Usuari:Mcapdevila/Història d'Atenes

La història d'Atenes representa l'origen de la història de les ciutats europees i de l'Europa actual. La seva població ha habitat contínuament aquesta regió durant més de 3000 anys. Va ser la ciutat principal de l'antiga Grècia durant el primer mil·lenni aC. La culminació de la seva llarga i fascinant història va arribar al segle v aC, sota l'arcont de Pèricles (anomenat Segle de Pèricles), quan els seus valors i la seva civilització es van estendre més enllà dels límits geogràfics de la ciutat i es van fer universals. El pensament polític, el teatre, les arts, la filosofia, la ciència, l'arquitectura i tants altres aspectes del pensament van arribar al seu èpic apogeu en una coincidència temporal i amb una plenitud intel·lectual úniques en la història de la humanitat.

El nom d'Atenes a l'antiga Grècia era Athḗnai (Ἀθῆναι). És una forma plural: la ciutat es deia "Les Atenes", ja que és possible que originàriament fos un grup de llogarets que es van unir formant la ciutat. El nom no té etimologia grega definida. Els grecs creien que la ciutat havia estat batejada per la seva protectora, la deessa Atenea, però és igualment probable que la deessa prengués el nom de la ciutat.

L'origen d'Atenes es va traçar lentament. Res, excepte els recurs de l'aigua, va poder atraure l'home a la plana atenenca. També l'Àtica i altres llocs ben proveïts de recursos hídrics van rivalitzar un llarg temps amb l'establiment humà a l'Acròpolis.

La plana atenenca estava vorejada per massissos muntanyencs calcaris elevats: el mont Parnes (1.413 msnm), el Pentèlic (1.106 msnm), el Himet (1.037 msnm), al nord i a l'est. Estava limitada a l'oest pels turons de l'Egaleu, que la separaven de la plana d'Eleusis i recorreguda per l'«espina dorsal» formada per l'Acròpoli (157 m), el Licabet (277 m) i l'Anquesmo.

Atenes comença la seva història en el neolític com a baluard sobre l'Acròpoli (ciutat alta) en algun moment del tercer mil·lenni aC L'Acròpoli és una posició defensiva natural que s'eleva sobre la plana circumdant. L'assentament distava uns 20 quilòmetres de la mar, del Golf Sarònic, al centre de la plana Cefísia, una zona fèrtil envoltada per rius. Limitava a l'est amb la muntanya Himet, i al nord amb la muntanya Pentèlic.

En l'antiguitat el riu Cefís fluïa a través de la ciutat. L'antiga Atenes ocupava una àrea petita comparada amb l'extensa metròpoli de l'actual ciutat. L'Antiga ciutat emmurallada comprenia una àrea d'uns 2 quilòmetres de longitud d'est a oest i una mica menys de nord a sud, encara que, en el seu moment més brillant, tenia suburbis que s'estenien fora de les muralles. L'Acròpoli estava situada al sud d'aquesta àrea emmurallada. L'Àgora, el centre comercial i social de la ciutat, estava a uns 400 metres de l'Acròpoli, actual barri Monastiraki. El turó Pnyx, on es reunia l'Assemblea atenenca, era a la part oest de la ciutat.

Un dels llocs religiosos més importants d'Atenes era el Temple d'Atenea, conegut avui dia com el Partenó, situat a la part superior de l'Acròpolis, on encara hi ha les seves evocadores ruïnes. Dos llocs religiosos importants, el Temple d'Hefest (que encara roman gairebé intacte) i el Temple de Zeus Olímpic (Atenes) o Olympeion (va ser el temple de Grècia, però ara està en ruïnes), també estaven dins de les muralles.

En l'època de major esplendor, en els segles V i IV aEC, Atenes i els seus suburbis tenien una població d'uns 300.000 habitants. D'aquests, un gran nombre eren esclaus o residents estrangers coneguts com metecs, que no gaudien de drets polítics però es beneficiaven de garanties en el pla judicial i pagaven un impost especial, l'μeτoíkoν metoíkion. Potser només l'1 o el 2% de la població eren ciutadans masculins adults, elegibles per reunir-se i votar a l'Assemblea i ser elegits. La població d'Atenes va començar a disminuir després de la Guerra del Peloponès.

La Acròpolis va estar habitada des del neolític. L'any 1400 aC, aproximadament, Atenes es va convertit en un centre poderós de la civilització micènica. A diferència d'altres centres micènics com Micenes i Pilos, Atenes no va ser saquejada i abandonada en els temps de la invasió dòrica de 1200 aC, i els atenencs sempre van mantenir que ells eren jònics purs sense contenir elements dòrics. No obstant això, Atenes va perdre la major part del seu poder i es va convertir de nou en una petita fortalesa.

Al segle viii aC, Atenes havia emergit de nou, gràcies a la seva posició central en el món grec, a l'assegurança de l'emplaçament sobre la Acropolis i als seus accessos al mar ja que li proporcionava un avantatge natural sobre rivals potencials com Tebes i Esparta. Aviat, durant el primer mil·lenni, Atenes fou una ciutat-estat independent, governada primer per reis (llista de Reis d'Atenes). Els reis pertanyien a la classe més poderosa, la dels propietaris de terres, l' "aristocràcia", coneguda com els eupàtrides (els "bé-nascuts"). L'instrument de govern era el Consell, que es reunia al turó de Ares, anomenat el Areòpag.

Durant aquest període, Atenes va aconseguir posar sota el seu govern les altres ciutats de la Àtica. Aquest procés de sinoikismo - proporcionar junts una llar-va, crear el més gran i més pròsper estat de la península - va crear una gran quantitat de gent exclosa, per la noblesa, de la vida política. Durant el segle VII aC es van produir revoltes bastant generalitzades i l'Areòpag va nomenar el legislador Draco per establir un codi legal més estricte (d'aquí "draconià"). Quan això també va fallar, van nomenar Soló amb el mandat de crear una nova constitució (594).

Les reformes de Soló van incidir en la política i l'economia. El poder econòmic dels eupàtrides es va reduir abolint l'esclavitud com un càstig per deutes. Es van partr les grans propietats i es van alliberar les transaccions comercials, la qual cosa va produir el naixement d'una pròspera classe comercial urbana. Políticament, Soló va dividir els atenencs en quatre classes, basades en la seva economia i en la seva capacitat per fer el servei militar. La classe més pobre, els tetes, que constituïen la majoria de la població, van rebre per primera vegada drets polítics, podien votar a la Ekklesia (Assemblea), però només les classes superiors podien ser oficials polítics. El Aerópago continuà existint però amb poders reduïts.

El nou sistema va crear els fonaments del que es convertiria en la democràcia atenesa, però al principi va fallar en la seva comesa d'evitar els conflictes de classe. Després de 20 anys de revoltes, el partit popular liderat per Pisístrat, un cosí de Soló, es va fer amb el poder (541 aC). A Pisístrat s'anomena normalment com tirà, però en grec la paraula tirà no té el significat de governant cruel i despòtic, sinó del que es fa amb el poder mitjançant la força. Pisístrat, de fet va ser un governant molt popular, que va convertir Atenes en una ciutat molt rica, poderosa i en un centre cultura. Va fundar la supremacia naval atenenca al mar Egeu i més enllà i preservà la constitució de Soló, però assegurant-se que ell i la seva família retenien tot el poder de l'estat.

Pisístrat va morir el 527 i el van succeir els seus fills Hipies i Hiparc. Tenien menys seguidors i en el 514 va ser assassinat Hiparc després d'una disputa privada sobre un jove. Aquest fet va induir Hipias a establir una dictadura, que es va fer impopular i va ser deposat el 510 amb l'ajuda de l'exèrcit d'Esparta. El seu successor fou un aristòcrata de política radical, Clístenes, que va ser qui va establir la democràcia.

Les reformes de Clístenes van reemplaçar les quatre "tribus" (phylai) per deu noves, que van prendre el nom d'herois llegendaris. Aquestes noves tribus no tenien una base classista, de fet eren electorats. Cada tribu estava dividida en tres tritis i cada triti en una o més demos, depenent de la població d'aquestes. Les donem es van convertir en la base del govern local. Cada tribu elegia cinquanta membres per a la Boulé, un consell que governava Atenes en el quefer diari. L'Assemblea estava oberta a tots els ciutadans i era, alhora, tall legislativa i cort suprema, excepte en els casos d'assassinat i d'afers religiosos, que van quedar com les úniques funcions del Aerópag. La majoria dels oficials militars eren coberts per lots, encara que els estrategs (generals) eren elegits, per raons òbvies. Aquest sistema va romandre estable i, amb breus interrupcions, va seguir en ús durant més de 500 anys, fins l'època romana, molt més temps del que ha sobreviscut qualsevol democràcia moderna.

Abans de l'encimbellament d'Atenes, Esparta es considerava líder dels grecs (hegemonia). Al 499 Atenes va enviar tropes per ajudar els grecs ja que jonis de Àsia Menor, s'havien revoltat contra el Imperi Persa (veure Revolta Jònica). Això provoca dues invasions perses de Grècia, que van ser rebutjades sota el comandament dels estadistes-soldats Milcíades el Jove i Temístocles (veure Guerres Mèdiques). En el 490 els atenencs van rebutjar la primera invasió dels perses, comandats pel rei Darío a la Batalla de Marató. El 480 els perses tornen sota el comandament de Xerxes I. Els perses han de travessar un estret pas per arribar a Atenes. Es fa una crida d'ajuda a Esparta per mitjà d'un atleta corredor. Els espartans estaven al mig d'un festival religiós i només podien enviar 300 homes. Els 300 bloquejaren el passatge als 200.000 homes de Xerxes a la Batalla de les Termòpiles. Ho aconsegueiren durant molt de temps, mentre els atenencs s'armaven els seus vaixells i derrotaren la flota més nombrosa dels perses a la Batalla de Salamina. És interessant observar que Xerxes havia construït un tron a l'illa de Salamina per veure la derrota dels grecs. En comptes d'això els perses van ser expulsats i l'hegemonia d'Esparta passà a Atenes que prosseguí la guerra a l'Àsia Menor. Aquestes victòries van permetre que es formés la Confederació de Delos unint les diverses parts de Grècia en una aliança sota el lideratge d'Atenes.

El segle v aC marca el zenit d'Atenes com a centre de la literatura, la filosofia i les arts. Algunes de les figures més importants de la història cultural i intel·lectual occidental va viure a Atenes durant aquest període: dramaturgs: Èsquil, Aristòfanes, Eurípides i Sòfocles , filòsofs: Aristòtil, Plató i Sòcrates, historiadors: Heròdot, Tucídides i Xenofont, el poeta Simònides i l'escultor Fídies. El governador d'aquest període era Pèricles, que va fer servir els impostos pagats per la Confederació de Delos per construir el Partenó i altres grans monuments de l'Atenes clàssica. La ciutat es va convertir, en paraules de Pèricles, en "l'escola de Hellas (Grècia)".

Els ciutadans, eren considerats una minoria a la població atenenca (només 40.000 d'un total de 350.000 habitants). Els ciutadans eren només els homes lliures nascuts de pare i mare atenesa. La resta de la població no eren considerats ciutadans.

Els metec són estrangers, eren homes lliures que vivien a Atenes però provenien de Polis veïnes. Podien dedicar-se al comerç, l'artesania o l'exèrcit. Aquests havien de pagar més impostos.

El grup social de classe més baixa eren els esclaus. Eren el grup més nombrós de la població. Realitzaven les tasques més pesades com les agrícoles, les domèstiques, les artesanals i les mineres.

El ressentiment d'altres ciutats per l'hegemonia d'Atenes, va portar la Guerra del Peloponès el 431 aC . Es van enfrontar els atenencs i el seu imperi marítim contra una coalició d'estats liderats per Esparta. Aquest conflicte va marcar el final de la Glòria espartana. En aquest moment es va instaurar el govern dels "Trenta Tirans".

La democràcia va ser derogada mitjançant un cop d'estat al 411 aC, a causa del mal maneig de la guerra, però va ser ràpidament restaurada. La guerra va acabar amb la completa derrota dels atenencs al 404 aC. El 403 aC Trasibul d'Atenes va tornar a instaurar la democràcia i es va declarar una amnistia.

Durant el segle IV aC, Atenes va recuperar una mica el seu poder anterior, restablint una nova Confederació de Delos en la Confederació d'Atenes. Els seus antics aliats aviat es van tornar contra Esparta. Argos, Tebes i Corint es van aliar a Atenes i van lluitar contra Esparta en la no decisòria Guerra de Corint (395 aC - 387 aC). Finalment Tebes derrota a Esparta el 371 a la batalla de Leuctra. Després les ciutats gregues (incloent Atenes i Esparta) es tornen contra Tebes, la dominació finalitza amb la Batalla de Mantinea (362 aC) on mor el seu genial líder militar Epaminondes.

A mitjans segle IV aC, el regne grec de Macedònia, al nord, es va fer el protagonista dels assumptes atenencs, tot i les advertències de Demòstenes, l'últim gran estadista de l'Atenes independent. El 338 aC els exèrcits de Filip II de Macedònia van derrotar les altres ciutats gregues a la Batalla de Queronea i van destruir la independència atenenca. Posteriorment, les conquestes del seu fill, Alexandre el Gran, van ampliar l'horitzó grec i van fer obsoletes les ciutats estat gregues. Atenes va continuar sent una ciutat rica amb una vida cultural brillant, però sense independència. Al segle II, després de 200 anys de supremacia macedònica, Grècia es va diluir en el si de la República Romana.

Atenes gaudir sota Roma l'estatus de ciutat lliure, a causa de l'admiració que dispensaven els romans a les seves escoles. Diversos emperadors romans van construir entre moltes altres coses, una biblioteca, un gimnàs, un petit temple a l'Acròpoli, el Temple de Zeus Olímpic i un aqüeducte que encara segueix en ús.

Atenes va seguir sent un centre de coneixement filosòfic durant els 500 anys de domini romà, apadrinat per emperadors com Neró i Hadrià. Però la conversió al cristianisme de l'Imperi Romà, va eliminar el paper de la ciutat com a centre d'ensenyament pagà. L'emperador Justinià I va tancar les escoles de filosofia el 529 dC. Aquesta és la data que es fa servir generalment per finalitzar la història antiga d'Atenes.

La ciutat fou saquejada pels hèruls, que van cremar tots els edificis públics, practicar el pillatge a la ciutat baixa i van malmetre l'Àgora i l'Acròpolis.

• Festes d'Atenes (edat antiga)

• Étienne, Roland. Athènes, espaces urbains et histoire. Des origines à la fin du III ⁱ siècle ap.J.-C. (en francès). Hachette, 2004. ISBN 978-2-01-145571-0. 

• El procés de sinecismo de l'Àtica: cultes, mites i rituals en la «primera polis» d'Atenes