Usuari:Vallue/Economia de l'Imperi bizantí

L'economia bizabntina del mark d'orient va agafar ràpidament un gran mark impuls després de la fundació de Constantinoble l'any 330, la qual va esdevenir ràpidament la clau de volta del comerç a la Mediterrània al segle VIè. L'Imperi romà d'Orient estenia llavors les seves ramificacions des d'Euràsia a l'Àfrica del Nord. Aquest creixement es veuria frenat per l'extensió de les conquestes àrabs a partir del segle VIIè, que van iniciar un període de declivi i estancament quan Bizanci va perdre els seus territoris d'Àsia. Les reformes de Constantí V (r. 741 - 775) havien de marcar el començament d'una renovació que es mantindrà fins a la conquesta pels Llatins a partir de la Quarta Croada l'any 1204. Durant aquest període que constituirà l'edat d'or de la seva economia l'imperi romà d'Orient va projectar una imatge de luxe que feia l'enveja dels viatgers estrangers en visita o en missió al capital. Després del efímer Imperi llatí (1204-1261) i la restauració de l'imperi per Miquel VIII Paleòleg (emperador romà d'Orient del 1261 a 1282) assistirem a una temptativa de restauració de l'economia qui no va poder materialitzar-se. Bizanci no controlaria més el paper de les seves forces econòmiques tant a l'interior com a l'exterior de l'imperi.

El comerç era la principal força econòmica de l'imperi. L'Estat pjetri controlava totalment el comerç domèstic i internacional i conservava el monopoli de l'emissió de la moneda. Constantinoble va romandre el centre comercial mes important  d'Europa durant bona part de l'edat mitjana fins que les repúbliques italianes, en primer lloc Venècia , vénen erosionar aquest monopoli per desempallegar-se de les taxes imposades per l'imperi sota els Comnènes, a continuació de l'Imperi llatí.

De Dioclecià (r. 284-305) a Marcià (r. 450 – 457) l'agricultura i la població semblaríem haver-se estabilitzat tant a Orient com a Occident, havent minvat relativament poc allà on es van produir les invasions bàrbares. Les grans ciutats d'Orient semblaria que haguessin augmentat lleugerament la seva població, però és possible que aquest increment no fos mes que el resultat de l'èxode dels espais rurals cap a les ciutats a conseqüència de les incursions invasores. Sota Marcià, Constantinoble deuria tenir aproximadament unes 200.000 persones si es calcula l'espai habitable a l'interior dels seus murs, mentre que Alexandria comptaria aproximadament amb 122 000 habitants i Antioquia aproximadament uns 150 000 durant la meitat del segle IV. A partir del regnat de Marcià, les dificultats econòmiques semblen desaparèixer. La política poc bel·licista de l'emperador permetria disminuir les despeses que ocasiona l'exèrcit i la població començarà a créixer per primera cop des de segle iv^[1]

Fins a la fi del regnat d'Heracli (r. 610-641), l'Imperi Bizantí disposa d'una potència mediterrània de la qual les fronteres s'estenen des de l'Àfrica del Nord al sud, el Mar Roig i l'Eufrates a l'est i el Danubi al nord. La seva població comptava llavors menys de 20 milions d'habitants a la seva part occidental mentre que a l'oriental es troba en un estat canviant, condicionada al nord dels Balcans per les incursions dels segles Vè i VIè, llevat de Síria i Palestina que compten llavors amb una gran puixança. Tanmateix, la pesta bubònica (sobrenomenada "pesta justiniana") que sorgeix l'any 542 i apareix de forma recorrent cada cop de forma mes espaiada fins el segle vii, farà estralls considerables dins els entorns urbans i les zones mes densament poblades.^[2][3]

Les coses canvien a partir del VII è fins el IXè em el qual es comencen a produir grans moviments de població a l'interior de l'Imperi. Alguns emperadors procediren a trasllats massius de població sigui per a repoblar algunes zones abandonades per la seva població, abandonades pels invasors, sigui per prevenir-ne de noves. Així, Justinià II (r. 685 - 695, 705 – 711) l'any 691 mou un gran nombre de xipriotes cap a la regió de Cízic d'on havien marxat diverses incursions àrabs contra Constantinoble; de la mateixa manera transferirà diversos milers d'eslaus vençuts a Grècia cap a la província de Bitinia. L'any 751, Constantí V (r. 741 - 775) s'apoderà de Malatya que havia destruït abans de traslladar els seus habitants en Tràcia. L'onada àrab seguida de l'ofensiva turca al segle VIè privà l'imperi de diversos milions d'habitants fent-li perdre Síria, Egipte, la Armenia, Àfrica i una bona part de l'Àsia Menor. Però tot i restar a l'Imperi de diversos territoris que el van pertànyer fins llavors, aquestes invasions crearen onades de refugiats que es van instal·lar en ambients lleugerament hel·lenitzats. Cas dels Armenis que s'instal·len al segle VIII a la meitat oriental d'Àsia Menor. A Europa, els Slaus van omplir progressivament els espais encara buits dels territoris envaïts quan aquesta regió , amb una població mes nombrosa, estava sota els dominis de Constantí V. A les províncies d'Itàlia, la exarcat de Ràvena resistí als atacs llombards que també aportaren també una nova població. Sobre el segle VIè, al sud d' Itàlia, les ciutats com Bari on Tarente van experimentar el matix creixement demogràfic que s'observà en altres espais europeus fins que els Normands els van treure de les mans romanes d'Orient. L'any 1071, el vell imperi euro-asiàtic ja no serà mes que un imperi del sud-est d'Europa.^{[4][5][6][7][8]}

El segle VIIè esdevé també una època en que la llengua grega reemplaçarà el llatí com a llengua de l'administració. Llengua de cultura, de religió i de comunicació, afavorirà la hel·lenització i l'assimilació, de no totes les poblacions qui voregen a l'imperi, però si de les elits que busquen pujar a l'escala social i a atreure l'atenció de l'emperador.Error de citació: L’etiqueta d’obertura <ref> s’ha formatat incorrectament o té un nom no permès

La caiguda de Constantinoble a les mans dels Creuats l'any 1204 provoca l'èxode de les elits dirigents. En aquest moment, la ciutat comptava aproximadament amb 400.000 habitants be cap a l'Àsia Menor (Imperi de Nicea i de l'Imperi de Trebisonda), be  cap a Grècia (Despotat de Épir, Ducat d'Atenes, Principat d'Acaia).^[9]

El segle XIII estaria també marcat per la migració dels Seljúcides cap a l'oest, tot seguit de les invasions mongoles de 1243. A la primavera 1265, l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg (emperador a Constantinoble de 1261-1282) s'enfrontarà directament als mongols a la Tràcia Oriental, enfrontament que esdevindrà un desastre i al pillatge a la regió pels invasors.

El segle XIV veurà l'establiment dels Albanesos a Grècia central, en Beòcia i Àtica, així com en Morea i la creació de principats a Durrës, Arta, Avlon i Kroia. Però els dos esdeveniments que van tenir una major repercussió en l'economia van ser sens dubte la pesta negra, responsable de l'ocàs demogràfic a la segona meitat del XIVe, la qual va arribar a Constantinoble l'any 1347 i va destrossar el capital onze vegades fins el 1467, així com l'establiment progressiu de les posicions comercials amalfitanes , a continuació dels genovesos, pisans i sobretot venecians, els quals va proveir d'exoneracions duaneres per la Butlla d'Or de Basili II (r. 960-1025) de l'any 992. Aquesta, permetrà a Venècia de substituir el seu comerç pel de l'imperi romà d'Orient després de la caiguda de Constantinoble, i constituir el seu propi imperi marítim constituït illes gregues i dàlmates en principi, i de la Dalmàcia continental a continuació,.^[10][11]

Els espais rurals ocupen un espai central a l'economia romana d'Orient ja que representen en principi un 90 % de la població i 80 % de la mà d'obra activa, alimentant la capital i les altres grans ciutats, mentre servien com a base de reclutament dels homes que formaven part del seu exèrcit fins el segle Xè. La major part de la riquesa sortida del camp es gastava a les ciutats per alimentació dels funcionaris, soldats, les pensions i les gratificacions que gestionava l'estat romà d'Orient.^[12]

Al seu apogeu, l'Imperi Bizantí s'estenia sobre diverses zones climàtiques que permetien produccions diverses i complementàries. Excepte a la vora de les zones àrides les pluges eren prou abundants per permetre el policultiu i la ramaderia per a necessitats domèstiques, l'agricultura comercial per a exportació, artesania  i activitats industrials.^[13]

El blat, essencial a la subsistència de Constantinoble, es conreava a Egipte, Tràcia, Àsia Menor, Àfrica del Nord i a Sicila. La vinya i la olivera es trobaven a tot arreu on el clima fos favorable van constituir els principals productes de l'agricultura comercial. Una vinya era capaç de poder recuperar deu vegades més la producció que un terreny de la mateixa superfície cultivada en blat. La ramaderia és gestionava en funció del clima i de l'altitud: bovins a les planes d'Àsia Menor així com a la resta de zones de Grècia i els búfals al delta del Nil. El porc, criat generalment en llibertat als boscos, abundava al sud d'Itàlia, .^[14]

La ceràmica era un dels principals productes de artesanat rural i es fabricava generalment als pobles vora les zones muntanyoses que proporcionaven les matèries primeres, o prop de les regions vitivinícoles a les quals subministrava els recipients. Algunes regions van ser famoses pels seus especialistes que treballaven de ciutat en ciutat : paletes d' Isàuria, ferrers de Cilícia, etc.

La propietat de la terra es dividia entre petits camperols i grans propietaris, pertanyents a famílies benestants, i fins i tot a l'Església, a partir del segle VIè. L'explotació familiar incloïa a dues on tres generacions que habitaven en una casa en que hi havia el seu propi jardí. Moltes vegades, aquestes explotacions familiars s'agrupaven en pobles. Més enllà del poble s'iniciava la zona de cultius en ple camp i, a la perifèria d'aquesta, una zona de bosc i erms que servien de pastura pel bestiar. La seva propietat era col·lectiva del poble del qual pertanyien els límits que ha s'havien marcat durant el període romà,.^{[N 1][15][16]}

Els impostos es calculaven segons les possessions registrades (stichos) de cada contribuent, mentre que  la responsabilitat fiscal corresponia al poble treballador (chôrion). Si un contribuent no podia pagar els seus impostos, era responsabilitat de la comunitat (koinotès tou chôriou) responsabilitzar-se dels mateixos. Aquesta adquiria llavors el dret de gaudi de la terra i el de refús en cas de venda.^[17]

A finals del segle VIIIè es van caracteritzar per una accentuació dels contrastos socials: l'aparició d'una nova aristocràcia rural i la multiplicació dels grans dominis (proasteion). La família de les Phocas comença a desmarcar-se des del mig del IXe  Certs emperadors com Romà Lecapè (r. 920-944), Constanti VII (r. 944-959} i Basili II (r. 960-1025) tractaran de lluitar contra l'enriquiment dels « poderosos » (plousioi, euporoi) prohibint que comprin les terres als pobles on ja en són propietaris. La seves intencions no donaran els fruits esperats, com ho mostren les nombroses renovacions d'aquesta prohibició. És cert que al mateix temps, els emperadors van prendre mesures on els resultats obtinguts anaren en contra de de les seves intencions. Així, a finals del segle Xè les terres d'impostos improductius tornen a l'Estat, eliminant-los de la jurisdicció del poble. Esdevinguts propietaris, aquestes terres podien donar-se en lloguer o ser comprades per les èlits benestants. De la mateixa manera, les exempcions fiscals preses a favor de l'Església, sobretot per l'emperadriu Irène (regent 780; emperadriu 797-802), incitaran certs grans propietaris a transformar les seves propietats en monestirs per escapar al fisc (veure l'exemple de Miquel Ataliata a sota).^[18][19][20]

A finals del segle XIè, és el propi estat que es transforma en explotador agrari. Després d'haver determinat  que els ingressos que podia determinar per aquestes explotacions eren superiors als impostos que podia esperar, l'estat romà d'Orient dedicarà alguns dels seus dominis a la ramaderia per a les necessitats de l'exèrcit, i d'altres a produir els ingressos adreçats a diversos serveis públics, com correus, amb finalitats de beneficència.^[21]

Del segle VIIè fins al segle Xè l'agricultura romana d'Orient és mes avançada que la d'Occident. Posteriorment, aquesta tendència s'inverteix. El seu declivi progressiu està directament relacionat amb la puixança dels grans terratinents. Les causes del mateix s'expliquen pel fet que les tècniques i les eines dels pagesos que estan ben adaptades a les condicions dels sòls conreats fan que la tecnologia no evolucioni en gairebé en decurs del segle VIIè, contràriament al que passava a occident. Com a conseqüència els rendiments continuarien sent baixos, no permetent les inversions necessàries per augmentar la producció, ni els ingressos necessaris per als nous impostos exigits per finançar l'exèrcit, eina essencial per la política de conquesta de certs emperadors.^[22][23]

Els canvis polítics provocats per la conquesta de Constantinoble durant la Quarta Croada no es traduir en grans canvis econòmics en el camp, excepte que la producció dels grans dominis serà feta fonamentalment per altres propietaris que substituiran els precedents. També  es desenvolupà a partir del segle XIIè el sistema de la pronoia, segons el qual un servidor de l'Estat es no se li dona un salari, però si el gaudi dels ingressos fiscals i econòmics d'uns terrenys que pertanyen a l'Estat. La meitat d'aquesta quantitat es devia a impostos pagats per les empreses propietàries de les terres, i la meitat exempcions fiscals, amb els beneficis generats per l'explotació agrícola.^[24][25]

A l'Imperi de Nicea, Joan III Vatatzès (r. 1221-1254) es va convertir en agricultor ell mateix per estimular l'autosuficiència del seu imperi i no va dubtar en vendre els seus excedents als seljúcides veïns.^[26] A Grècia continental, hi va haver una prosperitat modesta, degut al desenvolupament del comerç interregional entre Tesàlia i la Epir, Morea, Tràcia i Macedònia tot i que a partir de 1340, les carreteres de Macedònia cap a la Tràcia i cap a la capital es van tancat a causa de la inseguretat permanent.^[27]

El mitjans del segle XIVè es viurà un declivi important de l'economia rural a causa de la despoblació deguda a la pesta negra, de la guerra civil (1342-1354), la independència i expansió sèrbia, així com el progrés de la conquesta otomana. Diversos grans dominis seran cedits per l'aristocràcia als monestirs qui, encara que eren bons administradors, tenien poca vocació emprenedora. Caldrà esperar a la pau que seguirà la conquesta otomana per presenciar un recuperació de l'economia rural.^[28]

Mentre que l'Occident va ser devastat per les invasions bàrbares, el nombre de ciutats de mes de 100.000 habitants entre els segles Vè i VIè va anar creixent gràcies als nuclis imperials d''Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia, així com a Egipte abans la invasió àrab. A mes de  Constantinoble amb una xifra de població que es xifra sobre els 400.000 habitants , Alexandria a Egipte i la seva rival,Antioquia a Síria, Trebisonda sobre la mar Negra, Tessalònica sobre la costa i Filipos als Balcans són ciutats floreixents fins a mitjans del segle Vè. Sobrevé llavors un període d'ocàs qui afecta de forma desigual i a dates diferents les províncies de l'imperi. Després esdevé un període de decadència que afecta de forma desigual i en diferents moments a les províncies de l'Imperi. Em primer lloc es trobarà a Illyricum, amb la conquesta persa a l'Àsia Menor del segle VIIIè. ^{[N 2]} sense arribar a Síria i Egipte que experimentaran una sacsejada després de la seva integració econòmica a l'imperi dels Omeies.^[29] La plaga justiniana va començar l'any 542 a difondre's i afectà a continuació tota la Mediterrània, sorprenent sobretot els nuclis urbans ja afeblits pels anys freds i plujosos del 536 i següents, continuarà fent estralls fins al mitjans de segle, i serà una de les principals causes d'aquest descens.^[30][31][32]

La vida a les ciutats va estar marcada per les desigualtats entre els rics (plousioi, euporoi) i els treballadors, pobres on miserables (pénètes, ptôchoi). Segons un edicte de Justinià en data de 534 el prefecte d'Àfrica tenia un salari de 7.200 sòlids, l' augustal d'Alexandria uns 2.880 sòlids, els oficials superiors de l'exèrcit 50 sòlids, i els soldats aproximadament 10 sòlids. A la població civil, un treballador mig no guanya mes que un terç de sòlids per mes, que era la meitat de la sou d'un soldat de base. D'aquesta quantitat, aproximadament un 80 % es dedicava a l'aliment. D'aquí la importància de les institucions benèfiques (hospitals – xena; hospicis per a estrangers, ancians o dones abandonades – xenodocheia, gerokomeia, matronea), de les distribucions d'aliments o de funeral gratuïts que l'estat va posar en marxa a partir dels segle IVrt. Aquesta era una manera de controlar les revoltes per part de l'Església que tenia l'obligació  legal de consagrar-hi un quart dels seus ingressos o pels rics qui hi veien una manera de crear-se una clientela sobre terra i d'assegurar la seva salvació en el més enllà.^[33][34]

A partir del segle IXè es va produir una recuperació demogràfica que va impulsar la reactivació de la producció agrícola, el superàvit de la qual va ser venuda a les ciutats. Això va provoca una reactivació del comerç a partir de mitjans del segle IXè. A més, el progrés de l'habitatge a gran escala en zones rurals, i les càrregues fiscals assenyalades ja en aquest segle acceleraren l'èxode rural, fet que provocà la creació d'una nova població artesana urbana. Mentre que la ceràmica senzilla es continuava fabricant en zones agrícoles, a les ciutats es desenvoluparan uns tallers artesanals especialitzats que produiran una ceràmica de major qualitat. El mateix va passar amb els tèxtils. Els teixits mes senzills es produíen al camp, mentre que els mes fins eren fets a les zones urbanes. Alguns ciutats van ser famoses per la seva producció: Cherson, a Crimea fabricava eines de fundició i matrius de pedra per a la fabricació d'anells i creus; Pèrgam a Àsia exportava fletxes de ferro. Finalment, Constantinoble tenia pràcticament el monopoli de les joies i esmalts fins, així com els autòmates utilitzats a la cort.^[35]

Els artesans i comerciants s'agrupaven en oficis en cossos  d'oficis (systèmata on somateia) que asseguraven les relacions entra els seus membres i el govern. Per als artesans i les petites empreses, la unitat de base era la botiga (ergastèrion) que portava com qualificatiu el nom del producte qui hi era venut. Aquest era produït per un artesà mestre que feia que tota la família hi treballés i transmetia el seu ofici de pares a fills. No obstant i això nombroses botigues eren propietat de grans dignataris o funcionaris que les llogaven als artesans. Els lloguers citats a la Diataxis de Miquel Ataliata se situen entre 22 i 38 nomismata anuals, que eren dues o tres vegades mes que el salari d'un obrer qualificat. En comparació amb el valor de la botiga, el lloguer generava un benefici d'aproximadament 3 % per any, més que el rendiment d'una propietat agrícola que requeria mes inversions anuals.^[36]

A costat d'aquests « treballadors independents » es trobava el conjunt dels funcionaris, una nova aristocràcia que substituia a l'antiga aristocràcia senatorial a partir del segle VIIè, la qual desenvolupa una sèrie de disciplines « tècniques » com la cal·ligrafia, taquigrafia o la topografia, essencials al desenvolupament de la burocràcia. Al poc temps, les grans famílies terratinents com les Alôpoi, Monomacs, Comnèns, Doukas, es trobaran a Constantinoble per a buscar una feina al voltant de l'emperador. Aquests « homes del Palau » que es qualificaràn d'homes de la casa (oikeioi anthrôpoi) o imperials (vasilikoi) van monopolitzar les grans funcions estatals i adquiriren títols qui donaven dret a emoluments (roga), com els membres de les forces militars i funcionaris. Així, un protospatharios rebia 1 lliura d'or anualment, un hypatos 2 lliures, un magistros 16 lliures i un kouropalates 32 lliures, el que permetrà a un funcionari com Michel Ataliata (de 1022 a 1080) com a alt funcionari i historiador romà d'Orient, sota els emperadors Michel VII Doukas i Romà IV Diogène de constituir-se un patrimoni diversificat consistent en roga (salari), botigues i terres agrícoles, gràcies a les quals fundaria el monestir del Prodromo (Précursor) a Constantinoble. Havent heretat un domini (oikos) a Rhodosto (avui Tekirdağ a Turquia), el transformà en asil per a pobres (ptôchotropheion), i el subordinà el monestir de Constantinoble, creant una unitat socioeconòmica podent viure en autàrquicament gràcies als ingressos rurals i per habitatge, i de les botigues llogades sobre el territori de la fundació. L'asil i el monestir retornaven els ingressos en forma d'obres benèfiques, i el superàvit anava a mans del propietari. Aquests clans poderosos arriben a constituir-se en autèntiques clienteles (prostasia) reals qui podran protegir-se contra les confiscacions, i que no dubtaran a recórrer als emperadors per a desfer-se d'oponents polítics.^[37][38]

A partir de la segona meitat del segle VIIIè s'inicià un període  d'expansió econòmica que s'accelerarà en els segles XIè i XIIè , fruit del creixement demogràfic, però també d'un increment de la producció agrícola que augmenta els intercanvis entra ciutats i zones rurals, mentre que la demanda exterior creix tant des dels països islàmics com d'Europa Occidental. Constantinoble, Tessalònica, Corint, Thebes, Trebisonda són els principals centres d'intercanvis cap als països musulmans i Itàlia.^[39]

L'ocupació llatina de 1204 explicarà el final d'aquest període de prosperitat de Constantinoble,  que deixarà de ser un centre d'articles de luxe i semi-luxe tot i que els emperadors llatins intentaran reprendre el comerç amb Itàlia i Egipte.^[40] Durant aquest període, els emperadors refugiats a Nicea concediran a les ciutats tant d'Àsia Menor com a les europees privilegis fiscals als quals s'afegiran privilegis judicials i administratius. Aquesta tendència prosseguirà després de la recuperació de Constantinoble sota elsPaleòlegs, de tal manera que Joan VI Cantacuzène (r. 1347-1354) podrà descriure l'imperi a les seves memòries com una col·lecció de ciutats i de illes, que progressivament s'esvaeixen, després de les pèrdues dels territoris d'Àsia Menor l'any 1310-1320 i dels Balcans en el decurs de la segona guerra civil.^[41]

Al capdavant de la piràmide socPlantilla:Ieral es troba evidentment l'emperador qui disposa dels ingressos de l'Estat. S'estima que l'any 150 dC . aquests s'elevaven a uns 9.400 000 sòlids (veure « La moneda », a sota) i a 22 milions de sòlids l'any 215. En el transcurs del regnat de Dioclecià (r. 284-305), el pressupost total de l'imperi era d'uns 18 milions sòlids, dels quals una mica més de la meitat provenia de l'Imperi Oriental. D'aquests ingressos, gairebé el 80 % van ser destinats a l'exèrcit i el 10 % a la burocràcia. Per tant, no serà pas sorprenent que els ingressos d'impostos i despeses hagin fluctuat en funció dels emperadors, alguns prosseguint polítiques costoses d'expansió territorial (Justinià, Basili II), d'altres practicant polítiques fiscals i pressupostàries prudents (Marcià, Anastasi Ier).^{[N 3][42]}

Al fi del seu regnat, Anastasi (r. 491-518) hi havPlantilla:Iera aconseguit estalviar 23 milions sòlids, l'equivalent de 320.000 lliures d'or. Al començament del seu regnat, Justinià Ier disposava de 28,8 milions de sòlids, fruit de l'estalvi de Anastasi i Justí. Menys de quaranta anys més tard, la « plaga de justinià » i les seves amples campanyes militars, provocà que les caixes es buidessin. Justinià, el 554 haurà de renunciar a deu anys d'impostos endarrerits perquè els pagesos no tenien diners per pagar-los i haurà d'acomiadar els soldats que ja no estan servei actiu. D'altra banda, la reconstrucció de la catedral Hagia Sofia, deteriorada per un tremolor de terra, costaria unes 20.000 lliures d'or.^[43][44]

Afortunadament, el seu nebot, Justí II (r. 565-578) no només aconseguí liquidar els deutes deixats pel seu oncle, sinó que dirigí una estricta política financera que contrastaria amb la se tallada amb el malbaratament del seu predecessor, fins al punt de cobrar-se impostos, quan imposa un impost únic de quatre sòlids sobre els posseïdors de cupons que donaven dret a una distribució gratuïta de pa.^[45]

Però la mateixa pau podia resultar costosa quan es comprava pagant homenatges a l'adversari: el mateix Justí II ha va pagar 80.000 peces d'or als Avars, mentre que la seva dona Sofia pagà 45.000 sòlids a Cosroes I per a una treva d'un any. El seu successor, Tiberi II Constantí (r. 578 – 582) es veurà forçat a  pagar 7.200 lliures d'or anuals pel mateix privilegi. Una altra paradoxa és que la guerra podria donar lloc a certs beneficis econòmics quan no comportava una pèrdua de territoris: Bizanci en un estat de guerra permanent amb els seus veïns, havia d'alimentar un immens exèrcit, fet que aprofitaven els agricultors d' l'Anatòlia. A més, fins i tot si el seu salari és modest, els soldats se'n gastaven una bona part per comprar béns les taxes dels quals tornaven a l'Estat. Així, els èxits de l'exèrcit romà d'Orient contribuíren en gran part a l'èxit de l'economia.^[46]

Sota Heracli (r. 610-641) el grec va substituir el llatí com a llengua de l'administració i el sòlid va ser nomenat pel seu nom grec: nomisma (pl. nomismata).

Després d'un fort descens a causa de la pèrdua d'una ampla part del seu territori i, en conseqüència, de la seva base imposable, durant les guerres amb els àrabs durant bona part del segle VIIè, els ingressos de l'imperi van ascendir aproximadament a uns 1.800 000 nomismata, els informes d'impostos sobre uns 775 fins 1 600 000 nomismata, i el comerç a 200.000 nomismata. Durant el mateix període, els sous dels soldats de l'exèrcit sumaven aproximadament 600. 000 nomismata i altres despeses relacionades amb l'exèrcit aproximadament 600.000 nomismata, als quals s'afegeixen aproximadament 400.000 nomismata per a la burocràcia imperial i 100.000 per a les despeses de l'imperi, deixant així uns 100.000 nomismata d'excedents per als tractats de pau, donacions i suborns.^[47]

No obstant i això, l'econom[[Basili el Macedoni|Plantilla:Ier]]a es recuperaria a partir del segle VIIIè, per la qual cosa, l'emperador Tèofil (r. 829 – 842), malgrat les guerres portades a terme contra els Àrabs, deixa una suma de 7 milions de nomismata a les arques de l'estat al moment del seu traspàs l'any 842. Així, cap a 850, els impostos contribueixen amb 2.900 000 nomismata als ingressos de l'Estat, mentre que el comerç dobla els ingressos pel que fa al segle anterior, establint-se en 400.000 nomismata. Les despeses militars per a la seva part passen d'1.200.000 nomismata a 1.400.000 nomismata i la burocràcia de 400.000 nomismata a 500.000, als quals s'afegeixen els largesses imperials avaluant-se a 100 000 nomismata : això mostrarà un superàvit de 500.000 nomismata. Després d'haver restaurat pel tresor el dràstic estalvi desaprofitat per Miguel III (r. 842-867), Basili Ier (r. 867 – 886) deixà 4. 300.000 nomismata al les arques, més que els ingressos de l'Estat qui pujaven llavors a 3.300.000 nomismata. Un segle mes tard, sota Basili II (r. 976-1025), els ingressos anuals pujaran a 5.900.000 nomismata, permetent a l'emperador de deixar al seu successor un important excedent de 14.400.000 nomismata .^[48][49][50]

Fins en 1204, Constantinoble donarà així una imatge de riquesa i de opulència, encaminada a impressionar tant els habitants locals que els emissaris estrangers que venien en missió oficial. Com la de Liutprand de Cremona l'any 940.^[51] Tanmateix, la imatge i la realitat eren ben diferents, perquè l'economia va patir un net descens durant la guerra civil que marcar els últims anys de la dinastia macedònia, de manera que quan l'emperador Romà IV (r. 1068 - 1071) va ser capturat durant la batalla de Mantziciert, el sultan Alp Arslan, que inicialment va suggerir un rescat de 10 milions de monedes d'or, va haver de reduir les seves exigències a 1.500.000 de monedes d'or a pagar immediatament i a 360.000 peces d'ara bé pagades en quotes anuals tot seguit.^[52]

De manera que quan Alexis Ier (r. 1081-1118) va prendre el poder, imposaria a la població unes càrregues al lím[[Aleix I Comnè|Plantilla:Ier]]t de les seves possibilitats, fins i tot amb la confiscació dels bens de certs nobles i de l'Església. I després d'haver devaluat el nomisma, el qual havia estat durant set segles la moneda de referència a la conca mediterrània, crea una nova moneda d'or, el hipérpiron , que romandrà estable en el decurs dels dos segles següents. Al mateix temps, però, va prendre una decisió que esdevindria desastrosa mes endavant: va concedir enormes avantatges comercials a Venècia per la Butlla d'Or de 1082, en detriment del propi comerç romà d'Orient, que a través de l'impost conegut com a kommerkion, cobrat sobre totes les importacions i exportacions, informava al Tresor d'uns 20.000 hipérpirons per dia permetent a l'Estat de captar uns 5. 600.000 hipérpirons de guanys l'any 1150.^{[53][54][55][56]}

L'expansió del comerç italià (Venècia, Gènova, Pise) a Mediterrani i al Mar Negre, la pèrdua progressiva molts territoris a les mans dels Turcs, el desmembrament de l'Imperi després de la caiguda de Constantinople a mans dels creuats l'any 1204 provocarà un enorme col·lapse a l'economia romana d'Orient, fins i tot després de que Miquel VIII expulsés la dinastia del Llatins de Constantinoble. La capital havia estat destrossada no només pel saqueig dels invasors, sinó també pels incendis que havien destruït els barris del centre i nord de la ciutat, obligant els seus habitants a refugiar-se als estats veïns d'Épir, Nicea i de Trebisonda.^[57]

El 1348, Constantinoble gestionava uns ingressos de 30.000 hipérpirons mentre que l'única colònia genovesa de Galata, a l'altre costat del Corn d'Or, disposava de 200.000 hipérpirons. I és en va que Joan VI Cantacuzè intentà construir una flota que podria haver-se apoderat del comerç marítim, disposant només de 50 000 hipérpirons. A això caldria afegir diversos tributs que els emperadors van haver de pagar a potències exteriors: Joan V Paléoleg pagà un rescat de 180.000 florins al tsar búlgar Ivan Alexandre l'any 1366; i l'any 1370 l'imperi va lliurar 25.663 hipérpirons a Venècia pels danys ocasionats a les propietats venecianes. Manuel II (r. 1391 -- 1425) va pagar un tribut anual de 300.000 monedes d'or al sultà a causa d'un tractat desfavorables amb els turcs otomans. De manera que l'any 1453, l'únic barri genovès de Constantinoble disposava d'uns ingressos set vegades superiors als del Imperi, i durant la caiguda de Constantinoble, l'emperador Constanti XI (r. 1448 – 1453) devia a Venècia 17.163 hyperyrons.^[58][59]

L'economia romana d'Orient, sempre es mantindrà com una economia planificada, on l'Estat vigilava d'a prop la industria i comerç, reservant-se cers monopolis, compra, venda i fabricació de certs productes, amb l'objectiu principal d'assegurar el subministrament de Constantinoble, de proveir els tallers del Palau de matèries primeres, frenar la recerca de beneficis dels mes poderosos, i obtenir la recerca de diners per les arques de l'Estat. Dins d'aquestes limitacions, però, el comerç resulta sent un assumpte privat, i el sistema duaner és relativament senzill dins les fronters de l'Imperi. Cada circumscripció (thema), esdevenia una frontera de districte duaner, les fronteres de la qual gravava una taxa del 10%, el kommerkion. Aquest taxa es pagava una vegada a les fronteres de l'imperi o a les de les províncies, un cop que a l'importador o exportador se li lliurava un rebut que li permetia comerciar a tots els mercats romans d'Orient  on es fixaven els preus, excepte pel pa.^[60][61]

La primera preocupació dels emperadors, essencial per mantenir-los en el tron, serà sempre alimentar la població de la capital. L'almoina o racionament finançades per les autoritats fiscals i destinades a l'exèrcit i a alguns funcionaris, es va estendre a partir del 332 sobre uns 80.000 civils, depenent en gran mesura de la producció de blat a Egipte i a l'Àfrica del Nord. Conseqüentment era de vital importància la ruta comercial marítima que unia Egipte i Constantinoble a través de Xipre, Chios i Ténédos ja a principis de segle IV amb els canvis que Bizanci va introduir en el comerç marítim a la mediterrània oriental. Quan aquests subministraments podien ser interromputs (Àfrica del Nord l'any 608, Egipte l'any 619), la fam podia instal·lar-se al capital. Després de la conquesta d'Egipte per les Perses sota Cosroes II l'any 619, s'aconseguirà substituir el comerç de blat per la prouducció a Tràcia, Macedònia, Tessàlia i d'Àsia Menor .^[62][63]

El papir, també s'importa com un article important d'Egipte i que va ser conegut a principi de l'imperi per escriure amb tinta porpra que feia servir l'emperador, així com l'oli que es transformava a Marsella.^[64]

En segon lloc, no hi ha dubte que el comerç de la seda servia no només a les necessitats de la moda de l'aristocràcia romana d'Orient, sinò que era un mètode igualment de pagament als rics ambaixadors i dignataris estrangers. El monopoli imperial exercit des de Justinià, es fabricava en centres governamentals i es venia únicament a comerciants autoritzats.^[65] Això tindrà efecte fins que cap a 552-554, dos monjos originaris d'Àsia Central van sortir amb carros plens d'ous de cucs de seda amb les caravanes que marxen d'Antioquia i travessaven el territori dels Partia a través d' Ecbàtana, per arribar a Palmira on es farien els intercanvis entra caravanes xineses i occidentals .^[66]

El comerç de les espècies (pebre, canyella, clau) va ser igualment rellevant, ja que no només s'empraven a la cuina, sinó també a la farmacopea i com a moneda d'intercanvi amb els bàrbars. Així, durant el setge de Roma per part d'Alaric l'any 408 , entre els bens exigits figurava el rescat d'una ració de 3000 lliures de pebre. A canvi, Constantinoble exportava productes elaborats a Orient : sedes, joies, esmalts, cristalleria i terrisseria fina. Les seves ciutats frontereres com Trebisonda esdevingueren grans magatzems on es trobaven comerciants grecs, armenis i caucàssics.^[67][68]

La ruta marítima del Mar Roja i de l'oceà Índic, coneguda des de l'Antiguitat, s'utilitzava particularment per transportar materials pesants com el fusta i metalls pesants, malgrat la prohibició expressa de vendre aquests productes als enemics de l'Imperi. Diversos ports de la Mar Roja permetien tenir accés a productes del Aràbia (encens del Iemen, cassia de Somalia, mirra, i perfums diversos) i de l'interior d'Àfrica (marfil d'elefants, escates de Socotra, banús i altres fustes precioses). L'Illa de Ceilà era el punt de trobada entre els vaixells de la Mar Roja amb les flotes xineses vingudes de l'Índia i Pèrsia .^[69]

Gràcies als ports de Kherson i el Bòsfor a Crimea, els romans d'Orient comerciaven amb els Goths, Huns i Àvars, les espècies que portaven  d'Orient, així com els productes que arribaven de Constantinoble i de Síria.

La « ruta comercial dels varegs als grecs » es va establir probablement a finals del segle VIIIè o principis del IXè quan els exploradors varegs, que exercien de pirates, cercaven botí i esclaus. Aquest comerç guanyà importància a partir del segle Xè i principis del XIè mentre quan s'utilitzà simultàniament amb la ruta comercial del Volga , que era conduïda pels Khazars cap a diverses tribus germàniques .^[70]

Aquesta ruta s'utilitzava per transportar diversos productes al transport de diverses mercaderies. A partir d'aquesta ruta els  varegs importaven de l'Imperi Bizantí, vi, espècies, joies, cristalleria, teles precioses, imatges i llibres. Kíev era un lloc d'intercanvi per al pa, els objectes artesanals, les monedes de plata, etc. A Volínia es venien rodes i altres productes. Escandinàvia proporcionava armes i altres objectes artesanals. El nord de Rússia exportava fusta, pells, mel i cera, mentre que les tribus bàltiques venien ambre.

Aquesta ruta permetia també arribar a d'unes altres vies navegables d'Europa de l'Est com la dels rius Pripiat i Buh que, passava per Ucraïna, la Bielorússia i Polònia conduía a l'Europa de l'Oest així com la ruta comercial del Volga qui baixava aquest riu fins la mar Càspia.^[71]

La reconquesta d'Àfrica del nord i d'Itàlia sota Justinià va restablir el poder de Bizanci com a potència marítima a la Mediterrània i facilitarà la recuperació dels intercanvis comercials amb l'Occident ocupat en gran part pels « pobles bàrbars ». Curiosament, aquest comerç es va portar a terme pels comerciants arribats de Síria, d'Àsia Menor i Egipte, confosos sota el nom de « Sirians ». Al segle VI ja s'havien establert nombrosos enclavaments comercials a totes les grans ciutats d'Itàlia i de la Gàl·lia (Roma, Nàpols, Ravena, Marsella, i Narbona) des d'on les seves xarxes comercials s'estenien a l'interior (Burdeus, París, Trier) fins arribar a les Illes britàniques a l'oest i Sibèria a l'est. Es venien productes de Síria (nom que englobaria tota la costa oriental de la Mediterrània) i d'Egipte. Els vins de Gaza i de Sarepta eren particularment apreciats a Gàl·lia. Gregori de Tours criticà els teixits de cotó desconeguts fins llavors a Gàl·lia i les sedes utilitzades a la vegada per a la roba i tapisseria. Constantinoble exportava també columnes de marbre a tota la Mediterrània, emprades per la construcció de les esglésies i dels palaus.^[72][73]

El volum del comerç entre les diferents parts de l'imperi, així com els circuits comercials, va canviar amb les guerres i les invasions que van afectar tant a la part occidental i oriental de l'imperi, com als daltabaixos de l'economia romana d'Orient. Quatre factors importants van contribuir a modificar els circuits comercials: les conquestes àrabs del segle VIIè, l'establiment dels russos a Constantinoble al segle Xè, la progressió del comerç de les repúbliques italianes al segle XIè, així com la presa de Constantinoble pels creuats al segle XIIIè..

Després que els Àrabs estenguessin el seu imperi cap al nord en direcció a Síria i Cilícia, la creació d'una flota pel califa omeia Muʿāwiya Ier marcaria la fi de la supremacia romana d'Orient a la Mediterrània. Certament, el comerç continuà fins el segle XIIè, durant els períodes en que regnava una pau fràgil entra les dues parts en conflicte permanent. Malgrat les prohibicions renovades per alguns emperadors com Joan Tsimiscés (r. 969 – 976) per exportar productes estratègics com la fusta i els metalls, l'any 971 aquests arribarien per mar a territori musulmà, tot i que Bizanci mantenia les possessions de Xipre, Creta i Sicília . Amb el temps, les capitals d'aquest món musulmà, Bagdad, Damasc, Còrdova, es posaren a rivalitzar amb Constantinoble, mentre que Antioquia i Alexandria es tornarien a convertir en importants mercats internacionals. Els territoris per on passava la ruta de la seda i les espècies estarien ara en mans dels àrabs, per això els comerciants romans d'Orient hauran de trobar altres circuits i, en cas de que volessin continuar emprant els principals ports de Síria hauran de pagar-los uns drets que reduirien singularment els seus beneficis.^[74][75][76]

Entre aquestes noves rutes, les que van conèixer una major expansió van ser les que que connectaven els varegs i grecs. Els ports de Crimea com Querson van prendre llavors una nova importància pels comerciants grecs al poder visitar el poble Khàzar, amb la seva capital Itil sobre el Volga havia esdevingut al segle XIIIè un mercat internacional. Es van desenvolupar dues grans corrents comercials, l'una dirigida cap al Bàltic i els països escandinaus, l'altra cap a la Mar Negra i el Caspi. Els russos van construir magatzems al llarg d'aquestes rutes, les quals podien esdevenir ciutats dels quals alguns esdevenen ciutats, amb enclavaments comercials a a Constantinoble (que ells nomenen Tsarigrad), al barri de Sant-Mamas en virtut del tractat signat entre Oleg i Lleó VI l'any 911. En seguiran altres acords sempre precedits dels atacs russos contra Constantinoble: el 945 entre Romà Lécapè i Ígor de Kiev; l'any 971 entre Joan Tsimiscés i Sviatoslav; i l'any 1046 entre Constantí VI i Iaroslav I de Kiev. Tots renovaven o ampliaven les clàusules comercials del primer tractat.^[77]

Interromput per les invasions àrabs, el comerç mediterrani es va reprendre a la fi del segle IXè ,per intensificar-se després de 963 amb la recuperació de les illes i del nord de Síria : serà l'època daurada del comerç romà d'Orient, que ostentava llavors tots els eixos comercials per terra i per mar. No obstant això entre 1050 i 1150, el comerç romà d'Orient, sacsejat per la crisi financera qui impacta l'economia entre 1068 i 1080, passa progressivament a mans des les amalfitans, venecians i pisans presents a les ciutats marítimes de l'Adriàtic i de la mar Tirrena des del segle IXè.^[78]

Alexis Ier (r. 1081 – 1118) coronat el 1082, va concedir als venecians encara Plantilla:Ierntegrats nominalment a l'Imperi Bizantí, importants privilegis comercials en compensació a l'ajuda naval que li han aportat contra els Normands que havien assetjat Durres. L'any 1112 van fer el mateix a Pise perquè aquesta ciutat no aportava el seu recolzament naval als enemics de l'imperi, concedint una reducció a 4% de la taxa sobre les importacions, un districte a Constantinoble, una zona a l'Hipòdrom per assistir a les curses de cavalls, i una plaça a Santa Sofia per assistir als oficis religiosos. Els privilegis concedits als venecians serien renovats pel mateix Alexis l'any 1084 i l'any 1109, pels seus successors Joan Comné l'any 1148 i, probablement l'any 1175 per Manuel I Comnè. A continuació, l'any 1182 i 1185 sota Aleix II Comnè ,i l'any 1187 i  1189 per Isaac II Àngel. Aquests privilegis, alhora que reforçaven la competència, afeblien la burgesia comerciant romana d'Orient, que tanmateix sufragava una bona part de les despeses militars de l'emperador. Quan a la segona meitat del segle XIIè, els emperadors s'adonaren del perill que suposava per ells el comerç venecià, intentaran neutralitzar-lo oferint concessions suplementàries a Pisa, així com a Gènova i a Ancona; però ja serà massa tard.^[79]

La Caiguda de Constantinoble l'any 1204 a mans dels Llatins en la Quarta Croada, el veritable cervell de la qual no era altre que Dux de Venècia , marcà la fi de Bizanci com potència comercial. Constantinoble va perdre la seva posició de mercat central entre Orient i Occident. La creació dels Estats francs a Síria i el desenvolupament dels seus ports van fer que els productes que arribaven del comerç amb les Índies i la Xina arribessin a aquests ports, on eren transportats a Occident per vaixells italians.^[80] En el front intern, una part de la població de Constantinoble va emigrar, seguida d'una reducció dràstica del consum, i un esfondrament de la indústria dels productes de luxe. La cort imperial dels llatins no van poder revertir aquesta tendència, havent de demanar préstecs als comerciants venecians, i posar com abal les relíquies més santes de la ciutat per sobreviure.^[81] L'expansionisme búlgar i la rivalitat entre els estats regionals romans d'Orient (Épir, Trebisonda, Nicea) incidiren també en la precarietat de qualsevol indici de desenvolupament econòmic de l'Imperi Llatí.^[82]

D'altra banda del costat romà d'Orient, a l'Imperi de Nicea, un sobirà com Joan III Ducas Vatatzes (r. 1221 – 1254) desenvoluparia l'economia local, frenant així el domini comercial de les potències italianes, tot i exportant els seus excedents agrícoles en els turcs seljucides o venent-los als comerciants italians. Però ja no es tractaria més d'un comerç de dimensió internacional.Error de citació: L’etiqueta d’obertura <ref> s’ha formatat incorrectament o té un nom no permès Fins i tot, quan el propi Miquel VIII restablí l'autoritat dels Paleòlegs a Constantinoble, aquesta no seria més que una ciutat « com totes les altres ciutats i illes del meu imperi » com diria més tard Joan VI Cantacuzè.Error de citació: L’etiqueta d’obertura <ref> s’ha formatat incorrectament o té un nom no permèsLa capital, s'enfrontà també als privilegis fiscals atorgats a diferents ciutats com Ioànnina o Monembasia les quals, eren pràcticament autònomes i servien pràcticament com enclavaments per als comerciants italians, prenent més rellevància que el capital nominal de l'imperi.Error de citació: L’etiqueta d’obertura <ref> s’ha formatat incorrectament o té un nom no permès D'altra banda, ni Gènova ni Venècia havien renunciat a afirmar el seu supremacia comercial. La supressió de la flota romana d'Orient per Andronic II (r.1282 – 1328) lliura la defensa de Constantinoble a la bona voluntat de Gènova, mentre que Venècia afirmaria els seus interessos a les regions costaneres del sud de Grècia i a les illes de Negrepont i de l'Arxipèlag. A la mateixa Constantinoble, va voler eliminar tot el que entorpia el se desenvolupament comercial, en particular el del blat. Mentrestant, els Genovesos feien del barri de Péra un territori autònom que tractava d'igual a igual amb l'emperador. La rivalitat entra les dues repúbliques degeneraria finalment en un conflicte en el qual Constantinoble es veuria immersa durant la guerra civil que marcaria la successió de Andrònic III. Per un costat Joan VI Cantacuzè recolzaria els genovesos mentre que la regent Anna de Savoia donaria suport als venecians. Mentrestant, els turcs pressionaven el territori romà d'Orient, fins arribar l'any 1341, en què Bizanci no era més que un petit imperi grec europeu format per Constantinoble, de la Tessàlia, Epir i Acarnània.Error de citació: L’etiqueta d’obertura <ref> s’ha formatat incorrectament o té un nom no permès

Encunyada per primer cop en un taller a Trèves cap el 310, el sòlid va se una moneda concebuda per Constantí Ier (r. 306 – 337) per finançar el seu exèrcit; que reemplaçava l'aureus o moneda d'or que havia estat fins llavors la moneda oficial de l'imperi. A finals del segle IVe valia 1/72e de lliura i pesava 4,5 g, i serà el pivot del sistema monetari romà d'Orient durant deu segles.^[83][84]

Sota Teodosi (r. 379-395), la creació del semi-sòlid, conegut com semissis, i sobretot del terç de sòlid, o trémissis (1,5 grams d'or), encunyat abundantment, feu que l'or fos més accessible per les persones i augmentés la seva difusió als circuits econòmics.^[85]

Anastasi Ier (r. 491-518), del qual ja s'ha tractat la seva rigorositat fiscal, va dur a terme diverses reformes, una de les quals consistiria en substituir el pagament en espècie per pagaments en efectiu. Per facilitar-ho, va posar en circulació l'any 498 una peça de coure encunyada amb diverses denominacions. Aquest moneda va ser particularment apreciada, perquè el seu valor es regulava en funció del sòlids i equivalia a 1/210e de sòlid; amb la qual cosa permetia comprar una barra de pa i va romandre relativament estable en el transcurs dels segles següents.^[86]

A partir d'Heracli (r. 610-641), el sòlid serà conegut pel seu nom grec de nomisma (pl. nomismata).

Sota Lleó III (r. 717 – 741) apareix una nova moneda de plata nomenada miliaresion , ja que en la seva primera emissió al IVrt valia 1000 nummus (una petita moneda de coure de l'època). Encunyada per celebrar la coronació del seu fill Constantí com coemperador l'any 720 ,i modelada sobre el dirham àrab, valia 1/12è del nomisma i ompliria el buit entra el nomisma d'or i la moneda de coure que després es va bescanviar a 288 per a un nomisma .^[87]

Nicèfor II Phocas (r. 963-969) va liderar moltes campanyes contra els àrabs. Per finançar-les, creà una nova moneda nomenada tetartiron. Tot i que es va bescanviar simultàniament pel nomisma, a les transaccions oficials era 1/12è més lleugera que aquest, i serviria probablement per pagar els veterans inactius,. Per distingir les dues peces, les coneixerem com a  « nomisma histamenon » o “nomisma estàndard”. El tetartiron, s'utilitzarà fins el 1092 , que serà reemplaçada per una peça de coure del mateix nom que serà de curs legal fins mitjans del segle xiii.^[88][89]

Quan Aleix Ier va prendre el poder l'any 1081, les finances de l'Estat estaven en ruïna i el nomisma es va devaluar, havent passat de disset quilats a dos entre 1071 i 1092. Per fer-hi front, l'emperador aprofitarà la coronació del seu fill Joan per substituir el nomisma per la perpra, moneda d'or de vint-i-un quilats, valent a prop set vuitens de l'antic nomisma abans la seva devaluació, la peça més pura fins llavors coneguda. També sorgiren noves monedes: l'aspró (tricèfal) valent 1/3 de hipérpiron, es va encunyar l'electrum (aliatge d'or i plata), mentre que el staminum, que valia una 148ava part de l'hipérpiron, fet de billó (aliatge d'or i coure). Aquest sistema continuarà sense canvis importants durant dos segles. No obstant i això, si el valor del hipérpiron es mantingué durant tot el segle XIIe donant suport als regnats d'Andronic Ier fins Alexis III, el sistema caurà sota Manuel Ier i Isaac II al quart, a continuació al sisè del hypereryron. El staminum per a la seva part passarà de 1/48e de hipérpiron l'any 1136 a 1/120è l'any 1190 i a 1/184e l'any 1199.^{[90][91][92][93]}

Durant aquest segle, el comerç d'or, el hipérpiron, nomenat besant a Occident, excepte en Sicília i a Hispània, ningú no encunyaria monedes d'or, sent un valor de referència a tota la Mediterrània com ho era el dinar àrab, i utilitzant-lo pels comerciants de les diverses repúbliques italianes per a les seves transaccions en mar Egeu.^[94]

El període del 1204 a 1453 és complex en termes monetaris.  el plànol monetari: el setge de Constantinoble, la creació d'Estats successors, la guerra civil que seguiria a la recuperació de la capital, provocaria pèrdues continues que es van traduir en la devaluació de la moneda, a mes de la creació de diverses monedes « nacionals » (Sèrbia, Bulgària). Al mitjans del segle XIVe mentre que l'or tornava a aparèixer a Occident (Gènova el 1252, i Venècia el 1284), desapareixia de Bizanci el 1367 on el hipérpiron de plata substitueix el d'or. Es podran distingir tres períodes. En el decurs del primer: del 1204 a 1304, el tricèfal va ser devalutat sota Manuel Ier i Andronic Ier, que esdevindrà una moneda d'argent pur sota el regnat de Teodor I Lascaris. Les monedes de coure, staminum i tetartiron valdran respectivament 1/288 i 1/576e del hipérpiron. Sota Andrònic II, el contingut d'or de l'hipérpiron ja no superaria els 5 quilats. A mes, l'hipérpiron imitaria les monedes italianes: el hipérpiron sota Joan V (r. l 1341 -1391) va prendre com a referència el florí, mentre que Manuel II (r. 1391 – 1425) imitaria el ducat venecià. Així doncs, entre ducats i florins es regiria el conjunt dels comptes romans d'Orient. Van aparèixer noves denominacions amb un valor que queia constantment. Durant el període que s'estén entre 1304 a 1367 apareixeria el basilikon, moneda de plata; una nova moneda de billó apareixerà, el tornese/politikon valent 1/96 del hipérpiron, mentre  que el staminum i el tetartiron es cotitzaran entre 1/384 i 1/768 del hipérpiron. A partir de 1367 i fins a la caiguda de l'imperi, la moneda de base serà el stavraton, una peça de plata pesada, el valor de la qual era la meitat d'un hipérpiron. Mentrestant, la cotització del tornese/politikon arribarà a 1/192e de hipérpiron, apareixent després el folaro  que es cotitzà a 1/576 del hipérpiron.^[95][96]

Les croades introduiran diverses monedes estrangeres a l'est, com les lliures de plata angleses o els darrers tornesel francesos, així com el ducat de plata veneciana (trucat « gros »), el carlí utilitzat pels banquers toscans i el ducat d'or venecià que arribarà e l'Egeu sobre la segona meitat del segle XIVe.  La seva introducció es veurà facilitada per la falta d'estabilitat de la moneda romana d'Orient o la seva falta de disponibilitat, ja que l'imperi no disposaria més de l'accés a les mines necessàries per la seva producció; progressivament el hipérpiron devaluat fou abandonat pel gran comerç. Al mateix temps, les lletres d'intercanvi canvia feien la seva aparició tant a Occident com a Orient. Aquí, Joan Eugènic per exemple, nomofilac de Tessalònica, transferiria el 1425 fons de la capital a la seva ciutat per satisfer les necessitats de la seva família.^[97]

• (francès) Bréhier, Louis. La civilisation byzantine. Paris, Albin Michel, 1950 et 1970.

• (francès) Cheynet, Jean-Claude. Le Monde byzantin, vol. 2, L’Empire byzantin (641-1204). Paris, Presses universitaires de France. 2006. ISBN 978-2-130-52007-8.

• ((anglès)) Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades. Hambledon and London, 2003. (ISBN 1-85285-298-4).

• ((anglès)) Heather, Peter. The Fall of the Romanç Empitjora: TÉ New History of Roma and the Barbarians. Oxford, Oxford University Press, 2007. (ISBN 0-19-532541-9).

• ((anglès)) Hendy, Michael F. Studies in the Byzantine Monetary Economy c. 300–1450. Cambridge: Cambridge University Press, 1985. (ISBN 0-521-24715-2).

• ((anglès)) Jakoby, David. "The Economy of Late Byzantium - Some Considerations". (a) Elizabeth Jeffreys and F. K. Haarer. Proceedings of the 21st Internacional Congress of Byzantine Studies. Ashgate Publishing Ltd, 2006. (ISBN 0-7546-5740-X).

• ((francès)) Jerphagnon, Lucien. Els Divins Cèsars, París, Plural Fayard, 2007, (ISBN 978-2-818-50234-1).

• ((anglès)) Jones, TÉ. H. M. The Later Romanç Imperi (284-602), robatori. 1, Baltimore, Johns Hopkins University Press, 1990 (1re éd. 1964) (ISBN 0-8018-3353-1).

• ((francès)) Kaplan, Michel. Per què Byzance ? Un imperi d'onze segles, París, Gallimard, coll. « Folio història », 2016. (ISBN 978-2-070-34100-9).

• ((anglès)) Kazdhan, Alexander (ed). The Oxford Dictionary of Byzantium. Oxford, Oxford University Press, 1991. (ISBN 0-19-504652-8).

• ((francès)) Laiou, Angeliki & Cécile Morrisson (dir.). El Món byzantin, robatori. 3, L'Imperi grec i els seus veïns, segle xiii segle-XVe  París, Acuites universitaris de França. 2011. (ISBN 978-2-130-52008-5).

• ((anglès)) Laiou, Angeliki. "Exchange and Trade, Seventh-Twelfth Centuries" (PDF) (a) Angeliki E. Laiou. The Economic History of Byzantium (Volum 2). Dumbarton Oaks, 2007.

• ((anglès)) Laiou, Angeliki E. "Writing the Economic History of Byzantium" (PDF) (a) Angeliki E. Laiou. The Economic History of Byzantium (Volum 1). Dumbarton Oaks, 2007.

• ((anglès)) Magdalino, Paul. "Medieval Constantinople: Built Environment and Urban Development". (a) Angeliki E. Laiou. The Economic History of Byzantium (Volum 2). Dumbarton Oaks, 2007.

• ((francès)) Morrisson, Cécile (dir.). El Món byzantin, robatori. 1, L'Imperi romà d'Orient (330-641). París, Acuites universitaris de França, 2004. (ISBN 978-2-130-52006-1).

• ((anglès)) Nicolle, David. Constantinople 1453: The End of Byzantium. Osprey Publishing, 2000. (ISBN 1-84176-091-9).

• ((anglès)) Norwich, John Julius. Byzantium, the Early Centuries. Nova York, Alfred TÉ. Knopf, 1989. (ISBN 0-394-53778-5).

• ((anglès)) Norwich, John Julius. Byzantium, the Apogee. Nova York, Alfred TÉ. Knopf, 1994. (ISBN 0-394-53779-3).

• ((anglès)) Norwich, John Julius. Byzantium, the Decline and Fall, Nova York, Alfred TÉ. Knopf, 1996 (ISBN 978-0-679-41650-0).

• ((francès)) Petit, Paul. Història general de l'Imperi romà, París, Llindar, 1974, 800 pàg. (ISBN 978-2-02-002677-2).

• ((francès)) Sorlin I. "Vies comercials, ciutats i peuplement de la Rusia al Xe segle segons el de administrando imperio de Constantin Porphyrogénète. Els centres proto-urbans russos entra Scandinavie, Byzance i Orient" (a) Realitats byzantines, 7. París, 2000.

• ((anglès)) Treadgold, Warren. A History of the Byzantine State and Society. Stanford (California). Stanford University Press, 1997. (ISBN 978-0-804-72630-6).

• Economia i societat byzantines

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «N» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="N"/> corresponent.