Usuari:Ibj ibj/Joan de Borbó i de Battenberg
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Ibj ibj. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
| |||
| Nom original | Joan Carles Teresa Silveri Alfons de Borbó i de Battenberg | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 20 de juny de 1913 Palau Reial, Real Sitio de San Ildefonso,  Regne d'Espanya | ||
| Mort | 1 d'abril de 1993 (als 79 anys) Pamplona,  Regne d'Espanya | ||
| Sepultura | Panteó de Reis del Monestir de San Lorenzo d'El Escorial | ||
| Religió | Catòlica | ||
| Família | |||
| Casa Reial | Casa de Borbó | ||
| Fills | Pilar de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies Joan Carles I d'Espanya | ||
| Pares | Alfons XIII d'Espanya Victòria Eugènia de Battenberg | ||
 | |||
Joan de Borbó i de Battenberg (en castellà: Juan de Borbón y Battenberg) (Palau Reial, Real Sitio de San Ildefonso, 20 de juny de 1913 - Pamplona, 1 d'abril de 1993), comte de Barcelona, va ser el cap de la Casa Reial d'Espanya a l'exili, pretendent a la Corona i titular dels drets històrics de la Monarquia espanyola entre el 1941 i el 1977. Era fill dels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia d'Espanya i pare del rei Joan Carles I d'Espanya.
Sectors monàrquics espanyols el van reconèixer com a rei malgrat no haver regnat mai. Va ser enterrat al Panteó Reial del Monestir d'El Escorial i al seu sepulcre hi figura en llatí la inscripció Ioannes III, comes Barcinonae (Joan III, comte de Barcelona).
Biografia
[modifica]Quart fill del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia de Battenberg, nasqué al Palau Reial de La Granja de San Ildefonso el 20 de juny de 1913. Després de realitzar els seus primers estudis a Madrid, va ingressar a l'Escola Naval Militar espanyola on va haver d'interrumpir la seva formació l'any 1931 quan es va proclamar la Segona República Espanyola i es va haver d'exiliar fora d'Espanya amb la resta de la Família Reial.
A l'exili va estudiar Ciències Polítiques i Història a la Universitat de Florència i va rebre formació castrense a la prestigiosa acadèmia militar britànica de Sandhurst. Durant aquells anys va mantenir relacions estretes amb la dreta autoritària d'Acció Espanyola.
El seu germà Alfons, el príncep d'Astúries i hereu de la Corona espanyola a l'exili, per tal de poder contraure matrimoni morganàtic va renunciar els drets successoris sobre la Monarquia i l'infant Jaume, el següent a ser cridat a succeir, va ser obligat pel seu pare a renunciar els seus drets a causa de la sordesa que patia des de petit. Així és com a l'any 1933 es convertí en l'hereu a la Corona d'Espanya a l'exili i fou considerat príncep d'Astúries.
El 1935 va contraure matrimoni amb la princesa Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies a Roma, filla de l'infant Carles de Borbó-Dues Sicílies i la princesa Lluïsa d'Orleans. La parella s'instal·là inicialment a Canes (França) on va néixer la seva primera filla: Pilar (1936).
Amb el recolzament del seu pare, Alfons XIII, va voler participar a la Guerra Civil espanyola (1936-39) donant suport al bàndol revoltat contra el Govern de la II República. Intentà creuar la frontera de França amb Navarra amb la intenció d'establir contacte amb la Junta de Defensa Nacional de Burgos, però va ser interceptat per ordre del general Emilio Mola i va tornar a l'exili. Al llarg del conflicte va establir contacte amb el general Francisco Franco i en una de les cartes enviades al militar feia referència al seu intent d'unir-se als generals del bàndol colpista:
| « | Català: De forma potser impremeditada, quan la guerra d'Espanya tenia només el caràcter de lluita interna, he intentat prendre-hi part. Malgrat m'impulsaven sentiments ben aliens a la política, comprenc i respecto les raons que al seu moment van moure les autoritats a impedir la meva incorporació a les tropes. [···] Li prego en tot cas i disculpi que confiï al seu cor de soldat aquest anhel meu de servir a Espanya al costat dels meus companys. Amb els meus vots més fervents perquè Déu l'ajudi en la noble empresa de salvar Espanya, li prego que accepti el testimoni del respecte amb el qual es reitera a les vostres ordres i molt afectuosament a les vostres mans. | Castellà: En forma tal vez impremeditada, cuando la guerra de España tenía sólo el carácter de una lucha interna, he intentado tomar parte en ella. Aunque me impulsaban sentimientos bien ajenos a la política, comprendo y respeto las razones que entonces movieron a las autoridades a impedir mi incorporación a las tropas. […] Le ruego en todo caso disculpe el que confíe a su corazón de soldado este anhelo mío de servir a España al lado de mis compañeros. Con mis votos más fervientes por que Dios le ayude en la noble empresa de salvar a España, le ruego acepte el testimonio del respeto con que se reitera a sus órdenes y muy afectuosamente e.s.m. | » |
| — Joan de Borbó | |||
Instal·lat de nou a Canes, partidaris republicans es manifestaven diàriament davant el seu domicili i com a conseqüència ell i la seva família es van traslladar a Roma on van néixer els altres tres fills del matrimoni: Joan Carles (1938), Margarida (1939) i Alfons (1941).
Quan es va posar fi a la Guerra Civil espanyola, el 1939, es dirigí al general Franco des de l'exili per sumar-se a la victòria franquista:
| « | Català: Uneixo la meva veu novament a la de tants espanyols per felicitar entusiastament i emocionada a Vostra Excel·lència per l'alliberament de la capital d'Espanya. La sang generosa vessada per la seva millor joventut serà gatge segur del gloriós esdevenidor d'Espanya, Una, Grande 22Libre. Arriba España! | Castellà: Uno mi voz nuevamente a la de tantos españoles para felicitar entusiasta y emocionadamente a V. E. por la liberación de la capital de España. La sangre generosa derramada por su mejor juventud será prenda segura del glorioso porvenir de España, Una, Grande y Libre. ¡Arriba España! | » |
| — Joan de Borbó | |||
El 15 de gener de 1941, Alfons XIII -gairebé un mes abans de morir- va abdicar els drets històrics de la Monarquia espanyola a favor seu i així es va convertir en el cap de la Casa Reial a l'exili i en pretendent al tron d'Espanya. Com que la Monarquia no havia estat restaurada a Espanya, impedit d'usar la dignitat de rei va començar a utilitzar el títol de comte de Barcelona, títol propi dels reis espanyols.
Després de la mort del seu pare, va buscar el recolzament de l'Alemanya nazi per la restauració de la Monarquia a Espanya, però el Règim nazi va manifestar el seu desinterès per la proposta. Durant l'acte religiós celebrat per commemorar el primer aniversari de la mort del seu pare va tornar a posar de manifest la seva identificació amb els vencedors de la Guerra Civil espanyola i va pronunciar un discurs molt proper als principis polítics i ideològics del franquisme:
| « | Català: Avui hem de fer front a la revolució roja amb una política racial militant, plena d'esperit cristià i implantada amb justícia, amb generositat i amb autoritat. | Castellà: Debemos hacer hoy frente a la revolución roja con una política racial militante, llena de espíritu cristiano e implantada con justicia, con generosidad y con autoridad. | » |
| — Joan de Borbó | |||
La família es va veure obligada a abandonar Itàlia l'any 1942 perquè la seva mare era considerada enemiga pel règim de Mussolini a causa dels seus orígens britànics. Es van instal·lar a Lausana (Suïssa), on vivia la reina Victòria Eugènia, i allà va començar un distanciament amb el règim franquista. L'11 de novembre de 1942 va publicar unes declaracions, conegudes com el Manifest de Ginebra, on manifestava públicament la seva aspiració a ocupar el tron d'Espanya:
| « | Català: Estic segur que la Monarquia serà restaurada; ho farà quan ho exigeixi l'interès d'Espanya, no abans; però tampoc ni una hora després del moment oportú. Quan el poble espanyol estimi arribat el moment, no vacil·laré ni un instant en posar-me al seu servei. No entra en les meves intencions imposar als espanyols per la meva pròpia autoritat les formes i les institucions destinades a regular la vida nacional. La meva suprema ambició és la de ser el Rei d'una Espanya en la qual tots els espanyols, definitivament reconciliats, podran viure en comú. Si durant el meu regnat assoleixo reduir al mínim o fins i tot suprimir els motius de dissensió, si aconsegueixo en l'harmonia i en la pau amb l'ajuda de tots, millorar les condicions espirituals i materials de la vida de la meva Pàtria, la Monarquia haurà realitzat, com antany, la seva missió històrica. | Castellà: ''Estoy seguro de que la Monarquía será restaurada; lo será cuando lo exija el interés de España, no antes; pero tampoco ni una hora después del momento oportuno. Cuando el pueblo español estime llegado el momento, no vacilaré un instante en ponerme a su servicio. No entra en mis intenciones imponer a los españoles por mi propia autoridad las formas y las instituciones destinadas a regular la vida nacional. Mi suprema ambición es la de ser el Rey de una España en la cual todos los españoles, definitivamente reconciliados, podrán vivir en común. Si durante mi reinado logro reducir al mínimo o incluso suprimir los motivos de disensión, si consigo en la armonía y en la paz con la ayuda de todos, mejorar las condiciones espirituales y materiales de la vida de mi Patria, la Monarquía habrá realizado, como antaño, su misión histórica. | » |
| — Joan de Borbó, Manifest de Ginebra | |||
Durant la seva estada a Suïssa va elaborar el Manifest de Lausana, publicat el 19 de març de 1945 i firmat com a "Joan, Rei", una de les seves principals fites polítiques on denunciava el caràcter totalitari de la Dictadura franquista i on s'oferia com a alternativa democràtica en el model de monarquia parlamentaria:
| « | Català: Em resolc, per descarregar la meva consciència d'engoixa cada dia més considerable de la responsabilitat que m'incumbeix, a aixecar la meva veu i requerir solemnement al General Franco per què, reconeixent el fracàs de la seva concepció totalitària de l'Estat, abandoni el poder i doni lliure pas a la restauració del règim tradicional d'Espanya, únic capaç de garantir la religió, l'ordre i la llibertat. Sota la Monarquia -reconciliadora, justiciera i tolerant- caben quantes reformes reclami l'interès de la nació. Primordials tasques seran: aprovació immediata, per votació popular, d'una Constitució política; reconeixement de tots els drets inherents a la persona humana i garantia de les llibertats polítiques corresponents; establiment d'una assemblea legislativa escollida per la nació; reconeixement de la diversitat regional; amplia amnistia política; una més justa distribució de la riquesa i la supressió d'injustos contrasts socials contra els quals no només clamen els preceptes del cristianisme, sinó que estan en flagrant i perillosíssima contradicció amb els signes polític-econòmics del nostre temps. | Castellà: Me resuelvo, para descargar mi conciencia del agobio cada día más apremiante de la responsabilidad que me incumbe, a levantar mi voz y requerir solemnemente al General Franco para que, reconociendo el fracaso de su concepción totalitaria del Estado, abandone el poder y dé libre paso a la restauración del régimen tradicional de España, único capaz de garantizar la religión, el orden y la libertad. Bajo la Monarquía -reconciliadora, justiciera y tolerante- caben cuantas reformas demande el interés de la nación. Primordiales tareas serán: aprobación inmediata, por votación popular, de una Constitución política; reconocimiento de todos los derechos inherentes a la persona humana y garantía de las libertades políticas correspondientes; establecimiento de una asamblea legislativa elegida por la nación; reconocimiento de la diversidad regional; amplia amnistía política; una más justa distribución de la riqueza y la supresión de injustos contrastes sociales contra los cuáles no sólo claman los preceptos del cristianismo, sino que están en flagrante y peligrosísima contradicción con los signos político-económicos de nuestro tiempo. | » |
| — Joan de Borbó, Manifest de Lausana | |||
El 1946 es va traslladar amb la seva esposa i fills a Estoril (Portugal) on el 7 d'abril de 1947 publicà el Manifest d'Estoril per rebutjar la Llei de Successió a la Prefectura de l'Estat establerta pel general Francisco Franco que, si bé reconeixia Espanya com a Regne, otorgava de mode vitlalici la condició de cap d'Estat al dictador i li conferia el dret a designar el seu successor a títol de rei o de regent en qualsevol moment i amb plena capacitat per revocar la decisió:
| « | Català: Els principis que regeixen la successió de la Corona, i que són un dels elements bàsics de la legalitat en que la Monarquia Tradicional se sustenta, no poden ser modificats sense l'actuació conjunta del Rei i de la Nació legítimament representada en corts. El que ara es pretén fer manca d'ambdós concursos essencials, doncs ni el titular de la Corona intervé ni es pot dir que encarni la voluntat de la Nació l'organisme que, amb el nom de Corts, no passa de ser una simple creació governativa. La Llei de Successió que nasqués en tals condicions pecaria d'un vici substancial de nul·litat.
Tant o més greu és la qüestió de fons que el citat projecte planteja. Sense tenir en compte la necessitat apressant que Espanya sent de comptar amb institucions estables, sense voler advertir que el que el país desitja és sortir quan abans millor d'una interinitat cada dia més perillosa, sense comprendre que l'hostilitat de que la Pàtria es veu rodejada en el món neix en màxima part de la presència del General Franco a la Prefectura de l'Estat, el que ara es pretén és purament i simple convertir en vitalícia aquesta dictadura personal, convalidar uns títols, segons sembla fins ara precaris, i disfressar amb el mantell gloriós de la Monarquia un règim de pur arbitri governamental, la necessitat de la qual fa ja molt temps que no existeix. |
Castellà: Los principios que rigen la sucesión de la Corona, y que son uno de los elementos básicos de la legalidad en que la Monarquía Tradicional se asienta, no pueden ser modificados sin la actuación conjunta del Rey y de la Nación legítimamente representada en Cortes. Lo que ahora se quiere hacer carece de ambos concursos esenciales, pues ni el titular de la Corona interviene ni puede decirse que encarne la voluntad de la Nación el organismo que, con el nombre de Cortes, no pasa de ser una mera creación gubernativa. La Ley de Sucesión que naciera en condiciones tales adolecería de un vicio sustancial de nulidad.
Tanto o más grave es la cuestión de fondo que el citado proyecto plantea. Sin tener en cuenta la necesidad apremiante que España siente de contar con instituciones estables, sin querer advertir que lo que el país desea es salir cuanto antes de una interinidad cada día más peligrosa, sin comprender que la hostilidad de que la Patria se ve rodeada en el mundo nace en máxima parte de la presencia del General Franco en la Jefatura del Estado, lo que ahora se pretende es pura y simplemente convertir en vitalicia esa dictadura personal, convalidar unos títulos, según parece hasta ahora precarios, y disfrazar con el manto glorioso de la Monarquía un régimen de puro arbitrio gubernamental, la necesidad de la cual hace ya mucho tiempo que no existe. |
» |
| — Joan de Borbó, Manifest d'Estoril | |||
Malgrat les discrepàncies mostrades en públic amb el règim franquista, el comte de Barcelona s'hi torna acostar l'any 1948 i inicià un seguit de converses amb el general Franco destinades a permetre que el seus fills Joan Carles i Alfons poguessin estudiar a Espanya sota la tutela del dictador.
Va patir el daltabaix que va afectar a la seva família quan el 1956 va morir accidentalment el seu fill petit, l'infant Alfons, a conseqüència d'un tret disparat pel seu germà Joan Carles quan jugaven amb un revòlver a la residència familiar d'Estoril.
El seu fill Joan Carles es va casar el 1962 a Atenes amb la princesa Sofia de Grècia. El 1968 va néixer el seu nét Felip de Borbó i li fou concedit un permís especial per entrar a Espanya per tal assistir a la cerimònia del bateig. En fou el padrí, juntament amb la seva mare, la reina Victòria Eugènia, que entrà de nou a Espanya per primera vegada des de 1931.
Quan el 1969 les Corts Espanyoles van designar el seu fill Joan Carles com a successor del dictador Francisco Franco a títol de rei, va mostrar la seva disconformitat i es va produir un distanciament del comte de Barcelona amb el seu fill. Es va negar a cedir els drets històrics de la Monarquia espanyola abdicats pel seu pare al no assumir l'acceptació del seu fill de convertir-se en rei de la monarquia instaurada pel general Franco.
El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Francisco Franco, el seu fill va ser proclamat rei d'Espanya amb el nom de Joan Carles I. El 14 de maig de 1977, en un acte celebrat al Palau de la Zarzuela a Madrid, va traspassar els drets històrics de la Monarquia espanyola, dels quals n'era el pretès titular, al seu fill i d'aquesta forma els drets dinàstics van ser assumits pel titular de la Corona espanyola restablerta pel franquisme. Amb la vènia del rei d'Espanya, es va reservar l'ús del títol de comte de Barcelona, dignitat que va utilitzar durant la resta de la seva vida.
| « | Català: Instaurada i consolidada la monarquia en la persona del meu fill i hereu Joan Carles, que en les primeres singladures del seu regnat ha trobat l'aquiescència popular clarament manifestada i que en l'ordre internacional obre nous camins per la Pàtria, crec que ha arribat el moment d'entregar-li el llegat històric que vaig heretar i, a conseqüència, ofereixo a la meva Pàtria la renúncia dels drets històrics de la Monarquia espanyola, els seus títols, privilegis i la prefectura de la família i Casa Reial d'Espanya, que vaig rebre del meu pare, el rei Alfons XIII, desitjant conservar per a mi, i usar com fins ara, el títol de comte de Barcelona.
En virtut de la meva renúncia, suceeix en la plenitud dels drets dinàstics com a rei d'Espanya al meu pare el rei Alfons XIII, el meu fill i hereu el rei Joan Carles I. |
Castellà: Instaurada y consolidada la Monarquía en la persona de mi hijo y heredero Don Juan Carlos, que en las primeras singladuras de su reinado ha encontrado la aquiescencia popular claramente manifestada y que en el orden internacional abre nuevos caminos para la Patria, creo llegado el momento de entregarle el legado histórico que heredé y, en consecuencia, ofrezco a mi Patria la renuncia de los derechos históricos de la Monarquía española, sus títulos, privilegios y la jefatura de la familia y Casa Real de España, que recibí de mi padre, el Rey Alfonso XIII, deseando conservar para mí, y usar como hasta ahora, el título de Conde de Barcelona.
En virtud de esta mi renuncia, sucede en la plenitud de los derechos dinásticos como Rey de España a mi padre el Rey Alfonso XIII, mi hijo y heredero el Rey Don Juan Carlos I. |
» |
| — Joan de Borbó, Renúncia de Joan de Borbó als drets dinàstics | |||
Va ser nomenat almirall honorari de l'Armada Espanyola el 8 de juliol de 1978 i el Govern espanyol el va ascendir a capità general de l'Armada el 4 de desembre de 1988.
Als últims anys de la seva vida se li va diagnosticar un càncer de laringe, malaltia que li provocà la mort l'1 d'abril de 1993 mentre estava ingressat a la Clínica Universitària de Navarra, a Pamplona. Tot i no haver regnat mai, va rebre un funeral amb honors de rei i les seves despulles, en estat de descomposició, estan a l'espera de ser enterrades al Panteó Reial del Monestir d'El Escorial, juntament amb la resta de reis i reines de la Monarquia espanyola, en un sarcòfag on hi figura la inscripció: Ioannes III, comes Barcinonae (Joan III, comte de Barcelona).
L'any 2013, 20 anys després de la seva mort, es va conèixer que el comte de Barcelona havia deixat una herència valorada en 1.100 milions de pessetes, la qual cosa contradiria la versió oficial segons la qual el comte de Barcelona hauria patit estretors econòmiques durant el seu exili a Portugal.
Ascendents
[modifica]Descendència
[modifica]Fruit del seu matrimoni amb Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies van néixer quatre fills:
- S.A.R. la infanta Pilar, duquessa de Badajoz, gran d'Espanya i vescomtessa vídua de la Torre (nascuda el 30 de juliol de 1936).
- S.M. el rei Joan Carles I d'Espanya (nascut el 5 de gener de 1938).
- S.A.R. la infanta Margarida, duquessa de Soria, gran d'Espanya i duquessa d'Hernani, gran d'Espanya (nascuda el 6 de març de 1939).
- S.A.R. l'infant Alfons d'Espanya (3 d'octubre de 1941 - 29 de març de 1956).
Tractament i títols
[modifica]Al llarg de la seva vida, aquests van ser els tractaments i títols que va ostentar:
- Sa Altesa Reial l'infant Joan d'Espanya (20 de juny de 1913 - 11 de juny de 1933).
- Sa Altesa Reial el príncep d'Astúries (11 de juny de 1933 - 15 de gener de 1941).
- Sa Altesa Reial el comte de Barcelona (15 de gener de 1941 - 1 d'abril de 1993).
- Sa Altesa Reial Joan III, comte de Barcelona.
A la mort del rei Alfons XIII l'any 1941, Joan de Borbó esdevingué el cap de la família reial espanyola i successor del seu pare, però l'existència de la dictadura de Franco li impedí ser proclamat rei d'Espanya. En aquesta situació, optà per conservar el títol de comte de Barcelona, inherent a la corona espanyola. En altres paraules, aquest títol el convertí de dret en sobirà o rei a ulls de la història, però sense prendre públicament el nom de rei d'Espanya per no incomodar Franco. De totes maneres, en el seu document més rellevant durant el franquisme, el manifest de Lausana de 1945, firmà com a Juan, Rey.
Joan de Borbó mantingué el títol de comte de Barcelona durant tota la seva vida, fins i tot quan el seu fill Joan Carles fou proclamat rei d'Espanya l'any 1975. De fet, des d'aquest any 1975 fins a la mort de Joan de Borbó el 1993, es donà la situació irregular que les dignitats de rei d'Espanya i de comte de Barcelona foren ostentades per persones diferents. Des d'un punt de vista legalista, això va suposar que durant aquest període els catalans van tenir alhora dos sobirans, la qual cosa també es podia interpretar com que la família reial espanyola havia decidit menystenir el rang històric del comte de Barcelona.
El 1977 Joan de Borbó cedí els drets dinàstics al seu fill Joan Carles, conservant, però, el títol de comte de Barcelona. A la seva mort, aquest títol fou assumit pel rei d'Espanya.
Distincions
[modifica]Distincions honorífiques espanyoles
[modifica]- Gran mestre de l'Insigne Orde del Toisó d'Or (15 de gener de 1941 - 14 de maig de 1977)
- Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or (16 d'abril de 1927)
- Gran mestre dels Ordes Militars de Santiago, Calatrava, Alcántara i Montesa
- Germà major de les Reials Mestrança de Cavalleria de Ronda, Sevilla, Granada, València i Saragossa
- Germà major de la Reial Germandat del Sant Calze de València
- Cavaller del Reial i Distingit Orde de Carles III, collar
- Cavaller de l'Orde del Mèrit Naval, gran creu amb distintiu blanc
- Cavaller de l'Orde del Mèrit Militar, gran creu amb distintiu blanc
- Cavaller de l'Orde del Mèrit Aeronàutic, gran creu amb distintiu blanc
- Gran maestre de la rama española de la Insigne Orden del Toisón de Oro (15 de enero de 1941 – 14 de mayo de 1977).
- Caballero de la Orden del Toisón de Oro (Rama Española, 16/05/1927).
- Gran maestre de las órdenes militares de Santiago, Calatrava, Alcántara y Montesa (15 de enero de 1941 – 14 de mayo de 1977).
- Hermano mayor de las Reales Maestranzas de Caballería de Ronda, Sevilla, Granada, Valencia y Zaragoza (15 de enero de 1941 – 14 de mayo de 1977).
- Hermano mayor de la Real Hermandad del Santo Cáliz de Valencia (1950).
- Caballero del Collar de la Real y Distinguida Orden de Carlos III
- Caballero gran cruz con distintivo blanco de la Orden del Mérito Naval (17/07/1978).
- Caballero gran cruz con distintivo blanco de la Orden del Mérito Militar (05/02/1993).
- Caballero gran cruz con distintivo blanco de la Orden del Mérito Aeronáutico (05/02/1993).