Jeroni Pujades

Jeroni Pujades

Biografia
Naixement	1568 (Gregorià) Barcelona
Mort	1635 (66/67 anys)
Activitat
Ocupació	jurista, catedràtic, historiador, advocat
Ocupador	Universitat de Barcelona

Jeroni Pujades (Barcelona, 1568 - Castelló d'Empúries, 1635) va ser un historiador, cronista i advocat barceloní.

Jeroni Pujades va néixer a Barcelona, al carrer de Sant Honorat. Era fill del figuerenc Miquel Pujades, síndic de la vila reial i que fou doctor en lleis. Del matrimoni de Miquel amb Elisabet Moner, nasqueren dos fills: Miquel, el major, que fou prevere de la catedral de Barcelona, i Jeroni. Jeroni heretà del seu pare l'afecció per les lleis, i l'any 1585, amb disset anys, realitzava ja estudis superiors a la Universitat de Lleida, on es doctorà en dret civil i canònic l'any 1591, a l'edat de vint-i-tres anys. Llavors, passà a viure a Barcelona, on obtingué la càtedra de dret canònic a la Universitat de Barcelona

L'any 1592 es va casar per primera vegada, amb Elisabet, filla de Bernat Roig, de Mataró, doctor del Reial Consell Civil. D'aquest matrimoni va tenir nou fills, dels quals únicament li sobrevisqueren quatre. L'any 1598 Pujades resideix a Perpinyà, on, allotjat a l'hostal de la Corona, esmenta una qüestió d'espionatge a favor dels francesos, en què alternà com a persona de respecte. Durant aquests anys, malgrat tenir la residència habitual a Barcelona, es desplaçà ocasionalment a diversos llocs: a Terrassa, a Perpinyà, a Manresa, a l'Empordà…

L'any 1600 es produeix un fet important: Jeroni Pujades comença el Dietari, gràcies al qual hem pogut conèixer molts aspectes interessants de la seva biografia i del seu temps. Pujades exercí la professió de professor a la Universitat de Barcelona, que compaginà amb una intensa dedicació al dret i a la política (fou membre del Consell de Cent barceloní i oïdor de l'Audiència a Castelló d'Empúries). Advocat, jurista i historiador, també exercí de pèrit. L'ampla consideració social de què arribà a gaudir aquells anys segurament fou el que motivà que l'any 1604 Joana d'Aragó, duquessa de Cardona i comtessa d'Empúries, el nomenés assessor i comissari general del Comtat d'Empúries. Així doncs, Pujades tornà a la terra dels seus avantpassats, instal·lant-se a Castelló d'Empúries.

Jeroni Pujades va ser un intel·lectual influent a l'època de Pau Claris. Amb la seva Crònica, va promoure la recuperació de la memòria històrica de Catalunya i va defensar la necessitat de preservar les seves institucions i tradicions.^[1]

Formà part d'un cercle d’erudits catalans que treballaren per evitar la dilució de la història catalana, entre els quals hi havia Rafael Cervera, Francesc de Montcada, Dídac de Rocabertí, Fabrici Ponç de Castellví, Felip Vinyes, Dídac de Montfar o Jaume Ramon Vila,^[2] i potser el comte de Guimerà, o l'Esteve de Corbera.^[3] Aquests erudits estudiaren i reescrigueren els orígens del territori en els anys previs a l’esclat de la Guerra dels Segadors..^[2]

Mig any després d'haver mort la seva primera muller, Jeroni es tornà a casar, aquesta vegada amb una donzella castellonina de nom Salvadora. D'aquest segon matrimoni, Jeroni Pujades va tenir deu fills més.

El renom que va cobrar per haver estat sol·licitat com a advocat del Consell de Cent i del Trentenari a la ciutat comtal, va fer que la Universitat l'elevés a la categoria d'advocat de la vila. Amb la mort de la comtessa, però, espirà el càrrec d'assessor després d'haver-lo exercit durant tres anys i vuit mesos. Pocs dies després li fou ofert l'ofici d'advocat fiscal del comtat d'Empúries. Pujades, tot primer, no volia acceptar el càrrec a causa d'haver estat assessor i comissari general, però don Lluís (germà i procurador general del comte) per una banda, i el pare i el germà de la seva primera esposa, per una altra, el feren decidir a contracor. Pujades, durant el temps que havia estat assessor, havia defensat el patrimoni del comte, i això li havia generat alguns enemics. Per això no durà gaire en l'ofici: fins al 16 de gener de l'any següent.

De 1609 és l'edició del primer dels tres llibres (i l'únic escrit en català) titulats Crònica universal del Principat de Catalunya. En ell hi recull un sonet d'un monjo anònim, del qual el darrere vers lloa la llengua catalana: «Pus parl'en cathala. Deu li'n don Gloria».

Després d'una etapa a Barcelona, de la qual gairebé no en sabem res, la família Pujades va retornar a Castelló d'Empúries (1623). A Castelló, Pujades trobà una excel·lent acollida, i jurà el càrrec d'assessor de la Capitania general de la fortalesa de Roses i de tot el partit de l'Empordà, amb la qual cosa hagué de repartir el temps entre Castelló i Barcelona. Aquells anys, Catalunya ja es trobava immersa en l'ambient de crisi general que s'havia anat aguditzant els últims temps a tot l'occident cristià. Els enfrontaments entre França i Espanya acabaren en guerra oberta, i Catalunya, que estava al bell mig del tauler polític, es trobà a mercè dels interessos contraposats de Richelieu i d'Olivares. Ja res no podia impedir la tragèdia de 1640. La participació pública de Pujades durant aquells anys d'agitació havia estat ben manifesta, però la seva naturalesa feble i malaltissa, que el tenia sovint llargues temporades enllitat, va impedir-li de viure els tristos esdeveniments de la Guerra dels Segadors.

Jeroni Pujades morí a Castelló d'Empúries el 7 de gener de 1635, a l'edat de 67 anys. El seu cos fou traslladat al convent de Sant Francesc i enterrat en el vas familiar davant l'altar de la Concepció. Les restes se'n perderen, com la tomba; la làpida es va trobar a la casa Bosch i Aymerich de Castelló.^[4]

El carrer de Pujades, a Barcelona, fou anomenat en honor seu.

Jeroni Pujades emprà moltíssimes fonts per al seu treball, en un ampli ventall que demostra que era un erudit amb una formació completa, capaç d'integrar coneixements de diverses disciplines i èpoques. La Crònica Universal del Principat de Catalunya combina el rigor documental amb els interessos polítics del seu temps, especialment en la defensa dels drets històrics de Catalunya, com ara la noció del pacte entre els catalans i els carolingis.^[5] La Crònica també mostra una connexió amb els corrents culturals europeus, que diferencia Pujades d'altres historiadors de la seva època.^[6]

• Fonts bíbliques i del cristianisme primitiu. Especialment presents al pròleg i primers capítols de la Crònica, tractant la creació del món i l'arribada del cristianisme a Catalunya. Utilitza autors fonamentals com Eusebi de Cesarea i la seva "Història eclesiàstica", Sant Agustí d'Hipona amb "La Ciutat de Déu", Sant Basili, Sant Ambròs i Pau Orosi.^[6]
• Fonts clàssiques. Destaca l'ús extensiu d'autors romans, demostrant un coneixement profund que va més enllà dels autors més coneguts. Esmenta tant els clàssics habituals (Ciceró, Virgili, Ovidi, Titus Livi) com altres autors menys habituals (Emilià Probus, Apià d'Alexandria, Aulus Hirci). Tot i que menys, del món grec empra els escrits de Ptolemeu, Dioscòrides i les "Vides paral·leles" de Plutarc.^[6]
• Fonts epigràfiques. En Jeroni Pujades empra les fonts epigràfiques per demostrar l'antiguitat de la història catalana, i presentar-les com a servei a la nació. Aquest coneixement l'obtenia a través d'autors com Pere Miquel Carbonell o Antoni Viladamor.^[6]
• Fonts medievals. Rellevants especialment a partir del segon volum (post-714). Utilitza documentació d'arxius de Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc, incloent-hi documents de monestirs com Ripoll, Poblet i Montserrat. Entre els autors medievals destaquen Francesc Eiximenis, l'Abat Oliba i el gramàtic Renall.^[6]
• Fonts jurídiques. Com a jurista, empra tant autors catalans (Jaume Marquilles, Tomàs Mieres, Antoni Oliba) com estrangers, especialment italians (Nicolò Tudesco, Andrea Alciato). També cita l'obra del seu pare, Miquel Pujades.^[6]
• Historiadors contemporanis. Pujades complementa aquestes fonts amb autors del seu temps. De la Corona d'Aragó utilitza els treballs de Francesc Calça, Cristòfor Despuig, Jaume Ramon Vila, i Pere Anton Beuter, entre d'altres. De la resta d'Espanya empra autors com Juan de Mariana i Ambrosio de Morales. També fa servir historiadors italians com Cesare Baronio i Carlo Sigonio.^[6]

Article principal Crònica universal del Principat de Catalunya

La Crònica universal del Principat de Catalunya és una obra historiogràfica sobre la història general de Catalunya des de l'antiguitat fins a la mort del comte Ramon Berenguer IV (1162). Pujades destinà bona part dels seus esforços intel·lectuals a donar al Principat d'una història general i completa d'aquest. La seva Crònica esdevé molt ambiciosa pel que respecta a temàtica i fonts utilitzades.^[7]

La primera part, fins a la invasió sarraïna, fou escrita en català. L'obra fou escrita entre els anys 1601 i 1604, segons refereix el mateix Pujades.^[7] Acabada el 1606, fou publicada el 1609, gràcies al suport econòmic del Consell de Barcelona. La segona i tercera parts foren escrites en castellà i restaren inèdites i sense revisar.^[8]

• Miquel Pujol i Canelles, "Aportació a la biografia de Jeroni Pujades: una biblioteca particular de començaments del segle XVII", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 18 (1985), 97-248
• Torres i Amat, Fèlix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836, p. 509-515 [Consulta: 18 octubre 2013]. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jeroni Pujades

• La Crónica Universal del Principat de Catalunya (1609), de Jeroni Pujades, on-line.
• LA CORÓNICA UNIVERSAL DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA DE JERONI PUJADES, UNA OBRA INTERPOLADA? Arxivat 2010-06-08 a Wayback Machine. per E. Miralles - PDF.
• Llibre en PDF a Google Llibres