Lídion

Lídion

Lídion jònic de figures negres amb decoració de bandes, 2a meitat del segle vi ae. Trobat a Gela i ara en el Museu Arqueològic d'Antonino Salinas de Palerm

El lídion (en grec antic λύδιον, lydion; plural lydia) fou un tipus de vas grec antic. És un recipient petit o mitjà, de cos esfèric, sense anses, sobre un peu estret, relativament alt, de forma cilíndrica o cònica. El coll n'és de longitud variable, i es troba amb el cos en un angle agut, i té un llavi horitzontal.

Es van produir sobretot durant el període arcaic en el segle vi abans de la nostra era. S'exportaren per tota la Mediterrània i s'imitaren en molts llocs. Va ser particularment popular a l'àrea grega oriental, com la jònica, i imitaven els tipus de vasos de l'antiga Lídia, amb línies o bandes concèntriques, d'on ve el seu nom, tot i que sembla una probable derivació de l'Antic Egipte.^[1]

S'utilitzava en els ritus funeraris de l'Antiga Grècia, com a recipient d'ungüents del tipus bakkaris (βάκκαρις) o de l'aigua lustral amb la qual es rentava el difunt. A penes es va produir a Atenes i són escasses les peces que tinuen decoració figurativa, tot i que, per exemple, al Museu Arqueològic Nacional de l'estat espanyol, hi ha un lídion que conté una escena funerària de ploramorts estirant-se els cabells en un costat i d'hòmens aixecant les mans en senyal de dol, en figures negres (Inventari 10939).^[2]

• 
  Forma de lídion per dins i per fora
• 
  Lídion, c. 500 ae
• 
  Lídion, c. 550 ae
• 
  Lídion, c. 500 ae
• 
  Lídion, c. 550–500 ae

• Ceràmica grega
• Lècit

• Wolfgang Schiering, Die griechischen Tongefässe. Gestalt, Bestimmung und Formenwandel. 2a ed. Mann, Berlín 1983, p. 151, ISBN 3-7861-1325-4, Gebr.-Mann-Studio-Reihe.