deu

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (numeral) /ˈdɛw/^ⓘ

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (font) oriental /ˈdɛw/, occidental /ˈdew/

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (verb dar/deure)

Oriental:	central /ˈdɛw/
	balear /ˈdəw/, /ˈdɛw/
Occidental:	/ˈdew/

• Rimes: -ɛw
• Homòfon: déu ‎(occidental)
• Etimologia: Numeral: del llatí decem.
• Etimologia: Substantiu femení: del català antic dou, d’origen preromà influenciat pel llatí dux, segle XIV.

← 9	10		11 →
Cardinal: Ordinal: Partitiu: Col·lectiu: Multiplicatiu: Prefix:		deu desè dècim desena dècuple deca-
Viccionari:Llista de nombres en català

deu inv.

1. (cardinal) Nou més un.

   En dues mans hi ha deu dits.

2. (valor ordinal) Desè, desena.

   La pàgina deu

   El dia deu de maig

• decimal

deu m. ‎(plural deus)

1. Xifra i nombre 10.

• treure un deu o ser de deu = perfecte

deu f. pl.

1. Desena hora.

   Són les deu del matí.

deu f. ‎(plural deus)

1. font

deu ‎(infinitiu dar)

1. Segona persona del plural (vosaltres, vós) del present d'indicatiu de dar.

   [Vosaltres/vós] dau o deu.

2. Segona persona del plural (vosaltres, vós) del present de subjuntiu del verb dar.

   [Que vosaltres/vós] deu.

3. Segona persona del plural (vosaltres, vós) de l'imperatiu del verb dar.

   Deu o dau [vosaltres/vós].

deu ‎(infinitiu deure)

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de deure.

   [Ell/ella/vostè] deu.

2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb deure.

   Deu [tu].

• Síl·labes: 1

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

deu

1. segona persona plural (vós, vosaltres) del present de subjuntiu de dar

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈdew/
• Etimologia: De de + lo

deu m. ‎(plural deus)

1. (gascó) forma alternativa de del