Historiografia

Història
Història
Universal · Europa · Àsia · Àfrica · Amèrica · Oceania · Antàrtida
Mètodes d'investigació
Historiografia · Arqueologia · Biografia · Genealogia · Heràldica · Numismàtica · Paleografia · Arxivística · Papirologia · Sigil·lografia · Ceramologia
Escoles i pensament
Escola dels Annales · Historicisme · Revisionisme històric · Nova història · Història de les idees · Història de les mentalitats · Teoria de la història · Providencialisme · Fatalisme · Història social · Materialisme històric · Necessitarisme · Història evenemencial
Disciplines auxiliars
Economia · Dret · Sociologia · Antropologia · Psicologia · Cronologia · Diplomàcia · Geopolítica · Vexil·lologia · Religió · Geografia · Política · Lingüística · Filosofia
Portal d'història

La historiografia (de historiògraf, i aquest del grec Ιστοριογράφος, de ιστορία, Història i γράφος, de l'arrel de γράφειν, escriure: el que escriu, o descriu, la Història) és el registre escrit de la història, la memòria fixada per la humanitat mateixa amb l'escriptura del seu propi passat.

Si la Història és una ciència (l'objecte de la qual és el passat de la humanitat), s'ha de sotmetre, com tota ciència, al mètode científic, que encara que no pugui aplicar-se-li en tots els extrems de les ciències experimentals, sí que pot fer-ho a un nivell equiparable a les anomenades ciències socials.

Un tercer concepte a l'hora de definir la Història com a font de coneixement és la «Teoria de la Història», que pot anomenar-se també «historiologia» (terme encunyat per José Ortega y Gasset).^[1] El seu paper és estudiar l'estructura, lleis i condicions de la realitat històrica; mentre que la «historiografia» és el relat mateix de la història, l'art d'escriure-la.

És impossible acabar amb la polisèmia i la superposició d'aquests tres termes, però simplificant al màxim: La història són els fets del passat, la historiografia és la ciència de la història i la historiologia la seva epistemologia.

La filosofia de la història és la branca de la filosofia que concerneix al significat de la història humana, si és que en té. Especula una possible fi teleològica del seu desenvolupament, o sigui, es pregunta si hi ha un disseny, propòsit, principi director o finalitat en el procés de la història humana. No ha de confondre's amb els tres conceptes anteriors, dels quals se separa clarament. Si el seu objecte és la veritat o l'haver de ser, si la història és cíclica o lineal, o hi ha la idea de progrés, són matèries alienes a la història i a la historiografia pròpiament dites, que tracta aquesta disciplina.

Un enfocament intel·lectual que tampoc contribueix molt a entendre la ciència històrica com a tal és la subordinació del punt de vista filosòfic a la historicitat, considerant tota la realitat com el producte d'un esdevenir històric: aquest seria el lloc de l'historicisme, corrent filosòfic que pot estendre's a altres ciències, com la Geografia.

Una vegada aclarida la qüestió merament nominal, queda per a la historiografia, per tant, l'anàlisi de la història escrita, les descripcions del passat; específicament dels enfocaments en la narració, interpretacions, visions del món, ús de les evidències o documentació i mètodes de presentació pels historiadors; i també l'estudi d'aquests, al mateix temps subjectes i objectes de la ciència.

La historiografia, més planerament, és la manera en què la història s'ha escrit. En un ampli sentit, la historiografia es referix a la metodologia i a les pràctiques de l'escriptura de la història. En un sentit més específic, es refereix a escriure sobre la història en si.

És important distingir la matèria primera del treball dels historiadors (font primària) dels productes semielaborats o acabats (font secundària i fins i tot font terciària). Igualment denotar la diferència entre font i document i l'estudi de les fonts documentals: la seva classificació, prelació i tipologia (escrites, orals, arqueològiques); el seu tractament (reunió, crítica, contrast), i mantenir el respecte degut a les fonts, fonamentalment amb la seva citació fidel. L'originalitat del treball dels historiadors és un assumpte delicat.

Historiografia és equivalent a cada part de la producció historiogràfica, o sigui: al conjunt d'escrits dels historiadors sobre un tema o període històric concret. Per exemple, la frase: és molt escassa la historiografia sobre la vida quotidiana al Japó en l'era Meiji vol dir que hi ha pocs llibres escrits sobre tal qüestió perquè fins al moment no ha rebut atenció per part dels historiadors, no perquè el seu objecte d'estudi sigui poc rellevant o perquè hi hagi poques fonts documentals que proporcionin documentació històrica per a fer-ho.^[2] Quant a la difusió i publicitat de la producció historiogràfica, seria bo que complís els mateixos requisits a què se sotmeten les altres publicacions científiques.

També s'utilitza el vocable historiografia per parlar del conjunt d'historiadors d'una nació, per exemple, en frases semblants a aquesta: la historiografia espanyola va obrir els seus braços i els seus arxius des dels anys 1930 als hispanistes francesos i anglosaxons, que van renovar la seva metodologia.

És necessari diferenciar els dos termes usats més amunt: producció historiogràfica i documentació històrica, encara que en molts casos coincideixi que els historiadors utilitzin com a documentació històrica precisament la producció historiogràfica anterior.

Per exemple: a més d'un conjunt de documents arxivístics de la Casa de Contractació de Sevilla que es van produir potser només per a portar una comptabilitat;^[3] o d'algun material arqueològic que es troba en una excavació al Perú, i que es va dipositar sense intenció que ningú ho trobés; un historiador americanista haurà d'utilitzar la Brevíssima Relación de la destrucción de las Índias, que va ser escrita per Bartolomé de las Casas amb un afany històric indubtable, a més d'amb un propòsit de la defensa d'un interès o el seu propi punt de vista.^[4]

Amb això últim veiem una altra característica insalvable de la Història que la peculiaritza com a ciència: cap historiador, per molt objectiu que pretengui ser, no és aliè als seus propis interessos, ideologia o mentalitat, ni pot sostreure's al seu punt de vista particular. Com a màxim pot intentar la intersubjectivitat, és a dir, tenir en compte l'existència de múltiples punts de vista. Per al cas que ens serveix d'exemple, contrastar les fonts de Bartolomé de les Casas amb les altres veus que es van sentir en la Junta de Valladolid, entre les quals va destacar la del seu rival Juan Ginés de Sepúlveda, o fins i tot amb l'anomenada veu dels vençuts, que rarament es conserva, però a vegades sí, com ocorre amb la Nueva Crònica i Buen Gobierno de l'inca Guaman Poma d'Ayala^[5]

La reflexió sobre la possibilitat o impossibilitat d'un enfocament objectiu porta a la necessitat de superar l'oposició entre objectivitat (una inexistent ciència "pura" que no es contamini amb el científic) i subjectivitat (implicada en els interessos, ideologia i limitacions d'aquest) amb el concepte d'intersubjectivitat, que obliga a considerar la tasca de l'historiador, com la de qualsevol científic, com un producte social, inseparable de la resta de la cultura humana, en diàleg amb els altres historiadors i amb la societat sencera.

La història no té més remei que seguir la tendència a l'especialització que té qualsevol disciplina científica. El coneixement de tota la realitat és epistemològicament impossible, encara que l'esforç d'un coneixement transversal, humanístic, de totes les parts de la història, és exigible a qui verdaderament vulgui tenir una visió correcta del passat.

Així, doncs, la història ha de segmentar-se, no només perquè el punt de vista de l'historiador està contaminat de subjectivitat i ideologia, com havíem vist, sinó perquè necessàriament ha d'optar per un punt de vista, igual que un científic, si vol observar el seu objecte, ha d'optar per utilitzar un telescopi o un microscopi. Amb el punt de vista es determina la selecció de la part de la realitat històrica que es pren com a objecte, i que sens dubte donarà tanta informació sobre l'objecte estudiat com sobre les motivacions de l'historiador que estudia. Aquesta visió esbiaixada pot ser inconscient o conscient, assumida amb més o menys cinisme per l'historiador, i és distinta per a cada època, per a cada nacionalitat, religió, classe o àmbit en què l'historiador vulgui situar-se.

La inevitable pèrdua que suposa la segmentació, es compensa amb la confiança amb què altres historiadors faran altres seleccions, sempre esbiaixades, que han de complementar-se. La pretensió d'aconseguir una perspectiva holística, com pretén la Història total o la Història de les Civilitzacions, no substitueix la necessitat de les perspectives parcials com les que es tracten a continuació:

Els talls temporals van des de les perioditzacions clàssiques prehistòria, història, edat antiga, edat mitjana, edat moderna o edat contemporània, fins a les històries per segles, regnats, etc. La periodització clàssica és discutible, tant per la necessitat de períodes de transició i solapaments, com per no representar períodes coincidents per a tots els països del món (per la qual cosa ha sigut acusada d'eurocèntrica).

Els Annals van ser un dels orígens de la fixació de la memòria dels fets històrics en moltes cultures. Les cròniques (que ja en el seu nom indiquen la intenció de caràcter temporal) són usades com a reflex dels esdeveniments notables d'un període, habitualment un regnat. L'arcontologia seria la limitació del registre històric a la llista de noms que ocupaven determinats càrrecs d'importància ordenats cronològicament. De fet, la mateixa cronologia, disciplina auxiliar de la història, neix en moltes civilitzacions associada al còmput del temps passat que es fixa en la memòria escrita pels noms dels magistrats, com ocorria a Roma, on era més corrent citar un any per ser el d'aquest o aquell cònsol. A Egipte, la localització en el temps es feia per faraons i dinasties. És molt significatiu que en les cultures no històriques, que no fixen mitjançant l'escriptura la memòria del seu passat, és molt freqüent no plantejar-se la duració concreta del temps passat més enllà d'uns pocs anys, que poden ser fins i tot menys que els que dura una vida humana.^[6] Tot el que passa fora d'això seria fa molt de temps, o en temps dels avantpassats, que passa a ser un temps mític, ahistóric.^[7]

El tractament cronològic és el més usat per la major part dels historiadors, perquè és el que correspon a la narració convencional, i el que permet enllaçar les causes passades amb els efectes en el present o futur. No obstant això, s'empra de distinta manera: per exemple, l'historiador sempre ha d'optar per un tractament sincrònic o diacrònic del seu estudi dels fets, encara que moltes vegades tenen lloc successivament l'un i l'altre.

• El tractament diacrònic estudia l'evolució temporal d'un fet, per exemple: estudiaria la formació de la classe obrera a Anglaterra al llarg dels segles xviii i xix.
• El tractament sincrònic es fixa en les diferències que el fet històric estudiat té al mateix temps però en diferents plans, per exemple: compararia la situació de la classe obrera a França i Anglaterra en la conjuntura de la revolució de 1848 (ambdós exemples estan presos de E. P. Thompson)^[8]

Períodes o moments especialment atractius per als historiadors acaben convertint-se, per la intensitat del debat i el volum de la producció, en verdaderes especialitats, com la Història de la Guerra Civil espanyola, la Història de la Revolució Francesa o la Revolució Soviètica, la Història de la Independència Americana.

També són de consideració les diferents concepcions del temps històric, que segons Fernand Braudel van des de la llarga duració a l'esdeveniment puntual, passant per la conjuntura.

Prehistòria
Edat de Pedra						Edat dels Metalls
Paleolític			Mesolític		Neo- lític	Edat del coure	Edat del bronze	Edat del ferro
P. Inferior	P. Mitjà	P. Superior	Epipa- leolític	Proto- neolític

Per al cas del període prehistòric, la radical diferència de fonts documentals i mètodes (així com la divisió burocràtica de les càtedres universitàries) la fan ser una ciència molt distant de la que fan els historiadors, sobretot quan tals fonts i mètodes es prolonguen, donant primacia a l'ús de les fonts arqueològiques i a l'estudi de la cultura material en períodes per als quals ja hi ha fonts escrites, referint-se llavors no a la Prehistòria, sinó pròpiament a l'Arqueologia, amb les seves pròpies perioditzacions Arqueologia clàssica, Arqueologia medieval i, fins i tot, Arqueologia industrial. És menor la diferència que es pot trobar en l'ús de les denominades fonts orals en allò que es coneix amb el nom d'Història oral. No obstant això, cal recordar el que hem dit sobre la primacia de les fonts escrites i que aquestes determinen la ciència historiogràfica i la pròpia consciència de la història en el seu protagonista -que és tota la humanitat-.

Com la Història continental, Història nacional, Història regional. El paper de la Història nacional en la definició de les mateixes nacions és innegable. Pot veure's en aquest mateix article (Història de la Història), com s'agrupen separadament els historiadors per nacionalitat, a més de per època o tendència.

La Geografia no disposa de conceptes més potents, però sí menys arbitraris, que han permès edificar la prestigiosa branca de la Geografia regional. La Història local és sens dubte la de més fàcil justificació i validesa universal, sempre que superi el nivell de la simple erudició (que com a mínim sempre servirà com a font primària per a obres de major ambició explicativa).

Són els que donarien pas a una història sectorial, present en la historiografia des de molt antic, com ocorre amb

• la Història política, reduïda a història evenemencial o categoritzada en la Història de les institucions, la Història dels sistemes polítics, la Història del Dret o la Història militar;
• la Història econòmica, a vegades agermanada amb la Història social, que no obstant això, pot també entendre's com a Història del moviment obrer o una més universal Història dels moviments socials;
• la Història de l'Església, tan antiga com ella mateixa, o la Història de les religions, nascuda per la necessitat de fer el seu estudi comparat;
• la Història de l'Art, nascuda en la mateixa Antiguitat Clàssica amb la valoració de la seva producció artística i la del seu passat;
• més recent que aquestes, però englobant-les en certa manera, la Història de les idees, que pot incloure les creence, les ideologies o la Història de la ciència i de la tècnica i amb elles subdividir-se fins a l'infinit: la Història de les doctrines econòmiques, la Història de les doctrines polítiques;

Una manera de preguntar-se quin és l'objecte de la Història és triar què mereix ser conservat en la memòria, quins són els fets memorables. Ho són tots, o ho són només els que cada historiador considera transcendentals? En la llista anterior tenim les respostes que cada un pot donar.

Algunes d'aquestes denominacions tanquen no una simple parcel·lació, sinó visions metodològiques oposades o divergents, que s'han multiplicat en l'últim mig segle. La història és avui més plural que mai, escindida en multitud d'especialitats, tan fragmentada que moltes de les seves branques no es comuniquen entre elles:

• la microhistòria, que s'interessa en l'especificitat dels fenòmens socials des d'una perspectiva que ha sigut comparada amb la lupa d'augment;
• la història de la vida quotidiana, que des d'una selecció semblant de l'objecte, obri després el camp de visió buscant la generalització;
• la història de les dones o els anomenats estudis de gènere, com moltes històries transversals, que a vegades poden englobar-se com a història de les minories, o disgregar-se temàticament com la història de la sensibilitat, la història de la sexualitat;
• modificacions de la història econòmica com la cliometria o la història de l'empresa;
• la història cultural, que registra un nou impuls des de fa diversos decennis;
• la història del temps present, creada en els anys 1980 i que s'interessa en les grans ruptures de la nostra època;
• la climatologia i la genètica junt amb altres disciplines, s'estan deixant notar més recentment en el debat historiogràfic, a través de la història ambiental o ecohistoria, els cada vegada més utilitzats estudis de genètica poblacional;

La fragmentació de l'objecte històric pot induir, en algunes ocasions, a una limitació molt forçada de la perspectiva historiogràfica. Portada a un extrem, es pot reduir la història a la ciència auxiliar de la qual se serveix per trobar explicació als fets del passat, com l'economia, la demografia, la sociologia, l'antropologia, l'ecologia.

Altres vegades, la limitació del camp d'estudi produeix realment un gènere historiogràfic:

Pot assenyalar-se que hi ha gèneres historiogràfics que participen de la història però poden arribar a allunyar-se més o menys d'ella: un extrem l'ocuparien els terrenys de la ficció que ocupa la novel·la històrica, el valor desigual de la qual no entela la seva importància. Un altre extrem l'ocuparien la Biografia i un gènere annex, sistemàtic i extraordinàriament útil per a la història general com és la Prosopografia. Vinculada amb la història des del començament del registre escrit, una de les principals preocupacions a l'hora de fixar les dades va ser el que avui anomenem Arcontologia (llistes de reis i dirigents).

D'una manera més declarada, els corrents historiogràfics solen explicitar la seva metodologia de forma combativa, com el Providencialisme d'origen cristià (cal no oblidar que a més de la tradició historiogràfica grega d'Heròdot o Tucídides, l'origen de la nostra historiografia és la història sagrada), o el materialisme històric d'origen marxista (que va triomfar en els ambients intel·lectuals i universitaris europeu i americà a mitjan segle xx, quedant endormiscat almenys des de la caiguda del mur de Berlín).^[9]

A vegades les etiquetes dels corrents és obra dels seus detractors, amb la qual cosa els historiadors encasellats en elles poden o no estar conformes amb la manera en què queden definits. Tal cosa podria dir-se del mateix providencialisme, però seria més propi per a corrents més moderns, com el positivisme burgès, la història evenemencial (dels esdeveniments), etc.

Interpretar la historiografia com a part de l'ambient intel·lectual de l'època en què sorgeix és sempre necessari. Tota producció cultural és dependent del model cultural existent, digui's a això la moda, l'estil o el paradigma dominant en art o filosofia; i és evident que el registre de la història és una producció cultural. La desconstrucció, el pensament dèbil o la postmodernitat, conceptes de finals del segle xx, han sigut la incubadora de la present desconstrucció de la història, que per a alguns només és una narració.^[10] Una bona manera de distingir la interpretació de la història que té un corrent historiogràfic és preguntar-se a què considera subjecte històric o el protagonista verdader de la història.

Grups d'historiadors que comparteixen metodologia (i s'autopromocionen conjuntament amb el potent mecanisme publicació-cita) sorgeixen a vegades entorn de revistes, com la francesa Escola d'Annals, l'anglesa Past and Present o la italiana Quaderni Storici; grups d'investigació o les mateixes càtedres universitàries, que són la cúspide de la reproducció de les elits historiogràfiques, a través del clientelisme i el reconeixement després d'una revisió d'experts.

L'aparició de la història és equivalent a la de l'escriptura, però la consciència d'estudiar el passat o de deixar per al futur un registre de la memòria és una elaboració més complexa que les anotacions dels temples sumeris.^[11] Els solcs i relleus commemoratius de batalles a Mesopotàmia i Egipte ja són una miqueta més aproximats. La resta de les civilitzacions asiàtiques aconsegueixen l'escriptura i la història al seu propi ritme, compilen les seves fonts teològiques en forma de llibres sagrats -de vegades amb parts històriques (la Bíblia hebrea) o sofisticacions cronològiques (els Vedes hindús)-, registren els seus propis Annals i finalment la seva pròpia historiografia, particularment la xinesa, que té el seu Heròdot en Avenc Qian (Memòries històriques, dinastia Han, 109 aC - 91 aC). A Amèrica, fora de la civilització maia, no hi ha textos de cap manera comparables. No obstant això, el desenvolupament i varietat que ha aconseguit la historiografia en la Civilització Occidental és d'un nivell diferent de totes les altres.^[12]

Els primers cronistes grecs, que es van interessar sobretot en els mites sobre els orígens (els logògrafs), practicaven ja el recitat d'esdeveniments. La seva narració podia recolzar-se en escrits, com era el cas d'Hecateu de Milet (segona meitat del segle VI aC). En el segle v aC, Heròdot d'Halicarnàs es diferencia d'ells per la seva voluntat de distingir la veritat de la falsedat; per això realitza la seva "investigació" (etimològicament: "història"). Una generació després, amb Tucídides, aquesta preocupació es transforma en esperit crític, fundat sobre la confrontació de diverses fonts orals i escrites. La seva Història de la guerra del Peloponès pot ser vista com la primera verdadera obra historiogràfica.

Els continuadors del nou gènere literari d'Heròdot i Tucídides van ser molt nombrosos a la Grècia Antiga i poden comptar-se entre ells Xenofont (autor de l'Anàbasi), Posidoni, Ctèsies de Cnidos, Apolodor d'Àrtemis, Apolodor d'Atenes, Aristòbul de Casàndria…

En el segle ii aC, Polibi, en el seu Pragmateia (traduït també com "història"), tractant potser d'escriure una obra de geografia, aborda la qüestió de la successió dels règims polítics per a explicar com el seu món ha entrat en l'òrbita romana. És el primer que busca causes intrínseques al desenvolupament de la història en comptes d'evocar principis externs. En eixe moment del període hel·lenístic, la Biblioteca i el Museu d'Alexandria representaven la culminació de l'afany grec per preservar la memòria del passat, la qual cosa implica la seva valoració com a eina útil per al present i el futur.

La civilització romana disposa, a semblança dels grecs Homer i Hesíode, de mites d'origen, que va aplegar Virgili poetitzats en l'Eneida com un element del programa ideològic dissenyat per August. També, almenys des de la República, es va mantenir una atenció especial per la recopilació de fets en Annals, la legislació escrita i els arxius vinculats al sagrat dels temples. Fins a les guerres púniques la recopilació dels principals esdeveniments succeïts estava a càrrec dels pontífexs, en forma de cròniques anuals.

La primera obra històrica completa llatina és Els Orígens de Cató (segle III aC).

El contacte de Roma amb el món mediterrani, primer Cartago, i sobretot Grècia, Egipte i Orient va ser fonamental per a ampliar la visió i utilitat del seu gènere històric. Els historiadors (siguin romans o grecs) acompanyaran en les campanyes militars els exèrcits, amb el fi declarat de preservar la seva memòria durant la posteritat, recopilar informació d'utilitat i justificar les seves accions. La llengua culta, el grec, s'utilitzarà per a aquest gènere al mateix temps que la més sòbria llatina.

Gai Sal·lusti Crisp, el Tucídides romà, escriu de Coniuratione Catilinae (la Conjuració de Catilina, de la qual és contemporani, 63 aC). Realitza un relat extens de les causes llunyanes de la conjuració, així com de les ambicions de Catilina, retratat com un noble degenerat i sense escrúpols. En Bellum Ingurthinum (guerra de Jugurta, rei dels númides, del 111 aC al 105 aC), denuncia un escàndol colonial. Historiae era la seva obra més ambiciosa i madura, conservada parcialment, que comprenia en cinc llibres els dotze anys transcorreguts des de la mort de Sul·la el 78 aC fins al 67 aC. No és la precisió històrica el que li interessa, sinó la narració d'uns fets amb les seves causes i conseqüències, així com la possibilitat d'aclarir el desenvolupament del procés de la degeneració en què la República es va veure immersa. A banda de l'individu, l'objecte de la seva observació se centra en les classes socials i les faccions polítiques: idealitza un passat virtuós, i detecta un procés de decadència que atribueix als vicis morals, a la discòrdia social i a l'abús del poder per part de les distintes faccions polítiques.

Juli Cèsar amb el seu Commentarii Rerum Gestarum, sobre dues de les més grans accions bèl·liques que va dur a terme: la guerra de les Gàl·lies (58 aC-52 aC) (de Bello Gallico) i la guerra civil (49 aC-48 aC) (de Bello Civili).

Titus Livi (59 aC-17 dC), amb els 142 llibres de Ab Urbs Condita, dividits en grups de deu llibres que es coneixen amb el nom de "dècades", que s'han perdut majoritàriament, escriu una gran història nacional, l'únic tema de la qual és Roma ("fortuna populi romani") i els únics actors de la qual són el Senat i el poble de Roma ("senatus populusque romanos" o SPQR). El seu propòsit general és ètic i didàctic; els seus mètodes van ser els del grec Isòcrates d'Atenes del segle iv aC: és el deure de la història dir la veritat i ser imparcial, però la veritat ha de presentar-se amb una forma elaborada i literària. Utilitza com a font els primers analistes i Polibi, però el seu patriotisme el porta a deformar la realitat en detriment de l'exterior i a un escàs esperit crític. És historiador de gabinet, no viatja ni coneix personalment els escenaris dels fets que descriu.

Publi Corneli Tàcit (55-120 dC.), el gran historiador de l'Imperi fins als Flavis, és sobretot un investigador de les causes. Amb la seva frase que s'ha d'escriure la història sine ira et studio (sense rancúni i sense parcialitat) va formular un dels principis bàsics de la historiografia, tot i que el mateix no sempre va ser fidel a aquest principi.

La nòmina d'historiadors de l'època romana és extensíssima, tant en llengua llatina (Plini el Vell, Suetoni…)^[13] com en grega (Estrabó, Plutarc).

En la decadència de Roma, el cristianisme vindrà a donar un canvi metodològic radical, introduint el providencialisme d'Agustí d'Hipona. N'és un exemple Orosi, prevere hispà de Braga (Historiae adversum paganus).

La historiografia medieval és escrita principalment per hagiògrafs, cronistes, membres del clergat episcopal pròxims al poder, o per monjos. S'escriuen genealogies, annals àrids, llistes cronològiques d'esdeveniments succeïts en els regnes dels seus sobirans (annals reials) o successió d'abats (annals monàstics); vides (biografies de caràcter edificant, com les dels sants merovingis, o més tard dels reis de França), i Històries que expliquen el naixement d'una nació cristiana, exalten una dinastia o, al contrari, fustiguen els malvats des d'una perspectiva religiosa. Aquesta història, de la qual són mostra de Beda el Venerable (Història eclesiàstica del poble anglés, segle VIII) o Isidor de Sevilla (Etimologies i Historia Gothorum), és providencialista, d'inspiració agustiniana, i inscriu les accions dels homes en els designis de Déu. Cal esperar al segle xiv perquè els cronistes s'interessin pel poble, gran absent de la producció d'aquest període, per exemple la del francès Froissart o el florentí Matteo Villani.

Durant el Renaixement, l'humanisme aporta un gust renovat per l'estudi dels textos antics, grecs o llatins, però també per l'estudi de nous suports: les inscripcions (epigrafia), les monedes (numismàtica) o les cartes, diplomes i altres documents (diplomàtica). Aquestes noves ciències auxiliars de l'època moderna contribueixen a enriquir els mètodes dels historiadors: el 1681 Dom Mabillon indica els criteris que permeten determinar l'autenticitat d'una acta per la comparació de fonts diferents en de Re Diplomàtica. A Nàpols, més de dos-cents anys abans, Lorenzo Valla al servei d'Alfons V d'Aragó havia aconseguit demostrar la falsedat de la pseudoDonació de Constantí. Giorgio Vasari amb les seves Vides d'artistes ens ofereix al mateix temps una font i un mètode historiogràfic per a la història de l'art.

En aquesta època la història no es diferencia de la geografia, ni tan sols de les ciències naturals. Es dividia en dues parts: la història general (la que avui anomenaríem història) i la història natural (ciències naturals i geografia). Aquest sentit ampli d'història s'explica per l'etimologia del terme.

La qüestió de la unitat del regne que plantegen les guerres de religió de França en el segle xvi donen origen a treballs d'historiadors que pertanyen al corrent anomenat història perfecta, que mostra que la unitat política i religiosa de la França moderna és necessària, en derivar-se dels seus orígens Gals (Etienne Pasquier, Rebromeges de la France). El providencialisme d'autors com Bossuet (Discurs sobre la història universal, 1681), tendeix a devaluar la significació de qualsevol canvi històric.

En paral·lel, la història es mostra com a instrument de poder: es posa al servei dels prínceps, des de Maquiavel fins als panegiristes de Lluís XIV, entre els que es compta Jean Racine.

No era això cap novetat, i la historiografia hispànica és potser l'exemple més complet d'un secular esforç per mantenir la continuïtat de la memòria escrita del passat, que tan bon servei va donar des de les Cròniques medievals que justificaven la Reconquesta, per a refermar el poder dels reis en els diversos regnes cristians.

Per a Astúries, Lleó i Castella s'encadenen successivament en un conjunt molt complet, que comença realment amb dues cròniques redactades en territori andalusí: la Continuatio Byzantia-Arabica (741) i la Crònica Mossàrab (754), que precedixen a una crònica perduda del regnat d'Alfons II i estableixen la seva continuïtat amb les d'Alfons III a finals del segle ix (Crònica Albeldense, Crònica Rotense, Crònica Profètica i Crònica Sebastianense); la de Sampiro (del regnat de Vermudo II, pròxima a l'any 1000); les del segle xii (Crònica Silense o del monjo anònim de Santo Domingo de Silos, entorn del 1110, la de Pelai, bisbe d'Oviedo, la Crònica de l'Emperador Alfons VII i la del monjo anònim de Nájera, aquestes tres de finals del segle); les del regnat de Ferran III el Sant (Chronicon mundi de Lucas, bisbe de Tui, Crònica llatina dels Reis de Castella de Juan, bisbe d'Osma i de rebus Hispaniae de l'arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada); les d'Alfons X el Savi (Estoria de España, editada per Ramón Menéndez Pidal amb el títol de Primera Crònica General, i la Gran e General Estoria); arribant a les del segle xiv, que destaquen les Cròniques de Pedro López de Ayala (Crónica del rey don Pedro, la d'Enric II, la de Joan I i la inacabada d'Enric III), més sòbries i properes als fets que les contemporànies europees, encara que la seva fi primordial sigui l'autojustificació de l'autor, Canceller de Castella, que també va compondre un Rimat de Palau on descriu els seus contemporanis.

En el segle xv la recopilació cronística es va multiplicar: Suma de crónicas de España, de Pablo García de Santa Maria (fins a 1412); Crónica de Juan II (sobre fets de 1406 a 1434) per Álvar García de Santa Maria (c.1370-1460), germà de Pablo (és represa amb el nom de Crónica del Halconero per Pedro Carrillo de Huete, sent refosa per Lope de Barrientos); Alfonso Martínez de Toledo (arxipreste de Talavera) va escriure en 1443 una Atalaia de las Crónicas; la Crónica d'Álvaro de Luna (1453) és atribuïda a Gonzalo Chacón; Mossèn Diego de Valera escriu la Crónica abreviada de España o Crónica Valeriana (1482), que conclou en el regnat de Joan II, el Memorial de diversas hazañas per al d'Enric IV (1486-1487) i la Crónica de los Reyes Católicos (fins a 1488).^[14]

En els altres regnes cristians peninsulars, la literatura cronística és una miqueta més tardana, però produeix la primera història general d'Espanya en una llengua romanç: el Líber regum, redactat entre 1194 i 1211 en aragonès, que explica la història dels diversos regnes cristians des dels orígens mítics de la història peninsular.^[15] El comtat d'Aragó produeix el 851 la Passio beatissimarum birginum Nunilonis atque Alodie. I del posterior regne comptem amb els Anales de San Juan de la Peña, del segle xii, que van ser copiats en la Crónica homònima. Del mateix segle data una Breve historia ribagorzana de los reyes de Aragón.^[16]

Per a la Corona d'Aragó, després de les Gestes veterum Comitatum Barcinonensium et Regum Aragonensium (iniciada el segle xii i continuada fins al XIV), es destaquen el Llibre dels fets o Crònica de Jaume I el Conqueridor; la Crònica de Sant Joan de la Peña o de Pere el Cerimoniós; la de Ramon Muntaner, que cobreix el període 1207-1328, incloent la famosa expedició dels almogàvers, en la que va participar; i la de Bernat Desclot Llibre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats (segona meitat del segle xiii).

Completen el panorama peninsular la Crònica dels Reis de Navarra (1454) del príncep de Viana (composta per a justificar la seva aspiració al tron) i els Annales Portugaleses Veteres (987-1079).

Després de la unificació dels Reis Catòlics, ja en l'edat moderna, continua explícitament amb aquesta mateixa funció la monumental Història de España de Juan de Mariana (de Rebus Hispaniae libri XX, 1592, augmentada a trenta llibres en la seva pròpia traducció al castellà el 1601), cèlebre per un altre costat per la seva defensa del tiranicidi en de Rege et regendi ratione escrita per a l'educació de Felip III. Altres cronistes del segle xvi són Florián de Ocampo i Ambrosio de Morales (continuant aquest la Crónica General en cinc llibres iniciada per aquell); Jerónimo Zurita (Annales de la Corona de Aragón) i Esteban de Garibay (Compendio Historial de las Chronicas y Universal Historia de todos los reynos de España).

La historiografia barroca inclou fantasioses manipulacions històriques, com els ploms del Sacromonte o els falsos cronicons de Jerónimo Román de la Higuera. Prudencio de Sandoval continua la crònica d'Ocampo i Morales i redacta una Historia de la vida y los hechos del Emperador Carlos V; Pedro de Salazar i Mendoza un Origen de las dignidades seculares de Castilla y León, i Bartolomé Leonardo de Argensola els Anales de Aragón.

A finals del segle xvii, la reflexió sobre la historiografia mateixa sorgeix a Espanya com a necessitat derivada de l'acumulació de tan ingent corpus cronístic, sent el seu primer intent la Notícia i juicio de los más principales historiadores de España, de Gaspar Ibáñez de Segovia, marquès de Mondéjar (publicat després de la seva mort el 1708).

En el segle de la Il·lustració, va tenir lloc un canvi fonamental: els plantejaments intel·lectuals de la Il·lustració d'una part, i d'una altra el descobriment de la alteritad en altres cultures alienes a l'europea (l'exotisme, el mite del bon salvatge), suscita un nou esperit crític. Es posen en dubte els prejudicis culturals i l'universalisme clàssic.

El descobriment de Pompeia renova l'interès per l'antiguitat clàssica (Neoclassicisme) i proporciona materials que inauguren una naixent ciència de l'arqueologia. Les nacions europees allunyades del Mediterrani busquen els seus orígens històrics en mites i llegendes que a vegades s'inventen (l'Ossian de James Macpherson, que va simular haver trobat a l'Homer celta).

També s'interessen en els costums nacionals els francesos Fenelon, Voltaire (Història de l'imperi de Rússia davall Pere el Gran i El segle de Lluís XIV, 1751) i Montesquieu, que teoritza sobre això en L'esperit de les lleis. A Anglaterra, Edward Gibbon escriu el seu monumental Història del Declivi i Caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788), on fa de la precisió un aspecte essencial del treball de l'historiador.

Els límits de la historiografia del segle xviii són la submissió a la moral i la inclusió de judicis parcials, amb la qual cosa el seu objecte està limitat.

A Espanya destaca la España Sagrada del pare agustí Enrique Flórez, recopilació de documents d'història eclesiàstica, exposada amb criteri ultraconservador (1747 i continuada després de la seva mort, fins al segle xx) i la Historia crítica de España del jesuïta desterrat Juan Francisco Masdeu; des d'una perspectiva més il·lustrada tindríem al regalista Melchor Rafael de Macanaz, al crític Gregorio Mayans i Siscar (un dels seus deixebles, Francisco Cerdá i Rico, va intentar emular Lorenzo Tanca discutint la veracitat del medieval vot de Santiago), i més avançat el segle al mateix Gaspar Melchor de Jovellanos, Juan Sempere y Guarinos, Eugenio Larruga y Boneta (Memorias políticas y económicas), i l'esplèndid document recopilatori que és el Viaje de España d'Antonio Ponz. Intermedi entre ambdues tendències es troba el cas de Juan Pablo Forner, purista en la seva famosa Oración apologética por España y su mérito literiario (1786) i reformista en altres obres, publicades després de la seva mort.

El segle xix fou un període ric en canvis, tant en la manera de concebre la història com en la d'escriure-la.

A França se la considera com una disciplina intel·lectual diferent d'altres gèneres literaris des del començament del segle, quan els historiadors es professionalitzen i funden els arxius nacionals francesos (1808). El 1821 es crea la Ecole nationale des Chartes, primera gran institució per a l'ensenyança de la història.

A Alemanya, aquesta evolució s'havia produït abans, i estava present en les universitats de l'edat moderna. La institucionalització de la disciplina dona lloc a vastos corpus que reunixen i transcriuen sistemàticament les fonts. El més conegut és Monumenta Germaniae Historica, des de 1819. La història guanya una dimensió d'erudició, però també d'actualitat. Pretén rivalitzar amb les altres ciències, sobretot amb el gran desenvolupament que estan tenint aquestes. Theodor Mommsen contribueix a donar a l'erudició les bases crítiques, en el seu Römische Geschischte (Història de Roma) 1845-1846, a més de col·laborar en el citat Monumenta Germania Historica i Corpus Inscriptionum Latinarum.

A França, des dels anys 1860, l'historiador Fustel de Coulanges escriu la història no és un art, és una ciència pura, com la física o la geologia. No obstant això la història s'implica en el debat de la seva època i està influïda per les grans ideologies, com el liberalisme d'Alexis de Tocqueville i François Guizot. Sobretot es deixa influir pel nacionalisme i fins i tot el racisme. Coulanges i Mommsen traslladen al debat historiogràfic l'enfrontament de la guerra francoprussiana de 1870. Cada historiador tendeix a trobar les qualitats del seu poble (el "geni"). Es funden les grans històries nacionals.

Els historiadors romàntics, com Augustin Thierry i Jules Michelet, mantenint la qualitat de la reflexió i l'explotació crítica de les fonts, no recelen d'esplaiar-se en l'estil i la mantenen com un art. Els progressos metodològics no impedeixen contribuir a les idees polítiques del seu temps. Michelet, en la seva Història de la Revolució Francesa (1847-1853), contribueix igualment a la definició de la nació francesa contra la dictadura dels Bonaparte, així com al revengisme antiprussià (va morir poc després de la batalla de Sedan). Amb la III República, l'ensenyança de la història es conforma com un instrument de propaganda al servei de la formació dels ciutadans, i continuarà sent-ho durant el segle xx.

Un altre dels fundadors de la historiografia en el segle xix va ser Leopold Von Ranke, que era molt crític amb les fonts usades en història. Estava en contra de les anàlisis i les racionalitzacions. El seu adagio era escriure la història tal com va ser. Volia relats de testimonis visuals, emfasitzant sobre el seu punt de vista.

Hegel i Karl Marx introdueixen el canvi social en la història. Els historiadors anteriors s'havien centrat en els cicles d'auge i decadència de governants i nacions. Una nova disciplina emergent aporta l'anàlisi i la comparació a gran escala: la sociologia. Des de la història de l'art, estudis com el de Jacob Burckhardt sobre el Renaixement es converteixen en la referència per a entendre els fenòmens culturals. L'arqueologia posa en contacte el mite amb la realitat històrica, tant a Egipte com a Mesopotàmia i Grècia (Heinrich Schliemann a Troia, Micenes i Tirint, i més tard Arthur Evans a Creta); tot això en un ambient romàntic i aventurer que es va depurant per a fer-se científic, encara que no desapareix, com prova la tardana aportació de Howard Carter (Tutankamon) i la imatge popular dels arqueòlegs que perpetua el cine (Indiana Jones). L'antropologia aplicada a l'explicació dels mites va produir el monumental treball de James George Frazer (La branca daurada), a partir del qual els historiadors van poder replantejar-se el seu punt de vista sobre la relació de les societats humanes de totes les èpoques amb la màgia, la religió i fins i tot la ciència.

Durant el segle xix, Espanya manté almenys el seu patrimoni documental amb la creació de la Biblioteca Nacional i l'Arxiu Històric Nacional, però no es distingeix per una gran renovació de la seva historiografia que, a banda de l'arabisme de Pascual de Gayangos o de la història econòmica de Manuel Colmeiro, apareix escindida entre un corrent liberal (Modesto Lafuente Zamalloa, Juan Valera y Alcalá Galiano), i una altra reaccionària, el millor representant de la qual, l'erudit i polígraf Marcelino Menéndez y Pelayo (Història dels heterodoxos españoles), és una digna continuació de la tradició que neix amb Sant Isidor i passa per la Història del Pare Mariana i per la España Sagrada del Pare Flórez.

La història va assentant-se com una ciència social, una disciplina científica implicada en la societat. A principis del segle xx, la història havia adquirit una dimensió científica incontestable.

Instal·lada en el món de l'ensenyament, erudita, la disciplina s'influencia per una versió empobrida del positivisme d'Auguste Comte. Pretenent objectivitat, la història limita el seu objecte: el fet o esdeveniment aïllat, en el centre del treball de l'historiador, es considera com l'única referència que respon correctament a l'imperatiu d'objectivitat. Tampoc s'ocupa d'establir relacions de causalitat, substituint per retòrica el discurs que es pretenia científic.

Simultàniament i en contrast, es desenvolupen disciplines annexes que tendeixen a la generalització, com la història cultural o la història de les idees, amb Johan Huizinga (La tardor de l'edat mitjana) o Paul Hazard (La crisi de la consciència europea) entre els seus iniciadors. Assagistes com Oswald Spengler (La decadència d'Occident) i Arnold J. Toynbee (Un estudi de la Història) en famosa controvèrsia, publiquen profundes reflexions sobre el concepte mateix de civilització que junt amb la Rebel·lió de les Masses o Espanya invertebrada de José Ortega y Gasset es van divulgar extraordinàriament, en ser el reflex del pessimisme intel·lectual d'entreguerres. Més pròxim al mètode de l'historiador, i no menys profund, és el treball dels seus contemporanis el belga Henri Pirenne (Mahoma i Carlemany), o l'australià Vere Gordon Childe (pare del concepte Revolució Neolítica).

No obstant això, la principal transformació de la història dels esdeveniments ve d'aportacions exteriors: Per un costat el materialisme històric d'inspiració marxista, que introdueix l'economia en les preocupacions de l'historiador. D'altra banda, la pertorbació causada en la historiografia pels desenvolupaments polítics, tècnics, econòmics o socials que coneix el món, sense oblidar els conflictes mundials. Noves ciències auxiliars apareixen o es desenvolupen considerablement: arqueologia, demografia, sociologia i antropologia, sota la influència de l'estructuralisme.

Un corrent de pensament anomenat Escola d'Annales entorn de la revista Annales d'histoire économique et sociale, fundada per Lucien Febvre i Marc Bloch el 1928, engrandeix el camp de la disciplina, sol·licita la confluència d'altres ciències, en particular la sociologia, i més generalment transforma la història ampliant el seu objecte més enllà de l'esdeveniment i inscrivint-la en la llarga durada (longue durée). Després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial, Fernand Braudel continua la revista i recorre per primera vegada a la geografia, l'economia política i la sociologia per elaborar la seva tesi d'economia-món (exemple clàssic és El Mediterrani i el món mediterrani en temps de Felip II).

El paper del testimoni històric canvia: Roman en el centre de les preocupacions de l'historiador, però ja no és l'objecte, sinó que es considera com un útil per a construir la història, útil que pot ser obtingut en qualsevol domini del coneixement. Una constel·lació d'autors més o menys pròxims als Annals participen d'aquesta renovació metodològica que ompla les dècades centrals del segle xx (Georges Lefebvre, Ernest Labrousse)

La visió de l'edat mitjana canvia completament darrere d'una relectura crítica de les fonts, que tenen la seva millor part just en el que no mencionen (Georges Duby).

Privilegiant la llarga duració al temps curt de la història dels esdeveniments, molts historiadors proposen repensar el camp de la història des dels Annals, entre ells Emmanuel Le Roy Ladurie o Pierre Goubert.

La Nova història és la denominació, popularitzada per Pierre Nora i Jacques Le Goff (Fer la Història, 1973), que designa el corrent historiogràfic que anima la tercera generació d'Annals. La nova història tracta d'establir una història serial de les mentalitats, és a dir, de les representacions col·lectives i de les estructures mentals de les societats.

Altres historiadors francesos, fora dels Annals, Philippe Ariès, Jean Delumeau i Michel Foucault, aquest últim en les fronteres de la filosofia, descriuen la història dels temes de la vida diària, com la mort, la por i la sexualitat. Volen que la història escrigui sobre tots els temes, i que totes les preguntes es responguin.

Des d'una orientació completament oposada (la dreta catòlica), Roland Mousnier va realitzar una aportació decisiva a la Història Social de l'Antic Règim, negant l'existència de la lluita de classes i fins i tot d'aquestes mateixes, en benefici del que descriu com una societat d'ordes i relacions clientelars.^[17]

S'ha dit que cada generació té dret a reescriure la història.^[18] En l'àmbit acadèmic, la revisió de les formes d'entendre el passat forma part de la tasca de l'historiador professional. Fins a quin punt aquesta revisió es planteja científicament, com un falsejament de les certeses anteriorment establertes (Karl Popper) i no pseudocientíficamente, com faria el que es denomina de forma pejorativa revisionisme historiogràfic és quelcom de difícil avaluació. Una prova de foc seria detectar si el revisionista és un outsider del món acadèmic, que es dedica a l'ús polític de la història, cosa que d'altra banda és vici comú: la història sempre s'ha usat com a arma en la transformació social, i els mitjans acadèmics no han sigut mai una excepció. En historiografia, ciència social, és difícil veure si ens trobem davant d'un canvi de paradigma com els que va estudiar Thomas Kuhn per a les ciències experimentals (Història de les Revolucions Científiques), fonamentalment perquè mai hi ha un consens tan universalment compartit com per entendre que la desviació d'ell sigui una revolució.^[19]

Una de les grans polèmiques revisionistes (en el bon sentit) ve amb el segon centenari de la Revolució Francesa (1989). Autors de tendència estructuralista, pròxims a Annales (François Furet o Denis Richet), van sintetitzar els estudis de les dècades de 1970 i 1980 en el que pretenia ser un nou paradigma interpretatiu alternatiu al marxista que havia dominat la història social del període: Albert Soboul, Jacques Godechot, i més recentment Claude Mazauric, Michel Vovelle o Crane Brinton (Anatomia de la Revolució). Lluny d'ambdues tendències, Simon Schama i els nous narrativistes fan una història cultural i molt narrativa, antiestrucutralista i de tints tendencialment conservadors (iniciada per Richard Cobb ja en la dècada de 1970). També manté la distància enfront de la nouvelle Histoire Politique de René Rémond. Arno Mayer es lamenta que la revisió hagi donat via lliure a un ús polític de la història en el que es condemna a priori les revolucions com inherentment perverses.^[20]

Els Estats Units són molt pròdigs en l'experimentació de nous enfocaments metodològics, com

• el quantitativisme de la cliometria o new economic history (nova història econòmica) nord-americana, de Robert Fogel i Douglass North, premis Nobel d'economia de 1993 (dels pocs historiadors que han rebut el Premi Nobel, amb els de literatura de Theodor Mommsen i Winston Churchill).
• els case-studies (des dels anys 1970). Un case study és un mètode particular d'investigació qualitativa. Més que utilitzar grans bases de dades i rígids protocols per examinar un nombre limitat de variables, aquest mètode implica un examen longitudinal d'un cas: un sol fet. La història s'acosta al mètode experimental.^[21]
• l'anomenada World History (des dels anys 1980), que compara les diferències i semblances entre regions del món i arriba a nous conceptes per a descriure-les (considera a Arnold J. Toynbee un precursor).

També és destacable el paper dels Estats Units com a receptor d'intel·lectuals europeus abans i després de la Segona Guerra Mundial, com va ser el cas de Mircea Eliade, el major renovador de la història de les religions o història de les creences (El sagrat i el profà, El mite de l'Etern Retorn).

Però les principals aportacions dels historiadors anglesos (vg. Historiadors marxistes britànics), que disposen de publicacions comparables a Annales (Past and Present) estan en el centre del corrent principal de producció historiogràfica, per al cas d'aquesta revista, de tendència marxista, entre els que figuren autors de la talla de E. P. Thompson, Eric Hobsbawm, Perry Anderson, Maurice Dobb, Christopher Hill, Rodney Hilton, Paul Sweezy, John Merrington… que de cap manera hem d'entendre com una tendència unitària, perquè, després dels anys de la Segona Guerra Mundial i la seva postguerra (durant els quals molts d'ells van funcionar com el Grup d'historiadors del Partit Comunista de Gran Bretanya) van anar allunyant-se de les posicions marxistes ortodoxes, donant origen al que s'ha anomenat tendència marxiana. Les polèmiques entre ells i amb autors no marxistes, com H. R. Trevor-Roper, es van fer merescudament famoses.

Cada autor ha de veure's a través de la seva posició personal, com el nord-americà Immanuel Wallerstein (també en el camp de la història econòmica i social, que ha desenvolupat un concepte de sistema mundial en la línia de Fernand Braudel), el britànic Steven Runciman (medievalista imprescindible per a les Croades), o els ja citats Arno Mayer, Richard Cobb, Crane Brinton o Simon Schama.

Sense oblidar els grans precursors que van tractar les guerres d'Itàlia:Philippe de Commines i Francesco Guicciardini, cal remarcar com a l'entorn de la revista Quaderni Storici, un grup d'historiadors italians va desenvolupar a partir de finals del segle xx una innovadora extensió de la Història social que van denominar Microhistòria (Giovanni Levi, Carlo Ginzburg). Amb alguna aproximació a aquest mètode, Carlo M. Cipolla fa sobretot una història econòmica de gran envergadura, així com reflexions metodològiques interessants (la paròdia Allegro mon non troppo).

La disponibilitat de matèria primera documental en els arxius espanyols atrauen a professionals formats en les universitats europees o nord-americanes, en una espècie de fuga de cervells al revés que va renovar la metodologia i les perspectives dels historiadors espanyols.

Maurice Legendre va ser un dels iniciadors de l'hispanisme francès a través de la Casa de Velázquez, seguint-lo una impressionant nòmina: Marcel Bataillon (amb el seu imprescindible Erasme a Espanya), Pierre Vilar (Catalunya en l'Espanya Moderna i el seu breu però influent Història d'Espanya), Bartolomé Bennassar (model de com la història local pot integrar-se en el corrent central de la historiografia d'avantguarda amb el seu Valladolid en el segle d'or)^[22] , Georges Demerson, Joseph Pérez (autoritat per a les comunitats, la Inquisició, els jueus…), Jean Sarrailh (exemple de síntesi d'una època amb L'Espanya il·lustrada de la segona meitat del segle xviii)…

L'hispanisme anglosaxó té com un dels seus degans a Gerald Brenan (observador de El laberint espanyol des de la seva talaia a les Alpujarras), secundat per una llista no menys impressionant que la francesa: Hugh Thomas (durant molt de temps l'autor més citat de la seva especialitat amb Spanish Civil War), John Elliott (que amb "La rebel·lió dels catalans" i El comte-duc d'Olivares ha donat mostra de com pot una biografia reflectir una època), John Lynch, Henry Kamen, Ian Gibson (irlandès nacionalitzat espanyol, autor d'imprescindibles biografies dels gegants culturals del segle xx), Paul Preston, Gabriel Jackson, Stanley G. Payne, Raymond Carr, Geoffrey Parker, Edward Malefakis…

Mentrestant, les universitats espanyoles es buiden per la Guerra Civil i comença l'exili interior i exterior. A la meitat del segle xx podia contemplar-se repartit per tot el món un nombrós grup d'individualitats: Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Claudio Sánchez Barnús, Juliol Caro Baroja, José Antonio Maravall, Jaume Vicens Vives (a qui es deu entre altres aportacions, la creació de l'Índex Històric Espanyol el 1952), Antonio Domínguez Ortiz, Luis García de Valdeavellano, Ramón Carande i Thovar…

En la postguerra es crea el CSIC, en l'organigrama del qual s'inclouen departaments d'història. L'espoliació de documentació pel bàndol franquista amb fins repressius i la seva concentració permetran el funcionament d'una secció de l'Arxiu Històric Nacional a Salamanca especialitzada en la Guerra Civil espanyola, centre d'una polèmica entre 2004 i 2006 per la devolució a la Generalitat de Catalunya dels originaris d'aquesta institució i d'altres catalanes, que es pot considerar com a part de la polèmica simultània entorn de l'anomenada recuperació de la memòria històrica.^[23]

En la segona meitat del segle xx es produeix una intensa renovació metodològica en totes les branques de la ciència històrica, i es multipliquen els departaments universitaris. Alguns historiadors tornen de l'exili, on s'havien mantingut com referents d'una forma de fer història no sotmesa a censura, és el cas de Manuel Tuñón de Lara, preocupat per la reflexió metodològica (materialisme històric) al mateix temps que manté una postura militant en política. Cal destacar la labor efectuada, també a França, per l'Editorial Arena Ibérica, els llibres de la qual es distribuïen de forma semiclandestina, així com d'algunes a Mèxic (Fondo de Cultura Económica).

Hi ha una divisió clara entre una minoria d'historiadors conservadors (Luis Suárez Fernández, Ricardo de la Cierva) i una majoria oberts a les noves tendències, que no formen un corrent historiogràfic unit. Veure Gonzalo Anes, Juliol Aróstegui, Miguel Artola, Ángel Bahamonde, Bartolomé Clavari, Manuel Espadas Burgos, Manuel Fernández Álvarez, Emiliano Fernández de Pinedo, Josep Fontana, Jordi Nadal, Gabriel Tortella, Javier Tusell, Julio Valdeón…

Són ressenyables les figures destacades en camps d'estudi concrets: la de Francisco Tomás y Valiente i Alfonso García-Gallo en la Història del Dret, la d'Emilio García Gómez en l'Arabisme, la de Guillermo Céspedes del Castillo en Americanística, la d'Antonio García i Bellido i Antonio Blanco Freijeiro en l'Arqueologia, les de Pere Bosch i Gimpera, Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes i Nicolau o Emiliano Aguirre en la Prehistòria (la d'aquest últim vinculada a l'inici de l'excepcional jaciment d'Atapuerca, l'estudi de la qual és continuat per Juan Luis Arsuaga, Eudald Carbonell i José María Bermúdez de Castro que han posat la Prehistòria espanyola en el centre de l'atenció mundial).

• ANDERSON, Perry: Los fines de la historia, 1996, Barcelona: Anagrama; ISBN 84-339-0536-8
• ARÓSTEGUI, Julio: La investigacion histórica: teoria y método, 2001, Barcelona: Crítica; ISBN 84-8432-137-1
• CARR, Edward H.: ¿Qué es la Historia?, 1961, Barcelona: Ariel; ISBN 84-344-1001-X
• CANNADINE, David (ed.): ¿Qué es la historia ahora?, 2005, Granada: Editorial Universitat de Granada; ISBN 84-338-3332-4
• FONTANA LÁZARO, Josep.: La historia después del fin de la historia, 1996, Barcelona: Crítica; ISBN 8474235618
• GALLEC, José Andrés (ed.): Historia de la historiografía española, 2003, Madrid: Encuentro; ISBN 8474907098
• TUÑÓN DE LARA, Manuel: Por qué la Historia, 1985, Madrid: Aula Abierta Salvat; ISBN 843457814X
• MORALES MOYA, Antonio: "Historia de la historiografía española", a la Enciclopedia de Historia de España, vol. 7, 1993, Madrid: Alianza Editorial; ISBN 8420652431

• Llista d'historiadors musulmans

• Portal sobre historiografia i cultura històrica