Xuetes

La paraula procedeix, segons alguns experts, de juetó, diminutiu de jueu que donà xuetó, expressió encara viva. Altres autors consideren que podria procedir de la paraula xulla (pronunciat xuia o xua i que significa cansalada i, per extensió, carn de porc) i, segons creença popular, faria referència a ço que els xuetes s’exhibirien menjant aquesta carn per acreditar la desafectació a la religió jueva, però sembla més raonable vincular aquesta opció amb la tendència, present en diverses cultures, d'usar noms ofensius relacionats amb el porc per designar els jueus i els conversos. Una tercera opció vincularia ambdues etimologies; la paraula "xuia" hauria provocat la substitució de la j de juetó per la x de xuetó i, així mateix, s’hauria anat imposat xueta sobre xuetó per la major semblança fonètica amb xuia.

També se'ls ha anomenat "del Segell", pel carrer del mateix nom on n'hi havia una gran concentració o "del carrer", bé per reducció de l’expressió “del carrer del Segell”, bé pel retorn del castellà "de la calle", provocat per una translació per aproximació fonètica de "del call", feta, probablement, per funcionaris de la inquisició d'origen castellà, i que faria referència a l'antic barri jueu de la Ciutat de Mallorca; modernament s'ha volgut relacionar amb el carrer de l'Argenteria que és el carrer xueta per excel·lència que articula el barri a l'entorn de l’església de Santa Eulàlia on, fins fa poc, s'hi concentraven la majoria d'aquells residents a Palma, i que fa nom per un dels oficis més característics del grup. En alguns documents oficials antics s'han fet servir les expressions "de gènere hebreorum" o "d'estirp hebrea". També en expressions populars d’escarni hom els ha anomenat directament jueus i, més freqüentment, amb el castellanisme “judios” (Zoðío).

Els xuetes, conscients de la intenció originàriament ofensiva del terme, han preferit referir-se a si mateixos amb els noms més neutres de del Segell, del carrer o, més habitualment, amb noltros o es nostros oposat a ets altres o es de fora del carrer.

Els llinatges xuetes són: Aguiló, Bonnin, Cortès, Fortesa, Fuster, Jacome, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls, si bé Picó i Segura no es troben entre els dels condemnats, tampoc Valentí, que fou originàriament el malnom d'una família que, aleshores, es deia Fortesa i, per contra, Galiana, Moyà i Sureda figuren entre els dels penitenciats sense que hagin estat considerats xuetes.

A Mallorca existeixen cognoms de procedència clarament jueva (Abraham, Amar, Bofill, Bonet, Daviu, Duran, Homar, Maimó, Salom, Sansó, Vidal i d'altres).

En tot cas, deriven d'una comunitat conversa molt més àmplia, atès que els registres de les conversions i els de la Inquisició de finals del s. XIV i principis del XVI documenten més de 330 cognoms entre els conversos i els condemnats per judaitzar a Mallorca. La persistència del grup s'explica per haver conservat una certa articulació comunitària a l'entorn d'alguns carrers, d'organitzacions gremials i mercantils i, sobretot, un complex sistema d'aliances familiars, molt més que per la pràctica clandestina del judaisme, que no era, ni de molt, unànime.

L'assalt als calls de 1391, les predicacions del Sant Vicenç Ferrer el 1413 i la conversió de les restes de la comunitat jueva de Mallorca, el 1435, foren els tres episodis que donaren lloc al fenomen social dels conversos, que, a diferència de les conversions individuals precedents, no es basaven en el convenciment religiós sinó que ho feien per la necessitat de superar una situació de perill col·lectiu.

A causa d'això, una bona part dels neòfits continuà amb les seves pràctiques comunitàries i religioses tradicionals. Es constituí la "Confraria de Sant Miquel" o dels Conversos com instrument que substituïa, en bona part, l'antiga Aljama, resolent les necessitats del grup en molts d'àmbits: assistència a les necessitats, justícia interna, vincles matrimonials... i, naturalment, cohesió religiosa. Aquests conversos, fins el darrer quart del segle XV pogueren desenvolupar les seves activitats, en part clandestines, sense patir una excessiva pressió externa, ni institucional ni social, com ho acrediten la poca activitat de la Inquisició papal i l’absència general de normativa gremial de segregació en raó de l'origen jueu. Això, probablement, els permeté mantenir el gruix del grup de conversos relativament intacte.

El 1488, quan encara vivien alguns dels darrers conversos de 1435, arriben a Mallorca els primers inquisidors del nou tribunal implantat pels Reis Catòlics -que estaven assetjant de crear un estat-nació sobre la base de la uniformització religiosa-. Com a tota la Corona d'Aragó la seva implantació anà acompanyada de queixes i mostres de rebuig general, que de poc serviren. El seu objectiu central era la repressió del criptojudaisme i començaren per aplicar els Edictes de Gràcia, procediment d'autoinculpació per heretgia que permetia evitar condemnes severes.

Pels Edictes de Gràcia (1488-1492), 559 mallorquins reconegueren pràctiques judaiques i la Inquisició obtingué els noms de la major part dels judaitzants mallorquins, sobre qui, juntament amb les seves famílies i els seus cercles més propers, exerciria una durissima activitat punitiva. Posteriorment i fins a 1544 foren reconciliats 239 criptojueus i es relaxà a 537, d'aquests 82 foren efectivament ajusticiats i cremats i la major part de la resta, 455, que varen ser cremats en estàtua, aconseguiren fugir -aquest exili no s’ha de confondre amb el decret d’expulsió de 1492 que a Mallorca no va tenir aplicació, en no quedar-hi, oficialment, cap jueu des de 1435-.

Aquest període es caracteritza per la reducció del grup per fugida dels penitenciats de l’època anterior, l’adhesió incondicional al catolicisme de la major part dels que quedaren i la generalització dels estatuts de neteja de sang en la majoria d’organitzacions gremials i ordes religiosos. Però malgrat tot, un petit grup perseverà en les seves pràctiques clandestines, essencialment els que després serien coneguts amb el nom de xuetes, els quals, a més, mantengueren i adaptaren les estratègies socials, familiars i econòmiques de cohesió interna.

En aquesta època la Inquisició mallorquina deixa d'actuar contra els judaitzants, tot i tenir indicis de pràctiques prohibides, les causes podrien ser: la participació de l'estructura inquisitorial en les bandositats interiors mallorquines, l’aparició de nous fenòmens religiosos com algunes conversions a l’Islam i al protestantisme o el control de la moralitat del clergat. Però sens dubte també l'adopció d'estratègies de protecció més eficaces per part dels criptojueus - els processos inquisitorials posteriors ens informen que la transmissió de les pràctiques religioses es feien en l'àmbit familiar quan el jove arribava a l'adolescència i, molt sovint en el cas de les dones, quan se sabia qui seria el seu espòs i la seva opció religiosa -.

En aquest sentit el 1644 el fiscal del tribunal mallorquí, Juan de Fontamar, enviava un informe a la Suprema Inquisició en què acusava als criptojueus mallorquins de trenta-tres càrrecs, entre els que hi havia la negativa a casar-se amb "cristians de natura" i el rebuig social dels que ho feien, la pràctica del secretisme, la imposició de noms de l'Antic Testament als fills, la identificació de la tribu d'origen i la concertació de matrimonis en funció d'aquest fet, l’exclusió, en el domicili, de la iconografia del Nou Testament i la presència de la de l'Antic, el menyspreu i els insults als cristians, l’exercici de professions relacionades amb pesos i mesures per enganyar els cristians, la tenència de càrrecs dins l’església per després burlar-se’n amb impunitat, l’aplicació d'un sistema legal propi, la realització de col·lectes pels seus pobres, el finançament d’una sinagoga a Roma on hi tendrien un representant, la realització de reunions clandestines, el compliment de pràctiques dietètiques jueves, incloses les del sacrifici d'animals i les dels dejunis, l’observància del Sàbat, l’evitació dels serveis religiosos en el moment de la mort...Sorprenentment la Inquisició no actuà en aquell moment.

A l’entorn de 1640 els descendents de conversos inicien un fort procés d'ascens econòmic i d'influència comercial. Amb anterioritat, i amb alguna excepció, havien estat petits menestrals, botiguers de portal i distribuïdors al detall, però a partir d'aquest moment, i per causes poc explicades, alguns comencen a destacar en l'activitat econòmica: creen companyies mercantils complexes, participen del comerç exterior, arribant a controlar, a les vespres dels processos inquisitorials, el 36% del total, dominen el mercat assegurador i la distribució minorista de productes d'importació. Per una altre banda, les empreses i companyies són participades, habitualment, només per conversos i destinen part dels seus beneficis a obres de caritat en el si de la comunitat, a diferència de la resta de la població que acostuma a fer-ho mitjançant deixes pietoses a l’església.

A causa de la intensa activitat econòmica exterior es reprenen els contactes amb les comunitats jueves internacionals, especialment de Liorna, de Roma, de Marsella i d’Amsterdam, mitjançant les quals els conversos tenen accés a literatura judaica. Se sap que Rafel Valls, àlies el Rabí, líder religiós dels conversos mallorquins, va viatjar a Alexandria i Esmirna en l’època del fals messies Sabetai Zeví, tot i que es desconeix si en va tenir cap contacte.

Probablement en aquest moment es configura un sistema d'estratificació social interna -tot i que també s’afirma que es una deixa de l'època jueva -, que distingiria una mena de aristocràcia, denominada "orella alta", de la resta del grup, "orella baixa" i altres distincions basades en la religió, la professió i el parentiu que acaben configurant un teixit d'aliances i evitacions entre cognoms, les quals tenen una gran influència en les pràctiques endogàmiques de l'època.

Les causes per les quals la inquisició tornà a actuar contra els judaitzants mallorquins després de quasi 130 anys d'inactivitat, i en una època en què la inquisició ja estava en hores baixes, no són prou clares: les necessitats financeres de la corona, la preocupació de sectors econòmics decadents davant l'ascens i dinamisme comercial dels conversos, la represa de pràctiques religioses en comunitat, en lloc de limitades a l’àmbit domèstic, un rebrot del cel religiós i el judici contra Alonso López podrien estar entre els factors que hi influïren.

El juliol de 1672 un comerciant informava a la inquisició que uns jueus de Liorna li havien demanat referències sobre els jueus de Mallorca anomenats "Forteses, Aguilons, Tarongins, Cortesos, Picons"

El 1673 un vaixell amb un grup de jueus expulsats d'Orà per la corona espanyola i amb destí a Liorna, va fer escala a Ciutat, la Inquisició va detinir a un jove d'uns 17 anys que es feia dir Isaac López, el qual havia nascut Madrid i batejat amb el nom d’Alonso, i que de nin fugí a berberia amb els seus pares conversos. Alonso es negà a qualsevol penediment i finalment fou cremat viu el 1675. La seva execució provocà una gran commoció entre els judaitzants, alhora que fou objecte de gran admiració per la seva persistència i coratge.

El mateix any de la detenció de López unes criades de conversos informaren al seu confessor del coneixement que tenien de les cerimònies judaiques que practicaven els seus amos, als quals havien espiat.

El 1677, amb quatre anys de retard, la Suprema Inquisició ordenà a la mallorquina actuar sobre el cas de la confessió de les criades. En les mateixes dates els “observants”, com s’autodenominaven en referència a l’observància de la Llei de Moisès, es reunien en un hort de Ciutat on celebraven "el dia del perdó". Es procedí a la detenció d'un dels líders de la comunitat criptojueva de Mallorca, Pere Onofre Cortès, als. Moixina, amo de una de les criades i propietari de l'hort, juntament amb cinc persones més. A partir d'aquí es procedeix a detenir, en el lapse d'un any, 237 persones.

Els acusats pogueren acordar, ajudats per funcionaris corruptes, les seves confessions, donar una informació limitada i només denunciar el mínim de correligionaris possible. Tots els acusats sol·licitaren el retorn a l’església i, per tant, foren reconciliats.

Una part de la pena consistí en la confiscació de tots els béns dels condemnats, que varen ser valorats en dos milions de lliures mallorquines les quals, per les normes inquisitorials s'havia d'ingressar en moneda circulant. Es tractava d'una quantitat exorbitant per l’època i, segons una protesta del Gran i General Consell, no hi havia tant de numerari a tota l'illa.

Finalment a la primavera de 1679 es celebraren cinc Actes de Fe, el primer dels quals anà precedit per l'enderrocament, i sembra de sal, de l'hort on es reunien els conversos. En ells es pronuncià sentència condemnatòria contra 221 conversos, davant una multitud expectant. Després, els que tenien condemna de presó, foren portats a complir la pena a les noves presons que havia edificat la Inquisició amb els béns confiscats.

Complides les penes de presó, gran part dels que persisteixen en la fe jueva, evidenciades les seves pràctiques clandestines, amoïnats per la vigilància inquisitorial i vexats per una societat que els considerava responsables de la crisi econòmica que provocaren les confiscacions, decideixen fugir de l'illa en petits grups de manera escalonada, uns quants se'n sortiren.

Enmig d'aquest procés un fet anecdòtic precipità una nova onada inquisitorial. Rafel Cortès, als. Cap loco, s'havia casat en segones núpcies amb una dona de cognom convers, Miró, però de religió catòlica. Els seus familiars no el felicitaren per les noces i l'acusaven de "malmesclat", per despit va denunciar alguns dels seus correligionaris davant la Inquisició de mantenir la fe prohibida. Sospitant que hi havia hagut una delació general s'acordà una fuga en massa. El 7 de març de 1688 un gran grup de conversos s'embarcà clandestinament en un vaixell anglès, però un sobtat temporal n’impedí la sortida i de matinada tornaren a llurs cases. La Inquisició en va ser advertida i tots foren detinguts.

Els processos es perllongaren tres anys, amb un estricte règim d’aïllament que evità qualsevol entesa que, juntament amb una percepció de derrota religiosa per la impossibilitat d'escapar, va debilitar la cohesió del grup. L'any 1691 la Inquisició en tres actes de fe va condemnar seixanta-tres persones, d'aquestes 45 foren relaxades, 5 cremades en estàtua, 3 els seus ossos i 37 efectivament ajusticiades, d’aquestes, 3, Rafel Valls, i els germans Rafel Benet i Caterina Tarongí cremats vius. Ho presenciaren trenta mil persones.

Les condemnes dictades per la Inquisició comportaven altres penes que havien de mantenir-se durant almenys dues generacions: els familiars directes dels condemnats, així com els seus fill i néts, no podien ocupar càrrecs públics, fer-se ordenar sacerdots, casar-se amb persones que no fossin xuetes, portar joies o muntar a cavall. Aquestes dues últimes penes no sembla que es duguessin a terme, però les altres van seguir vigents per la força del costum, més enllà de les dues generacions estipulades.

Encara no s'havia tancat el capítol processal, la inquisició inicià i, finalment suspengué, uns quants procediments contra persones denunciades pels acusats dels actes de fe de 1691, la majoria difunts, únicament es realitzà un acte de fe el 1695 contra 11 difunts i una dona viva que fou reconciliada. També al segle XVIII la inquisició va dur a terme dos processos individuals: el 1718 Rafel Pinya s'autoinculpà espontàniament i fou reconciliat, el 1720 Gabriel Cortès, als. Morrofés, fugitiu a Alexandria i convertit formalment al judaisme, fou relaxat i cremat en estàtua, essent el darrer condemnat a mort per l'inquisició mallorquina. No hi ha dubte que aquests darrers són casos anecdòtics; amb els processos de 1691 s'acabà la comunitat criptojueva de Mallorca, l'efecte de l'escapçament dels líders, la devastació de les cremadisses i la por generalitzada va fer impossible el sosteniment de la fe ancestral. A partir d'aquells fets podem començar a parlar, amb propietat, dels xuetes.

El mateix any dels actes de fe de 1691, Francesc Garau, jesuïta, teòleg i actiu participant en els processos inquisitorials, publicà "la Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en què an salido ochenta i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo uvo tres pertinaces", deixant de banda la seva importància com a font documental i històrica, la intenció del llibre era perpetuar el record i la infàmia dels conversos i contribuí notablement a donar bases ideològiques a la segregació dels xuetes i a perpetuar-la. Fou reeditat el 1755, va ser usat en l'argumentari per limitar els drets civils dels xuetes i serví de base al libel de 1857 "La Sinagoga Balear o historia de los judios mallorquines". Al segle XX se n'han fet abundants reedicions tot i que amb intenció contraria a la del seu autor, atès que alguns fragments escandalitzen per la seva cruesa i manca de la més elemental sensibilitat.

La gramalleta era un hàbit penitencial amb què eren obligats a vestir els condemnats per la Inquisició, també denominats "sambenets", les seves característiques decoratives informaven dels delictes comesos i de la pena imposada. Una vegada finalitzats els actes de fe es pintava un quadre amb el condemnat portant la gramalleta i indicant el nom del seu posseïdor. En el cas de Mallorca, s’exposaven al claustre de St. Domingo on era exhibit públicament per perpetuar el record exemplificador de la sentència.

Per mor del seu deteriorament, la Suprema Inquisició ordenà diverses vegades, des del segle XVII, la seva renovació. La qüestió que resultava conflictiva per la presència d'un gran nombre de llinatges, alguns dels quals coincidien amb alguns de la noblesa, finalment el 1755 es complí l'ordre, segurament perquè només s’imposà la renovació de les posteriors a 1645 i per tant els llinatges implicats, per pràctiques judaiques, es limitava als estrictament xuetes. Varen restar exposades fins el 1820, en què un grup d'ells assaltà Sant Domingo i les cremà. El mateix any 1755, en què també fou reeditada "La Fe Triunfante", es publicà la "Relación de los sanbenitos que se han puesto, y renovado este año de 1755, en el Claustro del Real Convento de Santo Domingo, de esta Ciudad de Palma, por el Santo Oficio de la Inquisición del Reyno de Mallorca, de reos relaxados, y reconciliados publicamente por el mismo tribunal desde el año de 1645", per insistir en la necessitat de no oblidar, malgrat l'oposició activa dels afectats.

L'actitud de la Inquisició, que en un principi volia forçar la desaparició dels jueus mitjançant la seva integració forçosa a la comunitat cristiana, va aconseguir el contrari; va perpetuar la memòria dels condemnats i, per extensió, de tots els portadors dels llinatges infamants, encara que no en fossin parents o haguessin estat sincers cristians, i va crear una comunitat que, encara que ja no tengués elements judaics, s'ha vist obligada a mantenir una forta cohesió. En canvi, els descendents dels altres criptojueus que hi havia hagut a l'illa, dels quals no en va quedar constància pública, varen perdre tota noció dels seus orígens.

Però ben aviat els xuetes recuperaren el protagonisme econòmic que havien tengut abans dels processos inquisitorials, encara que, despresos dels vincles religiosos i escalivats de la requisa econòmica, cercaren aliances comercials protectores amb la noblesa i el clergat, fins i tot amb funcionaris de la Inquisició. Aquesta nova empenta, i les aliances polítiques establertes, els permeteren lluitar activament per la igualtat de drets, segons les circumstancies de l'entorn.

Com en la resta de la societat illenca, entre els xuetes hi hagué austriacistes i borbònics, però, per una part d'ells, la dinastia francesa era percebuda com un element de modernització en matèria religiosa i social, perquè a França no era possible una actitud de repressió i discriminació semblant a la que s'havia patit al llarg de la dinastia dels Àustries i especialment, pel que fa a Mallorca, del darrer Carles.

Per això un nucli de xuetes, comandat per Gaspar Pinya, importador i negociant de robes i proveïdor de la noblesa botifler, participà de manera ben activa en favor de la causa de Felip. De fet, el 1711 descoberta una conspiració finançada per ell, va patir presó i embargament dels seus béns, tot i que, en finalitzar el conflicte i juntament amb algun altre, fou recompensat amb drets propis de la petita noblesa, que no afectaren a la resta de la comunitat.

El sastre Rafel Cortès, Tomàs Forteza i Jeroni Cortès, geperut, entre d'altres, intentaren evitar la reedició de la Fe triunfante, el 1755, mitjançant una protesta a l'Audiència de Mallorca que acordà de paralitzar-ne la distribució; finalment la intervenció de l'Inquisidor, permeté de reprendre'n la seva venda.

El 1773 els xuetes designaren un grup de sis diputats, coneguts popularment amb el nom de "perruques" pel luxós guarniment que portaven en les seves gestions, perquè s'adreçassin al Rei Carles III reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins. Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i decidida a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat va portar a un procés llarg i costos, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe són una prova de fins a quin punt la discriminació era un fet amb profundes arrels ideològiques i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d’igualtat.

A l'octubre de 1782 el fiscal de la Reial Audiència de Mallorca, tot i saber que el resultat de les deliberacions havia estat favorable als xuetes, elevà un memorial, acompanyat d'argumentacions d'alt contingut racista, en el que es proposava la suspensió de l'acord i el desterrament dels xuetes a Menorca i a Cabrera, on serien confinats amb fortes restriccions de la seva llibertat.

Finalment el Rei s'inclinà tímidament en favor dels xuetes i el 29 de novembre de 1782 se signà la Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments i residència, l'eliminació de qualsevol element arquitectònic distintiu del barri del Segell, i la prohibició d'insults, maltractes i l’ús expressions denigrants. També, però de manera reservada, el monarca es mostrava favorable a establir la plena llibertat professional i la participació dels xuetes a la marina i a l'exèrcit, però dóna instruccions que aquestes disposicions no es facin efectives fins que, passat un temps, es calmassin els ànims.

Encara no havia passat mig any, i els diputats tornen a insistir demanant l’accés a qualsevol ocupació, informant que els insults i la discriminació no havien cessat i protestant de l'exhibició dels sambenets a St. Domingo. El Rei designà una junta per estudiar el problema, la qual proposà: la retirada dels sambenets, la prohibició de la Fe Triunfante, la dispersió en el conjunt de la ciutat, si fos necessari per força, dels xuetes, l'eliminació de qualsevol mecanisme formal d'ajuda mútua entre ells, l’accés sense restriccions a tots els graus eclesiàstics, universitaris i militars, l'abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang, i si això no fos possible limitar-los a 100 anys, aquestes dues darreres proposen què siguin aplicades a tot el regne.

De nou s'obre un període de consultes i un nou procés, que generà a l'octubre de 1785 una segona Reial Cèdula, que ni de molt s'acosta a la proposta de la junta, la qual es limita a declarar-los aptes per a l'exèrcit i la funció pública. Finalment el 1788 una darrera disposició estableix la plena igualtat en l'exercici de qualsevol ofici, però encara ni una paraula sobre els graus universitaris ni els eclesiàstics. També aquest any des de la Cort i la Inquisició General es feren gestions per retirar els sambenets del claustre, però sense èxit.

Probablement l'efecte més palpable de les Reials Cèdules fou la lenta desarticulació del "carrer". Es crearen petits nuclis xuetes a la majoria de pobles i, tímidament, alguns s'establiren a altres carrers i parròquies. Per la resta, es mantengueren les actituds de discriminació social, l'endogàmia matrimonial i la pràctica dels oficis tradicionals, però sobretot la segregació fou oberta i declarada en el món de l'educació i de la religió, bastions no tocats per la normativa carolina.

Mallorca no va ser ocupada durant la invasió napoleònica i, a diferència de Cadis, de predomini liberal, s'hi establiren principalment els refugiats d'ideologia més intransigent i favorable a l'antic règim; és en aquest context que el 1808 els soldats mobilitzats per anar al front, acusen els xuetes de ser-ne els responsables i assalten el Segell.

El 1812, la Constitució de Cadis, vigent fins el 1814, suprimeix la Inquisició i estableix la plena, i tan anhelada, igualtat civil, cosa que feu que els xuetes més actius s’adherissin a la causa liberal. El 1820 novament instaurada la Constitució, un grup de xuetes assaltà la seu de la Inquisició i el Convent de Sant Domingo i en cremà els arxius i les gramalletes. Al seu torn en abolir-se novament, el 1823 es torna assaltar el Carrer i a saquejar els comerços. Aquests episodis foren freqüents a l'època, també a la part forana on es documenten aldarulls a Felanitx, Llucmajor, Pollença, Sóller, Campos..., significatiu fou l'episodi del “capellà Mosca” que després de diversos intents aconseguí un púlpit on predicar a St. Felip Neri, l’episodi finalitzà, dies després, amb l’assalt a l’església i amb la trona purificada en un fogueró.

L’any 1836, Onofre Cortès és designat regidor de l’Ajuntament de Palma, és la primera vegada que des del s. XVI un xueta ocupa càrrecs institucionals d’un nivell equiparable, a partir d’aquí és habitual la seva presència al consistori i a la Diputació Provincial.

El 1857 es publicà "La sinagoga balear o historia de los judios de Mallorca", signada per Juan de la Puerta Vizcaino, que en bona part reprodueix "La Fe triunfante" i que un any més tard seria replicada amb l'obra "Un milagro y una mentira. Vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea"

Encara que la dualitat ideològica a la comunitat xueta es rastreja des d'abans dels processos inquisitorials, és en aquest context d’alternances virulentes, que es posa de manifest: un grup, segurament minoritari però influent, era declaradament liberal, més tard republicà, i moderadament anticlerical, es manifestava bel·ligerant en la lluita per la liquidació de qualsevol rastre de discriminació, i un altre, potser majoritari però quasi imperceptible en el rastre històric, era ideològicament conservador i fervorosament religiós, es mostrava partidari del passar desapercebut. En el fons ambdues estratègies pretenien el mateix, la desaparició del problema xueta, uns evidenciant la injustícia i els altres mimetitzant-se en la societat circumdant. Coincidint amb els períodes progressistes, els xuetes creen societats recreatives i de socors mutus i entren a les institucions de la mà dels partits lliberals

Tot d’una que varen poder algunes famílies benestants donen als seus fills una elevada formació intel·lectual i jugaren un important paper en els moviments artístics de l’època. En particular cal destacar el paper cabdal que tengueren Renaixença catalana, en la defensa de la llengua i en la recuperació dels Jocs Florals. El precedent fou Tomàs Aguiló i Cortès, a principis del XIX, i els continuadors més destacats, entre d’altres, Tomàs Aguiló i Forteza, Marian Aguiló i Fuster, Tomàs Forteza i Cortès, Ramón Picó i Campamar, etc.

Pel que fa al tema xueta, és de destacar la figura de Josep Tarongí (1847-1890), prevere i escriptor, que va cursar estudis amb dificultats, que s'hagué d'ordenar, llicenciar i obtenir una canongia fora de Mallorca per mor del seu origen, protagonitzà la major polèmica sobre la qüestió xueta del segle XIX, en ser privat de predicar a l’església de St. Miquel el 1876, fet pel qual inicià una polèmica amb el també eclesiàstic Miquel Maura, germà del polític Antoni, de la que participaren molts altres actors i que tengué una gran transcendència a dins i a fora de l'illa.

Entre gener i l'octubre de 1923, l'urbanista i polític xueta Guillem Forteza Pinya fou batle de Palma. Tambè, entre 1927-30, durant la dictadura de Primo de Rivera, ho foren Joan Aguiló Valentí, als. Cera i Rafel Ignaci Cortès Aguiló, als. Bet.

El breu període de la República també va tenir la seva importància degut al laïcisme oficial i al fet que bona part dels xuetes simpatitzessin amb el nou model d'Estat, de la mateixa manera que anteriorment ho havien fer amb les idees il·lustrades i liberals. És durant l'època republicana quan un sacerdot xueta oficià per primera vegada el sermó a la catedral de Palma, fet que va tenir una gran importància simbòlica.

Acabat el període republicà, molts xuetes foren víctimes de la repressió franquista, però també molts donaren suport a la rebel·lió militar, tot i que sembla ser que a principis de la Guerra Civil i més tard cap als anys 40, a instància de Falange i del govern de l'Alemanya nazi, es varen fer “llistes “ i “enquestes” per a un eventual control dels xuetes als que es consideraria elements vinculats als jueus europeus. S'atribueix al Bisbe Miralles l’encomana d'un informe que incrementàs en gran manera el nombre d’afectats fins a una quantitat inassumible, per tal d’evitar represàlies. En tot cas es tracta d'un episodi obscur i sense documentar.

El prejudici antixueta va començar a disminuir amb l'obertura de l'illa al turisme en les primeres dècades del segle XX, així com també amb el desenvolupament econòmic que s'havia anat produint des de finals del segle anterior. La presència, i en molts casos la instal·lació permanent, a l'illa d’externs (espanyols o estrangers) per als quals la condició de xueta no significa res, marca el punt d'inflexió definitiu en la història d'aquesta comunitat.

Encara a l’any 1966 la publicació del llibre "Els descendents dels Jueus Conversos de Mallorca. Quatre mots de la veritat", de Miguel Forteza Piña, germà del batle Guillem, en el que es difongueren les troballes de Baruch Braunstein a l'Archivo Històrico Nacional de Madrid, publicades als USA als anys 30, sobre arxius inquisitorials que demostraven que a Mallorca les condemnes per judaitzant havien afectat més de 200 cognoms mallorquins, va provocar la darrera gran polèmica popular sobre la qüestió xueta. En aquest moment es pot situar simbòlicament l’arraconament en l’àmbit privat de les actituds discriminatòries, desapareixent, pràcticament, les seves expressions públiques.

La llibertat de culte privat establerta per les lleis del final del franquisme va possibilitar un cert contacte amb el judaisme i van propiciar en els anys 60 certs moviments d’aproximació que no s’han concretat mes enllà del cas de Nicolau Aguiló que el 1977 emigrà a Israel i retornà al judaisme amb el nom Nissan ben-Avraham, obtenint posteriorment el títol de Rabí. En tot cas el judaisme i els xuetes han tengut una relació de certa ambivalència pel fer tractar-se de jueus de tradició cristiana, fet no contemplat per les autoritats polítiques i religioses d’Israel, que semblen donar importància al fet de ser de “tradició cristiana”, mentre que pels xuetes interessats en alguna forma d’aproximació, la seva existència diferenciada només s’explica pel fet de ser “jueus”. Potser aquesta dualitat explica l’existència d'un culte sincrètic judeocristià anomenat cristianisme xueta, per altra part molt minoritari, predicat per Cayetano Martí Valls.

Un fet important, amb l’adveniment de la democràcia, fou l’elecció el 1979 de Ramon Aguiló, batle socialista de Palma fins el 1991, i de primer llinatge xueta, la seva elecció per votació popular és pot considerar la principal evidència del declivi de la discriminació, ratificada per algun altre cas com és el de Francesc Aguiló, batle nacionalista d’esquerres de Campanet.

Tot això, però, no implica l’eliminació completa de conductes de rebuig als xuetes, com indica una enquesta realitzada per la Universitat de les Illes Balears el 2001, en què un 30% dels mallorquins afirmà que no es casaria mai amb un xueta i un 5% declara que no desitja ni tenir amics xuetes, xifres que, tot i ser elevades queden matisades per la major edat dels que es posicionen en favor de la discriminació.

En els darrers anys s’ha creat l’associació ARCA-Llegat Jueu[1], el grup d’investigació Memòria del Carrer[2], l’Institut Rafel Valls[3] de caracter religiós, la revista Segell[4] i la ciutat de Palma s’ha integrat en la Xarxa de Juderies[5], tot plegat implica començar a passar d’una actitud d’ocultació a l’expressió d’una realitat plural que es manifesta amb naturalitat.

Al llarg de la història literaria de les Illes Balears els xuetes han estat molt presents en la creació literària, però la qüestió xueta per ella mateixa també ha estat tema literari. Probablement on més s’ha tractat ha estat en la poesia popular, i amb un to especialment agre, però no existeix un recull sistemàtic de la part que se n’ha conservat, tot i que a la bibliografia especialitzada se’n troben mostres esparses.

Però també existeix una abundant obra publicada en què el tema xueta hi te un important protagonisme, alguna de alt valor literari com Mort de Dama o Dins el darrer Blau. La relació que segueix en seria un primer inventari, en el que s'han inclòs les referides al judaisme mallorquí:

Vers

• Autos de fe celebrats per la Inquisició de Mallorca en els darrers anys del segle XVII, Oliver, Bartomeu, ca. 1691
• L’adeu del Jueu, Picó i Campamar, Ramon, 1867
• La filla de l’argenter, Picó i Campamar, Ramon, 1872
• Lo fogó dels juheus, Pons i Gallarza, Josep Lluís, 1892
• El xueta (cançó), D’Efak, Guillem, 196?
• Càbales del Call (poemari), Fiol, Bartomeu, 2005

Novel·la i narració

• Jorge Aguiló o Misterios de Palma, Infante, Eduardo, 1866
• Los muertos mandan, Blasco Ibañez, Vicente, 1909
• La mayorquine, Gaubert, Ernest, 1914
• Por el amor al dolor. Una chuetada, Monasterio, Antonia de, 1924
• Mort de dama, Villalonga Pons, Llorenç, 1931
• La custodia Aguiló Aguiló, Marià, 1956
• Els emparedats, Moyà i Gilabert de la Portella, Llorenç, 1958
• Primera memoria, Matute, Ana Maria, 1960
• El xueta, Ferra i Martorell, Miquel, 1984
• Contes del Call, Ferra i Martorell, Miquel, 1984
• Carrer de l’Argenteria, 36, Serra Bauçà, Antoni, 1988
• La por, ben Avraham, Nissan, 1992
• Dins el darrer blau, Riera, Carmé, 1994
• La casa del pare, Segura, Miquel, 1995
• L’atles furtiu, Bosch, Alfred, 1998
• Cap al cel obert, Riera, Carmé, 2000
• Abraham Savasorda, Planas, Rosa, 2001
• Josep J. Xueta, Pomar, Jaume, 2001
• El darrer xueta de Mallorca, Aguiló, Tano, 2002
• Le maître des boussoles, Rey, Pascale, 2004
• La aguja de luz, Turrent, Isabel, 2006

Teatre

• El fogó dels jueus, Moyà i Gilabert de la Portella, Llorenç, 1962
• Els comparses, Cortès Cortès, Gabriel, 1963

Llibres de viatges i memòries

• Viatge a les Illes Balears i Pitiüses, Grasset de Saint-Sauveur, André, 1800-05
• Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca, de Cabanyes y Ballester, Jose Antonio, 1837
• Un hiver a Majorque, Sand, George, 1839
• Viaje a la isla de Mallorca en el estio de 1845, Cortada, Juan, 1845
• L’illa de la calma, Rossinyol, Santiago, 1919
• Del meu temps, Forteza i Pinya, Miquel, 1926-1962
• A dead branch on the tree of Israel, Graves, Robert, 1957
• Memòria xueta. Segura Aguiló, Miquel. 1994
• La nissaga d’un xueta, Cortès, Llorenç. 1995
• Històries del Carrer, Forteza, Conxa. 2006
• Arrels xuetes, ales jueves. Segura Aguiló, Miquel. 2007

• Historia de los judios mallorquines y de sus descendientes cristianos. Cortès Cortès, Gabriel; Serra, Antoni (estudi preliminar). Palma (Mallorca): Miquel Font, editor. ISBN 84-86366-05-4
• La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca. Font Poquet, Miquel S. Palma (Mallorca): Miquel Font. Editor. ISBN 978-84-7967-119-8.
• Els xuetes mallorquins: quinze segles de racisme. Porcel, Baltasar. Barcelona edicions 62. ISBN 84-297-5059-2
• Sobre jueus i conversos de les Balears. Muntaner, Lleonard, Vidal, José Juan et alt. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-88946-73-2
• Els xuetes de Mallorca. Braustein, Bàruc; Alier, Roger (tr.); Massot i Muntaner, Jaume (pròleg). Barcelona: Curial. ISBN 84-7256-078-3
• La fe triunfante. Grau, Francisco; Perez, Llorenç (proleg); Muntaner, Lleonard (versió i estudi preliminar). Palma (Mallorca): Imagen/70. 1984
• Los chuetas y la Inquisición. Vida y muerte en el ghetto de Mallorca. Selke, Angela. Madrid: Taurus ediciones S.A..D.L. M. 240-1972
• L’endogàmia dels xuetes de Mallorca. Identitat i matrimoni en una comunitat de conversos (1435-1750). Porqueres i Gené, Enric; Riera i Montserrat, Francesc (tr.). Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-95360-18-7
• Xuetes, nobles i capellans (segles XVII-XVIII). Porqueres, Enric i Riera, Francesc. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-96242-12-9
• Els xuetes de Mallorca: grups de poder i critojudaisme al segle XVII. Sobre jueus i conversos de les Balears. Picazo Muntaner, Antoni. Palma (Mallorca): El Tall. ISBN 84-96019-34-9.
• El comerç exterior de Mallorca. Homes mercats i productes d’intercanvi (1650-1720). Bibiloni Amengual, Andreu. Palma (Mallorca): El Tall editorial. ISBN 84-87685-49-8
• Companyies i mercat assegurador a Mallorca (1650-1715). Pons Pons, Jerònia. Palma (Mallorca): El Tall editorial. ISBN 84-87685-51-X
• Les lluites antixuetes del segle XVIII. Riera i Montserrat, Francesc. Palma (Mallorca): Editorial Moll. ISBN 84-273-0341-6
• Les cartes romanes de Mossen Pinya. Cortès, Gabriel i Pinya, Roman. Palma (Mallorca): UIB. ISBN 84-7632-588-6
• La causa xueta a la cort de Carles III. Riera i Montserrat, Francesc; Porqueres Gené, Enric (pr.). Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-88946-24-4
• Els xuetes des de la intolerancia a la llibertat. Riera i Montserrat, Francesc. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-95360-93-4
• Els anussim. El problema dels xuetons segons la legislació rabínica. Ben-Avraham, Nissan. Palma (Mallorca): Miquel Font, editor, editor. ISBN 84-7967-009-6
• El mito triunfante: estudio antropológico-social de los chuetas mallorquines. Laub, Juan i Eva; Lisón Tolosana, Carmelo (pròleg). Palma (Mallorca): Miquel Font, editor. ISBN 84-86366-28-3
• La nissaga d’un xueta. Cortès, Llorenç. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-88946-14-7
• Els malnoms dels xuetes de Mallorca. Planas Ferrer, Rosa. Pons i Pons; Damià (pròleg). Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-95360-83-7
• Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca. Tarongí Cortès, José. Palma (Mallorca): Miquel Font, editor. ISBN 84-86366-04-6
• Els descendents dels jueus conversos de Mallorca. Quatre mots de la veritat. Forteza Pinya, Miquel. Palma (Mallorca): Editorial Moll. 1972.
• Segell. Revista d’Història i cultura jueva. núm. 1 d.a. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor. ISBN 84-96242-66-8

• Memoria del carrer
• ARCA-Llegat Jueu
• Institut Rafel Valls
• Segell
• Xarxa de Juderies