Xavier Giannoli

Xavier Giannoli

(2013)
Biografia
Naixement	7 març 1972 (52 anys) Neuilly-sur-Seine (França)
Activitat
Ocupació	guionista, productor de cinema, director de cinema
Família
Pare	Paul Giannoli
Premis
(2022)  Lumière al millor guió, per l'obra Les il·lusions perdudes (2022)  César a la millor adaptació, per l'obra Les il·lusions perdudes  Cavaller de les Arts i les Lletres

Xavier Giannoli (Neuilly-sur-Seine, 7 de març de 1972)^[1] és un director de cinema, guionista i productor francès. En 2010 va ser nomenat cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres.^[2]

El seu curtmetratge L'Interview va guanyar la Palma d'Or al festival de cinema de Canes de 1998,^[3] i un premi César el 1999.^[4]

La seva pel·lícula Illusions perdues va guanyar l'any 2022 set premis César, incloent-hi el de millor pel·lícula i el de millor adaptació.^[5]

Xavier Giannoli és fill del periodista Paul Giannoli i net de Roger Frey, qui va ser ministre del general de Gaulle.^[6]

El seu interès pel món del cinema va néixer amb nou anys, en un viatge en transbordador a Còrsega, quan va assistir a la projecció de la pel·lícula Toro salvatge, de Martin Scorsese.^[7] A partir d'aquí va escorcollar els videoclubs encadenant les pel·lícules còmiques dels germans Marx o Louis de Funès, amb els clàssics del cinema americà.^[6]

Després d'obtenir el seu títol en literatura a la universitat de la Sorbona,^[8] Xavier va aconseguir un contracte de pràctiques a la revista d'actualitat L'Express, on va coincidir amb Angelo Rinaldi i Jean-Pierre Dufreigne. Aquests dos periodistes li van encoratjar a obrir la seva pròpia productora de cinema, Elizabeth Films, i llençar-se a la direcció de curtmetratges.^[6]

L'any 1993 presenta el seu primer curtmetratge Le Condamné, amb Philippe Léotard i Christine Boisson, adaptació d'una novel·la de Jean-Paul Dubois. Li seguiran Terre sainte (1994), amb Jacques Bonnot; J'aime beaucoup ce que vous faites (1995), amb Mathilde Seigner; Dialogue au sommet (1996), amb François Cluzet; i L'Interview (1998), que va guanyar una Palma d'Or i un César.

Després de l'èxit del seu cinquè curtmetratge, Xavier dirigeix alguns anuncis publicitaris i fa tasques de producció per a Olivier Assayas.^[9] No serà fins a l'any 2003 que no dirigeix el seu primer llargmetratge, aquesta vegada inspirat en una novel·la homònima de Christian de Montella, Les Corps impatients (2003),^[10] amb Laura Smet i Nicolas Duvauchelle, dos actors amb qui tornarà a treballar a la seguent pel·lícula, Une aventure (2005).

Amb Chanson d'amour (2006), Xavier aconsegueix un dels seus somnis: dirigir a Gérard Depardieu, a qui considera un dels millors actors del cinema francès.^[6] Aquest film va estar seleccionat al festival de Canes. EuropaCorp, de Luc Besson, es va encarregar de la distribució, arribant a tenir quasi un milió d'espectadors a França.

Per al seu següent film, À l'origine (2009), Giannoli adapta una notícia real que va tenir lloc a Saint-Marceau, on un estafador es va fer passar per un contractista encarregat de reprendre l'obra d'una autopista.^[11] Pel seu paper en aquesta pel·lícula, l'actriu Emmanuelle Devos va guanyar el premi César a la millor actriu secundària.^[12]

L'any 2012 dirigeix Superstar, amb Kad Merad i Cécile de France als papers protagonistes. La pel·lícula adapta lliurament la novel·la L'Idole, de Serge Joncour, i va provocar una certa polèmica per les similituds entre el personatge de Merad i el de Roberto Benigni a A Roma amb amor, de Woody Allen.^[13] Durant un programa emès a France Inter, Xavier va declarar que no va prendre accions judicials a causa del cost del procediment.^[14]

Marguerite (2015) serà la seva sisena pel·lícula. Es tracta d'una coproducció entre França, Bèlgica i Txèquia, inspirat en la vida de la cantant americana Florence Foster Jenkins. Catherine Frot, l'actriu que va interpretar Florence, va guanyar un premi César i un Lumière per aquest treball. El film també va aconseguir els premis César al millor decorat, millor vestuari i al millor so.^[15]

Tres anys més tard, el director va escollir Vincent Lindon per protagonitzar L'aparició (2018), en el paper d'un periodista encarregat d'investigar diverses aparicions de la Verge Maria.^[16]

L'any 2021 va estrenar una altra adaptació literària: Illusions perdues (2021), basada en l'obra d'Honoré de Balzac. Aquest film es va estrenar a la mostra de Venècia i va estar nominat a quinze premis César.^[17] Va guanyar-ne set, i el seu èxit va ser tal que va provocar que les vendes del llibre en què es basava la pel·lícula es multipliquessin per vint-i-cinc.^[18]

En 2022 comença a dirigir la seva primera sèrie, anomenada Tikkoun. Es tracta d'una producció per a Canal+ sobre l'escàndol de les quotes d'emissió de CO₂.^[19] Aquesta estafa es va portar a terme a França, a finals de 2008, quan un grup d'estafadors es van fer rics comprant drets d'emissió sense IVA a una empresa fictícia d'un país estranger, abans de revendre-les a una altra empresa fictícia de França, carregant, ara si, l'impost sobre el valor afegit.^[20]

• Le Condamné (1993).
• Terre sainte (1994).
• J'aime beaucoup ce que vous faites (1995).
• Dialogue au sommet (1996).
• L'interview (1998).

• Les Corps impatients (2003).
• Une aventure (2005).
• Chanson d'amour (2006).
• À l'origine (2009).
• Superstar (2012).
• Marguerite (2015).
• L'aparició (2018).
• Illusions perdues (2021).

• Blow-UP. Episodi «Martin Scorsese par Xavier Giannoli» (2017).
• Tikkoun (2022) (en projecte).

• Demonlover (2002), d'Olivier Assayas.
• Clean (2004), d'Olivier Assayas.
• Declaració de guerra (2011), de Valérie Donzelli. Com a productor associat.

• Valerian i la ciutat dels mil planetes (2017), de Luc Besson. Com a Capità Norton.^[21]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xavier Giannoli