Vés al contingut

Imperi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Un imperi és un gran estat multiètnic o conjunt d'estats i territoris sotmesos [1][2] habitualment a un emperador,[3] amb un poder absolut. El càrrec d'emperador històricament ha sigut generalment hereditari. Tradicionalment, els imperis eren els regnes d'una monarquia potent, sota el comandament d'un emperador. Històricament, el naixement d'un imperi és conseqüència de fets militars on el regne més fort n'ha conquerit altres i els inclou creant una unió política més gran. Sovint aquests estats multiètnics s'uneixen sota una mateixa religió, com passà amb la Roma de Constantí I el Gran.

El terme modern prové del llatí imperium quan August fundà l'Imperi Romà el 31 aC. Tanmateix, el concepte polític efectiu d'allò què és un imperi va néixer alguns milers d'anys abans. Segons Krishan Kumar, els imperis han servit per dominar vastos territoris. El primer fou l'imperi accadi al sud de Mesopotàmia, succeït per l’imperi assiri al nord i l'imperi babilònic al sud. Aquests imperis van dominar la regió bressol de la civilització durant 1.500 anys i van llegar-nos la cultura urbana i l’escriptura. Després, i durant dos mil anys, vingué Egipte.. Els següents van ser l'imperi persa, el d'Alexandre el Gran, l'Imperi Romà, l'Imperi Romà d'Orient amb capital a Bizanci i, en paral·lel, l’imperi xinès (221 aC - 1912). Hi hauria també els de l’Amèrica precolombina o l’imperi Mongol (1526-1858). Tanmateix la colonització del nou mon, començà l’era del domini global d’Occident. En arribar la Segona Guerra Mundial, Europa controlava el 84% de les terres del món. Alguns imperis han sigut merament conqueridors, d’altres més civilitzadors. La majoria han estat monàrquics, però també n’hi ha hagut de republicans com la potència colonial dels Països Baixos. Després de 1960 ja no quedaven imperis colonials i els EUA i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques lliuraven una Guerra Freda en un escenari global.[4]

Tanmateix no tots els estats amb territoris agregats sota un govern es diuen imperis o són governats per un emperador; ni tots els estats que s'autodenominen com a imperis han estat acceptats com a tals per altres estats contemporanis o historiadors (l'Imperi Centreafricà i alguns regnes anglosaxons d'Anglaterra en són exemples). També cal distingir entre els imperis terrestres formats únicament per territoris contigus, com l'Imperi austrohongarès o l'Imperi mongol; i els creats pel poder marítim, que inclouen territoris molt allunyats del país "d'origen" de l'imperi, com l'Imperi cartaginès i l'Imperi britànic.[5]

A banda de l'ús més formal, el mot imperi també pot emprar-se de forma col·loquial per a referir-se a una empresa comercial a gran escala, una organització política controlada per un sol individu (un cap polític) o un grup.[6] El concepte d'imperi s'associa a altres conceptes com el colonialisme i la globalització per la creació i manteniment de relacions desiguals entre nacions tot i no tractar-se d'un estat dirigit per un emperador o emperadriu.

Finalment, els estudiosos distingeixen els imperis dels estats nació.[7][8][9]En un imperi, existeix una jerarquia on un grup de persones (normalment, a la metròpoli) té el comandament sobre altres grups de persones i hi ha una jerarquia de drets i prestigi per als diferents grups de persones.[10] Josep Colomer va distingir entre els imperis i els estats-nació. En primer lloc, els imperis eren molt més grans que els estats. En segon lloc, els imperis mancaven de fronteres fixes o permanents, mentre que un Estat tenia fronteres fixes. En tercer lloc, els imperis tenien diversos grups i unitats territorials amb vincles asimètrics amb el centre mentre que un estat tenia "autoritat suprema sobre un territori i una població". I, en darrer terme, els imperis tenien jurisdiccions multinivell i superposades mentre que un estat buscava el monopoli i la homogeneïtzació.[8]

Alguns títols utilitzats pels caps d'imperis eren cèsar (Roma), tsar (Rússia), emperador o kàiser.

Caracter��stiques dels imperis

[modifica]

Molts imperis van ser el resultat d'una conquesta militar que incorpora els estats vençuts en una unió política, però l'hegemonia imperial es pot establir d'altres maneres. La Lliga de Delos, l'Imperi Romà i l'Imperi Britànic es van desenvolupar, almenys en part, sota patró electiu. L'Imperi del Brasil es va declarar imperi després de separar-se de l'Imperi portuguès el 1822. França ha passat dues vegades de ser anomenada República Francesa a ser anomenada Imperi Francès mentre retenia un imperi d'ultramar. [11]

Els europeus van començar a aplicar la designació d'"imperi" a les monarquies no europees, com l'Imperi Qing i l'Imperi Mogol o l'Imperi Maratha. Algunes monarquies s'hi van anomenar a si mateixes. Com a conseqüència, alguns monarques van assumir el títol d'"emperador" (o la seva corresponent traducció, Tsar, Kaiser, Shah, etc.) i van canviar el nom dels seus estats a "L'Imperi de ..." ja que els imperis eren vistos com un poder en expansió, administració, idees, creences i hàbits culturals imposats d'un lloc a un altre. Alguns imperis tendien a imposar la seva cultura als estats subjectes per enfortir l'estructura imperial; altres optaven per polítiques multiculturals i cosmopolites.[12] Les cultures generades pels imperis podrien tenir efectes notables que van superar el propi imperi. La majoria dels imperis han estat hostils, especialment si promovien el nacionalisme. Stephen Howe, tot i ser hostil als imperis, en va enumerar qualitats positives com l'estabilitat, la seguretat i l'ordre legal; que van tractar de minimitzar l'antagonisme ètnic i religiós i que les aristocràcies que les governaven eren sovint més cosmopolites i de mentalitat més oberta que no pas els seus possibles homòlegs nacionalistes. [13]

Hi ha dues maneres principals d'establir i mantenir una estructura política imperial: (i) com un imperi territorial de conquesta directa i control amb força o (ii) com un imperi coercitiu i hegemònic de conquesta indirecta i control amb poder. El primer mètode proporciona uns tributs més destacats i un control polític directe, però limita una expansió més gran perquè absorbeix les forces militars a les guarnicions fixes. En canvi, el segon mètode proporciona menys tributs i un control indirecte, però aprofita les forces militars per a una futura expansió.[14] Els imperis territorials (per exemple, l'Imperi macedoni i l'Imperi bizantí) tendeixen a ser espais contigus. El terme, de vegades, s'ha aplicat a les repúbliques marítimes o talassocràcies (per exemple, els imperis atenencs i britànics) amb estructures més autònomez i territoris més dispersos, sovint consistent en moltes illes i altres formes de possessions que requerien la creació i el manteniment d'una marina poderosa. Imperis com el Sacre Imperi Romanogermànic també es van unificar amb la tria d'un emperador entre els regnes membres.

Història de l'imperialisme

[modifica]

Primers imperis

[modifica]
Imperi Accadi, màxima extensió de l'imperi amb Sargon d'Accad.

Stephen Howe afirma que amb l'excepció dels romans, xinesos i potser els antics estats egipcis, els primers imperis rarament van sobreviure a la mort del seu fundador i, en general, tenien poc impacte en la vida quotidiana dels seus súbdits. [15] Amb l'excepció de Roma, els imperis poques vegades sobrevivien als seus fundadors. Alguns imperis, com el neobabilònic o el de Lídia van ser conquerits per un imperi més gran. El patró històric no era un simple cicle d'ascens i caiguda; més aviat, com va dir Raoul Naroll, era una "pulsació expansiva".[16]

Les conquestes imperials van tenir un abast considerable en la mortalitat. Molts sotmesos van lluitar fins a la mort per evitar-ho o alliberar-se. L'impacte dels imperis sobre els governats es pot considerar com a "feble", però només en aquells que van sobreviure a la conquesta i al govern imperial. No podem preguntar als habitants de Cartago i Masada, per exemple, si l'imperi va tenir un impacte poc important en les seves vides. Poques vegades escoltem les veus dels pobles conquerits perquè la història l'escriuen, majoritàriament, els guanyadors. Les fonts imperials tendeixen a ignorar o reduir la resistència dels estats sotmesos.[17] Però una font primària com en els llibres profètics hebreus s'hi copsa l'odi cap als governants expressat. També l'escriptor clàssic i partidari de l'imperi romà Pau Orosi preferia explícitament evitar els punts de vista de les poblacions sotmeses.[18] I un altre patriota romà clàssic, en Marc Anneu Lucà va confessar que les paraules no poden expressar l'amarga situació que eren odiats pels pobles sotmesos.[19]

El primer imperi conegut va aparèixer al sud d'Egipte en algun moment al voltant del 3.200 aC. [20] L'Imperi Accadi, establert per Sargon d'Accad (segle XXII aC), va ser un imperi primerenc de Mesopotàmia que es va estendre per Anatòlia, el Llevant i l'Iran antic. Aquest assoliment imperial va ser repetit per Xamxi-Adad I d'Assíria i Hammurabi de Babilònia en els segles XIX i XVIII aC. Al segle XV aC, l'Imperi Nou d'Egipte, governat per Tuthmosis III, fou la força principal de l'Àfrica antiga ja que va incorporar Núbia i les antigues ciutats-estats del Llevant (Orient Pròxim).

Cap el 1.500 aC, a Xina, va pujar al tron la dinastia Shang i vers el 1.100 aC. el regne va ser succeït per la dinastia Zhou. Tots dos igualaven o superaven en territori els seus imperis contemporanis de l'Orient Pròxim com el del període assiri mitjà, l'Imperi hitita, l'Imperi Nou d'Egipte i el Mitanni i el d'Elam. L'Imperi Zhou es va dissoldre el 770 aC en un sistema multiestatal feudal que va durar cinc segles i mig fins a la dinastia Qin el 221 aC. El primer imperi comparable al de Roma va ser l'Imperi Neoassiri (916–612 aC) que fou derrotat en el segle VI aC. [20]

Període clàssic

[modifica]
Article principal: Relacions entre l'Imperi Romà i la Xina
Imperis del període clàssic
Imperi Romà amb Trajà (98–117 dC), moment de la màxima extensió imperial.
Dinastia Han (221–207 aC)

Segons Karl Jaspers,[21] l'era axial (mitjans del primer mil·lenni aC) va realitzar una expansió imperial sense precedents a la regió mediterrània, l'oceà Índic i la Xina. L'exitós i extens Imperi Aquemènida (550-330 aC), també conegut com el primer Imperi Persa, va cobrir Mesopotàmia, Egipte, parts de Grècia, Tràcia, Orient Mitjà, gran part d'Àsia Central, i l'Índia del nord-oest. És considerat el primer gran imperi de la història o el primer "imperi mundial".[35] Va ser enderrocat i reemplaçat per l'efímer imperi d'Alexandre el Gran, rei de Macedònia. El seu imperi va ser succeït per tres imperis governats pels Diàdocs, l'Imperi Selèucida, la dinastia ptolemaica a Egipte i els macedonis. Tot i ser territoris independents s'anomenaren "Imperi Hel·lenístic" en virtut de les seves similituds en cultura i administració.[22]

Mentrestant, a la Mediterrània occidental, els imperis de Cartago i Roma van començar el seu ascens. Roma va derrotar Cartago l'any 202 aC d'una forma contundent, Macedònia l'any 200 aC i els selèucides el 190 aC-189 aC. Llavors establí un imperi a la Mediterrània. Mentrestant, l'Imperi Selèucida es va separar i la seva part oriental va ser absorbida per l'Imperi Part. El 30 aC, Roma va annexar-se l'Egipte ptolemaic.

A l'Índia va aparèixer l'Imperi Màuria (322-185 aC), un imperi geogràficament extens i poderós. Va ser un gran imperi polític i militar de l'antiga Índia creat per Chandragupta Maurya. Tenia la seva capital a la ciutat de Pataliputra, a prop de l'actual Patna. Fou l'imperi més gran que ha dominat el subcontinent indi fins a l'arribada dels britànics. L'imperi va ser fundat el 322 aC per Chandragupta Maurya a través de l'ajuda de Chanakya, [1] que ràpidament va expandir el seu poder cap a l'oest a través de l'Índia central i occidental, aprofitant les interrupcions dels poders locals després de la retirada d'Alexandre el Gran.[23] El 320 aC, l'Imperi Maurya havia ocupat completament el nord-oest de l'Índia, així com derrotar i conquerir els sàtrapes deixats per Alexandre. Sota el tercer emperador Aixoka el Gran, l'Imperi Maurya es va convertir en el primer a conquerir tota la península índia. Durant el regnat d'Aixoka, el budisme es va estendre fins a convertir-se en la religió dominant en moltes parts de l'antiga Índia.[20]

L'any 221 aC, la Xina es va convertir en un imperi quan l'Estat de Qin va acabar amb el caòtic període dels Regnes Combatents mitjançant la conquesta dels altres sis estats. El nou sobirà va adoptar el nou títol d'Emperador de la Xina ((皇帝)). L'imperi Qin és conegut per la construcció de la Gran Muralla Xinesa i l'exèrcit de guerrers de terracota, així com per l'estandardització de moneda, pesos, mesures i sistema d'escriptura. Va establir les bases per a la primera edat d'or de la Xina, la dinastia Han (202 aC- 9, dC 25-220). L'Imperi Han es va expandir a l'Àsia Central i va establir comerç a través de la Ruta de la Seda. El confucianisme va ser, per primera vegada, adoptat com a ideologia oficial de l'estat. Durant el regnat de l'emperador Wu de Han els xiongnu van ser pacificats.[20]

En resum, en aquesta època, només quatre imperis s'estenien entre el Pacífic i l'Atlàntic: l'Imperi Han de la Xina, l'Imperi Kuixan a l'Índia, l'Imperi Part de Pèrsia i l'Imperi Romà al voltant de la mar mediterrània. L'any 220 l'imperi Han va col·lapsar i es va fragmentar en els Tres Regnes. Només la dinastia Jin (265-420) abans de la nostra era va reunificar el regnes. Amb tot, la relativa debilitat de l'Imperi Jin va sumir a la Xina en la desunió política NO fou fins la dinastia Sui (581-618), en xinès:隋朝 Suí cháo, que van unificar novament la Xina al segle vi.[24]

Imperis més importants

[modifica]

Entre els diferents imperis de la història hi ha:

Referències

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viccionari
Viccionari
 Viccionari
  1. ↑ «Imperi». Termcat.
  2. ↑ «Empire | Definition, Types & Examples | Britannica» (en anglès). [Consulta: 9 gener 2025].
  3. ↑ «Impero - Enciclopedia» (en italià). [Consulta: 9 gener 2025].
  4. ↑ Kumar, Krishan. Empires: A Historical and Political Sociology. Cambridge,: Polity Press, 2021. ISBN 9 781 509528349. 
  5. ↑ Howe, Stephen. Empire : a very short introduction. Oxford University Press, 2022. ISBN 0-19-280223-2. 
  6. ↑ «Empire». Oxford Dictionary Online. [Consulta: 21 octubre 2014].
  7. ↑ Tilly, Charles. Coercion, Capital, and European States, AD 990-1992 (en anglès). Blackwell, 1990, p. 4, 45-46. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Colomer, Josep M. «Empires Versus States» (en anglès). Oxford Research Encyclopedia of Politics, 2017. DOI: 10.1093/acrefore/9780190228637.013.608.
  9. ↑ Hechter, Michael; Brustein, William «Regional Modes of Production and Patterns of State Formation in Western Europe». American Journal of Sociology, vol. 85, 5, 1980, pàg. 1061-1094. DOI: 10.1086/227125. ISSN: 0002-9602. JSTOR: 2778891.
  10. ↑ Stanard, Matthew G. European Overseas Empire, 1879 - 1999: A Short History (en anglès). John Wiley & Sons, 2018, p. 3-4. ISBN 978-1-119-13013-0. 
  11. ↑ Burbank i Cooper, 2010.
  12. ↑ «U-M Web Hosting».
  13. ↑ Howe, 2002, p. 126–127.
  14. ↑ Ross Hassig, Mexico and the Spanish Conquest (1994), pp. 23–24, ISBN 0-582-06829-0 (pbk)
  15. ↑ Howe, 2002, p. 37, 39.
  16. ↑ Naroll, Raoul, (1967). "Imperial Cycles and World Order," Peace Research Society, 7: pp 83-101.
  17. ↑ Brien, Pierre (2002). From Cyrus to Alexander: A History of the Persian Empire. (tr. Daniels, Peter T. Indiana: Eisenbrauns) p 79.
  18. ↑ Orosius. History against the Pagans, IV:23. (tr. Fear, A. T., Liverpool University Press, 2010).
  19. ↑ Lucan. Civil War, 7:482. (tr. Braund, S. H., Oxford University Press, 1992).
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 Stearns, 2001.
  21. ↑ Jaspers, Karl (1953), The Origin and Goal of History, London: Routledge & Keegan Paul,
  22. ↑ Friedrich Ratzel, "Territorial Growth of States", Human Geography: An Essential Anthology, (eds. Agnew, John, & Livingstone, David & Rogers, Alisdair, Oxford: Blackwell, 1997), p 527; and "The Laws of the Spatial Growth of States", The Structure of Political Geography, (eds. Kasperson, Roger E., & Minghi, Julian V., Chicago: Aldine Publishing Company, 1969), p 18.
  23. ↑ Namita Sanjay Sugandhi. Between the Patterns of History: Rethinking Mauryan Imperial Interaction in the Southern Deccan, 2008, p. 88–89. ISBN 978-0-549-74441-2. [Enllaç no actiu]
  24. ↑ Gernet, Jacques. A History of Chinese Civilization (en anglès). Cambridge University Press, 1996, p. 252. ISBN 9780521497817. 

Fonts citades

[modifica]
  • Burbank, Jane; Cooper, Frederick (2010). Empires in World History: Power and the Politics of Difference. Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-12708-8.
  • Howe, Stephen (2002). Empire: A Very Short Introduction. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-280223-1.
  • Stearns, Peter, ed. (2001). The Encyclopedia of World History: Ancient, Medieval, and Modern, Chronologically Arranged (6th ed.). Houghton Mifflin. p. passim. ISBN 978-0-395-65237-4.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Imperi&oldid=34564112»