var, Eira, Illa, Llui, Midosa, Midor i Sason. Pel que fa als estanys, els principals són l'Airolla, el de Leucata o de Salses, La Canal, Casal, Sijan, Biscarrossa, Carcanc, Taur, Maugou, Mar de Berra, l'Ort, Xarpal, Arcaixon, Leon i Sostons.

D'altra banda, la part d'Occitània que queda al sud dels pirineus està situada a la costa occidental de la mar Mediterrània i està integrada per una franja de territori de la península Ibèrica que va cap al Pilar de la Foradada i de l'Aragó i el límit occidental del País Valencià a la costa mediterrània. També en forma part l'arxipèlag de les Balears.

El relleu d'Occitània és molt variat, des de la vall de l'Ebre, que deixa els Pirineus al nord i el Sistema Ibèric al sud, passant per l'extensa plana de Ponent, i per les costes abruptes de la Costa Brava (Empordà) o el Cap de la Nau (Marina Alta), i finalment les illes, amb nombroses cales. Existeixen set grans conjunts muntanyosos principals: els Pirineus, el Sistema Mediterrani Occità, el Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic, les Corberes, les Serres de Llevant i la Serra de Tramuntana. Altres unitats de relleu importants són la Depressió Central i el Delta de l'Ebre. El cim més alt d'Occitània és^[2] el pic d'Aneto (3 404 msnm), situat a Benasc (Ribagorça). El següent pic més alt és Posets o Llardana (3 369 msnm),^[3] però potser el que més simbolisme té és el Canigó (Conflent, 2 784 msnm).

La xarxa hidrogràfica de l'Occitània sudpirinenca és molt extensa. És típicament mediterrània, amb l'excepció de la zona dels Pirineus: els rius tenen un cabal molt variable, que davalla a l'estiu i creix amb les pluges torrencials d'octubre i febrer. A la zona plenament mediterrània, hi ha un gran contrast entre els rius, infreqüents, de curt recorregut, i cabalosos, i els més nombrosos barrancs, ja que en aquest cas els cabals menors es redueixen a zero als mesos més càlids. L'excepció és la Catalunya Vella, on s'observa una gran quantiat de rieres petites i mitjanes que poden mantenir el seu cabal gairebé tot l'any. El riu més important i cabalós és l'Ebre, que desemboca entre les comarques del Montsià i el Baix Ebre formant el delta més gran del país, el seu principal tributari a terres occitanes és el Segre. Altres rius també importants són el Tet, Tec, Aglí, Ter, La Tordera, El Besòs, el Llobregat, el Francolí, el Millars, el Túria, el Xúquer, el Vinalopó i el Segura. També són importants les capçaleres del riu Aude i Garona.

Els rius pirinencs, per la seva part, són els més cabalosos i amb crescudes a l'època de fusió de les neus, contrasten amb els menys importants i de règim torrencial de les muntanyes prepirinenques i de la Serralada Ibèrica. L'Ebre continua sent el gran col·lector de tot aquest sistema. El seu cabal mitjà a Saragossa és de 243,9 m³/s, però presenta acusats estiatges i fortes crescudes d'octubre a març.

La vegetació d'Occitània comprèn la cobertura vegetal, tant l'espontània com la conreada, d'aquest territori que ocupa una superfície d'uns 312.000 km². Hi domina el clima mediterrani amb més o menys continentalització i localment els climes de muntanya. Actualment la vegetació basada en la flora mediterrània constitueix l'element autòcton principal en una gran part del territori. Respecte a la vegetació conreada, hi ha un cert equilibri entre les espècies herbàcies i les llenyoses.

La fauna d'Occitània es caracteritza per una major diversitat de tàxons que no pas les zones properes, ja que aquest territori es troba en una zona de confluència de continents. A més la menor densitat relativa de població humana i, també de forma relativa, el menor grau d'influència humana i d'urbanització ha jugat a favor de la biodiversitat faunística.

L'arribada i establiment d'animals a aquest territori ha tingut diversos orígens: espècies provinents del continent africà, espècies de la resta d'Europa i espècies que vénen de l'orient de la Mediterrània. En alguns casos aquestes espècies nouvingudes han hagut d'evolucionar de manera força aïllada, ja que s'han trobat amb un clima i característiques geogràfiques molt especials: serralades, rius i valls, el mar Mediterrani que han fet de barrera i potencien els endemismes.

Les comarques del nord i l'est de l'Aragó tenen una bona part del territori situat a l'Alta muntanya, on la flora i la fauna tenen moltes particularitats de la mateixa manera que hi ha zones de molt alta i molt baixa pluviometria amb la fauna diferenciada que hi correspon.

A les comarques de la meitat sud, amb gran diversitat d'hàbitats incloent la marjal, hi ha una gran riquesa d'espècies de mol·luscs, crustacis aràcnids insectes i vertebrats: Hi ha unes 24 espècies de rèptils, 252 espècies d'aus i 61 de mamífers.^[4]

La fauna vertebrada insular de les Balears abans de l'arribada dels humans es componia d'un conjunt molt reduït d'espècies, sota condicions evolutives ben particulars, bàsicament d'absència de vertebrats depredadors. La insularitat ha sigut un element atractiu per a l'estudi de les biotes. L'arxiduc Lluís Salvador Habsburg-Lorena, a final del segle xix va estudiar la fauna de les Illes Balears on per exemple, la família dels coleòpters Tenebrionidae compta amb el 65% d'endemismes.

La principal activitat econòmica d'Occitània és el turisme; suposa no només la major part dels ingressos sinó, lògicament, el sector que directament i indirectament ocupa a més treballadors i treballadores al llarg del territori occità. Aquesta gairebé exclusivitat econòmica planificada per grans empreses (tant hoteleres com constructores) ha provocat un greu perjudici ambiental. Exactament igual ocorre a les Illes Balears, on si cap aquest procés edificador s'ha vist multiplicat. Així mateix, en els últims temps s'ha vist un procés urbanitzador a les comarques de l'interior, sobretot a les zones pirinenques al voltant de la construcció de grans complexos relacionats amb l'esquí.

Mentre les elits aposten per una economia de sol i platja, els recursos mediambientals escassegen (fonamentalment l'aigua potable) i es destrueixen la majoria dels paratges naturals d'Occitània. Al mateix temps, aquesta activitat econòmica centrada en el turisme produeix una gran estacionalitat laboral i precarietat en l'ocupació.

Així doncs, l'enorme preponderància del turisme i del sector terciari ha relegat a l'agricultura tradicional gairebé a la desaparició. Les directrius restrictives de la Unió Europea, la falta d'ajuda institucional, la competència exterior i la implantació de grans superfícies de distribució i venda que controlen els preus han provocat que els sectors agrícola i ramader es trobin en reculada i pel camí de la desaparició.

Occitània va ser de les primeres zones del sud d'Europa a industrialitzar-se vers el segle xix, uns focus que van perdurar fins entrat el segle XX i que van donar origen a un poderós moviment obrer. A inicis del segle xxi l'impacte de la crisi financera global ha situat les taxes d'atur d'Occitània en valors per sobre del 20%. La indústria tèxtil, química, petroquímica i de transformació (calçat, moble, etc.) que va superar el desmantellament dels anys vuitanta s'enfronta avui dia al fenomen de la deslocalització. En efecte, nombroses empreses instal·lades als territoris occitans han traslladat en els últims anys les seves factories a països del Tercer Món, a la recerca d'un major benefici empresarial a costa de reduir els costos laborals.

Els territoris de llengua occitana tenen una població de 32.388.349 habitants (dades entre el 2008 i el 2009).

La llengua pròpia, oficial i comuna de totes les regions d'Occitània és l'occità. L'actual extensió de l'occità té el seu origen al nord dels Pirineus, on era la llengua dominant i més parlada, que es va estendre cap al sud dels pirineus i les Illes Balears, on va evolucionar com a català/valencià, i cap a l'antic Regne d'Aragó, on seria coneguda com a aragonès. Encara que al nord dels Pirineus i a l'Aragó es va perdre gran quantitat de parlants, el català/valencià va evolucionar i es va establir aquesta branca com a estàndard per a tot el territori occità, de manera que va rebre aquest nom més global (occità).

Per a definir Occitània, no es tenen en compte els processos de castellanització o afrancesament a les grans urbs que s'han dut a terme des del segle xix fins a l'actualitat. Per contra, s'accepten com a castellanes, franceses o italianes altres zones que abans eren de llengua occitana.

D'altra banda, l'occità conviu amb altres llengües que, depenent del territori, també són oficials, com el castellà a l'Aragó, Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià; el francès a Alvèrnia, el Delfinat, Gascunya, Guiena, Llemosí, el Llenguadoc, la Provença i el Rosselló; l'italià a les Valls Occitanes i l'Alguer, el piemontès i el ligur a les Valls Occitanes, el sard a l'Alguer i el sicilià a La Gàrdia. Així mateix, aquestes comparteixen l'espai lingüístic amb altres llengües de la immigració, entre elles el xinès, el quítxua, l'anglès, l'urdú, l'àrab, l'amazic, el wòlof i el mandinga.^[5][6] Els parlants de l'occità com a llengua materna són una majoria important a Occitània, uns 13,2 milions d'un total de 14 milions, i la resta l'ha après o està en procés. Les següents llengües més parlades són el francès i el castellà.

Segons dades de la UNESCO l'occità és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.^[7] Segons un estudi de Jordi Mas, l'occità és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.^[8]

La llei educativa que es troba vigent a Occitània és fruit d'un pacte educatiu entre els polítics i la comunitat educativa, encara que les regions/ciutats autònomes poden adaptar-la al seu context i les seves necessitats (per exemple, en el cas de l'ensenyament de les llengües oficials). Aquesta llei estableix que l'educació sigui obligatòria i gratuïta per a tots els nens que estiguin entre la franja d'edat dels 6 anys als 16, a més d'incloure tot el material escolar necessari i un àpat el dia. Així doncs, el sistema educatiu occità és igualitari. Els alumnes que viuen lluny de l'escola — a més de 5 km. — poden demanar el reemborsament del cost del transport. Els alumnes que tenen dificultats d'aprenentatge poden també beneficiar-se, en el mateix centre, de l'ajuda d'un professor especialista, que pot anar a classe per guiar-lo o bé treballar amb ell de manera separada.

Cal destacar que tot el territori compta amb un model lingüístic, segons el qual, el occità és la llengua vehicular principal,^[9] encara que existeixen les àrees de Llengua i Literatura de castellà, francès o italià, segons el territori on sigui oficial, i la de Llengua Estrangera, que és en anglès, a banda d'assignatures optatives d'altres idiomes (el piemontès, el sard, el ligur i el sicilià són les principals als territoris on són oficials). Així mateix, l'ensenyament no inclou la matèria de Religió, ja que la constitució indica que Occitània és un estat laic, però els ciutadans tenen l'oportunitat d'instruir-se i professar les seves creences fora d'ell.

En primer lloc, cal aclarir que les places oferides per a l'accés a qualsevol titulació universitària relacionada amb la docència, són molt limitades. Això és degut a que no pot haver-hi més demanda que oferta un cop surtin al mercat laboral.

Després de la Universitat, els i les mestres han de formalitzar la inscripció al Consell General d'Ensenyament d’Occitània (CGEO), que depèn directament del Ministeri d'Educació de l'Estat juntament amb les Conselleries regionals d'Educació. Aquest s'encarrega d'oferir anualment les vacants de cada regió/ciutat autònoma i, posteriorment, de contractar els professors.

Per dur a terme aquest procés, és necessari disposar del títol que els hi acrediti, junt amb l'expedient acadèmic compulsat, un certificat de capacitació lingüística en occità i un certificat que demostri no haver comès delictes de caràcter sexual. Seguidament, el Consell realitza una llista que ordena els aspirants des del més qualificat al que menys ho està, tot en funció de la nota mitjana dels estudis universitaris, els mèrits aportats (capacitació en llengua estrangera, cursos homologats, certificats B2, C1 i C2 d'idiomes regionals i estrangers dins el MECRL, etc.) i l'experiència.

Cal destacar que, a l'inici de la carrera professional, tots tenen lloc de treball, però els més qualificats tenen més oportunitats a l'hora de triar la destinació. Aquest període és de prova i té una durada d'un curs acadèmic per tal de ser avaluats amb la perspectiva d'obtenir un contracte temporal i, més tard, el nomenament de funcionari permanent. A pesar d'això, el docent por demanar el trasllat, si aquest fos possible, fins i tot en qualsevol punt de la geografia occitana.

El primer cicle d'aquesta etapa educativa va fins als dos anys d’edat, on els nens poden estar en guarderies infantils. Realitzar aquest cicle és d’elecció lliure, però els pares l’hauran de pagar amb els seus propis ingressos. Tot i això, les mares poden gaudir de 43 setmanes de llicència maternal cobrant dues terceres parts del seu salari; a més, tenen dret d’allargar aquest permís fins a un total de cinc anys per poder estar amb el nen. Existeix una llicència matrimonial que permet compartir aquest període de baixa amb el pare.

D'altra banda, el segon cicle és de caràcter gratuït. La regla general és que tots els infants portin a terme aquest cicle a partir dels tres anys. Pel que fa a la duració és de tres anys. L’objectiu d’aquesta etapa escolar és consolidar les competències d’aprenentatge dels nens i, d’aquesta manera, hi hagi un desenvolupament i creixement d’aquests.

L’educació obligatòria i bàsica es desenvolupa a l’escola comprensiva occitana de caràcter gratuït. Aquest cicle es prolonga des dels sis anys d’edat fins als setze, per tant, disposa d’una durada d'onze anys on podem distingir dues fases: la primera (primària) correspon als sis primers anys, on les classes són impartides per professors que dominen totes les matèries; i la segona (secundària) es desenvolupa en els quatre últims anys, on cada professor està encarregat d’una assignatura concreta.

L'educació terciària no és obligatòria i és gratuïta. Aquesta està dividida en dues modalitats, on els alumnes seran lliures d’optar quina realitzaran: l’acadèmica, atès que Occitània està integrat en el Pla Bolònia, i la professional. Els dos tipus inclouen tant joves com adults (majors de vint-i-cinc anys). I el temps de prolongació dels dos cicles és de dos cursos, dels setze als divuit anys.

El Batxillerat presenta un caràcter flexible: en general, la prolongació és de dos cursos, tot i això, pot durar tres si l’alumne ho requereix. L’educació superior es finalitza amb el certificat d’un examen basat a desenvolupar quatre proves diferents sobre: la llengua nacional (occità), una de les llengües cooficials de la regió —a banda de l'occità— a triar per l'alumne si és possible (en el cas d'Andorra, es pot triar entre el castellà i el francès), un idioma estranger (normalment, anglès) i les matemàtiques o els estudis generals (considerats com a humanitats i ciències naturals).

La principal funció de la Formació Professional és oferir les eines suficients als alumnes amb la finalitat de desenvolupar correctament un sector laboral. Per tant, les titulacions professionals subministren una àmplia preparació per treballar en una professió i la capacitat especialitzada per un sector específic. Aquesta formació es dóna, principalment, als Instituts, però hi ha estudiants que es titulen a través de centres de treball mitjançant un control d’aprenentatge o a partir d’efectuar proves de destresa. Per últim, cal destacar que aquesta ensenyança es basa segons unes pautes nacionals aprovades pel Consell Nacional d’Educació.

L’Educació Superior es divideix en dos segments: les Escoles Superiors Professionals i les Universitats. Els dos sectors tenen el seu propi perfil i els alumnes hauran d’escollir quin volen.

L’Escola Superior Professional posa èmfasi a un estil pràctic. Per això, el seu objectiu primordial és acomplir un exercici qualificat per a la professió específica. A més, les Escoles Superiors Professionals realitzen treballs d'investigació i desenvolupament aplicats al suport del seu sector laboral, del desenvolupament regional i de l’estructura econòmica específica. Quant al finançament, l’Estat i els municipis permeten que les Escoles Superiors Professionals siguin de caràcter gratuït.

La Universitat té com a objectiu promoure la investigació, l'ensenyament científic i l'ensenyament artístic. Es basa en tres titulacions que s’assoleixen progressivament: els graus, els màsters (oficials o propis de cada Universitat) i els doctorats.

Cal destacar que l'examen final de Batxillerat et permet accedir a aquesta Educació Superior, però qui tingui el diploma de l'Educació Secundària Superior de Formació Professional també té possibilitats d’estudiar a una Universitat. Cal fer esment que la selecció d'alumnes a les Universitats, en cas d’excés de demanda, es basa en les qualificacions i, de vegades, en proves de selecció.

Quant al finançament, prové, majoritàriament, de l'Estat i cada regió.

En el cas de la sanitat pública, que és universal, la República d’Occitània manté el sistema heretat del Servei Català de la Salut, l'Agència Valenciana de Salut, el Servei de Salut de les Illes Balears, la Caixa Andorrana de Seguretat Social, la Seguretat Social de França i el Servei Sanitari Nacional d'Itàlia. Així mateix, existeix l'opció de la sanitat privada, la qual no depèn del Ministeri ni de les conselleries o les regidories de Sanitat, sinó d'empreses privades especialitzades.

La República d’Occitània te una política energètica que afavoreix l'ús de les energies renovables en detriment de les energies fòssils o l'energia nuclear (aquesta última, totalment prohibida). Així, com que bona part del país gaudeix de moltes hores de llum solar durant tot l'any, l'energia solar —tant tèrmica com fotovoltaica— és molt utilitzada. Així mateix, existeixen parcs eòlics en aquelles zones on bufa el vent de manera continuada, fet que genera electricitat constant.

D'altra banda, les nombroses masses d'aigua que tenen lloc a la república fan que sigui possible l'ús, tant de l'energia hidroelèctrica com de la mareomotriu (inclús la de les onades). Així i tot, cal destacar que la biomassa i la crema d'escombraries són notables generadors d'energia elèctrica (veure el subapartat de medi ambient).

Occitània és un Estat conscienciat amb el medi ambient, de manera que la població compta amb un bon sistema de separació de residus. Així, els municipis posen a disposició de la ciutadania un sistema jeràrquic en la gestió de residus, el qual se centra en la prevenció, la reutilització, el reciclatge, les alternatives al reciclatge i, com a últim recurs, l’eliminació a l'abocador.

Per llei, a Occitània han d'existir estacions de reciclatge en cada zona residencial. La major part dels occitans separen els residus reciclables a casa seva i els dipositen als contenidors especials del seu barri per portar-los a les estacions de reciclatge.

Un dels principals usos de les escombraries és convertir-les en electricitat. En aquest sentit, primer, un lector òptic separa les bosses per color: les blaves amb paper i cartró, les verdes amb vidres i les grogues amb plàstics i envasos són enviades a les plantes de reciclatge per aprofitar el material. Les negres, amb restes d'aliments, s'usen per obtenir fertilitzants, compost i el biogàs que usen de combustible els autobusos. Les blanques, també amb restes orgàniques, són incinerades en un forn de 850°C i, a canvi, obtenen energia per abastir gran quantitat de llars, escoles, etc. Les cendres resultants són soterrades.

Per la seva part, la gent pot portar les restes de medicaments i els seus envasos a les farmàcies per al seu correcte rebuig. També hi ha iniciatives de botigues de roba, que fan descomptes per donar roba usada, o de restaurants que canvien un nombre determinat d’envasos (com llaunes de refresc) per un menú, entre d'altres. A més, els comerços no proporcionen bosses de plàstic, de manera que els clients han de portar-ne d'altres materials més sostenibles.

En definitiva, tot es recicla, es reutilitza o serveix com a adob. L’aigua es purifica i es té especial cura amb la recollida i el reciclatge d’escombraries electròniques i residus perillosos (bateries, bombetes, material elèctric, productes químics, etc.), ja que aquests últims són arreplegats i portats per camions als centres especials de reciclatge que hi ha fora de les ciutats.

D'altra banda, Occitània s'està convertint en un dels països amb major quantitat de vehicles elèctrics de gran autonomia per càpita. Aquesta substitució de vehicles de motor de combustió permet millorar la qualitat de l'aire i reduir l'emissió a l'atmosfera de gasos que provoquen el canvi climàtic.

També, l'ús del transport públic i de les bicicletes s'ha incrementat els últims anys. Aquests fets han tingut lloc gràcies al foment per part dels governs i de la construcció de noves vies ferroviàries, de transport metropolità, carrils bici pertot arreu i la disposició de més línies d’autobusos al llarg del dia. A més, part dels impostos es destinen al transport públic municipal, de manera que els ciutadans no han de pagar al moment de pujar al mitjà de transport.

La constitució occitana estableix que Occitània és un estat laic, pel que no exerceix suport ni oposició explícita o implícita a cap organització o confessió religiosa. A Occitània, on la religió tradicional històrica ha estat el catolicisme romà, es garanteix la llibertat de culte de les persones.

Entre les religions minoritàries hi ha les denominacions protestants, els Testimonis de Jehovà, així com els Adventistes del Setè Dia i l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons). Hi ha un nombre important de musulmans, el qual ha crescut a causa a la immigració.

En general, a més del catolicisme (en ordre cronològic), el protestantisme, el judaisme, l'islam, el mormonisme, els Testimonis de Jehovà, el budisme i el cristianisme ortodox han assolit "notori arrelament".^[10]

Les festes populars a Occitània són el conjunt de festes tradicionals que se celebren als territoris que conformen la república. El foc i el bestiari dels mites i llegendes són elements molt importants en les festes tradicionals, fets que hi denoten una gran arrel pagana. És interessant notar que aquestes festes del foc, que també són ben repesents arreu d'Europa i més enllà, tenen una altíssima acceptació a tot Occitània, sobretot al sud dels Pirineus, des de les Falles del Pallars Sobirà,^[11] les Falles d'Andorra^[12] i la Flama del Canigó^[13] fins a les Fogueres d'Alacant i les Falles, celebrades a 90 poblacions entre València, Alacant i Castelló. Pel que fa al bestiari, destaquen festes com la Fira del Llenguadoc o els animals totèmics occitans.

La pirotècnia és l'eix de moltes festes tant familiars com majors. Des de les traques de casament, passant per les mascletades, batalles de focs d'artifici anomenades "cordades" (com aquella de Paterna^[14]), els correfocs de la Patum^[15] de Berga, de la Festa Major de Vilafranca del Penedès^[16] i altres festes semblants, els castells de focs d'artifici (destaquen el Concurs Internacional de Focs d'Artifici de la Costa Brava celebrat a Blanes,^[17] la Nit del Foc de València, la "Palmera" d'Alacant, la Nit de l'Albà d'Elx i el Castell de l'Olla a Altea), els masclets que tenen tanta afició entre la jovenalla, i acabant amb les disparades de trabucs durant els moros i cristians, o les actuacions dels trabucaires. És interessant notar una tradició de focs d'artifici relativament nova, que són aquells de la Nit de la Bastila de Cotlliure i altres poblacions rosselloneses.

Pel que fa a les festivitats amb animals, aquestes van ser abolides junt amb la tauromàquia des de la independència. D'aquesta manera, Occitània és un estat lliure de maltractament animal.

La gastronomia d'Occitània cuina occitana fa part de la cuina mediterrània però desenvolupa trets específics que l'allunya d'altres cuines properes. A causa de la grandària d'Occitània i per tant la gran varietat de paisatges —de l'alta muntanya dels Pirineus i els Alps, als rius i llacs, fins a la costa mediterrània i les illes— és una cuina molt variada.

Al nord dels Pirineus, comparteix amb altres cuines del mediterrani l'ús d'elements i sabors bàsics i rotunds, entre els quals la carn, peix i verdures, a més de l'oli d'oliva; però també s'acosta de la cuina atlàntica, amb formatges, patés, nata, mantegues i menjars més calorífics. Alguns plats ben coneguts són comuns arreu del mediterrani, com la ratolla (com la samfaina), l'allioli, la bollabaissa (semblant al suquet de peix), el pa golçat (pa amb oli), amanides, productes a base d'olives i el vi. Si hi ha alguna cosa que la desmarca dels seus veïns és l'abundant ús d'herbes aromàtiques, que d'altra banda són les típiques mediterrànies, com el julivert, el romaní, la farigola, l'orenga i l'alfàbrega.

D'altra banda, al sud dels Pirineus i les illes, ees caracteritza per la gran unitat d'algunes receptes arreu de la zona (l'esqueixada, l'arròs a banda o l'escalivada es troben amb molts noms però amb receptes paregudes), o l'ús d'un sol nom per a un concepte culinari ample (com és el cas de la coca).

Una altra consideració és que, tot i que molts plats comuns a aquestes regions daten de després de la reconquesta - com ara la samfaina i el sofregit, atès que el tomàquet fou introduït el segle xv -, les relacions culturals i sobretot comercials entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i també amb la resta del Mediterrani occidental, no s'aturaren allí, sinó que hi ha hagut un intercanvi més o menys continu basat en el mercadeig dels ports i mercats i trobades entre pescadors de la mar Mediterrània. El nivell de popularització de certs plats costaners, com ara la paella, l'allioli o la samfaina, fàcils de trobar fins i tot a l'interior,^[18] és molt més destacable que qualsevol plat d'interior, com ara el trinxat o la girella, que àdhuc al segle XXI no són habituals fora dels Pirineus.

Parlant del tomàquet, la seua acceptació arreu de'Occitània, sense que en cap lloc se'n prescindisca, indica un alt nivell d'interrelació culinària al Mediterrani de la baixa edat mitjana, i això que el tomàquet era rebutjat pels rics i estimat més pels pobres.^[19] Així és que el tomàquet, tot i ser posterior a la reconquesta i repoblació del sud i les illes, arriba a ser essencial en la cuina mediterrània i en especial en la cuina de tot Occitània.^[19]

En qualsevol competició esportiva en què es juga en equip, com ara el futbol, l'handbol o el bàsquet, Occitània compta amb les seves pròpies lligues i seleccions nacionals. A més, participa als Jocs Olímpics.

A Occitània existeixen diferents mitjans de comunicació en occità, els quals conformen l'anomenat espai occità de comunicació. En l'àmbit de la premsa cal destacar gran diversitat de diaris, revistes i diaris digitals.

Pel que fa al servei públic de ràdio i televisió occitana, aquest és gestionat per la Corporació de Ràdio i Televisió d'Occitània (RTVO), una societat mercantil estatal que divideix els seus serveis en dos filials: Occitània Televisió (OTV) per als audiovisuals i Occitània Ràdio (OR) per als radiofònics. D'una banda, en relació amb la ràdio, destaca Occitània Ràdio com a emissora generalista pública, Occitània Informació com a emissora d'informació 24 hores, i Occitània Música com a emissora musical. D'altra, pel que respecta a la televisió pública, cal fer esment de OTV 1 (generalista nacional), OTV 2 (generalistes regionals, algunes heredades de les anteriors televisions autonòmiques —en cas d'haver existit— o nacionals en el cas d'Andorra, amb una gestió totalment independent per part de cada regió), OTV 3 (generalista cultural), OTV 24 (notícies), OTV Súper (infantil), OTV Esport (esports) i OTV Hit (música). Cal esmentar que RTVO forma part de la Unió Europea de Radiodifusió, fet que li permet col·laborar amb altres radiodifusores públiques associades a través de l'intercanvi de programes, la coordinació de coproduccions o la participació als festivals europeus com Eurovisió, Eurovisió Júnior, el Festival de Joves Ballarins, el Festival de Joves Músics o el Cor de l'Any d'Eurovisió, per exemple. Així mateix, el país disposa de canals de televisió i ràdio gestionats per empreses privades.

Per altre costat, amb motiu de la diversitat lingüística i cultural d'Occitània, a més de la proximitat territorial, l'Aragó, Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià reben els senyals internacionals de ràdio i televisió d'Espanya (tant els públics com els privats). El mateix ocorre a Alvèrnia, el Delfinat, Gascunya, Guiena, el Llemosí, el Llenguadoc, la Provença i el Rosselló, on es reben els senyals de França i a les Valls Occitanes, L'Alguer i La Gàrdia, els d'Itàlia. En el cas d'Andorra, per la seva situació geogràfica, rep tant els senyals internacionals espanyols com els francesos.

Finalment, és necessari destacar la presència de premsa escrita en occità, castellà, francès, italià, piemontès, ligur, sard i sicilià. D'aquesta manera, els habitants de cada regió poden llegir la premsa en qualsevol de les llengües oficials de la mateixa.

Després de tota la història comuna i per separat que es pot llegir als articles principals esmentats, els territoris occitans es van independitzar gràcies als referèndums pactats amb els Estats d'Espanya, França, Piemont, Ligúria, Sardenya i Sicília. Com a conseqüència, es van federar en una república federal presidencialista, democràtica i constitucional anomenada Occitània, amb capital de facto a Barcelona i amb l'assumpció tant de l'himne de Catalunya com a himne també de la federació (amb modificacions en la lletra) com del lema d'Andorra. Posteriorment, va esdevenir un país membre de la Unió Europea després dels tràmits necessaris.