Vés al contingut

Cultura del Brasil

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Des de dalt, esquerra a dreta: capoeira, Tarsila do Amaral, Machado de Assis, la selecció campiona del món el 1970, pão de queijo, Església de Sant Francesc d'Assís a Ouro Preto, una dona tupí, Museu d'Art Contemporani de Niterói, Monumento às Bandeiras a São Paulo.

La cultura del Brasil és majoritàriament occidental i és resultant de la imbricació de la cultura portuguesa europea amb la diversitat de pobles indígenes del territori i els milions d'africans esclavitzats arribats fins al segle xix.[1][2] Entre finals del xix i principis del xx, arribaren diverses onades migratòries d'italians, espanyols, alemanys, austríacs, siris, libanesos, armènis, japonesos, xinesos, coreans, grecs, polonesos, suïssos, ucraïnesos i russos, jugant una funció important en la seva cultura i començant a donar un perfil de societat multicultural i multiètnica.[3][4]

Les nombroses herències portugueses inclouen la llengua, receptes com la feijoada, la religió predominant i els estils arquitectònics colonials.[5] Aquests aspectes, però, van estar influenciats per les tradicions africanes i indígenes americanes, així com les d'altres països d'Europa occidental.[4] Alguns trets actuals de la cultura brasilera són aportacions d'immigrants italians, espanyols, alemanys, japonesos i altres europeus. Els amerindis i els africans van tenir un paper cabdal en la formació de la llengua, la cuina, la música, la dansa i la religió brasileres.[6][7]

Aquest bagatge cultural divers ha ajudat a desenvolupar moltes tradicions que s'han donat a conèixer arreu del món, com el Carnaval brasiler, la samba, la bossa nova, la caipirinha o els bols d'açaí.[8] La seva acolorida cultura crea un entorn que fa del Brasil una destinació popular per a molts turistes, atraient a més de sis milions de turistes cada any.[9][10]

Història

[modifica]
El poble brasiler té diversos grups ètnics. Primera fila: portuguès, alemany, italià, àrab i japonès respectivament. Segona fila: africà, mestissos (cafuzo, mulato i caboclo, respectivament) i brasilers indígenes (amerindis).
Article principal: Història del Brasil

Brasil va ser una colònia del Regne de Portugal durant més de tres segles (1500 - 1815). Al voltant d'un milió de colons portuguesos van arribar durant aquest període i van portar la seva cultura a la colònia.[11][12] Els habitants indígenes del Brasil van tenir molt contacte amb els colons. Una part important va ser massacrada, altres van ser assimilats pels portuguesos - culturalment o per via del mestissatge - i una petita fracció es conserva pràcticament intacte en reserves indígenes.[13] Per això, el Brasil també té influències ameríndies en la seva cultura, principalment en la producció agrícola, la gastronomia i en aportacions idiomàtiques: el portuguès brasiler té centenars de paraules d'origen indígena americà, principalment d'arrel tupi-guaraní.[14]

Els negres africans, que van ser portats com esclaus al Brasil, també van participar activament en la formació de la cultura brasilera. Encara que els colons portuguesos van forçar els seus esclaus a convertir-se al catolicisme i parlar portuguès, la seva cultura ancestral va ultrapassar la separació entre casa-grande i senzala, sent absorbida pels habitants del Brasil de tots els orígens.[15][16] Algunes regions del Brasil, especialment l'estat de Bahia, tenen herències africanes especialment notables en la música, la cuina, la dansa i la llengua.[17][18]

Els immigrants d'Itàlia, Alemanya, Espanya, Japó, Ucraïna, Rússia, Polònia, Àustria-Hongria i l'Orient Mitjà van tenir un paper important a les zones on es van assentar (sobretot el sud i el sud-est del Brasil). Van organitzar comunitats que es van convertir en ciutats importants com Joinville, Caxias do Sul, Blumenau, Curitiba i van aportar importants contribucions a la cultura del Brasil.[19][20]

El modernisme al Brasil va començar amb la Setmana d'Art Modern celebrada a São Paulo el 1922 i es va caracteritzar per l'experimentació i l'interès per la societat i la cultura brasileres, així com per la rebel·lió contra la influència d'Europa i els Estats Units i l'ortodòxia de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.[21] Tarsila do Amaral i Oswald de Andrade van estar entre els catalitzadors del Moviment Antropofàgic, amb obres com el Manifesto Pau-Brasil i el propi Manifesto Antropófago.[21][22] A la dècada de 1930, sociòlegs com Gilberto Freyre i Sérgio Buarque de Hollanda van publicar idees sobre la cultura, la societat i la identitat brasileres, presentant conceptes com ara "democràcia racial" i "home cordial".[23]

Un altre moviment cultural important del segle xx va ser la Tropicália. Fou un corrent contra la repressió de diferents formes d'autoritarisme, com ara la dictadura militar brasilera i l'Església catòlica.[24] Formant part de la contracultura dels anys 60 i 70, el tropicalisme va ser liderat per figures com Gilberto Gil i Caetano Veloso i es va manifestar principalment en la música.[25]

Llengua

[modifica]
Museu de la Llengua Portuguesa a São Paulo
Vegeu també: Portuguès brasiler

La llengua oficial del Brasil és el portuguès. El parla aproximadament el 99% de la població, cosa que el converteix en un dels elements més forts de la identitat nacional.[26][27] La Libras o llengua brasilera de signes, també té categoria de llengua oficial.[28][29] Només hi ha alguns pobles indígenes del Brasil i petits grups d'immigrants que no parlen portuguès.[30]

De la mateixa manera que l'anglès americà o el francès canadenc, el portuguès brasiler és fonèticament més conservador o arcaic que la llengua de la metròpoli colonitzadora, mantenint diverses característiques que tenia el portuguès europeu abans del segle xix.[31][32] També de manera semblant a l'anglès americà, la variació regional brasilera - així com l'europea - inclouen un petit nombre de paraules d'origen indígena americà i africà, principalment restringits a topònims i fauna i flora.[33]

Les llengües minoritàries es parlen a tot el país. En l'interior del país es parlen més de cent vuitanta llengües amerindies.[34] Els descendents dels immigrants arribats entre 1870 i 1930 parlen altres llengües. Hi ha comunitats significatives de parlants de dialectes de l'alemany (el hunsrückisch o el pomerà),[35] d'italià (el talian)[36] o d'espanyol (el portunyol en la frontera amb l'Uruguai) parlats al sud del país influenciades per la llengua portuguesa. Sense oblidar les comunitats eslaves i poloneses que també formen part d'aquestes llengües minoritàries.[37] Ara bé, la decaiguda de l'ús de les llengües minoritàries té un moment clau en l'època de l'Estado Novo, durant l'Era Vargas, quan l'ensenyament passa a ser obligatòriament en portuguès.[38]

Literatura

[modifica]
Article principal: Literatura brasilera

La literatura brasilera[39] es remunta al segle xvi, als escrits dels primers exploradors portuguesos al Brasil, com ara Pêro Vaz de Caminha, plens de descripcions de fauna, flora i pobles indígenes que van sorprendre els europeus que arribats a Amèrica.[40][41] Quan el Brasil esdevingué una colònia de Portugal, existia la "literatura jesuïta", el nom principal de la qual era el pare António Vieira, un jesuïta portuguès que esdevingué un dels escriptors barrocs més famosos de la llengua portuguesa.[42][43] D'aquest període sobreviuen uns quants exemples més explícitament literaris, el poema èpic de José Basílio da Gama que celebra la conquesta de les Missions pels portuguesos,[44] i l'obra de Gregório de Matos Guerra, que va produir una quantitat considerable de textos satírics, religiosos i seculars.[45]

L'arcadisme es va estendre al Brasil a mitjans del segle xviii, seguint l'estil del neoclassicisme italià o la il·lustració francesa. El motor cultural - i econòmic - en aquella època era la província de Minas Gerais. Santa Rita Durão (Caramuru), Tomás Antônio Gonzaga (Marília de Dirceu) i Cláudio Manuel da Costa (Vila Rica).[46][47]

La literatura de canya i cordill (literatura de cordel) és un gènere literari molt popular al nord-est del Brasil; segons el poeta Carlos Drummond de Andrade, és una de les manifestacions més pures de l'esperit inventiu, el sentit de l'humor i la capacitat crítica dels brasilers de l'interior i dels orígens més humils.[48]

Brasil va produir obres importants en el romanticisme: novel·listes com Joaquim Manuel de Macedo i José de Alencar van escriure novel·les sobre l'amor i el dolor.[49][50] Alencar, en la seva llarga trajectòria, també va tractar els indígenes com a herois a les novel·les indígenes O Guarany, Iracema, Ubirajara. El francès Mal du siècle[51] també va ser introduït al Brasil per persones com Alvares de Azevedo: la Lira dos Vinte Anos i la Noite na Taverna són símbols nacionals de l'ultraromanticisme. Gonçalves Dias, considerat un dels grans poetes nacionals,[52] va cantar des de la saudade a la terra brasilera en la famosa Cançó de l'exili (1843), recitada per tots els escolars brasilers.[53] També data d'aquesta època, tot i que la seva obra ha eclosionat al realisme, Joaquim Maria Machado de Assis, entre les obres del qual destaquen Helena, Memòries Pòstumes de Brás Cubas, O alienista, Dom Casmurro, i que és àmpliament considerat com l'escriptor més important de la literatura brasilera - almenys fins l'arribada de la República.[54][55] La figura d'Assis és recongeguda i respectada a tot el món.[56][57]

Monteiro Lobato, representant del premodernisme,[58][59] va escriure principalment per a nens, sovint incorporant la mitologia grega i el didacticisme al folklore brasiler, com veiem en els seus contes sobre Saci Pererê.[60] Alguns autors d'aquesta època, com Lima Barreto, Simões Lopes Neto i Olavo Bilac, mostren ja un caràcter clarament modern;[61][62][63] Augusto dos Anjos, les obres del qual combinen elements simbolistes, parnassians i fins i tot premodernistes, té un "llenguatge paralític".[64]

Mário de Andrade i Oswald de Andrade,[65][66] del modernisme, van combinar les tendències nacionalistes amb l'interès pel modernisme europeu i van crear la Setmana d'Art Modern de 1922.[67][68] João Cabral de Melo Neto i Carlos Drummond de Andrade se situen entre els més grans poetes brasilers; el primer, postmodernista, preocupat per l'estètica va crear una poètica concisa, el·líptica i magra, contra el sentimentalisme;[69] Drummond, al seu torn, va ser partidari de l'antipoètica, on la llengua va néixer amb el poema.[70] Dins del postmodernisme, João Guimarães Rosa va escriure la novel·la Grande Sertão: Veredas, sobre l'interior brasiler, amb un estil molt original i gairebé una gramàtica pròpia;[71] una vía, la del costumisme, que també explotaria l'etern nominat al Nobel, Jorge Amado.[72] Per la seva part, Clarice Lispector, nascuda a Ucraïna, descrivia els seus personatges amb introspecció, fent tota una investigació psicològica.[73] Vinicius de Moraes, sobrenomenat O Poetinha, va ser notable com a poeta, assagista i lletrista que sovint col·laborava amb el compositor Tom Jobim.[74]

Ja entra a finals del xx i començaments del xxi, Hilda Hist, Nelson Rodrigues, Rubem Fonseca i Sérgio Sant'Anna,[75] al costat de Nélida Piñón i Lygia Fagundes Telles,[76] totes dues membres de l'Academia Brasileira de Letras, són autors importants que escriuen sobre temes contemporanis de vegades amb tonalitats eròtiques o polítiques. Ferreira Gullar i Manoel de Barros són dos poetes molt admirats i el primer també ha estat nominat al Premi Nobel.[77]

Arts visuals

[modifica]

Pintura i escultura

[modifica]
Pintures rupestres a la Serra de la Capivara.

Els exemples més antics coneguts d'art brasiler són les pintures rupestres del Parc Nacional de la Serra da Capivara a l'estat de Piauí, que es remunten al c. 13.000 aC.[78] A Minas Gerais i Goiás, al Jaciment de Pedra Furada, es mostren patrons geomètrics i formes animals.[79] Un dels tipus d'artefactes precolombins més sofisticats trobats al Brasil és l'elaborada ceràmica marajoara (c. 800–1400 dC),[80] de cultures sorgides a l'illa de Marajó i a la regió de Santarém, també estatuetes i objectes de culte, com ara els petits amulets de pedra tallada anomenats muiraquitãs.[81]

Molts dels jesuïtes van treballar al Brasil sota la influència del barroc, l'estil dominant al Brasil fins al començament del segle xix. El barroc brasiler va florir a Bahia, Pernambuco i Minas Gerais, generant artistes valuosos com Manuel da Costa Ataíde[82] i sobretot l'escultor-arquitecte Aleijadinho.[83]

Arrufos (L'escut), de Belmiro de Almeida (1887), símbol del realisme brasiler.

El 1816, durant els anys en què Rio de Janeiro es va convertir en la capital del Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve,[84] el rei Joan VI amb l'ajuda de la Missió Artística Francesa al Brasil va crear l'Escola Real de Ciències, Arts i Oficis (actual Escola Nacional de Belles Arts)[85] i va imposar un nou concepte d'educació artística, posant com les bases per a una revolució en la pintura, l'escultura, l'arquitectura, les arts gràfiques i l'artesania brasilera.[86][87] Unes dècades més tard, sota el patrocini personal de l'emperador Pere II, que es dedicava a un ambiciós projecte nacional de modernització, l'Acadèmia va arribar a la seva època daurada, afavorint l'aparició de la primera generació de pintors romàntics, com Víctor Meirelles i Pedro Américo,[88] que, entre d'altres, va produir símbols visuals duradors de la identitat nacional.[89] Els quadres del Romanticisme brasiler, degut al seu caire acadèmic i cortesà, va prendre una forma peculiar, constrit, sense mostrar el dramatisme aclaparador, la fantasia, la violència o l'interès per la mort i les fatalitats que es veia habitualment en la versió europea.[87][90][91]

Abaporu, de Tarsila do Amaral.
Mulher nua ajoelhada, d'Ismael Nery.

A principis del segle xx es va afrontar una lluita entre les velles escoles i les tendències modernistes. Les importants pintores Anita Malfatti i Tarsila do Amaral van ser ambdues pioneres de l'art modern al país,[92] i es troben entre les figures més conegudes del Moviment Antropofàgic, que es va inspirar en el quadre Abaporu.[93] L'objectiu dels "antropòfags" era empassar-se la modernitat arribada d'Europa i dels EUA i digerir-la en una modernitat genuïnament brasilera.[94] Malfatti va participar en la Setmana d'Art Modern (Amaral es trobava a París en aquell moment), un festival multidisciplinar celebrat a São Paulo l'any 1922, que va renovar l'entorn artístic i cultural de la ciutat i també va presentar artistes com Emiliano Di Cavalcanti, Vicente do Rego Monteiro i Victor Brecheret.[95][96]

A partir del folklore brasiler, molts artistes s'han compromès a barrejar-lo amb les propostes de l'expressionisme europeu, el cubisme i el surrealisme. Del surrealisme, sorgeix Ismael Nery, preocupat per temes metafísics on les seves imatges apareixen en escenaris imaginaris i contraris a qualsevol referència reconeixible.[97] En la següent generació, les idees modernistes de la Setmana de l'Art Modern van incidir en un modernisme moderat que podia gaudir de la llibertat de l'estricta agenda acadèmica, amb més característiques del mètode convencional. En el treball de Candido Portinari és on quedarà millor exemplificat, sent l'artista més representatiu de mitjans de segle.[98] En els darrers anys, noms com Oscar Araripe, Beatriz Milhazes o Romero Britto han estat força reconeguts.[99][100]

El gènere escultòric brasiler no ha tingut la mateixa representativitat a nivell mundial. No obstant això, al país s'hi troba una de les obres més reconegudes del món: el Crist Redemptor de Rio de Janeiro, de 1931.[101][102]

Arquitectura

[modifica]
Sobrados a Olinda
Església de Nossa Senhora do Carmo, a Ouro Preto.

L'arquitectura brasilera del període colonial va estar molt influenciada per l'estil manuelí portuguès, encara que adaptat al clima tropical. A l'estat de Minas Gerais, la ciutat de Vila Rica (actualment Ouro Preto) va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO,[103] i conté nombrosos exemples ben conservats d'aquest estil, d'artistes com Aleijadinho.[104] La incipient burgesia va establir-se a les ciutats en cases de dues plantes de tradició portuguesa, anomenades sobrados.[105]

Palau Nereu Ramos, seu del Congrés Nacional del Brasil

En els segles posteriors, els arquitectes brasilers es van veure cada vegada més influenciats per escoles d'altres països com França i els Estats Units, i finalment van desenvolupar un estil propi que s'ha fet conegut arreu del món. Arquitectes com Oscar Niemeyer han rebut molts elogis, sent la capital, Brasília, l'exemple més notable de l'arquitectura brasilera moderna.[106] Niemeyer va rebre el Premi Pritzker d'Arquitectura el 1988, i el 2006 el premi va ser atorgat a Paulo Mendes da Rocha.[107]

En les últimes dècades, l'arquitectura paisatgística brasilera també ha cridat certa atenció, especialment en la persona de Roberto Burle Marx. Algunes d'aquestes obres notables són el passeig de Copacabana a Rio de Janeiro i el Parc d'Ibirapuera a São Paulo.[108][109]

Fotografia

[modifica]

Històricament, es considera que l'emperador Pere II fou el primer fotògraf brasiler, quan va adquirir una càmera de daguerreotip el març de 1840. Inclús va instal·lar un estudi fotogràfic a palau.[110] La primera figura de la fotografia nacional fou Insley Pacheco, fotògraf de la cort dels Braganza.[111]

Mostra de Sebastião Salgado.

Chichico Alkmim va ser un pioner de la fotografia a les zones rurals de Minas Gerais a principis del segle xx.[112] Hildegard Rosenthal exercí com a fotoperiodista a São Paulo, amb una producció fotogràfica que s'ha difós públicament arreu. Sebastião Salgado és un fotògraf en blanc i negre, conegut per Genesis i el documental sobre la seva vida, La sal de la terra.[113][114] Vik Muniz fotografia el seu art fet amb materials no convencionals, com la mantega de cacauet i la gelatina.[115] Cássio Vasconcellos, Miguel Rio Branco i Claudia Andujar estan associats al fotoperiodisme, dintre del camp de la fotografia aèria, la crítica social i l'antropologia, respectivament.[116][117][118]

Arts escèniques

[modifica]

Cinema

[modifica]

El cinema del Brasil té una llarga tradició que es remunta al naixement del mitjà a finals del segle xix i ha guanyat un nivell de reconeixement internacional en els darrers anys.[119][120]

Glauber Rocha
José Padilha

Limite, escrita i dirigida per Mário Peixoto, va ser una pel·lícula muda d'avantguarda projectada per primera vegada el 1931.[121] El moviment dels anys 60 i 70 Cinema Novo, encarnat per pel·lícules com Vidas secas (Nelson Pereira dos Santos), Deus e o Diabo na Terra do Sol o O Dragão da Maldade contra o Santo Guerreiro (Glauber Rocha), emfatitzava la igualtat social i l'intel·lectualisme.[122] O Pagador de Promessas (1962), dirigida per Anselmo Duarte, va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes, l'única pel·lícula brasilera fins ara en guanyar aquest premi.[123]

Cidade de Deus de Fernando Meirelles (2002), és la pel·lícula brasilera més valorada a la llista d'IMDb Top 250 i va ser seleccionada per la revista Time com una de les 100 millors pel·lícules de tots els temps el 2005.[124] La pel·lícula documental Bus 174 (2002), de José Padilha, sobre el segrest d'un autobús, és la pel·lícula estrangera més valorada a Rotten Tomatoes.[125] També en la temàtica sobre la violència policial, trobem Carandiru (Héctor Babenco, 2003) o Tropa d'elit (José Padilha, 2007).[126] La pel·lícula més taquillera del cinema brasiler, amb 12 milions d'espectadors als cinemes, és Dona Flor i els seus dos marits (1976), dirigida per Bruno Barreto i basada en la novel·la homònima de Jorge Amado.[127] Entre els aclamats cineastes brasilers hi ha Glauber Rocha, Fernando Meirelles, José Padilha, Anselmo Duarte, Walter Salles, Eduardo Coutinho i Alberto Cavalcanti.[128]

Altres gèneres han tingut un gran èxit en taquilla, com ara el cinema infantil. Entre els anys setanta i vuitanta, el grup còmic Os Trapalhões va acumular una dotzena de pel·lícules entre les més vistes de la història del país, mentre que l'actriu i cantant Xuxa Meneghel va seguir la seva estela entre finals dels vuitanta i començaments dels 2000.[129][130] Les comèdies han ocupat els primers llocs de la taquilla en el que portem de segle xxi, amb sagues com Os Normais, A Grande Família, Minha Mãe é uma Peça o De Pernas pro Ar.[131][132]

Teatre

[modifica]
Teatre Abril, a São Paulo.

El teatre va ser introduït pels jesuïtes durant la colonització, especialment pel pare José de Anchieta,[133] però no va atreure gaire interès fins al trasllat de la cort portuguesa al Brasil el 1808.[134] Al llarg del segle xviii, el teatre va evolucionar al costat de les tradicions literàries brillants amb noms com Martins Pena i Gonçalves Dias. Pena va introduir la comèdia costumista, que es convertiria en un tret diferencial del teatre brasiler durant les dècades següents.[135]

El teatre no va ser tingut en compte en la Setmana d'Art Modern de São Paulo de 1922, que va marcar l'inici del Modernisme brasiler. En canvi, a la dècada següent, Oswald de Andrade va escriure O Rei da Vela,[136] que esdevindria el manifest del moviment tropicalista dels anys seixanta, una època en què molts dramaturgs utilitzaven el teatre com a mitjà per oposar-se al govern militar brasiler, com Gianfrancesco Guarnieri, Augusto Boal, Dias Gomes, Oduvaldo Vianna Filho i Plínio Marcos. Amb el retorn de la democràcia i la fi de la censura als anys 80, el teatre tornaria a créixer en temes i estils. Entre els autors teatrals contemporanis hi trobem Gerald Thomas, Ulysses Cruz, Aderbal Freire-Filho, Eduardo Tolentinho de Araújo, Cacá Rosset, Gabriel Villela, Márcio Vianna, Moacyr Góes i Antônio Araújo.[137]

Sèries de TV

[modifica]

Les telenovel·les són una característica destacada de la televisió brasilera. Normalment s'emeten en hora de màxima audiència a la majoria de les principals cadenes de televisió. Les telenovel·les són similars en concepte a fulletons als països de parla anglesa, però difereixen d'elles pel que fa a la durada. Les telenovel·les són significativament més llargues (normalment entre 100 i 200 episodis). Són àmpliament seguides a tot el país, fins al punt que s'han descrit com un element significatiu en la identitat i la unitat nacionals, i s'han exportat a més de 120 països.[138][139]

La primera fou emesa el 1951 (Sua Vida Me Pertence).[140] Des de llavors, les novelas han catapultat la carrera d'actors i també de cantants, car l'èxit de les sèries arrosega també les seves bandes sonores.[141] Entre les telenovel·les de major èxit al país, trobem (any d'estrena entre parèntesis): Redenção (1966), Roque Santeiro (1975), Escrava Isaura (1976), O profeta (1977), Dancin' Days (1978), Tieta (1989), Malhação (1995), O Rei do Gado (1996), Chiquititas (1997), O Clone (2001), A Cor do Pecado (2004), Avenida Brasil (2012), Amor de Mãe (2019).[142]

Intèrprets

[modifica]

Entre els intèrprets més coneguts de la història del Brasil, tant en cinema, com en TV i teatre, es troben: Alice Braga, Caio Blat, Camila Pitanga, Fernanda Machado, Fernanda Montenegro, Fernanda Torres, Glória Pires, Juliana Paes, Lázaro Ramos, Lima Duarte, Marjorie Estiano, Matheus Nachtergaele, Milton Gonçalves, Nanda Costa, Nicette Bruno, Paulo Gustavo, Regina Casé, Rodrigo Santoro, Selton Mello, Sonia Braga, Taís Araújo, Tony Ramos o Wagner Moura.

Música

[modifica]
Aquesta secció és un extracte de Música del Brasil.[modifica]

La música del Brasil és una de les expressions més importants de la cultura brasilera. Es va formar, principalment, a partir de la fusió d'elements indígenes, europeus i africans, aquests darrers arribats a l'Amèrica portuguesa per colonitzadors portuguesos i negres esclavitzats de l'Àfrica Occidental Portuguesa i l'Oriental.

Fins al segle xix, Portugal va ser la principal via d'entrada de les influències que van donar forma a la música brasilera, tant clàssica com popular. Els europeus van introduir la major part de l'instrumental, el sistema harmònic, la literatura musical i una bona part dels gèneres musicals cultivats al país al llarg dels segles.[143][144] La major aportació de l'element africà va ser la diversitat rítmica, a més d'alguns balls i instruments, que van tenir un important paper en el desenvolupament de la música popular i el folclore.[145][146] Els indígenes van deixar una gran influència en la música brasilera, però que no va ser degudament posada en valor fins al segle xx.[147] Un dels trets principals de la música brasilera ha sigut la capacitat per extreure ingredients de tots tres orígens per a crear estils autòctons nous.

El Brasil s'ha considerat un país musicalment hermètic, doncs el consum de música nacional (d'artistes i estils propis) ha sigut sempre majoritari. Al país s'han creat multitud de gèneres musicals: choro, marchinha de carnaval, samba, forró, baião, bossa nova, sertanejo, axé music o funk carioca en són exemples.[148][149] Si bé la samba és un estil mundialment conegut, es pot considerar que l'exportació musical brasilera ha sigut reduïda. Entre els noms propis de major èxit internacional, destaquen Carmen Miranda, la primera diva llatina de Hollywood; la bossa nova de Tom Jobim i João Gilberto, readaptada després per Sérgio Mendes; i ja en el nostre segle, el funk carioca d'Anitta.[150][151]

Xoro

[modifica]
"Um a zero"

Xoro enregistrat per Pixinguinha i Benedito Lacerda (1946)[152]
Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

El choro o xoro es va originar al segle xix a través d'interpretacions de gèneres europeus com la polca i el xotis per artistes brasilers, que anteriorment ja havien estat influenciats per ritmes africans com el batuque. El choro és, doncs, el primer estil musical genuïnament brasiler.[153] És un gènere majoritàriament instrumental que comparteix una sèrie de característiques amb la samba, la seva hereva. El xoro va guanyar popularitat a principis del segle xx (1880-1920) i va ser el gènere de molts dels primers discos brasilers durant el primer quart de segle.[154]

Entre els músics de xoro notables d'aquella època es troben Chiquinha Gonzaga, Pixinguinha i Joaquim Callado. Carinhoso és el xoro més conegut al Brasil.[155][156] Les gravacions de xoros van disminuir considerablement amb la popularització de la samba, però s'ha vist un renaixement en les últimes dècades i continua sent apreciada per un gran nombre de brasilers. Actualment hi ha una sèrie d'artistes de xoro reconeguts com Altamiro Carrilho, Yamandu Costa i Paulo Bellinati.[157]

Samba

[modifica]
La cantant i actriu Carmen Miranda va popularitzar la samba a tot el món.

La samba és un dels gèneres musicals més populars del Brasil i és àmpliament considerat com l'estil musical nacional del país. Es va desenvolupar a partir de la barreja de música europea i l'africana, portada pels esclaus en el període colonial i originada a l'estat de Bahia.[158] A principis del segle xx, va sorgir la samba moderna i es va popularitzar a Rio de Janeiro, gràcies a compositors com Noel Rosa, Cartola i Nelson Cavaquinho entre d'altres.[159] El moviment més tard es va estendre i va guanyar notorietat en altres regions, especialment a Bahia i São Paulo. Entre els artistes contemporanis destaquen Martinho da Vila, Alcione, Zeca Pagodinho i Paulinho da Viola.[160]

La samba fa ús d'un conjunt d'instruments diferenciats, entre els més destacats es troben la cuíca (un tambor de fricció que crea un so agut i grinyolant), el cavaquinho (un petit instrument de la família de les guitarres, antecessor dels ukuleles), i el pandeiro (una mena de pandereta). Altres instruments són els surdos, agogós, chocalhos i tamborins.[161]

La samba té diversos subestils. Els més representatius són la samba cançó (Foi um rio que passou em minha vida, Samba da minha terra, Aquele abraço), que és la versió més comercial, pel que fa a temàtica i duració, i el samba-enredo (Aquarela brasileira, Contos de areia, Histórias Para Ninar Gente Grande), la peça principal de les desfilades d'escoles de samba al Carnaval.[162][163] Amb el pas de les dècades, la samba ha funcionat també com un ingredient bàsic en l'adaptació d'estils forans, com el reggae, el rock o el hip-hop, al mercat brasiler.[164][165]

Bossa nova

[modifica]
Antônio Carlos Jobim

La bossa nova és un estil de música brasilera que es va originar a mitjans dels anys cinquanta i que va fer-se especialment popular entre les classes benestants.[166] Té les seves arrels en la samba, però presenta menys percussió, utilitzant en canvi un patró de guitarra distintiu i percussiu, gràcies a l'aportació rebuda del jazz californià.[167] La bossa nova va guanyar popularitat al Brasil el 1958, amb la cançó Chega de Saudade, escrita per Antônio Carlos Jobim i Vinícius de Moraes. Juntament amb João Gilberto, Jobim i Moraes es convertirien en la força impulsora del gènere, que va donar a llums èxits com Desafinado, Eu sei que vou te amar o Manhã de Carnaval.[166][168]

La bossa va guanyar popularitat mundial amb la cançó Garota de Ipanema, interpretada per Gilberto, la seva dona Astrud i Stan Getz a l'àlbum Getz/Gilberto.[169] Als Estats Units també va fer fortuna Sérgio Mendes, amb la seva adaptació del hit Mas que nada.[170] El declivi de la bossa nova al Brasil va arribar tan sols una dècada després de la seva creació, arran de l'adveniment de l'MPB.[171]

[modifica]
Elis Regina (1945-1982) va ser la primera estrella pop del Brasil

L'MPB (acrònim de Música popular brasileira) va ser significar l'entrada dels moviments pop al país.[171] La joventut, davant del cop d'estat de 1964, va rebelar-se a la tibiesa de la bossa i creà una nova forma de manifestar-se, pròpia i versàtil.[172] L'MPB segueix molt present avui en dia, com un fil conductor que ha lligat l'univers musical del país durant més de mig segle.[173][174] De les seves múltiples ramificacions, en destaquen:

Tropicalismo

[modifica]
Caetano Veloso, icona de la Tropicália i l'MPB.
Roberto Carlos és el cantant més venedor de la història del país.[175]

A finals dels 60, alguns artistes d'MPB van fundar el moviment Tropicália o Tropicalisme,[176] de curta durada però molt influent, que va cridar l'atenció internacional. Entre ells hi havia Caetano Veloso, Gilberto Gil, Gal Costa, Jorge Mautner, Tom Zé, Nara Leão, Ney Matogrosso i Os Mutantes.[177] Tot i que el moviment estava arrelat a la música, també va trobar expressió en el cinema, el teatre, la poesia i la política.[178][179] Molts dels artistes tropicalistes van haver d'enfrontar-se a la censura, la presó o l'exili.[180]

Jovem Guarda

[modifica]

En paral·lel a l'aparició de la Tropicália, l'establishment brasiler va originar un altre moviment inspirat en la cultura anglosaxona. La Jovem Guarda va ser encapçalada per Roberto Carlos, Erasmo Carlos i Wanderléa i tenia un ampli suport dels mitjans de comunicació. Històricament, se'ls ha menystingut per fugir de les arrels brasileres i per no pronunciar-se contra la repressió exercida pel govern militar.[181][182]

Sertanejo

[modifica]
Marília Mendonça

El sertanejo és el gènere més popular als mitjans de comunicació brasilers des de la dècada del 1990. Va evolucionar a partir de la música caipira al llarg del segle xx,[183] un estil de música que es va originar al camp brasiler i que emprava la guitarra (viola) caipira. Té certes semblances amb la música country nord-americana[184] i amb la música Pimba de Portugal.[185] A partir de la dècada de 1980, el Brasil va veure una massificació intensa del gènere sertanejo als mitjans de comunicació convencionals i un interès creixent per part de la indústria discogràfica.[186] Com a resultat, el sertanejo és avui el gènere musical més popular al Brasil pel que fa a la ràdio. Els instruments comuns en el sertanejo contemporani són la guitarra acústica, que sovint substitueix la viola, l'acordió i l'harmònica, així com la guitarra elèctrica, el baix elèctric i la bateria.[187] Els artistes tradicionals son Chitãozinho & Xororó, Zezé Di Camargo & Luciano i Leandro & Leonardo. Artistes més nous com Michel Teló, Luan Santana, Gusttavo Lima també s'han fet molt populars darrerament entre el públic més jove.

Si tradicionalment ha sigut un gènere considerat masclista, en els últims anys les dones s'han obert un camí dintre del gènere i la indústria musical, amb una gran presència en el mercat, dintre d'un subestil anomenat Feminejo. Els noms més coneguts són Paula Fernandes, Maiara & Maraisa i la malograda Marília Mendonça.[188]

Funk carioca

[modifica]
Anitta.

El funk carioca és un ritme nascut a les faveles de Rio a finals dels 70, però no va ser fins als noranta que no va fer el salt a nivell nacional, amb aparicions constants a ràdio i TV. Sovint tracta temàtiques com la delinqüència, les drogues i el sexe, sent comparat per aquest motiu amb el reggaeton hispanoamericà.[189] Les estrelles del segle passat van ser DJ Marlboro i Claudinho & Buchecha, mentre que, en l'actualitat, les més reputades són les cantants Anitta i Ludmilla.[190]

Chiquinha Gonzaga, creadora de las Marchinhas.

Marchinhas i frevo

[modifica]

Els dos estils clàssics associats al Carnaval brasiler són les Marchinhas i el Frevo. Les primeres van sorgir a partir del1899, amb la composició d'Ó Abre Alas de la mà de Chiquinha Gonzaga.[191] Si el xoro va ser el primer estil nascut al Brasil, la marchinha és el primer gènere creat pel poble, que necessitava un ritme propi per ballar i cantar amb les comparses o cordões durant les festes carnavalesques.[192] El seu ritme es basa en les marxes militars, amb lletres alegres, pícares i fàcils de memoritzar. Altres intèrprets recordats del gènere foren Braguinha, Zé da Zilda o Alberto Ribeiro.[193]

El frevo es va originar a Pernambuco, durant el Carnaval, període al qual s'associa més sovint. El seu ritme és extremadament ràpid i és seguit per ballarins que executen les coreografies del passo, en un esdeveniment efervescent (d'aquí li ve el nom) i molt colorit. El ball del frevo està notablement influenciat per la capoeira i són una tradició clau del Carnaval de Pernambuco, a Recife i Olinda.[194][195] Com la capoeira, va néixer com un encobriment de les arts marcials, pràctica que els esclaus tenien prohibida; el petit para-sol que duen els ballarins de frevo feia d'arma.[196] Va ser declarat Patrimoni inmaterial de la humanitat el 2012.[197]

Forró i baião

[modifica]
Luiz Gonzaga amb el seu acordió.

El forró i el baião, així com el xote o el coco, van aparèixer d'una barreja de gèneres populars europeus, com el xotis, amb els ritmes autòctons.[198] El baião va ser un gènere molt popular a mitjans de segle, tenint entre les seves estrelles a Luiz Gonzaga ("el rei del baião"), Humberto Teixeira o Sivuca.[199]

Per la seva part, el forró continua sent un estil musical molt popular, sobretot a la regió del Nord-est, i es balla en forrobodós (festes i balls) arreu del país.[200][201] Ha seguit un camí similar al de la música sertaneja, superant els seus horitzons regionals gràcies a la barreja amb elements pop i temàtiques més lleugeres. La formació tradicional de triangle, acordió i zambumba (un tambor amb sonoritat greu) ha incorporat també guitarres i teclats.[202]

Música clàssica

[modifica]
El compositor modernista Heitor Villa-Lobos amb la soprano Bidu Sayão el 1945.

Brasil també té una tradició en la música clàssica, ja des del segle xviii.[203] El compositor més antic amb l'obra plenament documentada és José Maurício Nunes Garcia, un sacerdot catòlic que va escriure nombroses peces, tant sacres com profanes, amb un estil semblant al clàssic vienès de Mozart i Haydn.[204] Al segle xix, el compositor Antônio Carlos Gomes va escriure diverses òperes de temàtica indígena brasilera, amb llibrets en italià, algunes de les quals es van estrenar a Milà; dues de les obres són les òperes Il Guarany i Lo Schiavo.[205][206]

Al segle xx, el Brasil va tenir un fort moviment modernista i nacionalista, amb obres de compositors de renom internacional com Heitor Villa-Lobos, Camargo Guarnieri, César Guerra-Peixe i Cláudio Santoro, i més recentment Marlos Nobre i Osvaldo Lacerda. Molts intèrprets famosos també són del Brasil, com la cantant d'òpera Bidu Sayão, el pianista Nelson Freire i l'antic pianista i ara director d'orquestra João Carlos Martins.[207][208]

La ciutat de São Paulo acull la Sala São Paulo, seu de l'Orquestra Simfònica Estatal de São Paulo (OSESP), una de les sales de concerts més destacades del món.[209] També la ciutat de Campos do Jordão acull anualment al juny el Festival d'Hivern Clàssic, amb actuacions de molts instrumentistes i cantants de tot el món.[210] L'Orquestra Simfònica Brasilera, amb seu a Rio, és de les més representatives del país.

Altres gèneres

[modifica]
Carlinhos Brown ha estat un dels grans precursors de l'axé music.

Molts altres gèneres s'han originat al Brasil, especialment en els últims anys. Alguns dels més destacats són:

  • El moviment Mangue beat, fundat a Recife pel difunt Chico Science i la seva banda, Nação Zumbi. La música fusiona elements de maracatu, frevo, funk rock i hip hop.[211]
  • El maracatu és un altre gènere originat a l'estat de Pernambuco. Va evolucionar a partir de tradicions transmeses per generacions d'esclaus africans i compta amb grans grups de percussió i cors.[212]
  • L'axé és un gènere molt popular, sobretot a l'estat de Bahia. És una fusió de ritmes afrocaribenys i està fortament associat al Carnaval de Salvador.[213]
  • Brega, que significa 'passat de moda', és un estil de música de l'estat de Pará difícil de definir, generalment caracteritzat per estar influenciat pels ritmes caribenys i que conté rimes senzilles, arranjaments i un fort caràcter sentimental. Ha generat subgèneres com el tecno brega, que ha despertat l'interès mundial per aconseguir una gran popularitat sense un suport important de la indústria discogràfica.[214]

Dança

[modifica]
Ballarins de frevo a Olinda, Pernambuco

Existeixen diferents gèneres de dança al Brasil com el Zouk brasiler, Carimbó, Frevo, Lambada, Lundu, Maculelê, Maxixe, Samba - amb el subgènere de Samba de Gafieira -, Suscia, Xaxado i el Forró.[215]

[modifica]

Carnaval

[modifica]
Vegeu també: Carnaval i Escola de samba
El concurs d'escoles de samba del Carnaval de Rio se celebra al Sambòdrom Marquès de Sapucaí

El Carnaval brasiler és un festival anual que se celebra quaranta-sis dies abans de Pasqua. Es creu que les celebracions del carnaval tenen arrels a la festa pagana de les Saturnals, que, adaptada al cristianisme, es va convertir en un comiat als comportaments immorals previ a una època de constricció religiosa per practicar el penediment i preparar-se per a la Mort i la Resurrecció de Crist.[216][217]

El Carnaval és la festa més famosa del Brasil i s'ha convertit en un esdeveniment d'enormes proporcions. Durant gairebé una setmana les festes són intenses, de dia i de nit, en les principals ciutats del país: Rio de Janeiro, São Paulo, Brasília, Recife, Salvador, Florianópolis, Manaus, Belém o Porto Alegre.[218][219]

Els gèneres musicals típics del carnaval brasiler són: samba-enredo i marchinha a Rio de Janeiro i la regió sud-est i el frevo, maracatu i axé a la regió nord-est, com els estats de Pernambuco i Bahia.[220]

Televisió

[modifica]
Dos històrics de la televisió brasilera: Hebe Camargo i Silvio Santos.

La televisió ha tingut un paper important en la formació de la cultura popular brasilera contemporània. Va ser introduït l'any 1950 per Assis Chateaubriand, amb la fundació de la TV Tupi, que seria seguida per Excelsior, Continental o Record. L'any 1965 es va crear la TV Globo i als anys vuitanta van fer-ho la SBT i Manchete.[221]

Avui dia, la televisió segueix sent l'element més important dels mitjans de comunicació del país.[222] Prova d'això són les altes audiències que tenen els noticiaris, les sèries de televisió (principalment, telenovel·les) i diversos programes d'entreteniment.[223][224]

Folklore

[modifica]
La Caipora preserva els boscos brasilers.

El folklore brasiler inclou moltes històries, llegendes, danses, supersticions i rituals religiosos. La majoria provenen de les diferents tribus indígenes que poblaven el territori, a les que s'hi han afegit d'altres d'origen portuguès i africà. Els personatges inclouen: Caipora, la mula sense cap, Boitatá, Iara, el boto, Saci, Curupira, Cuca o el Bumba Meu Boi, que ha donat lloc a un famós festival de juny al nord i nord-est del Brasil.[225][226][227]

Religió

[modifica]
El Crist Redemptor està catalogat com una de les 7 Meravelles del Món.[228]
La Catedral Basílica de Nossa Senhora Aparecida és el segon temple cristià més gran del món.[229]

Al voltant de dos terços de la població són catòlics romans. El catolicisme va ser introduït i difós en gran part pels jesuïtes portuguesos, que van arribar l'any 1549, durant la colonització, amb la missió de convertir el poble indígena. La Companyia de Jesús va tenir un paper important en la formació de la identitat religiosa brasilera fins a la seva expulsió del país, decretada pel marquès de Pombal al segle xviii.[230][231]

Religió Percentatge
Església Catòlica Romana
  
 64,6
Evangelicalisme
  
 22,2
Irreligió
  
 8,0
Espiritisme
  
 2,0
Altres
  
 3,2
Religió al Brasil (Cens 2010)[232]

En les últimes dècades, la societat brasilera ha estat testimoni d'un augment del protestantisme. Entre 1940 i 2020, el percentatge de catòlics romans ha baixat del 95% al 50%, mentre que les diferents confessions protestants han crescut del 2,6% al 31%. El percentatge de no religiosos se situa en el 10%.[233][234][235]

La religió afrobrasilera del candomblé, amb les seves deïtats orishàs derivades de les tradicions iorubes, és particularment important a Bahia en general.[236]

Culinària

[modifica]
El plat nacional del Brasil, la feijoada, conté mongetes negres cuinades amb carn de porc i altres carns.

La cuina brasilera varia molt segons la regió. Aquesta diversitat reflecteix la història del país i la barreja de cultures indígenes, africanes i d'altres immigrants europeus. Això ha creat un estil de cuina nacional, marcat per la preservació de les diferències regionals.[237] Tot i això, l'arròs amb fesols (feijão e arroz) és el complement bàsic en el menú diari de la majoria dels brasilers, mentre que els ingredients més comuns són les farines de mandioca i blat de moro, la carn de bou i el peix (al litoral i la conca amazònica), la fruita, la llet i el cafè.[238][239]

Des de l'època imperial, la feijoada,[240] un guisat ibèric amb origen a l'antiga Roma, ha estat el plat nacional del país.[241] Luís da Câmara Cascudo va escriure que, després d'haver estat revisat i adaptat a cada regió del país, ja no és només un plat, sinó que s'ha convertit en un aliment complet.[242]

Els clàssics aperitius inclouen coxinhas, xurrasco, sfiha, empanades i pinhão (durant les Festes Junines). El pão de queijo és típic de l'estat de Minas Gerais.

El brigadeiro és un dolç molt popular en les festes d'aniversari.

Els aliments típics per regions són:[239]

El Brasil té una gran varietat de dolços, com els brigadeiros, fets amb llet condensada, mantega, cacau en pols, i pot tenir una mica de xocolata al voltant.[243] Moles receptes empren el coco com ingredient.[244] La cachaça és el licor autòcton del Brasil, destil·lat de canya de sucre, i és l'ingredient principal de la beguda nacional, la caipirinha.[245]

Brasil és el líder mundial en producció de cafè verd. L'any 2020, el 34,25% del cafè produït a nivell mundial prové del Brasil.[246] A causa del sòl fèrtil del Brasil, el país ha estat un gran productor de cafè des dels temps de l'esclavitud brasilera, que va crear una forta cultura nacional del cafè.[247][248]

Esports

[modifica]
L'Estadi Maracanã a Rio de Janeiro
Pelé (futbol), Daiane dos Santos (gimnàstica artística), Maria Bueno (tennis), Ayrton Senna (Fórmula 1), Gabriel Medina (surf) i la parella Talita i Mª Elisa (vòlei platja).

El futbol és l'esport més popular al Brasil.[249] Molts jugadors brasilers com Pelé, Sócrates, Zico, Ronaldo, Ronaldinho i Neymar es troben entre els jugadors més coneguts d'aquest esport. La selecció de futbol del Brasil (Seleção) es troba entre les millors del món, segons el rànquing mundial de la FIFA. Han guanyat la Copa del Món de la FIFA un rècord de cinc vegades, el 1958, 1962, 1970, 1994 i 2002.[250] La davantera Marta és considerada una de les millors de la història, sis cops guardonada amb el FIFA World Player a la millor futbolista de l'any.[251] El futbol platja, el futbol sala i el futvòlei van sorgir al país com a variacions del futbol i ara es practiquen arreu del planeta.[252]

Els brasilers han sigut especialistes en la pràctica d'arts marcials: el judo és l'esport individual que més medalles olímpiques han rendit al país, amb un total de 24 en Jocs Olímpics i 48 en Mundials,[253] i al país han nascut la capoeira, el vale-tudo i el Jiu-Jitsu brasiler.[254] En les curses d'automòbils, els pilots brasilers han guanyat vuit vegades el Campionat del Món de Fórmula 1: Emerson Fittipaldi el 1972 i el 1974 ; [255] Nelson Piquet els anys 1981, 1983 i 1987 ; [256] i Ayrton Senna els anys 1988, 1990 i 1991.[257]

El surf, el bàsquet, el voleibol, el tennis, la natació, la gimnàstica i l'handbol han trobat un nombre creixent d'entusiastes durant l'última dècada i han sovintejat esportistes d'elit amb grans èxits internacionals: els surfistes brasilers són els únics que han aconseguit trencar el duopoli australo-estatunidenc;[258] Oscar Schmidt és el màxim anotador de la història del bàsquet professional;[259] les seleccions masculines i femenines de vòlei i vòlei platja han guanyat 24 medalles olímpiques;[260] Maria Esther Bueno i Gustavo Kuerten van ser nº 1 de tennis;[261] Maria Lenk i César Cielo són recordistes mundials de natació;[262] la gimnàstica artística ha despuntat en les últimes dècades gràcies als triomfs de Daiane dos Santos i Rebeca Andrade;[263] mentre que l'handbol és el segon esport més practicat en les escoles del país.[264]

El Brasil ha dut a terme l'organització d'esdeveniments esportius a gran escala: el país va organitzar i va acollir la Copa del Món de la FIFA de 1950 [265] i la Copa del Món de la FIFA de 2014.[266] El circuit situat a São Paulo, anomenat Autódromo José Carlos Pace, acull anualment el Gran Premi del Brasil.[267] São Paulo va organitzar els IV Jocs Panamericans el 1963 i Rio de Janeiro va acollir els XV Jocs Panamericans el 2007.[268] El 2 d'octubre de 2009, Rio de Janeiro va ser seleccionada per acollir els Jocs Olímpics d'Estiu de 2016, que van ser els primers celebrats a Sud-amèrica.[269] Les platges brasileres són seu de diverses proves internacionals de surf.[270]

Societat

[modifica]

Estructura social

[modifica]
Mare i fill del poble guajajara.

Com a societat amb forts valors tradicionals, la família al Brasil sol estar representada per la parella i els seus fills. La família extensa també és un aspecte important amb llaços forts que sovint es mantenen. Acompanyant una tendència mundial, l'estructura de la família brasilera ha experimentat grans canvis durant les últimes dècades amb la reducció de la mida mitjana i l'augment de les famílies monoparentals, amb doble treballador i casades.[271] L'estructura familiar s'ha tornat menys patriarcal i les dones són més independents, tot i que la disparitat de gènere encara és evident en la diferència salarial.[272] Els diferents pobles nadius del Brasil han perdut la major part de les seves estructures socials i familiars tradicionals, adaptant-se a una forma de vida occidentalitzada.[273]

Brasil va heretar una estructura de classes molt tradicional i estratificada del seu període colonial, amb una profunda desigualtat. En les últimes dècades, l'aparició d'una gran classe mitjana ha afavorit la mobilitat social i ha pal·liat la disparitat d'ingressos, però la situació continua sent greu.[274] Brasil ocupa el lloc 54 entre els països del món segons el coeficient de Gini.[275]

El Brasil segueix sent un país racista i el color de pell negra s'associa a pobresa i, sobretot, delinqüència; mentre que la classe mitjana-alta és majoritàriament blanca.[276] Entre les cinc regions brasileres, la sud i sud-est són les potències econòmiques, i els seus habitants tendeixen a mirar amb mals ulls les polítiques federals de redistribució de renda.[277] Les onades migratories més recents - en nombre molt inferior a les rebudes al llarg de la història - procedeixen de països limítrofs (Veneçuela, Bolívia o Paraguai) i alguns països caribenys (Haití, Cuba). La fràgil situació econòmica del Brasil fa que aquests migrants siguin considerats per les rendes baixes com uns competidors dintre del mercat laboral precari, el que ha contribuït a l'aparició de sentiments xenòfobs.[278][279]

Costums socials

[modifica]
El dissabte és el dia tradicional de preparar feijoada.

A la cultura brasilera, viure en comunitat és vital perquè els brasilers estan molt implicats entre ells. Els brasilers mantenen un alt grau de relacionament, tant pel que fa a la família, els amics, la comunitat i els companys de feina. És habitual que els caps de setmana se celebrin festes i s'hi barrejin convidats de tots ells. Quan algú vol estar sol, s'associa a un estat de depressió, infelicitat o enuig, i no com un desig d'intimitat o tranquil·litat, com podria passar a Europa.[280][281][282]

Així com relacions d'amics i familiars tenen un gran impacte en la cultura brasilera, les relacions comercials també són crucials. Pel bon funcionament d'un negoci, és necessari conèixer el teu interlocutor, tant personal com professionalment. Tot i això, al Brasli es manté un ambient de negoci respectuós, on el tractament segons el rang que s'ocupa en l'empresa segueix sent molt marcat.[283]

En saludar, els brasilers sovint s'expressen físicament. Les dones solen fer petons a la galta a l'altre individu (d'un a tres, segons la zona del país)[284] i els homes solen donar-se un copet a l'esquena entre ells, de manera amistosa. És habitual que es refereixin a la posició social de l'individu i després al seu nom de pila quan conversen. Quan els brasilers parlen amb una persona més gran que ells, s'hi adrecen amb o Senhor o a Senhora (senyor, senyora); o amb Dom o Seu (pels homes) i Dona (per les dones), acompanyats del nom de pila de l'individu. Al Brasil, la regla general és utilitzar una salutació formal al comunicar-se amb persones desconegudes o grans.[285] A nivell informal, és molt habitual l'ús de sobrenoms (apelidos).[286]

Culte a la bellesa

[modifica]

El consum de productes i serveis relacionats amb la bellesa (maquillatge, perruqueria, gimnàs, roba i complements) està generalitzat i ben vist al país. En algunes regions, com el sud-est, mostrar un bon estat físic és un gairebé un requisit en la cerca de l'ascens social, sobretot pel que fa a les dones. Tant per part de la societat com de les empreses s'exerceix una forta pressió que instiga a invertir temps i recursos en cuidar-se. La vanitat no té una connotació tan negativa com en altres països.[287] El pes mitjà d'una dona brasilera és de 62 Kg,[288] en lloc de 75 Kg als Estats Units [289] i 68 Kg al Regne Unit.[290]

L'Hospital Albert Einstein de São Paulo és conegut pel seu departament de cirurgia estètica.

El Brasil té més cirurgians plàstics per càpita que a qualsevol altre lloc del món,[291] havent destacat per sobre de tots el doctor Ivo Pitanguy.[292] L'any 2000, els brasilers van gastar 3,8 bilions de dòlars en productes d'higiene i cosmètics, convertint el país en el tercer consumidor de productes cosmètics del món.[293] El 2004 es van realitzar 616.287 operacions de cirurgia plàstica, de les quals el 59% van ser estètiques.[294] Segons mostren les estadístiques, el 95% de les dones brasileres volen canviar el seu cos i la majoria es plantejarà seriosament sotmetre's a cirurgia estètica. La recerca de la bellesa és tan important a l'agenda de les dones brasileres, que les investigacions mostren que la relació entre la despesa en productes de bellesa i els ingressos anuals multiplica per 11 els resultats de les brasileres respecte als observats en dones del Regne Unit i dels Estats Units.[295] El Brasil s'ha convertit recentment en una de les principals destinacions mundials per al turisme mèdic. Els brasilers no són aliens a la cirurgia estètica, que se sotmeten a centenars de milers de procediments a l'any, també a tots els nivells socioeconòmics.[296]

Els tractaments de bellesa es perceben com una preocupació per la persona i son socialment acceptats als mitjans de comunicació brasilers. Les transformacions quirúrgiques es naturalitzen com a millores necessàries. S'ha observat també una tendència entre les persones mulates o negres a sol·licitar intervencions quirúrgiques amb el fi d'apropar-se a la fesomia de les persones blanques.[297]

Del Brasil han sorgit diverses Top models, de les més cotitzades del món: Gisele Bündchen, Isabeli Fontana, Alessandra Ambrosio, Adriana Lima, Raquel Zimmermann o Ana Beatriz Barros.[298]

Mitjans de comunicació social

[modifica]
Giovana Ewbank és una de les personalitats brasileres amb més seguidors a les seves xarxes socials.

Les xarxes socials al Brasil han tingut una gran acceptació, gràcies al creixement econòmic experimentat en la dècada del 2000, que va globalitzar la connexió a internet, la disponibilitat d'ordinadors i de telèfons intel·ligents. El país fou el segon mercat més important d'Orkut, per darrere de l'Índia.[299] El Brasil és el segon usuari de Twitter del món (amb 41,2 milions d'usuaris) i el mercat més gran de YouTube fora dels Estats Units. El 2012, el temps mitjà passat a Facebook va augmentar un 208% mentre que a nivell global havia disminuit un 2%. El 2013, el Brasil va ocupar el segon nombre d'usuaris de Facebook a nivell mundial amb 65 milions. Durant aquest període, els usuaris de xarxes socials al Brasil van passar una mitjana de 9,7 hores al mes en línia.[300] Amb prop de 120 milions de comptes, el Brasil era a començaments de 2022 el tercer país amb més usuaris d'Instagram.[301]

Festivitats

[modifica]

Al Brasil, els dies festius es poden legislar a nivell federal, estatal i municipal.[302] A part dels dies festius oficials anuals, la Constitució del Brasil també estableix que els dies de les eleccions també es consideren festius nacionals. Les eleccions generals se celebren cada dos anys el primer diumenge d'octubre en primera volta i l'últim diumenge d'octubre en segona volta.[303]

Data Nom català Nom portuguès Observacions
1 de gener Any Nou Ano Novo o Confraternització Universal Celebra l'inici de l'any del calendari gregorià. Les festes inclouen el compte enrere fins a la mitjanit de la nit anterior.
Març/abril (variable) Divendres Sant Sexta-feira Santa Festa cristiana, celebra la passió i mort de Jesús a la creu.
21 d'abril Dia de Tiradentes Dia de Tiradentes Aniversari de la mort de Tiradentes (1792), considerat màrtir nacional per formar part de la Inconfidência Mineira, un moviment insurgent a Minas Gerais que pretenia establir una república brasilera independent.
1 de maig Dia del treball Dia do Trabalhador Celebra els èxits dels treballadors i del moviment obrer.
juny (variable) Corpus Christi Corpus Christi Festa catòlica que celebra l'Eucaristia i la creença de la presència real de Jesús a l'hòstia.
7 de setembre Dia de la independència Dia da Independência o 7 de Setembro Celebra la Declaració d'Independència de Portugal el 7 de setembre de 1822.
Primer i últim diumenge d'octubre d'anys parells Dia de les eleccions Dia da Eleição o Eleições Cada 2 anys, els brasilers tenen l'obligació de votar. La primera volta electoral sempre es fa el primer diumenge d'octubre; si cal una segona volta, aquesta es farà l'últim diumenge del mateix octubre.
12 d'octubre Dia de la Mare de Déu d'Aparecida Dia de Nossa Senhora Aparecida Commemora la Mare de Déu com a Nossa Senhora da Conceição Aparecida, Patrona del Brasil. També se celebra el Dia de la Infància (Dia das Crianças) en la mateixa data.
2 de novembre Dia dels Difunts Dia de Finados Una altra festa cristiana, commemora els fidels difunts.
15 de novembre Dia de la República Proclamação da República Commemora la fi de l'Imperi del Brasil i la proclamació de la República del Brasil, el 15 de novembre de 1889.
25 de desembre Dia de Nadal Natal Celebra la nativitat de Jesús.

Altres festes tradicionals que no tenen consideració de dia festiu són:[304][305]

Patrimoni Cultural

[modifica]
El Ministre de Cultura Gilberto Gil entrega a representants dels Wayãmpis el certificat de Patrimoni Immaterial de la Unesco (2013).

Patrimoni Cultural Immaterial

[modifica]

La UNESCO ha inclòs els següents elements en la seva llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat:[306]

Patrimoni de la Humanitat

[modifica]
Goiás, obra de Niemeyer a Pampulha, Fernando de Noronha, Largo do Pelourinho, salts de l'Iguaçú, São Miguel das Missões, església matriu de Congonhas i el Pantanal.

23 llocs del Brasil formen part de la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO:[307]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Meade, Teresa A. A Brief History of Brazil. Infobase Publishing, 2009, p. 146. ISBN 978-0-8160-7788-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  2. ↑ Neto, José Martins dos Santos. «Cultura e identidad: interacción y conflicto en la construcción de una cultura común brasileña» (en castellà). Universidad Complutense de Madrid, 18-12-2014. Arxivat de l'original el 2022-02-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  3. ↑ Moya, Jose «Immigration and the Historical Formation of Brazil» (en anglès). Oxford Research Encyclopedia of Latin American History, 28-09-2020. Arxivat de l'original el 2021-12-18. DOI: 10.1093/acrefore/9780199366439.013.894 [Consulta: 19 febrer 2022].
  4. ↑ 4,0 4,1 Levy, Maria Stella Ferreira «O papel da migração internacional na evolução da população brasileira (1872 a 1972)» (en portuguès). Revista de Saúde Pública, 8, 6-1974, pàg. 49–90. Arxivat de l'original el 2022-01-26. DOI: 10.1590/S0034-89101974000500003. ISSN: 0034-8910 [Consulta: 19 febrer 2022].
  5. ↑ «Brasil - La història». Gran Enciclopèdia Catalana, 31-08-2016. Arxivat de l'original el 2019-12-20. [Consulta: 19 febrer 2022].
  6. ↑ Freyre, Gilberto «The Afro-Brazilian experiment». The UNESCO Courier: a window open on the world, XXXIX, 5/6, p. 24, 1977, pàg. 13-18. Arxivat de l'original el 2022-02-19 [Consulta: 19 febrer 2022].
  7. ↑ Larkin Nascimento, Elisa «Aspects of Afro-Brazilian Experience». Journal of Black Studies, 11, 2, 12-1980, pàg. 195–216. Arxivat de l'original el 2022-02-19. DOI: 10.1177/002193478001100203. ISSN: 0021-9347 [Consulta: 19 febrer 2022].
  8. ↑ Fonseca Reis, Ana Carla; Yúdice, George «Culturas brasileiras no mundo. Do país do samba e da caipirinha a um pólo de inovaç��es culturais contemporâneas». Nueva Sociedad, 10-2008. Arxivat de l'original el 2022-02-26 [Consulta: 26 febrer 2022].
  9. ↑ Martín Roda, Eva Mª; Nieto Codina, Aurelio. Territorio y Turismo Mundial: Análisis geográfico (en castellà). Editorial Universitaria Ramon Areces, 2014-09-29, p. 374. ISBN 978-84-9961-160-0.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  10. ↑ Anuário estatístico de turismo 2020 (pdf) (en portuguès brasiler). v. 47. 2a edició. Brasília: Coordenação-Geral de Dados e Informações (CGDI), Subsecretaria de Gestão Estratégica (SGE), Secretaria Executiva (SE), març de 2021, p. 16.  Arxivat 2022-02-26 a Wayback Machine.
  11. ↑ «Brasil: 500 anos de povoamento - território brasileiro e povoamento - portugueses» (en portuguès brasiler). IBGE. Arxivat de l'original el 2022-02-26. [Consulta: 26 febrer 2022].
  12. ↑ Alves Carrara, Ângelo «A população do Brasil, 1570-1700: uma revisão historiográfica» (en portuguès). Tempo, 20, 09-01-2015, pàg. 00–00. DOI: 10.1590/TEM-1980-542X-2014203619eng. ISSN: 1413-7704.
  13. ↑ Gomes, Mèrcio Pereira. Os índios e o Brasil : ensaio sobre um holocausto e sobre uma nova possibilidade de convivência (en portuguès brasiler). Petrópolis: Vozes, 1991. ISBN 978-85-326-0611-2.  Arxivat 2022-02-26 a Wayback Machine.
  14. ↑ Alves Jr., Ozias. «Uma breve história da língua tupi, a língua do tempo que o brasil era canibal» (en portuguès brasiler). Arxivat de l'original el 2022-05-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  15. ↑ Nishida, Mieko. Slavery and Identity: Ethnicity, Gender, and Race in Salvador, Brazil, 1808-1888 (en anglès). Indiana University Press, 2003. ISBN 978-0-253-34209-6.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  16. ↑ Paula, Benjamin Xavier de «Historia y cultura afro-brasileña y la contribución de las poblaciones de matrices africanas en Brasil.». Revista Digital Estudios Historicos, 7 (Octubre), 2011, pàg. 4–13. ISSN: 1688-5317.
  17. ↑ Graden, Dale Torston. From Slavery to Freedom in Brazil: Bahia, 1835-1900 (en anglès). UNM Press, 2006. ISBN 978-0-8263-4051-1.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  18. ↑ Iglesias, Rubén Álvarez «"Entre la asimilación y el exterminio: los indios de Brasil desde el Diretório hasta la abolición de la esclavitud indígena (c. 1750-1845)"». Cuadernos del Tomás, 4, 2012, pàg. 21–44. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 1889-5328 [Consulta: 19 febrer 2022].
  19. ↑ Klein, Herbert S. «La integracion social y economica de los inmigrantes españoles en Brasil*» (en anglès). Revista de Historia Economica - Journal of Iberian and Latin American Economic History, 7, 2, 9-1989, pàg. 439–457. Arxivat de l'original el 2022-02-19. DOI: 10.1017/S0212610900001385. ISSN: 2041-3335 [Consulta: 19 febrer 2022].
  20. ↑ Seyferth, Giralda «German Immigration and the Formation of German-Brazilian Ethnicity». Anthropological Journal on European Cultures, 7, 2, 1998, pàg. 131–154. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 0960-0604 [Consulta: 19 febrer 2022].
  21. ↑ 21,0 21,1 «Modern Art Week and the Rise of Brazilian Modernism. Brazil: Five Centuries of Change» (en anglès). Brown University Library. Arxivat de l'original el 2020-10-01. [Consulta: 12 juliol 2020].
  22. ↑ «Tarsila do Amaral: Inventing Modern Art in Brazil» (en anglès). The Museum of Modern Art, 2018. Arxivat de l'original el 2020-10-01. [Consulta: 12 juliol 2020].
  23. ↑ Maciel, Fabrício. O Brasil-nação como ideologia: a construção retórica e sociopolítica da identidade nacional (en portuguès brasiler). Editora Autografia, 2020-06-23. ISBN 978-65-5531-214-0.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  24. ↑ Luz, Ana Carolina da «Lo popular es político: reflexiones en torno al Tropicalismo» (en castellà). Millcayac: Revista Digital de Ciencias Sociales, 6, 10 (Marzo-agosto), 2019, pàg. 307–318. ISSN: 2362-616X.
  25. ↑ Dunn, Christopher. «Tropicália» (en anglès). Oxford African American Studies Center. Arxivat de l'original el 2020-10-01. DOI: 10.1093/acref/9780195301731.013.43672. [Consulta: 12 juliol 2020].
  26. ↑ Laguna, Asela de. Global Impact of the Portuguese Language (en anglès). Routledge, 2018-01-16. ISBN 978-1-351-32590-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  27. ↑ Whitlam, John. Modern Brazilian Portuguese Grammar: A Practical Guide (en portuguès). Taylor & Francis, 2017-03-16. ISBN 978-1-317-23766-2.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  28. ↑ «Sabia que o Brasil tem uma 2ª Língua oficial?» (en portuguès brasiler). Tribuna do Interior, 24-10-2012. Arxivat de l'original el 2022-02-27. [Consulta: 27 febrer 2022].
  29. ↑ Lacerda, Cristina Broglia Feitosa de; Lisbão, Sarah Leite «Un poco de la historia de la lengua brasileña de signos (Libras) y su trayectoria en Brasil». REVLES: Revista de estudios de lenguas de signos, 1, 2019, pàg. 1–19. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 2695-4133 [Consulta: 19 febrer 2022].
  30. ↑ Guimarães, Eduardo «O multilingüismo e o funcionamento das línguas» (en portuguès brasiler). Patrimônio - Revista Eletrônica do IPHAN. Arxivat de l'original el 2022-01-21 [Consulta: 27 febrer 2022].
  31. ↑ Dahmen, Wolfgang. Lengua, historia e identidad: perspectiva española e hispanoamericana (en castellà). Gunter Narr Verlag, 2006, p. 84. ISBN 978-3-8233-6132-9.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  32. ↑ Naro, Anthony Julius. Origens do português brasileiro. Parábola, 1 gener 2007. ISBN 9788588456655.  Arxivat 14 de juny 2023 a Wayback Machine.
  33. ↑ Nazareno, Elías «El bilingüismo en la construcción de la nación brasileña». Alternativas en educación intercultural: el caso de América Latina : la educación intercultural y bilingüe. deParís, 2008, pàg. 173–193. Arxivat de l'original el 2022-02-19 [Consulta: 19 febrer 2022].
  34. ↑ Estudos sobre as línguas estrangeiras e aborígenes faladas no Brasil (en portuguès). Rio de Janeiro: IBGE, 1950 (Estudos de estatística teórica e aplicada).  Arxivat 2022-02-27 a Wayback Machine.
  35. ↑ Vilela, Soraia. «O alemão lusitano do Sul do Brasil» (en portuguès). Deutsche Welle. Arxivat de l'original el 2012-02-05. [Consulta: 27 febrer 2022].
  36. ↑ «veneti, dialetti» (en italià). Enciclopedia dell'Italiano. Arxivat de l'original el 2022-02-13. [Consulta: 19 febrer 2022].
  37. ↑ Mendes Maciel, Myrna Estella «A PESQUISA DAS LÍNGUAS ESLAVAS NO CENÁRIO DA DIVERSIDADE LINGUÍSTICA DO BRASIL». Cadernos do IL, 1, 59, 29-10-2019, pàg. 271–290. Arxivat de l'original el 2021-06-15. DOI: 10.22456/2236-6385.92658. ISSN: 2236-6385 [Consulta: 27 febrer 2022].
  38. ↑ Lorenz, Karl M.; Vechia, Ariclê «[https://web.archive.org/web/20220227161551/https://digitalcommons.sacredheart.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1245&context=ced_fac A Educação a Serviço do Estado Novo no Brasil (1937-1945): Políticas e Práticas Educativas]». XI Luso-Brazilian Congress on the History of Education [Oporto], 6-2016. Arxivat de l'original el 2022-02-27 [Consulta: 27 febrer 2022].
  39. ↑ «Literatura brasilera». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2022-02-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  40. ↑ Silveira Matos, Júlia; dos Santos Ávila, Luciane; dos Santos, Fernanda Santos «A escrita de Pero Vaz de Caminha e as características da história moderna para o ensino de história.». Revista Latino-Americana de História, 2, 6, 2013, pàg. 965–976. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 2238-0620 [Consulta: 19 febrer 2022].
  41. ↑ Seabra, José Augusto «Descoberta do outro na carta de Pêro Vaz de Caminha». Camões : revista de letras e culturas lusófonas, 2000, pàg. 63-71.
  42. ↑ Assunção, Paulo De «A leitura do Pe. Antônio Vieira sobre os impasses econômicos do Império lusitano». História e Cultura, 3, 2, 2014, pàg. 89–107. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 2238-6270 [Consulta: 19 febrer 2022].
  43. ↑ Mazzocchi, Giuseppe «Los sermones de Antonio Vieira traducidos al español». Lectura y signo: revista de literatura, 7, 2012, pàg. 165–179. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 1885-8597 [Consulta: 19 febrer 2022].
  44. ↑ Bernucci, Leopoldo M. «O Universo de Basílio da Gama» (en portuguès). Revista USP, 30, 30-08-1996, pàg. 335–338. Arxivat de l'original el 2022-02-19. DOI: 10.11606/issn.2316-9036.v0i30p335-338. ISSN: 2316-9036 [Consulta: 19 febrer 2022].
  45. ↑ Brandão, Jack «Gregório de Matos: imagens poéticas no seiscentismo colonial brasileiro». Revista de letras, 56, 1, 2016, pàg. 103–120. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 0101-3505 [Consulta: 19 febrer 2022].
  46. ↑ «Arcadismo no Brasil: características, autores e obras» (en portuguès brasiler). Brasil Escola - UOL. [Consulta: 28 febrer 2022].
  47. ↑ Coutinho, Afrânio. A literatura no Brasil: Introdução, barroco, neoclassicismo, arcadismo, romantismo (en portuguès brasiler). Editorial Sul Americana, 1955.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  48. ↑ Braga, Gabriel Ferreira. «Entre o fanatismo e a utopia: trajetória de antônio conselheiro e do beato zé lourenço na literatura de cordel». Biblioteca Digital de Teses e Dissertações da UFMG, 2011. Arxivat de l'original el 2017-09-23. [Consulta: 10 agost 2019].
  49. ↑ Squinelo, Ana Paula «Historiografía didáctica brasileñaen el siglo XIX: Joaquim Manuel de Macedo y sus Lecciones». Anuario del Instituto de Historia Argentina, 15, 2015, pàg. 6. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 1668-950X [Consulta: 19 febrer 2022].
  50. ↑ Morales Quant, Jaime «Las tramas del origen: el proyecto de identidad nacional en las novelas Ubirajara e Iracema, de José de Alencar». Visitas al Patio, 7, 2013, pàg. 173–189. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 2619-4023 [Consulta: 19 febrer 2022].
  51. ↑ Sánchez-Mejía Rodríguez, María Luisa «Desencanto político y nostalgia del paraíso en los origenes del "mal du siècle"». Thélème: Revista complutense de estudios franceses, 9, 1996, pàg. 247–262. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 1139-9368 [Consulta: 19 febrer 2022].
  52. ↑ Hart, Stephen M. The Cambridge Companion to Latin American Poetry (en anglès). Cambridge University Press, 2018-03-22, p. 26. ISBN 978-1-107-19769-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  53. ↑ Lima, Renata Ribeiro «O papel do exílio na configuração do nacionalismo de Gonçalves Dias». Scripta, 21, 42 (Scripta), 2017, pàg. 14–35. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 2358-3428 [Consulta: 19 febrer 2022].
  54. ↑ Caldwell, Helen. Machado de Assis: The Brazilian Master and His Novels (en anglès). University of California Press, 1970. ISBN 978-0-520-01608-8.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  55. ↑ Nunes, María Luisa «Machado de Assis' Theory of the Novel». Latin American Literary Review, 4, 7, 1975, pàg. 57–66. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 0047-4134 [Consulta: 19 febrer 2022].
  56. ↑ Rocha, João Cezar de Castro. Machado de Assis: Toward a Poetics of Emulation (en anglès). MSU Press, 2015-10-01. ISBN 978-1-62895-240-7.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  57. ↑ Bloom, Harold. Genius: A Mosaic of One Hundred Exemplary Creative Minds. Nova York: Warner Books, 2002, p. 674. ISBN 978-0-446-52717-0. OCLC 49031283.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  58. ↑ Balderston, Daniel; Gonzalez, Mike. Encyclopedia of Twentieth-Century Latin American and Caribbean Literature, 1900–2003 (en anglès). Routledge, 2004-02-12, p. 369. ISBN 978-1-134-39960-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  59. ↑ Zilberman, Regina «Monteiro Lobato e suas fases». Estudos de Literatura Brasileira Contemporânea, 36, 2010, pàg. 141–152. ISSN: 1518-0158.
  60. ↑ Lacerda, Vitor Amaro «Um mergulho na Hélade : mitologia e civilização grega na literatura infantil de Monteiro Lobato». Universidade Federal de Minas Gerais, 18-04-2008. Arxivat de l'original el 2022-02-19 [Consulta: 19 febrer 2022].
  61. ↑ Neto, Joachin Azevedo «Prelúdios literários de Lima Barreto (1881-1922)». Esboços: histórias em contextos globais, 26, 42, 2019, pàg. 358–377. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 2175-7976 [Consulta: 19 febrer 2022].
  62. ↑ Zalla, Jocelito «Memória e identidade no Sul do Brasil: O ensaio histórico de Simões Lopes Neto». Tempos Históricos, 19, 1, 2015, pàg. 208–227. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 1517-4689 [Consulta: 19 febrer 2022].
  63. ↑ Scherer, Marta Eymael Garcia «Olavo Bilac, cronista dos tempos modernos». Anuário de literatura: Publicaçao do Curso de Pós-Graduaçao em Letras, Literatura Brasileira e Teoria Literária, 14, 2, 2009, pàg. 88–105. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 1414-5235 [Consulta: 19 febrer 2022].
  64. ↑ Zilio, Talize «As influências na poética de Augusto dos Anjos». Diálogo, 40, 2019, pàg. 47–53. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 2238-9024 [Consulta: 19 febrer 2022].
  65. ↑ Zygopoulou, Nefeli. Tristan Tzara and Mário de Andrade's Journeys from Ethnography to the Avant-Garde (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2021-05-14, p. 16. ISBN 978-1-5275-6960-7.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  66. ↑ Garcia, Luis Fellipe «Only Anthropophagy unites us – Oswald de Andrade's decolonial project». Cultural Studies, 34, 1, 02-01-2020, pàg. 122–142. DOI: 10.1080/09502386.2018.1551412. ISSN: 0950-2386.
  67. ↑ Amaral, Aracy; Hastings, Kim Mrazek «Stages in the Formation of Brazil's Cultural Profile». The Journal of Decorative and Propaganda Arts, 21, 1995, pàg. 9–25. Arxivat de l'original el 2022-03-01. DOI: 10.2307/1504129. ISSN: 0888-7314 [Consulta: 19 febrer 2022].
  68. ↑ Rojas Mix, Miguel Antonio «La semana de arte moderno o los orígenes de la cultura contemporánea en Brasil». Urogallo: Revista literaria y cultural, 127 (DIC), 1996, pàg. 33–34. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 0049-5719 [Consulta: 19 febrer 2022].
  69. ↑ Ríos, Sergio Ernesto «João Cabral de Melo Neto». La Colmena: Revista de la Universidad Autónoma del Estado de México, 82, 2014, pàg. 111–113. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 1405-6313 [Consulta: 19 febrer 2022].
  70. ↑ Andrade, Carlos Drummond de. Carlos Drummond de Andrade (en castellà). UNAM, 2001. ISBN 978-968-36-9717-2.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  71. ↑ Rivas Hernández, Asunción. João Guimarães Rosa: Un exiliado del lenguaje común (en castellà). Ediciones Universidad de Salamanca, 2017-11-30. ISBN 978-84-9012-766-7.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  72. ↑ «Adiós a un gigante de las letras». La Vanguardia, 07-08-2001. Arxivat de l'original el 2021-04-20. [Consulta: 20 abril 2021].
  73. ↑ Moser, Benjamin. Why This World: A Biography of Clarice Lispector (en anglès). Oxford University Press, 2009-07-01. ISBN 978-0-19-974392-6.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  74. ↑ Soares, Raquel Pereira «La poesía musicalizada de Vinicius de Moraes en la educación literaria: análisis de A arca de Noé». Bellaterra: journal of teaching and learning language and literature, 12, 4, 2019, pàg. 61–80. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 2013-6196 [Consulta: 19 febrer 2022].
  75. ↑ Carpenter, Victoria. A World Torn Apart: Representations of Violence in Latin American Narrative (en anglès). Peter Lang, 2007, p. 238. ISBN 978-3-03911-335-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  76. ↑ Williams, Raymond L.; Williams, Raymond. The Columbia Guide to the Latin American Novel Since 1945 (en anglès). Columbia University Press, 2007, p. 66. ISBN 978-0-231-12688-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  77. ↑ «Brazilian literature» (en anglès). Portuguese Culture. Arxivat de l'original el 2012-10-25. [Consulta: 10 agost 2019].
  78. ↑ Lahaye, Christelle; Hernandez, Marion; Boëda, Eric; Felice, Gisele D.; Guidon, Niède «Human occupation in South America by 20,000 BC: the Toca da Tira Peia site, Piauí, Brazil» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 40, 6, 01-06-2013, pàg. 2840–2847. Arxivat de l'original el 2019-10-20. DOI: 10.1016/j.jas.2013.02.019. ISSN: 0305-4403 [Consulta: 20 febrer 2022].
  79. ↑ Aimola, Giulia; Andrade, Camila; Mota, Leidiana; Parenti, Fabio «Final Pleistocene and Early Holocene at Sitio do Meio, Piauí, Brazil: Stratigraphy and comparison with Pedra Furada» (en anglès). Journal of Lithic Studies, 1, 2, 15-09-2014, pàg. 5–24. Arxivat de l'original el 2022-02-20. DOI: 10.2218/jls.v1i2.1125. ISSN: 2055-0472 [Consulta: 20 febrer 2022].
  80. ↑ Derby, Orville A. «The Artificial Mounds of the Island of Marajo, Brazil». The American Naturalist, 13, 4, 1879, pàg. 224–229. ISSN: 0003-0147.
  81. ↑ Lima da Costa, Marcondes; Resque Lopes da Silva, Anna Cristina; Simões Angêlica, Rômulo «Muyrakytã or muiraquitã, an archaeological jade talisman coming from Amazonia: historical review and anthropogeological implications». Acta Amazonica, 2002, pàg. 467-490. Arxivat de l'original el 2018-07-27 [Consulta: 20 febrer 2022].
  82. ↑ Sayers, Raymond S. Portugal and Brazil in Transition (en anglès). U of Minnesota Press, 1968-01-31, p. 294. ISBN 978-0-8166-5866-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  83. ↑ Ganzarolli de Oliveira, Joao Vicente «Aleijadinho, escultor único por tres motivos: Venció las dificultades inherentes al arte, la esclavitud y la minusvalía». Atenea (Concepción): revista de ciencias, artes y letras, 515, 2017, pàg. 163–172. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 0716-1840 [Consulta: 20 febrer 2022].
  84. ↑ «Elevação do Brasil a Reino Unido a Portugal e Algarves» (en portuguès brasiler). MultiRIO. Arxivat de l'original el 2022-03-01. [Consulta: 1r març 2022].
  85. ↑ «Institucional» (en portuguès brasiler). Escola de Belas Artes - UFRJ. [Consulta: 1r març 2022].
  86. ↑ Trevisan, Anderson Ricardo «Debret e a Missão Artística Francesa de 1816: aspectos da constituição da arte acadêmica no Brasil» (en portuguès). Plural, 14, 01-12-2007, pàg. 9–32. Arxivat de l'original el 2022-02-20. DOI: 10.11606/issn.2176-8099.pcso.2007.75459. ISSN: 2176-8099 [Consulta: 20 febrer 2022].
  87. ↑ 87,0 87,1 Denis, Rafael Cardoso; Trodd, Colin. «Academicism, Imperialism and national identity: the case of Brazil's Academia Imperial de Belas Artes». A: Art and the Academy in the Nineteenth Century (en anglès). Manchester University Press, 2000, p. 207. ISBN 978-0-7190-5496-9.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  88. ↑ Eliza, Linhares Borges, Maria; Manuel, Mínguez Cornelles, Víctor. La fabricación visual del mundo atlántico 1808-1940 (en castellà). Publicacions de la Universitat Jaume I, 2010-03-30, p. 143. ISBN 978-84-15443-17-9.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  89. ↑ Pinheiro Machado, Roberto. Brazilian History: Culture, Society, Politics 1500-2010 (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2018-06-11, p. 104. ISBN 978-1-5275-1209-2.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  90. ↑ Squeff, Letícia Coelho «A Reforma Pedreira na Academia de Belas Artes (1854-1857) e a constituição do espaço social do artista» (en portuguès). Cadernos CEDES, 20, 11-2000, pàg. 103–118. Arxivat de l'original el 2022-02-20. DOI: 10.1590/S0101-32622000000200008. ISSN: 0101-3262 [Consulta: 20 febrer 2022].
  91. ↑ Gomes Pereira, Sonia «Academia Imperial de Belas Artes no Rio de Janeiro: 72 revisão historiográfica e estado da questão». Revista do Programa de Pos-Graduaçao em artes visuais EBA, 2001, pàg. 73-83. Arxivat de l'original el 2022-02-20 [Consulta: 20 febrer 2022].
  92. ↑ Bethell, Leslie. A Cultural History of Latin America: Literature, Music and the Visual Arts in the 19th and 20th Centuries (en anglès). Cambridge University Press, 1998-08-13, p. 445. ISBN 978-0-521-62626-2.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  93. ↑ «Abaporu, 1928» (en castellà). Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires. Arxivat de l'original el 2022-03-01. [Consulta: 1r març 2022].
  94. ↑ de Andrade, Oswald; Bary, Leslie «Cannibalist Manifesto». Latin American Literary Review, 19, 38, 1991, pàg. 38–47. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 0047-4134 [Consulta: 20 febrer 2022].
  95. ↑ Ledesma, Eduardo. Radical Poetry: Aesthetics, Politics, Technology, and the Ibero-American Avant-Gardes, 1900-2015 (en anglès). SUNY Press, 2016-11-02, p. 206. ISBN 978-1-4384-6201-1.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  96. ↑ Lacey, Joann. History of Art and Architecture: Volume Two (en anglès). Sugar Creek, 2021-01-23, p. 578.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  97. ↑ Gil Araújo, Viviane «A modernidade de Ismael Nery». Estúdio: artistas sobre outras obras, 3, 2011, pàg. 368–373. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 1647-6158 [Consulta: 20 febrer 2022].
  98. ↑ Fernández, Justino «Cándido Portinari: un gran pintor brasileño». Anales del Instituto de Investigaciones Estéticas, 9, 1942, pàg. 27–32. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 0185-1276 [Consulta: 20 febrer 2022].
  99. ↑ Barreiros Gravina, Paulo Otávio. Que Brazil é esse?: O que eles disseram sobre o Brasil (en portuguès brasiler). Livros Ilimitados, 2017-08-03. ISBN 978-85-63194-66-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  100. ↑ dos Santos Fonseca, Adalton. «O Discurso Jornalistico sobre artistas plásticos contemporaneos e populares:uma analise no Brasil e em Portugal». A: Anais do II Congreso Internacional sobre Cultura Brasil Portugal ( PDF) (en portuguès brasiler). Universitat Federal de Bahia, 2016, p. 96-106. Arxivat 2024-09-13 a Wayback Machine.
  101. ↑ Araújo, Thiago Nicolau de. «11. Arquitetura e Escultura Barroca no Brasil e no Rio Grande do Sul». A: Integração: história, cultura e ciência, 2003 (en portuguès brasiler). Porto Alegre: EDIPUCRS, 2004, p. 149-160. ISBN 978-85-7430-475-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  102. ↑ Campos, Marcelo. Escultura contemporânea no Brasil : reflexões em dez percursos = Contemporary sculpture in Brazil : reflexions in ten paths. 1a edição, 2016. ISBN 978-85-98866-55-0. 
  103. ↑ «Historic Town of Ouro Preto» (en anglès). UNESCO World Heritage Centre. Arxivat de l'original el 2022-03-01. [Consulta: 1r març 2022].
  104. ↑ Boxer, Charles Ralph. The golden age of Brazil 1695-1750 : growing pains of a colonial society. Berkeley, Los Angeles, London: University of California Press, 1962. ISBN 978-0-520-01550-0. 
  105. ↑ López Guzmán, Rafael. «Arquitectura en el Brasil colonial». A: Historia del arte en Iberoamérica y Filipinas : Materiales didácticos II : arquitectura y urbanismo (en castellà). Granada: Universidad de Granada, 2003, p. 199-221 (Manuales de arte iberoamericano). ISBN 84-338-3044-9.  Arxivat 2022-05-25 a Wayback Machine.
  106. ↑ Hiroki, Juliana Eiko; Rozestraten, Artur Simões «Una revisión crítica sobre el proceso proyectual de Oscar Niemeyer». Estoa. Revista de la Facultad de Arquitectura y Urbanismo de la Universidad de Cuenca, 8, 15 (January 2019), 2019, pàg. 9–18. Arxivat de l'original el 2022-02-21. ISSN: 1390-9274 [Consulta: 21 febrer 2022].
  107. ↑ García del Monte, José María. De las posibilidades arquitectónicas del pretensado: técnica y proyecto en la obra de Paulo Mendes da Rocha (Tesi) (en castellà). Universidad Politécnica de Madrid, 2006.  Arxivat 2022-02-21 a Wayback Machine.
  108. ↑ Rohter, Larry «A New Look at the Landscaping Artist Roberto Burle Marx». The New York Times, 21-01-2009. Arxivat de l'original el 2022-02-19 [Consulta: 28 setembre 2011].
  109. ↑ Ábalos Vázquez, Iñaki «Roberto Burle Marx: "el movimiento moderno con jardín"». Arquitectura: Revista del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid (COAM), 340, 2005, pàg. 62–71. Arxivat de l'original el 2022-02-21. ISSN: 0004-2706 [Consulta: 21 febrer 2022].
  110. ↑ Vasquez, Pedro. O Brasil na fotografia oitocentista (en portuguès brasiler), 2003, p. 77. ISBN 85-85371-49-8. 
  111. ↑ «Insley Pacheco» (en portuguès brasiler). Instituto Itaú Cultural. Arxivat de l'original el 2024-05-20. [Consulta: 26 gener 2022].
  112. ↑ «Exposição Chichico Alkmim» (en portuguès brasiler). fcs.mg.gov.br. Arxivat de l'original el 2021-10-27. [Consulta: 18 agost 2020].
  113. ↑ González, Juan Manuel «La vida buena de Sebastião Salgado: una lectura de La Sal de la Tierra» (en castellà). Ética y Cine Journal, 11, 1, 2021, pàg. 61–67. Arxivat de l'original el 2022-02-21 [Consulta: 21 febrer 2022].
  114. ↑ Ramón Pérez Vidal, Carmelo; González, Dácil Vera «Comienzos y Génesis. La fotografía de Sebastião Salgado». Revista Latente: Revista de Historia y Estética del Audiovisual, 13, 2015, pàg. 9–18. Arxivat de l'original el 2022-02-21. ISSN: 1697-459X [Consulta: 21 febrer 2022].
  115. ↑ Williams, Rosalind «Fotografía. Lo que miras no es lo que ves: Una conversación con Vik Muniz». Tendencias del mercado del arte, 58, 2012, pàg. 8–12. Arxivat de l'original el 2022-02-21. ISSN: 1887-5483 [Consulta: 21 febrer 2022].
  116. ↑ «Cássio Vasconcellos» (en portuguès brasiler). Instituto Itaú Cultural. Arxivat de l'original el 2022-03-01. [Consulta: 1r març 2022].
  117. ↑ Gonçalves, Sandra Maria Lúcia Pereira «Miguel Rio Branco: tempo, arte e documento». Estúdio: artistas sobre outras obras, 5, 2012, pàg. 330–337. Arxivat de l'original el 2022-02-21. ISSN: 1647-6158 [Consulta: 21 febrer 2022].
  118. ↑ Rodríguez Campo, Elisa «Claudia Andújar: Mañana no tiene que ser como ayer». Art Nexus: el nexo entre América Latina y el resto del mundo, 18, 111, 2019, pàg. 58–63. Arxivat de l'original el 2022-02-21. ISSN: 0121-5639 [Consulta: 21 febrer 2022].
  119. ↑ Xavier, Ismail «El cine moderno brasileño». Archivos de la filmoteca: revista de estudios históricos sobre la imagen, 36, 2000, pàg. 56–79. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 0214-6606 [Consulta: 25 febrer 2022].
  120. ↑ Johnson, Randal. Brazilian Cinema (en anglès). Columbia University Press, 1995. ISBN 978-0-231-10267-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  121. ↑ Andrade, Fabio. «Limite» (en anglès). The Criterion Collection, 31-05-2017. Arxivat de l'original el 2020-11-24. [Consulta: 21 desembre 2020].
  122. ↑ Dennison, Stephanie. Popular Cinema in Brazil: 1930-2001 (en anglès). Manchester University Press, 2004-11-27. ISBN 978-0-7190-6499-9.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  123. ↑ «Festival de Cannes: O Pagador de Promessas». festival-cannes.com. Arxivat de l'original el 2011-09-15. [Consulta: 23 febrer 2009].
  124. ↑ Corliss, Richard «Is City of God one of the All-TIME 100 Best Movies?» (en anglès). Time, 13-01-2010. Arxivat de l'original el 2021-03-22. ISSN: 0040-781X [Consulta: 25 febrer 2022].
  125. ↑ Best of Foreign Arxivat 2010-03-02 a Wayback Machine. at Rotten Tomatoes. Retrieved 2009-10-27
  126. ↑ Martínez, Óscar. «'Tropa de élite', el otro punto de vista» (en castellà). eCartelera, 18-07-2008. Arxivat de l'original el 2022-03-01. [Consulta: 1r març 2022].
  127. ↑ Willis, Bruce Dean «What Oxum Learns: The Epistemological Erotic Through an African Source for Dona Flor and Deuses de Dois Mundos». A Contracorriente: Revista de Historia Social y Literatura en América Latina, 17, 1, 2019, pàg. 153–177. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1548-7083 [Consulta: 25 febrer 2022].
  128. ↑ Cavalcanti Becerra, Carolina; Albuquerque Miranda, Carlos Eduardo «Caminha, Meirelles e Mauro: narrativas do (re) descobrimento do Brasil; decifrando as imagens do paraíso». DOC On-line: Revista Digital de Cinema Documentário, 5, 2008, pàg. 86. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1646-477X [Consulta: 25 febrer 2022].
  129. ↑ Moser, Sandro. «Quando Os Trapalhões eram os reis do cinema» (en portuguès brasiler). Gazeta do Povo, 08-08-2014. Arxivat de l'original el 2022-03-02. [Consulta: 2 març 2022].
  130. ↑ «Xuxa» (en portuguès brasiler). Filmes no Cinema. Arxivat de l'original el 2022-03-02. [Consulta: 2 març 2022].
  131. ↑ Ballerini, Franthiesco. CINEMA BRASILEIRO NO SECULO 21: Reflexoes de cineastas, produtores, distribuidores, exibidores, artistas, criticos e legisladores sobre os rumos da cinematografia nacional (en portuguès). Summus Editorial, 2012-03-19. ISBN 978-85-323-0811-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  132. ↑ «Cinema comercial brasileiro está 'em crise', diz diretor de Tatuagem, melhor filme em Gramado» (en portuguès brasiler). Vírgula, 22-08-2013. Arxivat de l'original el 2022-03-02. [Consulta: 2 març 2022].
  133. ↑ Ramos Arteaga, José Antonio «Sacra Impostación: El teatro evangelizador de José Anchieta». Anagnórisis: Revista de investigación teatral, 2, 2010, pàg. 36–56. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 2013-6986 [Consulta: 25 febrer 2022].
  134. ↑ Meser Levin, Orna. «Theatrical Culture and Global Audience: French Repertory in Rio de Janeiro». A: The Cultural Revolution of the Nineteenth Century: Theatre, the Book-Trade and Reading in the Transatlantic World (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2015-10-23, p. 235-. ISBN 978-0-85772-798-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  135. ↑ Cortés, Eladio; Barrea-Marlys, Mirta. Encyclopedia of Latin American Theater (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 72,76. ISBN 978-0-313-29041-1.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  136. ↑ Leites, Wallisson Rodrigo; Alves, Lourdes Kaminski «Dos manifestos à linguagem do teatro: O rei da vela e A morta, de Oswald de Andrade». FronteiraZ, 12, 2014, pàg. 60–74. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1983-4373 [Consulta: 25 febrer 2022].
  137. ↑ Fígaro, Roseli «Trânsitos da censura o teatro como resistência cultural ao autoritarismo». Teatro: revista de estudios culturales = a journal of cultural studies, 22, 2008, pàg. 39–62. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 2174-579X [Consulta: 25 febrer 2022].
  138. ↑ Pallotini, Renata. «Brazil - Telenovelas» (en anglès). BBC World. Arxivat de l'original el 2022-02-19. [Consulta: 27 setembre 2011].
  139. ↑ Svartman, Rosane. Telenovelas and Transformation: Saving Brazil’s Television Industry (en anglès). Routledge, 2021-02-23. ISBN 978-1-000-34541-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  140. ↑ «Qual foi a primeira novela do Brasil?» (en portuguès brasiler). Jornal DCI, 21-12-2021. Arxivat de l'original el 2023-05-01. [Consulta: 1r maig 2023].
  141. ↑ Grazzi Keske, Humberto Ivan; Scherer, Maria Margarete «A telenovela brasileira e a cultura de massa: uma relação muito além do zapping». Polêm!ca, v. 12, 2013, pàg. 239-255. Arxivat de l'original el 2021-12-23 [Consulta: 2 març 2022].
  142. ↑ Xavier, Ricardo. Almanaque da TV: 50 anos de memória e informação (en portuguès brasiler). Rio de Janeiro: Objetiva, 2000. ISBN 978-85-7302-327-5.  Arxivat 2022-03-04 a Wayback Machine.
  143. ↑ da Costa Filho, Adriano Augusto. «A Música Portuguesa e o seu brilho no Brasil» (en portuguès brasiler). Mundo Lusíada, 01-08-2011. [Consulta: 14 octubre 2024].
  144. ↑ «Cultura brasileira exibe ampla herança portuguesa» (en portuguès brasiler). Torre de Babel, 07-11-2019. [Consulta: 14 octubre 2024].
  145. ↑ Miranda Pontes, Márcio. «A influência da cultura africana na música brasileira» (en portuguès brasiler). Sociedade Artística Brasileira, 07-12-2022. [Consulta: 14 octubre 2024].
  146. ↑ Almeida de Jesus, Cátia Cristina; Costa do Amaral, Cinthia; Bomfim, Ilzete; do Amaral, Ivana Patrícia; de Almeida Miranda, Renilda Maria «A influência africana na música popular brasileira, especificamente o reggae» (en portuguès brasiler). Aperfeiçoamento em Políticas de Igualdade Racial no Ambiente Escolar, 12-12-2015.
  147. ↑ «Cultura: a música nas tradições indígenas» (en portuguès brasiler). FUNAI, 04-11-2022. [Consulta: 4 octubre 2024].
  148. ↑ Ferreira, Ayllana. «8 estilos musicais brasileiros pra entender nossa cultura» (en portuguès brasiler). Terra, 10-12-2021. [Consulta: 14 octubre 2024].
  149. ↑ Akemi, Lilian. «Gêneros musicais brasileiros: passado, presente e futuro» (en portuguès brasiler). Deezer, 08-10-2024. [Consulta: 14 octubre 2024].
  150. ↑ «Brasil, país musical» (en castellà). La Red 21, 06-07-2003. [Consulta: 4 octubre 2024].
  151. ↑ Insua Escalante, Marianela. «Anitta, la brasileña que canta en tres idiomas» (en espanyol europeu). Infobae, 28-04-2019. [Consulta: 4 octubre 2024].
  152. ↑ «Um a zero – Pixinguinha» (en portuguès brasiler). Música de Pixinguinha. Arxivat de l'original el 2022-03-03. [Consulta: 3 març 2022].
  153. ↑ Connell, Andrew M. «Choro: A Social History of a Brazilian Popular Music (review)». The Americas: A quarterly review of inter-american cultural history, 63, 2 (OCT), 2006, pàg. 292–293. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 0003-1615 [Consulta: 25 febrer 2022].
  154. ↑ Vasconcelos, Ary. Carinhoso, etc: história e inventário do choro (en portuguès brasiler), 1984.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  155. ↑ Reinato, José Campos. Música Ao Seu Alcance - Vol Ii (en portuguès de Portugal). Clube de Autores, 2014-04-09, p. 64. 
  156. ↑ «Histórias sobre o Choro "Carinhoso"» (en portuguès brasiler). Catraca Livre, 26-06-2014. Arxivat de l'original el 2022-03-03. [Consulta: 3 març 2022].
  157. ↑ Paranhos de Almeida, Paulo Alexandre «La práctica de la guitarra brasileña de siete cuerdas a comienzos del siglo XXI: tradición e innovación». repositorio.uahurtado.cl, 2019. Arxivat de l'original el 2022-02-25 [Consulta: 25 febrer 2022].
  158. ↑ África en América Latina (en castellà). Siglo XXI, 1977, p. 293. ISBN 978-968-23-0626-6.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  159. ↑ Pereira, Cilene Margarete «De mulheres e malandros: O samba de Geraldo Pereira (e outros sambas)». Recorte, 10, 2, 2013, pàg. 3. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1807-8591 [Consulta: 25 febrer 2022].
  160. ↑ Hertzman, Marc A. Making Samba: A New History of Race and Music in Brazil (en anglès). Duke University Press, 2013-04-16. ISBN 978-0-8223-5430-7.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  161. ↑ Hoch, Matthew. So You Want to Sing World Music: A Guide for Performers (en anglès). Rowman & Littlefield, 2019-11-15, p. 147. ISBN 978-1-5381-1228-1.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  162. ↑ Lechner, Ernesto «Canciones de samba con reconocimiento internacional» (en castellà). AARP, 14-10-2019. Arxivat de l'original el 2022-03-03 [Consulta: 3 març 2022].
  163. ↑ «Sambas enredo» (en castellà). Nushu, 30-05-2017. Arxivat de l'original el 2022-03-03. [Consulta: 3 març 2022].
  164. ↑ Petti Pinheiro, Eloísa. Europa, França e Bahia: difusão e adaptação de modelos urbanos – Paris, Rio e Salvador (en portuguès brasiler). SciELO - EDUFBA, 2011, p. 300. ISBN 978-85-232-1191-2.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  165. ↑ Guedes, Maria Helena. As Musicas Eruditas ! (en portuguès). Clube de Autores, 2016-06-26.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  166. ↑ 166,0 166,1 Castro, Ruy. Bossa Nova: The Story of the Brazilian Music That Seduced the World (en anglès). Chicago Review Press, 2012-04-01, p. 215. ISBN 978-1-61374-574-8.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  167. ↑ Gioia, Ted. West Coast jazz : modern jazz in California, 1945-1960. Nova York: Oxford University Press, 1992. ISBN 0-19-506310-4.  Arxivat 2024-05-22 a Wayback Machine.
  168. ↑ McGowan, Chris. The Brazilian sound : samba, bossa nova, and the popular music of Brazil. New ed. Philadelphia: Temple University Press, 1998. ISBN 1-56639-544-5.  Arxivat 2009-02-07 a Wayback Machine.
  169. ↑ Puig Ávila, Marta «Maysa, Nara y otras chicas de Ipanema: estereotipos de género en la Bossa Nova». Quadrivium, 5, 2014, pàg. 22. Arxivat de l'original el 2023-01-25. ISSN: 1989-8851 [Consulta: 25 febrer 2022].
  170. ↑ Millan, Camilla. «80 anos de Sérgio Mendes, a mente por trás da versão bossa nova do hit ‘Mas que Nada’» (en portuguès brasiler). Rolling Stone Brasil, 11-02-2021. Arxivat de l'original el 2022-03-03. [Consulta: 5 abril 2021].
  171. ↑ 171,0 171,1 Napolitano De Eugenio, Marcos «A formação da Música Popular Brasileira (MPB) e sua trajetória histórica (1965-1982)». Humania del Sur: Revista de Estudios Latinoamericanos, Africanos y Asiáticos, 9, 16, 2014, pàg. 51–63. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1856-6812 [Consulta: 25 febrer 2022].
  172. ↑ Stroud, Dr Sean. The Defence of Tradition in Brazilian Popular Music: Politics, Culture and the Creation of Música Popular Brasileira (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2013-01-28. ISBN 978-1-4094-9380-8.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  173. ↑ Fernandes Baia, Silvano «A linhagem samba-bossa-MPB: sobre a construção de um discurso de tradição da música popular brasileira». Per Musi, 29, 6-2014, pàg. 154–168. Arxivat de l'original el 2018-06-02. DOI: 10.1590/S1517-75992014000100016. ISSN: 1517-7599 [Consulta: 4 març 2022].
  174. ↑ Tinhorão, José Ramos. História social da música popular brasileira (en portuguès brasiler). Editora 34, 1998. ISBN 978-85-7326-094-6.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  175. ↑ «Roberto Carlos lança disco em espanhol após 17 anos» (en portuguès brasiler). G1, 07-07-2014. [Consulta: 4 març 2022].
  176. ↑ Cesar, Ana Cristina. El método documental (en castellà). Ediciones Manantial, 2013-07-01, p. 59-60. ISBN 978-987-500-172-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  177. ↑ Altamirano, Carlos; Myers, Jorge. Historia de los intelectuales en América Latina: Los avatares de la "ciudad letrada" en el siglo XX (en castellà). Katz Editores, 2008, p. 390. ISBN 978-84-92946-05-1.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  178. ↑ Mac Cord, Getúlio.. Tropicália : um caldeirão cultural. 1.. Rio de Janeiro: Ferreira, 2011. ISBN 978-85-7842-179-3. OCLC 741538920.  Arxivat 2022-02-19 a Wayback Machine.
  179. ↑ Dunn, Christopher. Brutality garden : Tropicália and the emergence of a Brazilian counterculture. Chapel Hill : University of North Carolina Press, 2001, p. 276. ISBN 978-0-8078-4976-7. 
  180. ↑ Ribeiro de Oliveira, Orlando Jose «TROPICALISMO E BARBÁRIE: RESISTÊNCIA CULTURAL E DITADURA MILITAR NO BRASIL DOS ANOS 1960». Revista Binacional Brasil-Argentina: Diálogo entre as ciências, 8, 2, 29-03-2020, pàg. 24. Arxivat de l'original el 2022-03-04. DOI: 10.22481/rbba.v8i2.6255. ISSN: 2316-1205 [Consulta: 4 març 2022].
  181. ↑ «Jovem Guarda - definição, história e principais cantores» (en portuguès brasiler). Toda Matéria. Arxivat de l'original el 2022-03-04. [Consulta: 4 març 2022].
  182. ↑ «Artistas da Jovem Guarda recusam rótulo de alienados durante ditadura militar» (en portuguès brasiler). UAI, 24-08-2015. Arxivat de l'original el 2022-03-05. [Consulta: 4 març 2022].
  183. ↑ Pereira, Edmundo «Música indígena, música sertaneja: notas para uma antropologia da música entre os índios do nordeste brasileiro». Trans : Transcultural Music Review = Revista Transcultural de Música, 15, 2011, pàg. 21. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1697-0101 [Consulta: 25 febrer 2022].
  184. ↑ Dent, Alexander. River of Tears: Country Music, Memory, and Modernity in Brazil (en anglès). Duke University Press, 2009-10-05, p. 133. ISBN 978-0-8223-9109-8.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  185. ↑ Andrade, Ana Luiza. «7 semelhanças incríveis entre portugueses e brasileiros» (en portuguès brasiler). Fatos Desconhecidos, 24-08-2017. Arxivat de l'original el 2022-03-04. [Consulta: 4 març 2022].
  186. ↑ Vilotijević, Marija Dumnić; Medić, Ivana. Contemporary Popular Music Studies: Proceedings of the International Association for the Study of Popular Music 2017 (en anglès). Springer, 2019-02-20, p. 204. ISBN 978-3-658-25253-3.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  187. ↑ Olsen, Dale A.; Sheehy, Daniel E. The Garland Encyclopedia of World Music: South America, Mexico, Central America, and the Caribbean (en anglès). Routledge, 2017-09-25. ISBN 978-1-351-54423-8.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  188. ↑ «Feminejo: o movimento de mulheres que empoderaram a música sertaneja» (en portuguès brasiler). Glamour, 18-10-2019. Arxivat de l'original el 2022-03-04. [Consulta: 4 març 2022].
  189. ↑ «El polémico funk brasileño baila entre sexo, violencia e identidad cultural» (en castellà). La Vanguardia, 21-01-2018. Arxivat de l'original el 2022-03-04. [Consulta: 4 març 2022].
  190. ↑ Berrêdo, José Raphael. «Musical conta história de 4 décadas do funk no Brasil; relembre 40 hits» (en portuguès brasiler). G1, 09-08-2012. Arxivat de l'original el 2022-03-05. [Consulta: 4 març 2022].
  191. ↑ «A criadora da primeira marchinha de carnaval, Chiquinha Gonzaga». Agência Brasil, 28-02-2020. Arxivat de l'original el 2020-03-03. [Consulta: 14 març 2021].
  192. ↑ «História do Carnaval - Igreja reconheceu a festa em 590 d.C.». UOL, 13-02-2015. Arxivat de l'original el 2020-06-22. [Consulta: 16 març 2021].
  193. ↑ «Marchinha ou Marcha de Carnaval ou Marcha Carnavalesca» (en portuguès brasiler). Clave Brasil. Arxivat de l'original el 2022-03-03. [Consulta: 3 març 2022].
  194. ↑ Crook, Larry. Focus: Music of Northeast Brazil (en anglès). Routledge, 2010-11-01, p. 142. ISBN 978-1-135-90197-4. 
  195. ↑ «Frevo» (en portuguès brasiler). Instituto Itaú Cultural. Arxivat de l'original el 2022-03-04. [Consulta: 4 març 2022].
  196. ↑ Herold, Valentine. «Conheça a história da sombrinha de frevo, símbolo do Carnaval de Pernambuco» (en portuguès brasiler), 21-02-2020. Arxivat de l'original el 2022-12-22. [Consulta: 11 març 2022].
  197. ↑ «Frevo, performing arts of the Carnival of Recife» (en anglès). UNESCO. Arxivat de l'original el 2017-12-22. [Consulta: 4 març 2022].
  198. ↑ Nonato Cordeiro, Raimundo «MÚSICA POPULAR BRASILEIRA – RÍTMOS NORDESTINOS». Digitalmundomiraira, ambiente virtual para facilitar estudos sobre patrimônio cearense. Arxivat de l'original el 2023-06-14 [Consulta: 11 març 2022].
  199. ↑ «Baião» (en portuguès brasiler). Dicionário Cravo Albin da Música popular Brasileira. Arxivat de l'original el 2022-05-21. [Consulta: 11 març 2022].
  200. ↑ Draper, Jack Alden; III, Jack A. Draper. Forró and Redemptive Regionalism from the Brazilian Northeast: Popular Music in a Culture of Migration (en anglès). Peter Lang, 2010. ISBN 978-1-4331-1076-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  201. ↑ Gularte, Priscila Fontes; Finoqueto, Leila Cristiane Pinto «Danças populares brasileiras: Trajetórias e experiências contribuindo para a formação docente». Revista Conexão UEPG, 15, 2, 2019, pàg. 226–231. ISSN: 2238-7315.
  202. ↑ «Forró» (en portuguès brasiler). Dicionário Cravo Albin da Música Popular Brasileira. [Consulta: 11 març 2022].
  203. ↑ «Música Erudita Brasileira» (en portuguès). Cola da Web. [Consulta: 12 març 2022].
  204. ↑ Hartmann, Ernesto «A Sinfonia Fúnebre (1790) do Padre José Maurício Nunes Garcia (1767-1830): análise com o conceito de Schema Musical de Robert Gjerdingen». Mirabilia: Electronic Journal of Antiquity, Middle & Modern Ages, 27, 2018, pàg. 221–253. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 1676-5818 [Consulta: 25 febrer 2022].
  205. ↑ Appleby, David P. The Music of Brazil (en anglès). University of Texas Press, 2014-05-02. ISBN 978-0-292-76759-1.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  206. ↑ Martín, José Ramón Jouve «Un salvaje en Milán: música, literatura e historia en Il guarany de Antonio Carlos Gomes». Deseo, poder y política en la cultura hispánica. Universitas Castellae, 2007, pàg. 97–110. Arxivat de l'original el 2022-02-13 [Consulta: 25 febrer 2022].
  207. ↑ Menezes, Potiguara Curione «Imagens do Brasil na música erudita do século XX: reflexões conceituais sobre identidades culturais brasileiras». Per Musi, 32, 12-2015, pàg. 246–268. Arxivat de l'original el 2018-06-02. DOI: 10.1590/permusi2015b3209. ISSN: 1517-7599 [Consulta: 11 març 2022].
  208. ↑ «La historia de la música clásica latinoamericana» (en castellà). Mundo clásico. Arxivat de l'original el 2022-12-04. [Consulta: 11 març 2022].
  209. ↑ «Sala São Paulo» (en portuguès brasiler). Governo do Estado de São Paulo. Arxivat de l'original el 2019-12-03. [Consulta: 12 març 2022].
  210. ↑ Siqueira, Andrea Siomara de. Música e vida social: sentidos do festival de inverno de Campos de Jordão para músicos da comunidade local (Tesi) (en portuguès brasiler). Universidade de São Paulo, 2009-06-02. 
  211. ↑ Perrone, Charles A.; Dunn, Christopher. Brazilian popular music & globalization. Gainesville : University Press of Florida, 2001, p. 29. ISBN 978-0-415-93695-8. 
  212. ↑ Silva, Valéria «Maracatu y procesos identitarios juveniles: la trama de la construcción de lo nuevo en el ambiente de la tradición y de la experiencia». Revista Chilena de Antropología Visual, 19, 2012, pàg. 113–139. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 0717-876X [Consulta: 25 febrer 2022].
  213. ↑ «The Story of Axé Music in Brazil» (en anglès americà). The Rio Times, 07-03-2012. Arxivat de l'original el 2022-02-25. [Consulta: 25 febrer 2022].
  214. ↑ Araújo, Samuel M. «Brega: Music and Conflict in Urban Brazil». Latin American Music Review / Revista de Música Latinoamericana, 9, 1, 1988, pàg. 50–89. Arxivat de l'original el 2022-02-25. DOI: 10.2307/779999. ISSN: 0163-0350 [Consulta: 25 febrer 2022].
  215. ↑ Fonseca, Duduka da; Weiner, Bob; Riley, John. Brazilian Rhythms for Drumset (en anglès). Alfred Music Publishing, 1993-10. ISBN 978-0-7692-0987-6.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  216. ↑ Guimarey, M.; Aliata, F. «El carnaval como práctica social espectacular, perspectivas para una revisión de la historiografía tradicional del Carnaval». Universidad Nacional de la Plata. Arxivat de l'original el 2019-08-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  217. ↑ Catalina Bohórquez Mendoza (ed.). Carnavales y Nación: Estudios sobre Brasil, Colombia, Costa Rica, Cuba y Venezuela (en castellà). Intercultura Colombia, 2014-08-27, p. 123. ISBN 978-958-99944-2-9.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  218. ↑ Pauperio, Renata. «Carnival in Brazil» (en anglès). Topics Online Magazine. Arxivat de l'original el 2004-02-04. [Consulta: 27 febrer 2022].
  219. ↑ López, Ana M. «Carnival in Brazil - Statistics & Facts» (en anglès). Statista, 30-07-2021. Arxivat de l'original el 2020-12-29. [Consulta: 19 febrer 2022].
  220. ↑ «Carnaval de Brasil, mucho más que samba» (en castellà). Ámbito, 24-11-2014. Arxivat de l'original el 2022-02-27. [Consulta: 27 febrer 2022].
  221. ↑ «Breve História da televisão» (en portuguès brasiler). Brasil Escola - UOL. Arxivat de l'original el 2022-01-26. [Consulta: 14 març 2022].
  222. ↑ Baer, Werner; Dávila, Jerry; Modenesi, André de Melo; Fonseca, Maria da Graça Derengowski; Kerstenetzky, Jaques. Brazil’s Economy: An Institutional and Sectoral Approach (en anglès). Routledge, 2017-08-09. ISBN 978-1-351-70587-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  223. ↑ Nery de Souza, Karla Caroline. No ar: Jornal Nacional. Das audiovisualidades às atualizações no audiovisual brasileiro (tesi) (en portuguès brasiler). São Leopoldo: Universidade do Vale do Rio dos Sinos, 2010. 
  224. ↑ «Paixão nacional: os 70 anos das novelas na televisão brasileira» (en portuguès brasiler). G1 Globo, 21-12-2021. Arxivat de l'original el 2022-03-14. [Consulta: 14 març 2022].
  225. ↑ «Brazilian folklore» (en anglès). Governo do Brasil. Arxivat de l'original el 20/07/2012. [Consulta: 27 setembre 2011].
  226. ↑ «El folclore brasileño, la conexión de los personajes con el universo de la energía» (en castellà). Neo Energía. Arxivat de l'original el 2022-01-25. [Consulta: 14 març 2022].
  227. ↑ García, Luciana. O mais misterioso do folclore. São Paulo: Caramelo, 2004. ISBN 85-7340-357-8. 
  228. ↑ «Cristo Redentor de Río de Janeiro: Una maravilla del mundo que esconde varios secretos» (en castellà). La Sexta, 08-05-2020. Arxivat de l'original el 2022-02-27. [Consulta: 27 febrer 2022].
  229. ↑ «Santuário de Aparecida espera 160 mil fiéis na celebração do Dia da Padroeira» (en portuguès brasiler). Agência Brasil Notícias, 12-10-2015. [Consulta: 27 febrer 2022].
  230. ↑ Franco, José Eduardo. O mito dos jesuítas em Portugal, no Brasil e no Oriente (séculos XVI a XX). Gradiva, 2006.  Arxivat 2022-02-19 a Wayback Machine.
  231. ↑ Garcia Arenas, Mar «Los antecedentes de un exilio: la expulsión de los jesuitas de Brasil y su llegado a los Estados Pontificios (1759-1760)». Trocadero: Revista de historia moderna y contemporanea, 25, 2013, pàg. 1–18. Arxivat de l'original el 2022-02-20. ISSN: 0214-4212 [Consulta: 19 febrer 2022].
  232. ↑ «Amostra: Religião» (en portuguès). IBGE. Arxivat de l'original el 2022-02-27. [Consulta: 27 febrer 2022].
  233. ↑ Schmidt, Bettina; Engler, Steven. Handbook of Contemporary Religions in Brazil (en anglès). BRILL, 2016-09-19. ISBN 978-90-04-32213-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  234. ↑ Silveira Campos, Leonildo «Pentecostalismo e Protestantismo "Histórico" no Brasil: um século de conflitos, assimilação e mudanças». Horizonte: revista de Estudos de Teologia e Ciências da Religiao, 9, 22, 2011, pàg. 504–533. ISSN: 2175-5841.
  235. ↑ «50% dos brasileiros são católicos, 31%, evangélicos e 10% não têm religião, diz Datafolha» (en portuguès brasiler). G1, 13-01-2020. Arxivat de l'original el 2022-02-01. [Consulta: 19 febrer 2022].
  236. ↑ Shirey, Heather «Transforming the Orixás: Candomblé in Sacred and Secular Spaces in Salvador da Bahia, Brazil». African Arts, 42, 4, 01-12-2009, pàg. 62–79. DOI: 10.1162/afar.2009.42.4.62. ISSN: 0001-9933.
  237. ↑ Nunes dos Santos, Cristiane «Somos lo que comemos: identidad cultural y hábitos alimenticios». Estudios y perspectivas en turismo, 16, 2, 6-2007, pàg. 234–242. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 1851-1732 [Consulta: 19 febrer 2022].
  238. ↑ Barbosa, Lívia «Feijão com arroz e arroz com feijão: o Brasil no prato dos brasileiros» (en portuguès). Horizontes Antropológicos, 13, 12-2007, pàg. 87–116. Arxivat de l'original el 2022-02-27. DOI: 10.1590/S0104-71832007000200005. ISSN: 0104-7183 [Consulta: 27 febrer 2022].
  239. ↑ 239,0 239,1 Alimentos regionais brasileiros (en portuguès brasiler). 2. Brasília: Ministério da Saúde. Secretaria de Atenção à Saúde. Departamento de Atenção Básica, 2015. ISBN 978-85-334-2145-5.  Arxivat 2023-04-30 a Wayback Machine.
  240. ↑ Elias, Rodrigo. «Feijoada: breve história de uma instituição comestível» (en anglès). Sabores do Brasil. Arxivat de l'original el 2022-02-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  241. ↑ «Brazil National Dish: Feijoada Recipe and Restaurants» (en anglès). Brazil Max, 20-11-2010. Arxivat de l'original el 2010-11-20. [Consulta: 10 agost 2019].
  242. ↑ Cascudo, Luís da Câmara. Antologia da Alimentação no Brasil (en portuguès brasiler). Global Editora, 2015-01-14. ISBN 978-85-260-1821-1. 
  243. ↑ «Brigadeiro» (en espanyol europeu). República, 29-04-2010. Arxivat de l'original el 2022-02-27. [Consulta: 27 febrer 2022].
  244. ↑ «Coco ralado: 10 receitas doces incrementadas com o ingrediente» (en portuguès brasiler). Casa e Jardim, 17-02-2022. Arxivat de l'original el 2022-02-17. [Consulta: 27 febrer 2022].
  245. ↑ «La Caipirinha, el cóctel brasileño inventado para curar la gripe española» (en castellà). Heraldo de Aragón, 16-02-2021. Arxivat de l'original el 2022-02-27. [Consulta: 27 febrer 2022].
  246. ↑ «Crops and livestock products» (en anglès). FAOSTAT. Arxivat de l'original el 2016-11-12. [Consulta: 27 febrer 2022].
  247. ↑ Marquese, Rafael «Paisaje, esclavitud y medio ambiente en la economía cafetalera brasileña: Vale do Paraiba, Siglo XIX». Asclepio: Revista de historia de la medicina y de la ciencia, 67, 1, 2015, pàg. 4. Arxivat de l'original el 2022-02-19. ISSN: 0210-4466 [Consulta: 19 febrer 2022].
  248. ↑ Souza, Antonio Sergio. «Café brasileiro mundo afora» (en portuguès). Revista Cafeicultura. Arxivat de l'original el 2022-02-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  249. ↑ Kowalski, Marizabel «El deporte y el fútbol en la formación social del brasileño». Universitas humanística, 71, 2011, pàg. 153–174. Arxivat de l'original el 2022-02-25. ISSN: 0120-4807 [Consulta: 25 febrer 2022].
  250. ↑ «Football in Brazil». Goal Programme. International Federation of Association Football, 15-04-2008. Arxivat de l'original el 4 juny 2007. [Consulta: 6 juny 2008].
  251. ↑ «Modric & Marta win Fifa best player awards» (en anglès). BBC Sport, 24-09-2018. Arxivat de l'original el 2018-09-25 [Consulta: 15 març 2022].
  252. ↑ Bellos, Alex. Futebol: The Brazilian Way of Life - Updated Edition (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2014-05-08, p. 174. ISBN 978-1-4088-5417-4.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  253. ↑ «Galeria de Campeões» (en portuguès brasiler). CBJ, 01-01-2022. Arxivat de l'original el 2022-02-05. [Consulta: 15 març 2022].
  254. ↑ Green, Thomas A. Martial Arts of the World: An Encyclopedia of History and Innovation (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p. 32. ISBN 978-1-59884-243-2. 
  255. ↑ Donaldson, Gerald. «Emerson Fittipaldi». Hall of Fame. The Official Formula 1 Website. Arxivat de l'original el 2015-02-19. [Consulta: 6 juny 2008].
  256. ↑ Donaldson, Gerald. «Nelson Piquet». Hall of Fame. The Official Formula 1 Website. Arxivat de l'original el 2015-02-19. [Consulta: 6 juny 2008].
  257. ↑ Donaldson, Gerald. «Ayrton Senna». Hall of Fame. The Official Formula 1 Website. Arxivat de l'original el 2015-02-15. [Consulta: 6 juny 2008].
  258. ↑ «How Adriano De Souza's Icon Status Was Cemented At The 2017 Oi Rio Pro» (en anglès). World Surf League. Arxivat de l'original el 2022-03-15. [Consulta: 15 març 2022].
  259. ↑ «Oscar Schmidt se retira a los 45 años» (en castellà). El Periódico de Aragón, 27-05-2003. Arxivat de l'original el 2022-05-24. [Consulta: 15 març 2022].
  260. ↑ «Vôlei» (en portuguès). Quadro de Medalhas. Arxivat de l'original el 2022-06-21. [Consulta: 15 març 2022].
  261. ↑ Paiva, Michel Pompolini; Júnior, Edivaldo Góis; Honorato, Tony «O tênis no Brasil: De Maria Esther Bueno a Gustavo Kuerten». Recorde: Revista do História do Esporte, 7, 1, 2014, pàg. 11. Arxivat de l'original el 2023-06-14. ISSN: 1982-8985 [Consulta: 15 març 2022].
  262. ↑ «Natação» (pdf) (en portuguès brasiler). Fundação CECIERJ, 01-04-2020. Arxivat de l'original el 2022-05-25. [Consulta: 15 març 2022].
  263. ↑ Betim, Felipe. «Rebeca Andrade, una excepción en un país que no valora el deporte» (en castellà). El País, 08-08-2021. [Consulta: 15 març 2022].
  264. ↑ «Esse estranho futebol jogado com as mãos» (en portuguès). UOL, 23-03-2010. Arxivat de l'original el 2023-06-14. [Consulta: 15 març 2022].
  265. ↑ «1950 FIFA World Cup Brazil». Previous FIFA World Cups. International Federation of Association Football. Arxivat de l'original el 3 juny 2007. [Consulta: 6 juny 2008].
  266. ↑ «2014 FIFA World Cup Brazil». International Federation of Association Football. Arxivat de l'original el 2008-06-06. [Consulta: 6 juny 2008].
  267. ↑ «Formula 1 Grande Premio do Brasil 2008». The Official Formula 1 Website. Arxivat de l'original el 2008-06-04. [Consulta: 6 juny 2008].
  268. ↑ «Chronological list of Pan American Games». Pan American Sports Organization. Arxivat de l'original el 09/08/2013. [Consulta: 6 juny 2008].
  269. ↑ Gibson, Owen. «Olympics 2016: Tearful Pele and weeping Lula greet historic win for Rio» (en anglès). The Guardian, 02-10-2009. [Consulta: 25 febrer 2022].
  270. ↑ «Brasil ya es sede de las grandes competencias de surf» (en castellà). Caminos Culturales, 28-10-2016. Arxivat de l'original el 2022-12-02. [Consulta: 15 març 2022].
  271. ↑ Bruschini, Cristina; Ridenti, Sandra «Família, casa e trabalho.». Cadernos de Pesquisa, 88, 1994, pàg. 30–36. Arxivat de l'original el 2022-03-15. ISSN: 0100-1574 [Consulta: 15 març 2022].
  272. ↑ Arretche, Marta. Paths of Inequality in Brazil: A Half-Century of Changes (en anglès). Springer, 2018-07-04, p. 246. ISBN 978-3-319-78184-6. 
  273. ↑ Vianna, Paula Cambraia de Mendonça; Barros, Sônia «A evolução histórica da família brasileira*». Revista Mineira de Enfermagem, 9, 2, 2005, pàg. 163–167. Arxivat de l'original el 2020-01-24. ISSN: 1415-2762 [Consulta: 16 març 2022].
  274. ↑ Wong, Eduardo. A desigualdade econômica no Brasil (tesi) (en portuguès brasiler). Curitiba: Universidade Federal do Paraná, 2017.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  275. ↑ OECD. Education in Brazil: An International Perspective (en anglès). OCDE, 2021-06-30, p. 20. ISBN 978-92-64-59609-2.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  276. ↑ Alvaro, Jarrín. "Cosmetic Citizenship: Beauty, Affect and Inequality in Southeastern Brazil Arxivat 2022-02-25 a Wayback Machine." (PDF). Department of Cultural Anthropology. Duke University. Retrieved 10 December 2013.
  277. ↑ Araújo, Victor; Flores, Paulo «Redistribuição de renda, pobreza e desigualdade territorial no Brasil». Revista de Sociologia e Política, 25, 63, 9-2017, pàg. 159–182. Arxivat de l'original el 2018-06-02. DOI: 10.1590/1678-987317256307. ISSN: 0104-4478 [Consulta: 15 març 2022].
  278. ↑ Lenders, Sebastian. «Bolivianos, haitianos e venezuelanos – três casos de imigração no Brasil» (en portuguès brasiler). Heinrich Böll Stiftung, 14-04-2019. Arxivat de l'original el 2022-05-21. [Consulta: 15 març 2022].
  279. ↑ Lopes Mattos, Alice. Racismo e xenofobia no Brasil: análise dos intrumentos jurídicos de proteção ao imigrante negro (tesi). Santa Maria: Universidade Federal de Santa Maria, 2016-12-19.  Arxivat 2022-06-23 a Wayback Machine.
  280. ↑ Vincent, Jon. Culture and Customs of Brazil. Westport, Conn: Greenwood., 2003, p. 82. ISBN 9780313304958. 
  281. ↑ Diana, Daniela. «Grupos Sociais» (en portuguès brasiler). Toda Matéria. Arxivat de l'original el 2022-03-09. [Consulta: 16 març 2022].
  282. ↑ de Oliveira Rodrigues, Lucas. «Comunidade e Sociedade. Diferenças entre comunidade e sociedade» (en portuguès brasiler). Mundo Educação. Arxivat de l'original el 2022-01-26. [Consulta: 16 març 2022].
  283. ↑ Véras, Erika Zoeller Daniel Bicudo. «Cultural Differences Between Countries: The Brazilian and the Chinese Ways of Doing Business», 2001. Arxivat de l'original el 2022-02-19. [Consulta: 19 febrer 2022].
  284. ↑ «"Mapa do Beijinho" no Brasil mostra as regiões aonde temos que dar 1, 2 ou 3 beijos» (en portuguès brasiler). Almanaque SOS, 07-04-2017. Arxivat de l'original el 2022-01-20. [Consulta: 16 març 2022].
  285. ↑ «Brazilian Culture - Greetings» (en anglès australià). Cultural Atlas. Arxivat de l'original el 2019-11-17. [Consulta: 17 novembre 2019].
  286. ↑ de Oliveira Carmo, Suzana J. «Brasil: um país onde a adoção de "apelido" tem um privilégio legal inexistente ao prenome» (en portuguès brasiler). DireitoNet, 10-02-2004. Arxivat de l'original el 2022-05-18. [Consulta: 16 març 2022].
  287. ↑ Jarrín, Alvaro. The Biopolitics of Beauty: Cosmetic Citizenship and Affective Capital in Brazil (en anglès). Univ of California Press, 2017-09-06. ISBN 978-0-520-29387-8.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  288. ↑ «G1 - Metade dos adultos brasileiros está acima do peso, segundo IBGE - notícias em Brasil» (en portuguès brasiler). G1, 27-08-2010. Arxivat de l'original el 2013-07-03. [Consulta: 13 juliol 2012].
  289. ↑ «Body Measurements» (en anglès americà). Center for Control of Diseases. Arxivat de l'original el 30 d’abril 2011. [Consulta: 10 desembre 2013].
  290. ↑ The Welsh Health Survey 2009 (pdf) (en anglès). Welsh Assembly Government, 2010, p. 58. 
  291. ↑ Bellos, Alex. «Model is remade for Playboy as Brazil goes under the scalpel» (en anglès). The Guardian, 29-11-2000. [Consulta: 25 febrer 2022].
  292. ↑ Reyes, Jorge Arturo Díaz «Ivo Pitanguy» (en castellà). Revista Colombiana de Cirugía Plástica y Reconstructiva, 22, 2, 16-12-2016. Arxivat de l'original el 2022-05-21. ISSN: 2422-0639 [Consulta: 16 març 2022].
  293. ↑ Brazil Investment and Business Guide Volume 1 Strategic and Practical Information (en anglès). Washington: International Business Publications, 2013-08. ISBN 978-1-4387-6718-5.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  294. ↑ Edmonds, Alexander «The poor have the right to be beautiful?: cosmetic surgery in neoliberal Brazil». Journal of the Royal Anthropological Institute, 13, 2, 6-2007, pàg. 363–381. DOI: 10.1111/j.1467-9655.2007.00427.x. ISSN: 1359-0987.
  295. ↑ «Made in Brazil: Why Brazil leads the way with beauty trends» (en anglès). Stylist. Arxivat de l'original el 14 de desembre 2013. [Consulta: 10 desembre 2013].
  296. ↑ «Cosmetic Surgery in Brazil». Off2Brazil. Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 7 desembre 2013].
  297. ↑ H.J. «Affirmative action in Brazil: Slavery's legacy». The Economist [Londres], 26-04-2013. Arxivat de l'original el 2016-03-08 [Consulta: 20 març 2015].
  298. ↑ Eytan, Declan. «Brazilian models: why are all top models white?» (en anglès). Vogue, 03-11-2016. Arxivat de l'original el 2023-06-14. [Consulta: 16 març 2022].
  299. ↑ «Orkut é o site mais visitado do Brasil» (en portuguès). Via6, 13-05-2010. Arxivat de l'original el 2010-05-13. [Consulta: 15 març 2022].
  300. ↑ Joia, Luiz Antonio «Social Media and the “20 Cents Movement” in Brazil: What Lessons Can Be Learnt from This?». Information Technology for Development, 22, 3, 02-07-2016, pàg. 422–435. DOI: 10.1080/02681102.2015.1027882. ISSN: 0268-1102.
  301. ↑ «Instagram: ranking mundial de países con mayor número de usuarios en 2022» (en castellà). Statista, 21-02-2022. Arxivat de l'original el 2022-05-16. [Consulta: 15 març 2022].
  302. ↑ «Días festivos Brasil 2022» (en castellà). dias-festivos.eu. Arxivat de l'original el 2022-02-25. [Consulta: 25 febrer 2022].
  303. ↑ Roderic A. Camp (editor). La democracia en america latina: modelos y ciclos (en castellà). Siglo XXI, 1997, p. 250. ISBN 978-968-23-2092-7.  Arxivat 2023-06-14 a Wayback Machine.
  304. ↑ «Educação aprova datas comemorativas para etnias do Brasil - Notícias» (en portuguès brasiler). Câmara de Deputados do Brasil. Arxivat de l'original el 2022-03-16. [Consulta: 16 març 2022].
  305. ↑ «Calendário 2022» (en portuguès brasiler). Calendarr, 01-01-2022. Arxivat de l'original el 2022-04-05. [Consulta: 16 març 2022].
  306. ↑ «Las listas del PCI y el Registro de Buenas Prácticas de Salvaguardia» (en castellà). UNESCO. Arxivat de l'original el 2021-09-08. [Consulta: 20 març 2022].
  307. ↑ «Brazil - UNESCO World Heritage Convention» (en anglès). UNESCO World Heritage Centre. Arxivat de l'original el 2019-06-19. [Consulta: 20 març 2022].

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cultura del Brasil
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cultura_del_Brasil&oldid=34113897»