Pere Riutort i Mestre
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1935 Petra (Mallorca) |
Mort | 21 novembre 2021 (85/86 anys) Tàrbena (la Marina Baixa) |
Religió | Catolicisme |
Activitat | |
Ocupació | pedagog, professor de català, religiós cristià, filòleg, professor d'universitat |
Premis | |
|
Pere Riutort i Mestre (Petra, 10 de gener de 1935 - Tàrbena, 21 de novembre de 2021) fou un pedagog, filòleg, pastoralista, sacerdot i liturgista mallorquí. Promogué l'ensenyament de la llengua catalana, i deixà una empremta significativa al País Valencià.[1][2][3]
Biografia
[modifica]Nasqué a Petra, l'any 1935. Formà part de l'Escolania de Blauets de Lluc (1945), i fou ordenat de prevere de la congregació de Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria.[4] Es llicencià en Pedagogia, Filologia Clàssica, Teologia i Filologia Catalana. Del 1967 al 1969, recorregué molts centres escolars de Mallorca a fi de promoure-hi l'ensenyament del català. De l'any 1971 en avant, residí al País Valencià. El 1979 fou professor de català al Col·legi Universitari de Castelló i entre 1984 i 1986 a l'Escola de Mestres de València, dedicat a la didàctica del valencià. A partir de 1986, professor titular i catedràtic[5] de Filologia Catalana a la Universitat de València.
Entre 1975 i 1977 va publicar nombrosos texts per a l'ensenyament del català al País Valencià i a les Illes Balears (Els vents del món), amb la col·laboració d'Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, J. L. Sanchis, F. Graell i J.C. Bellvert. També va treballar en la confecció de texts litúrgics i va presidir la comissió que adaptà oficialment els llibres litúrgics del Concili II del Vaticà (El Nou Testament).[4][1] Va obtenir el Premi Valencià de l'Any (1977) de la Fundació Huguet i presidí la Fundació La Mata de Jonc.[4]
El 14 de maig de 1973, el llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, creà una Comissió Interdiocesana per als textos en llengua vernacla. En formaren part 18 membres i s'elegí com a president Pere Riutort, nomenat per decret de l'arquebisbe de València el 18 d'octubre de 1973.[6] Els treballs d'aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, completíssima recopilació de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes.[7] Per a la publicació i edició d'aquest llibre, hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca per a poder sufragar-la. L'aprovació d'aquest llibre va estar envoltada de polèmica pràcticament des dels inicis, coincidint amb l'aparició del blaverisme en la societat valenciana.[8]
En el 2005, després de jubilar-se com a mestre de la Universitat de València, ja que, aleshores, ensenyava en Magisteri (on havia ensenyat a partir de mitjan dels anys huitanta), passà a viure a Tàrbena (població valenciana de la comarca de la Marina Baixa), on intentà crear un santuari i diversos projectes religiosos i culturals que no pogueren progressar, entre altres coses, per motius d'abús de confiança i d'estafa per part de persones vinculades amb el partit Bloc Nacionalista Valencià.
Deixà empremta entre persones que l'havien tingut com a mestre i, a més, com a mínim, cinc seguidors del seu estil d'ensenyament i d'educació. En la versió en castellà de la seua explanació Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo, del 2018, de més de dues-centes pagines i amb informació de tota mena (no sols biografia, sinó també temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360€ per reunió...,), i a què accediren diferents persones arran de l'homenatge que se li feu en novembre del 2018 en València, figuren detalls molt en línia amb el seu estil pedagògic i amb la seua manera de viure i d'actuar: «El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant» (p. 4).
La seua col·laboració en un treball d'investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme en nexe amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que «La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l'Estat, però estava en la realitat».
Morí el 21 de novembre de 2021 a la localitat de Tàrbena, a la Marina Baixa, indret on visqué, de manera contínua, des de després de la seua jubilació com a mestre de la Universitat de València. Fou enterrat el migdia del 23 de novembre a l'Església de Santa Bàrbara de Tàrbena, en un acte funeral dirigit pel bisbe de la diòcesi d'Oriola-Alacant, Jesús Murgui i Soriano.[9]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Pere Riutort i Mestre». l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 27 agost 2018].
- ↑ «S’ha mort el Pare Riutort, referent de la lluita pel català a l'església». Vilaweb. [Consulta: 22 novembre 2021].
- ↑ «Mor a Tàrbena als 86 anys el sacerdot, pedagog i lingüista Pere Riutort». Apuntmedia. [Consulta: 22 novembre 2021].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Pere Riutort i Mestre». homenots i donotes. Blocjaume.com. [Consulta: 11 setembre 2010].[Enllaç no actiu]
- ↑ «BOE Nomenament Catedràtic». BOE. [Consulta: 30 agost 2018].
- ↑ Bausset, Josep-Miquel «Mor Pere Riutort, precursor del català a l'Església valenciana». Catalunya Religió, 23-11-2021 [Consulta: 23 novembre 2021].
- ↑ Bausset, Josep Miquel. «Pere Riutort, introductor del català a la litúrgia valenciana». ElTemps.cat, 23-11-2021. [Consulta: 23 novembre 2021].
- ↑ «Blaverisme i Església». Antiblavers.org, 02-04-2010. [Consulta: 11 setembre 2010].
- ↑ «S'ha mort Pere Riutort, destacat lluitador per la llengua que va col·laborar amb Enric Valor i Sanchis Guarner». Nosaltreslaveu.cat, 22-11-2021. [Consulta: 23 novembre 2021].