George Enescu

George Enescu

Biografia
Naixement	19 agost 1881 George Enescu (Romania)
Mort	4 maig 1955 (73 anys) 8è districte de París (França)
Sepultura	cementiri de Père-Lachaise, 68 48° 51′ 44″ N, 2° 23′ 31″ E / 48.862169°N,2.391839°E / 48.862169; 2.391839 Grave of Enesco (en)
Formació	Conservatoire de Paris Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena
Activitat
Ocupació	compositor, pedagog musical, professor d'universitat, director d'orquestra, violinista, pianista, musicòleg
Ocupador	Conservatoire de Paris George Enescu Philharmonic Orchestra (en) Orquestra Filharmònica de Nova York Accademia Musicale Chigiana École Normale de Musique de Paris Orquestra Simfònica de la BBC
Gènere	Òpera, simfonia, música de cambra i piano repertoire (en)
Professors	Gabriel Fauré, Robert Fuchs, Josef Hellmesberger, Jules Massenet, André Gedalge i Martin-Pierre Marsick
Alumnes	Marius Constant, Yehudi Menuhin, Christian Ferras, Ivry Gitlis, Arthur Grumiaux, Serge Blanc, Ștefan Gheorghiu, Sidney Harth, Arthur Leblanc i Ida Haendel
Instrument	Violí i piano
Obra
Obres destacables Violin Sonata No. 3 (en) Suite villageoise d'Enesco (fr) (1900) Octet per a cordes (1901) Romanian Rhapsody No. 1 (en) (1954) Chamber Symphony (en) (segle XX) Œdipe
Família
Cònjuge	Marie Cantacuzène (1937–1955)
Premis
Cavaller de la Legió d'Honor

George Enescu (George Enescu, 19 d'agost de 1881 - 8è districte de París, 4 de maig de 1955), conegut a França com a Georges Enesco, fou un compositor, violinista, pedagog, pianista i director d'orquestra romanès. Hom el considera el creador de l'escola romanesa i el seu compositor més universal,^[1] la figura més important de la vida musical romanesa de la primera meitat del segle xx i un dels violinistes més grans de la seva generació.^[2]

Com molts intel·lectuals romanesos de la seva generació, la segona terra natal d'Enescu va ser França, tot i que va passar un temps considerable als Estats Units. Era estretament relacionat amb Jacques Thibaud i Alfred Cortot.^[3]

Com que havia estudiat als conservatoris de Viena i París, va combinar molts elements de les tradicions germànica i francesa. La seva fenomenal memòria va absorbir gairebé tot el cànon clàssic (inclosos els 58 volums de l'edició de la Bach-Gesellschaft), i la seva carrera com a violinista, pianista, director i professor el va posar en contacte amb la majoria dels compositors europeus més importants.^[4][5] Al llarg de la seva vida excepcional, va tenir l'oportunitat de tocar amb Brahms, d'estudiar amb Fauré i Massenet i de conèixer Bartók, Strauss, Ravel, Debussy i Xostakóvitx.^[5]

Pau Casals, que va acompanyar al piano, va descriure Enescu com «el fenomen musical més gran des de Mozart». Va ser un geni, però amb una vida molt humana: va estimar amb fervor una dona que va apreciar-lo tard, ja mort, va patir humiliacions en la seva carrera i vida personal, va construir i invertir, i va perdre tota la seva riquesa per causa dels règims polítics. Va conèixer l'èxit i el reconeixement, però també la misèria i la desil·lusió. Va ser oblidat en vida, mentre patia els turments de la malaltia i la vellesa.^[6]

Va tenir tres passions: el romanticisme tardà alemany, l'escola francesa i el folklore romanès, que totes tres van competir per ser les seves influències. Cap, però, va tenir un domini exclusiu. Mentre que el públic actual valora positivament aquesta ambigüitat, el segle passat la va considerar com una indecisió.^[7]

La família materna dels Cosmovici va generar personatges de gran reputació, que van jugar un paper clau en l'evolució de la cultura i les ciències a Romania. El besavi del compositor, Costache Cosmovici, va ser un compositor de música psàltica i obres corals, que havia estudiat a Viena. El seu avi, Leon C. Cosmovici (1857-1921), va ser zoòleg i fisiòleg, membre de l'Acadèmia Romanesa. Leon Cosmovici, un germà de la seva mare, va ser un reconegut biòleg doctorat a la Sorbona, eminent professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Iași, fundador de l'educació en fisiologia animal a Romania, pare del pintor Jean Cosmovici i del compositor Alexandru Cosmovici. És important assenyalar el ric patrimoni musical de la branca materna de la família d'Enescu, que va transcendir més enllà del nivell de simples aficionats a la música. Per la línia paterna, les inclinacions musicals es van manifestar sobretot en l'àmbit del cant eclesiàstic, hi destaca sobretot el besavi del compositor, que va ser un professor i un famós cantant de cor de Siminicea.^[8]

Abans del naixement de George, els seus pares van viure una llarga sèrie de drames. Onze dels seus germans van morir per diverses malalties:^[9] Maria va perdre quatre embarassos, dos nens més van morir joves i els altres cinc (inclòs Emil, que va morir als sis anys i Verònica, morta als vuit anys) van patir les conseqüències de l'epidèmia devastadora de diftèria, que va esclatar durant l'hivern de la Guerra de la Independència (1877- 1878). Un altre fet es va afegir a la desgràcia de la família: el dinar amb motiu de la inauguració d'un monument en memòria dels soldats romanesos caiguts a la guerra va causar la mort per intoxicació de la majoria dels que hi van participar, molts d'ells de la família.^[8]

A final del 1878, fugint de la terrible epidèmia de diftèria, els Enescu es traslladaran a Liveni, en una propietat que havien comprada a la família Vârnav. Una caseta amb un bonic jardí i hort, aïllada (aleshores, com ara), on al cap de tres anys naixeria George al poble de Liveni-Vârnav.^[8]

George Enescu va néixer el 19 d'agost de 1881 (uns mesos després de Bartók) a Liveni, un poble que avui porta el seu nom, al județ de Botoșani, al nord de Moldàvia, en una extensa plana, amb el seu horitzó de ponent marcat per la llunyana i ombrívola cresta dels Carpats; una zona misteriosa que alberga sorprenents convents de fusta adornats amb frescos multicolors.^[10]

George va créixer doncs en una família culta: el pare, a més d'administrador d'una possessió senyorial i amb una posició relaxada, s'havia format com a autodidacte, aprenent francès al gran diccionari enciclopèdic Larousse i inculcant-lo (a més de l'alemany) al seu fill, que el parlarà i l'escriurà perfectament.^[10] També posseïa una casa a Dorohoi, on George passaria algunes temporades després del divorci dels pares.^[11] La música va ser una part important de la vida cultural i personal en la infantesa de George. El pare era un músic hàbil amb el violí i dirigia un cor, i sovint convidava músics gitanos a la casa familiar. La manera d'interpretar d'aquests convidats va impactar Enescu, que va ser profundament impactat per la seva aparença exòtica i el seu estil de tocar. La mare d'Enescu, Maria Cosmovici (1839-1909), també era músic, tocava el piano i la guitarra.^[12]

Les desgràcies familiars ocorregudes abans del naixement de George, explicarien l'extremada protecció que la mare d'Enescu va exercir sobre el seu únic fill supervivent. La seva infantesa va ser inusual, tancat a casa mentre els altres nens podien jugar fora amb els amics. Això sembla haver establert les bases d'una personalitat introvertida, amb una vida interior dirigida cap a la imaginació més que cap a les distraccions externes o les activitats físiques. Per exemple, quan amb onze anys estudiava a Viena, Enescu estudiava durant setze hores al dia.^[12] Enescu també va créixer en un ambient religiós. Va participar en els serveis religiosos des de ben petit amb els pares, i sembla que va mantenir la seva fe durant tota la vida. Mentre estudiava a Viena i París, continuava assistint a l'església. En etapes posteriors de la seva vida, va expressar la seva fervent creença en Déu.^[12]

Des de petit va manifestar una passió per la música: va començar a practicar amb el violí als quatre anys.^[2] El seu pare li va comprar el primer violí a Dorohoi el 1888. Era un violí per a nens, que portava l'etiqueta dels lutiers Gebrüder Platt. George va tocar aquest "violinet", que es conserva al museu de George Enescu de Bucarest, durant les reunions amb el professor Eduard Caudella a Iași, així com en els primers anys d'estudis a Viena.^[13] La formació musical inicial d'Enescu va ser molt poc ortodoxa. El seu professor de violí era Lae Chioru,^[14] un lăutari o violinista gitano que no coneixia la notació musical. D'acord amb la tradició gitana, Enescu va aprendre a tocar cançons d'oïda seguint l'exemple del professor. Aquesta introducció intuïtiva en la interpretació del violí va influir fortament després en la manera com va ensenyar als seus estudiants.^[12] Chioru no sabia llegir les partitures i ensenyava als seus alumnes cançons populars d'oïda. Un dels alumnes recorda que entre les melodies que van aprendre de Chioru hi havia Am un leu i Pe o stâncă neagră, que Enescu va utilitzar més tard en les dues Rapsòdies romaneses.^[15]

La seva infància va estar bressolada pel folklore bell i ric dels tarafs, o les orquestres camperoles, els lăutari, violinistes d'extraordinari virtuosisme o les nostàlgiques doines que expressen la tristesa insondable del dolor, sublimat en les immenses melodies a pulmó cîntec lung (cançó llarga), punta de llança de la civilització judeocristiana en contacte amb l'islam i la presència de la contribució gitana. Per mitjà d'aquesta música genial, el petit Enescu s'impregnaria d'una tradició mil·lenària en aquest racó de terra llunyana i privilegiada als confins extrems d'Europa. A través de la litúrgia ortodoxa sortida de l'Imperi Romà d'Orient, que havia de permetre l'aportació nova de l'heterofonia com a alternativa a la polifonia d'Occident, era l'herència modal i rítmica de la Grècia antiga la que li arribava, represa igualment pels turcs que van ocupar grans zones de Romania (entre elles Moldàvia) durant quatre llargs segles; els turcs, amb les seves escales microintervàliques (represes en Oedipe i en la Tercera Sonata per a violí i piano) i els seus ritmes aksaks de temps desiguals, transformació de la mètrica grega, que tant van fascinar Bartók.^[10]

Els progressos del petit Enescu van ser tan ràpids que els seus pares el van portar a Eduard Caudella, professor de violí i director del conservatori de Iaşi, capital de Moldàvia; després d'escoltar-lo Caudella va recomanar que el nen aprengués solfeig i que després tornés.^[14] Els pares d'Enescu es van conformar i van començar a donar classes de piano al seu fill fins que als sis anys, el 1986, Caudella va quedar impressionat i el va agafar com a estudiant privat.^[16] Caudella havia sigut alumne del violinista belga Henri Vieuxtemps, al seu temps alumne de Charles Wilfrid de Bériot, i per tant, segurament, Enescu va ser ensenyat amb el mètode de violí ideat per Bériot, que incorporava una varietat d'exercicis i escales específics per a permetre que dos violins poguessin tocar simultàniament i en harmonia.^[12] La formació primerenca del violí d'Enescu va ser, doncs, una combinació d'un estil de tocar gitano i l'escola francobelga. El seu talent i potencial musical van impressionar Caudella que va aconsellar als pares que el dirigissin cap als estudis musicals al Conservatori de Viena.^[15] Les proves dels seus primers intents de composició són de 1887, l'any següent, quan Enescu encara tenia sis anys.^[17]

L'any 1888 va ser un punt d'inflexió per al jove Enescu, ja que la salut de la seva mare, Maria, es va veure afectada per un tumor maligne, que va requerir una operació urgent a Viena. La família va aprofitar per enviar Enescu a estudiar a Viena, però només la seva mare es va quedar amb ell mentre el seu pare tornava a Romania. L'operació va ser un èxit, i va salvar la vida de Maria, però ella va tornar a Romania després d'un any a Viena a causa de la seva incapacitat per adaptar-se al clima i l'entorn vienès.^[8]

El 5 d'octubre de 1888, amb tan sols set anys d'edat, Enescu es va convertir en l'estudiant més jove a ser admès al Conservatori de Viena.^[18] Hi va estudiar fins al 1894. Enescu va ser el segon candidat acceptat per sota dels deu anys d'edat (el primer havia estat Fritz Kreisler, també de set anys, el 1882).^[15] Degut a la seva joventut, va ser matriculat a les classes preparatòries. Com a violinista, va ser exposat a l'escola vienesa, que contrastava amb la seva formació inicial a l'escola francobelga. Mentre l'escola francobelga prioritzava el virtuosisme, l'escola vienesa buscava una interpretació lògica i precisa. A més, va estar immers en una cultura musical influenciada per algunes de les figures més importants del segle xix, com ara Brahms i Bruckner.^[12]

A Viena es va allotjar a casa d'una francesa anomenada Lydia Cèdre, una pianista que havia viscut un temps a Romania. D'ella no només va aprendre a escriure i llegir en romanès, francès i anglès, sinó fins i tot hi va trobar una mare real, durant tota la seva estada, és a dir, dels set als onze anys. Gràcies a Lydia, durant tota la seva estada a Viena, George va tenir una vida molt ben organitzada, acostumat des de petit a una disciplina quasi eterna. Va poder compaginar les classes del Conservatori, classes particulars d'idiomes, classes d'estudi i gimnàstica, i passejades de dues hores al dia incloses les visites de museus o monuments. Fins i tot li va ensenyar a jugar al golf.^[19] A més, va ser la seva companya en el piano, tocant a quatre mans, el gènere preferit del jove Enescu.^[8] Després de criar Enescu, la mateixa Lydia Cèdre es va ocupar de l'educació de les filles del rei de Montenegro, de les quals una serà la futur reina d'Itàlia i l'altra d'Albània.^[9][13]

Els dos primers anys va estudiar violí amb Zsigmond Bachrich, un músic hongarès d'origen jueu, versàtil, que havia estat alumne de Joseph Böhm i que va ocupar un lloc important a l'Òpera de Viena i que havia tocat la viola en diversos quartets. De Bachrich va aprendre que un músic ha de ser versàtil i ha de tenir diversos papers. Amb ell, Enescu va fer notables progressos a través del material metodològic i de desenvolupament. Va estudiar els estudis de Kreutzer, Spohr, Rovelli, Rode i Dancla, dos concerts de De Bériot, concerti de Vieuxtemps i Faas Fantasy de Sarasate.^[12] Cap al final dels seus estudis amb Bachrich, Enescu va dominar en només dues setmanes una de les obres més difícils de la literatura del violí, el Concert en re major de Niccolò Paganini. Això indica que durant els seus anys de formació, la virtuositat va ser un aspecte destacat per a Enescu. Tot i això, sembla que no li va interessar especialment, ja que només va interpretar aquest difícil concert una altra vegada més tard amb l'Orquestra de Filadèlfia.^[12]

El 1890, als nou anys, Enescu va començar classes de composició amb Joseph Hellmesberger pare i fill. Hellmesberger pare va ser un experimentat director d'orquestra, compositor i músic de cambra, que havia tingut estudiants com Leopold Auer i Adolf Brodsky. Va compondre aproximadament 250 obres, incloent-hi estudis de violí, moltes de les quals actualment oblidades.^[12]

Durant el temps d'Enescu a Viena, el Conservatorium exigia un nivell orquestral molt alt. Hellmesberger pare dirigia les simfonies de Brahms. De tant en tant, Brahms assistia als assajos i donava suggeriments. L'Orquestra del Conservatorium fins i tot va interpretar el seu Primer Concert per a piano en re menor i la Primera Simfonia en do menor sota la seva direcció. Enescu sembla haver estat molt impressionat per Brahms i aquest contacte directe amb el gran compositor va augmentar la seva admiració. Els joves estudiants del conservatori de Viena van tocar les obres simfòniques de Brahms difícils musicalment i tècnicament, i els músics del Conservatorium haurien estat dels primers a interpretar obres tan noves.^[12]

L'estil d'Enescu també va estar influït per les classes amb Joseph Hellmesberger fill. El jove Hellmesberger no només va ensenyar a Enescu sinó que també el va convidar a viure el 1891 amb ell a casa seva.^[20] Amb deu anys, pràcticament seria adoptat per ell, creixent en un clima musical i cultural excepcional.^[8] La seva relació va ser, per tant, més personal que una mera relació de professor i alumne. El treball d'Enescu amb Hellmesberger no es limitava a la instrucció violinista. Enescu va escriure en una carta de l'època que rebia consells valuosos i precisos de Hellmesberger i del seu germà de com tocar la música de cambra. Hellmesberger també sovint el portava als assajos a l'Òpera i Enescu aprenia molt sobre el so orquestral i la direcció. Hellmesberger creia fermament en el talent d'Enescu i el va animar a estudiar a París per dedicar-se a la carrera de violinista.^[12]

També va tenir com a professors a Robert Fuchs (harmonia i composició),^[21] Hans Fuchs (contrapunt) i Ernst Ludwig (piano).^[15] També va aprendre l'orgue i el violoncel, va freqüentar la Hofoper per escoltar les actuacions de Hans Richter dirigint Wagner. Va tocar les obres de Brahms a l'orquestra del conservatori, en presència del mateix compositor. La seva primera actuació pública, com a violinista, va ser a Slănic (nord-est de Romania) el 1889. Enescu es va graduar el 1893, després es va quedar durant un any de més per estudiar a la classe de composició de Fuchs.^[2] Es va acomodar molt ràpidament a la vida musical de Viena, i els seus concerts on interpretava obres de Johannes Brahms, Pablo Sarasate, Henri Vieuxtemps, Felix Mendelssohn varen entusiasmar la premsa i al públic; en aquells temps Enescu només tenia dotze anys i acabava de graduar-se.

Durant els anys d'estudi a Viena, la diferent naturalesa dels cònjuges Enescu va portar a una separació inevitable. Maria Enescu era de naturalesa delicada, introvertida i hipersensible, i la seva melangia es va aprofundir a causa dels durs cops que va suportar amb estoïcisme. La separació del seu estimat fill va accentuar els símptomes evidents d'una depressió no tractada, i va començar a mostrar signes de misticisme i negació de la realitat. Amb delicadesa i discreció, els Enescu van aconseguir distanciar el nen de la separació mentre era lluny de casa.^[8]

L'estiu de 1893, Enescu va aconseguir el molt cobejat diploma del conservatori vienès amb un èxit fulminant, coronat amb la famosa Gesellschaftsmedaille de la institució musical, una distinció rarament concedida. Les notes d'Enescu en totes les assignatures de l'examen són excel·lènts, i els cronistes vienesos parlen del «nou Mozart».^[8] Després de la seva graduació, Enescu va començar a fer concerts a Romania, inicialment interpretant obres virtuoses. El 1984, amb només tretze anys, va tenir un debut exitós a Bucarest. Les seves habilitats tècniques havien de ser excepcionals, ja que interpretava peces que requereixen un alt domini tècnic i no són habituals en nens de dotze anys. És evident que Enescu ja mostrava un talent prodigiós i una tècnica virtuosística avançada en els seus primers anys d'adolescència, i ara estava preparat per ampliar els seus horitzons musicals.^[12]

Enescu experimenta un nou període de maduració prematura en saber la separació dels seus pares. A partir d'aquell moment va dividir el seu temps entre dues cases a Romania, Cracalia i Mihăileni, sotmès a les tensions d'un domicili compartit. Aquesta experiència traumàtica, que ell mai no va divulgar explícitament, va deixar empremta en la seva vida.^[8]

Després de la graduació al Conservatori de Viena amb honors de medalla de plata, va continuar els estudis al Conservatori de París (1895-1899). A la fi del segle xix, París era un pol d'atracció per a músics d'arreu d'Europa i havia emergit com un dels centres musicals més destacats del món, al mateix nivell de Viena. Seguint la recomanació de Hellmesberger fill, el 1895 Enescu es va traslladar a París per ampliar els seus estudis i trobar noves oportunitats que no s'oferien a Viena. Tanmateix, el motiu principal del trasllat d'Enescu a París no estava relacionat amb el violí: desitjava estudiar composició amb Massenet, per a qui sentia una gran admiració. Perquè Enescu en realitat volia ser compositor.^[15]

Amb tretze anys va fer una audició al Conservatori on va tocar una secció del Concert per a violí en re de Brahms. Els professors van quedar impressionat i li van recomanar que estudiés amb Martin Pierre Marsick. Enescu també va preguntar per estudiar piano i composició. De nou va fer audicions en aquestes matèries de les quals també va ser acceptat. Així es començà a convertir en un jove estudiant multitalent, assistint a classe d'harmonia, fuga i contrapunt mentre estudiava simultàniament violoncel, orgue i piano. Va passar a dominar aquests instruments i a desenvolupar la seva immensa musicalitat.^[12]

Mentre estudiava al Conservatori de París, Enescu va començar a fer concerts regularment per Europa. Va fer una gira per Romania i va oferir recitals a Viena amb un programa que incloïa peces virtuosistes de Vieuxtemps, Wieniawski i Sarasate. En aquell temps, l'audiència anhelava escoltar virtuosos del violí. Tot i així, Enescu també presentava en ocasions obres més profundes i substancials en els seus programes, incloent-hi el Concert per a violí en mi menor de Mendelssohn i fins i tot ja començava a incloure algunes de les seves pròpies obres per a piano.^[12] Enescu es va beneficiar molt de les classes de composició amb Massenet a París. També es va inspirar en André Gedalge, que li va ensenyar el contrapunt i la composició fugal. Tot i que al Conservatori de París no es permetia que s'ensenyés la música de Bach. Malgrat tot, Gedalge no va fer cas d'això i va remetre Enescu a les obres de Bach que van provocar el seu interès per la polifonia.^[12]

Un any després, Massenet renuncia com a professor de composició al Conservatori de París i és rellevat per un altre destacat compositor, Gabriel Fauré, amb qui Enescu establiria una amistat duradora.^[15] Va tenir altres professors com José White (violí) i Ambroise Thomas i Theodore Dubois (harmonia).^[17]

Després d'un intent fallit el 1898, Enescu finalment va guanyar el Primer Premi al concurs anual de violí del Conservatori de París el 1899, amb només disset anys d'edat. Malgrat que la seva passió principal era la composició, la seva destresa com a intèrpret de violí havia arribat clarament a un nivell excepcional durant el seu temps al Conservatori de París.^[12] Prop de la seva graduació al Conservatori de París, Enescu era un violinista extraordinari i brillant amb només disset anys. Marsick va informar que, com a alumne, Enescu «posseeix en el màxim grau totes les qualitats que pertanyen a un gran virtuós, en timbre, entonació, tècnica i profunditat d'estil».^[12] Enescu es va graduar el 24 de juliol de 1899 a la classe de violí al Conservatori de París i se li va oferir un preciós violí Bernardel amb el seu nom gravat.^[17]

Elena Bibescu, una brillant pianista,^[22] fou una mecenes d'Enescu, com després ho va ser la reina i escriptora Elisabet de Romania —coneguda pel seu nom de ploma Carmen Sylva—, i el va promoure entre l'elit francesa durant aquests primers anys.^[23] Elena va morir el 1902 i el 1954, més de cinc dècades després de la seva mort, Enescu dedicà a la seva memòria el poema simfònic Vox Maris.^[24] A casa de Bibescu, Enescu va conèixer la flor i nata que en aquell moment vivia o visitava París. Entre ells D'Indy, Saint-Saëns i sobretot el famós director Édouard Colonne, que després dels elogis de Saint-Saëns va accedir a estrenar-li Poème roumain (Poema romanès),^[25] considerada el primer número d'opus en la sèrie de composicions de maduresa d'Enescu. Va ser estrenada el 6 de febrer de 1898 a París en un dels seus famosos concerts del director. Aquesta obra va marcar el debut d'Enescu com a compositor i va rebre elogis entusiastes, amb crítiques elogioses per part de Paul Dukas, qui va lloar la «consistència de l'escriptura, la subtilesa de l'orquestració i la comprensió extraordinària dels efectes rítmics i dels contrastos tímbrics». Quan l'obra es va estrenar a Bucarest el març de 1898, sota la direcció d'Enescu, que dirigia per primera vegada, va ser aclamada amb enorme entusiasme, fins al punt que es va parlar del naixement de la primera «obra nacional romanesa».^[15] Aquesta obra li va portar fama duradora a la seva terra natal i el respecte i reconeixement constants de la comunitat musical internacional.^[26]

Aquesta seria la primera de les quatre que va compondre durant el període que va passar estudiant a París, les següents serien: la Sonata núm. 1 per a piano i violí en re major op. 2 (1897, dedicada a Joseph Hellmesberger, el seu professor de Viena), la Suite núm. 1 en sol menor, a l'estil antic, per a piano op. 3 (1897) i la Sonata núm. 2 per a piano i violí en fa menor op. 6 (1899), obres que van donar el reconeixement al jove compositor.^[17] Amb aquesta darrera sonata, la manera de compondre d'Enescu marca un salt important. Es podria dir que el llenguatge musical de Fauré li va proporcionar a Enescu els recursos que ell necessitava: fluïdesa lineal, textures sonores, una llengua harmònic cromàtic amb progressions modals i cadències. Carl Flesch deia que «és una de les més importants obres de tota la literatura de les sonates, injustament caiguda en l'oblit».^[27]

La Primera Sonata per a violoncel, op. 26,^[28] va ser acabada el novembre de 1898. Tots els seus temes són modificacions enginyoses del material temàtic del primer moviment. Va ser composta amb un estil musical semblant a la Sonata per a violí núm. 1, probablement més propera a Brahms. En aquest mateix any, Enescu també va acabar les seves variacions per a dos pianos sobre un tema original, op. 5: 11 variacions que van van ser interpretades pel famís duo Édouard Risler i Alfred Cortot.^[15]

Després de graduar-se el 1899 al Conservatori de París, Enescu es va quedar en un primer moment a París per seguir una carrera. De mica en mica, Enescu va iniciar una vida dual que marcaria la seva edat adulta, residint tant a França com a Romania i repartint la seva energia entre la interpretació i la composició. París va ser el centre principal de les seves activitats com a violinista i pianista.^[2] Tot i que el reconeixement d'Enescu per les seves composicions era força inconsistent fora de Romania, guanyava una reputació important com a violinista. Va realitzar gires de concerts per Europa, Rússia i Amèrica amb un repertori variat. De tant en tant tocava violí i piano i també dirigia en alguns concerts. La seva carrera internacional com a intèrpret li va costar guanyar temps per a la composició que tant l'apassionava.^[12]

A la primavera de 1900, Enescu va oferir una sèrie de concerts importants a Bucarest, destacant el Poème roumain amb Carl Flesch com a solista de violí i la Fantasia per a piano i orquestra amb Theodor Fuchs com a solista. Després dels concerts, va anar amb Fuchs cap a a Cracalia i Mihăileni, on va compondre diverses obres.^[8] En aquest moment, Enescu acaba una obra molt important en la seva creació, per una construcció musical de gran envergadura i complexitat: la prodigiosa polifonia del seu monumental Octet per a corda, op. 7, àmplia estructura de quaranta minuts en una sola peça amb no menys de quinze temes.^[10] És una música plena d'efectes sonors, contrapuntística, amb temes de caràcter modal. Enescu mateix va decidir que l'havia pensat com un sol moviment en forma de sonata a escala gegant, encara que les seves quatre seccions existissin de forma independent.^[29]

Admirat per la reina i escriptora Elisabet de Romania fou convidat diverses vegades a tocar les seves obres al castell de Peleş de Sinaia, que era la residència d'estiu dels reis de Romania. La reina va començar a ser com una segona mare per Enescu i ella l'anomenava el seu "fill espiritual". Va arribar un punt que li va cedir de manera permanent una sala al castell per a la seva disposició. En senyal d'agraïment, Enescu va compondre una sèrie de cançons amb versos de la reina.^[30]

Les seves composicions més conegudes daten dels primers anys del segle XX, com les dues Rapsòdies romaneses (1901-1902), la Suite per a orquestra en do major, op. 9 (1903), amb el seu impressionant Preludi, tocat enterament a l'uníson per les cordes (amb l'estrena americana el 1911 sota la batuta de Gustav Mahler), la Simfonia núm. 1 en mi bemoll major, op. 13 (1905), Set Cançons pels versos de Clément Marot (1908).

El 1903 guanya el concurs de composició organitzat per la revista francesa de música amb la seva Suite núm. 2 per a piano op. 10 (amb Debussy, d'Indy i Cortot al tribunal) i a partir de 1904 (fins a 1910) forma part (a petició de Fauré) de tribunal del Concurs del Conservatori Nacional de París. Fauré també li va demanar que escrivís algunes obres per a ser utilitzades en els concursos per a instruments. Així van néixer el Cantábile i Presto per a flauta i piano (1904), el Concertstück per a viola i piano (1906) o la Llegenda (1906) per a trompeta i piano.^[31]

La següent composició important d'Enescu, acabada el 1905, és la Simfonia núm. 1 op. 13. És una obra impetuosa, de caràcter romàntic, amb temes exposats de manera molt àmplia; és un conjunt complex de relacions entre els seus elements temàtics constitutius, que impressiona per la seva unitat estilística i per la robustesa del discurs musical.^[32]

L'any següent, 1906, acaba el Dixtuor per a instruments de vent, una obra amb un caràcter més íntim, escrita per a dues flautes, oboè, corn anglès, dos clarinets, dos fagots i dues trompes. Els temes i els motius ornamentals canvien contínuament entre les veus, i la música té un notable equilibri des del principi fins al final. Malgrat la seva inconfusible subtilesa francesa, el Dixtuor està clarament influenciat en profunditat per la música folklòrica romanesa. Per la primera vegada en una de les seves creacions de referència, Enescu utilitza l'heterofonia, que consisteix a sobreposar versions diferents del mateix material temàtic, sovint gairebé tot seguit, però sense crear l'efecte de cànon.^[33] El mateix any, va tenir un affair sentimental amb la soprano anglesa Maggie Teyte a qui li va dedicar una de les Sept Chansons de Clément Marot op. 15.^[34]

Els seus concerts són interpretats en molts països europeus i en ells és acompanyat amb altres personalitats famoses de l'escena musical de la seva època: Alfredo Casella, Pau Casals, Louis Fournier, Jacques Thibaud i Richard Strauss. Amb Casella i Fournier va formar un trio el 1902 i va fundar el Quartet Enescu el 1904. Abans de la Primera Guerra Mundial, va fer gires com a violinista per diversos països europeus i va dirigir l'Orquestra Filharmònica de Berlín i el Concertgebouw als Països Baixos el 1912. Durant els mesos d'estiu, solia compondre buscant la tranquil·litat del camp romanès, però també va ser una figura activa en la vida musical del seu país, arribant a fundar el Premi Nacional de Composició George Enescu per a compositors romanesos el 1913, amb els seus propis fons,^[2] que es va concedir anualment fins al 1946. A més, Enescu va fundar la Societat de Compositors de Romania a Bucarest el 1920 i va exercir com a president d'aquesta organització des de 1920 fins al 1948.^[17]

L'any 1909 va ser un annus horribilis. El 13 de febrer, l'estrena de la Simfonia concertant va ser un fracàs. Quinze dies després moria la seva mare després que el càncer retornés i la seva salut empitjorés ràpidament. Enescu, que es trobava a París no va poder arribar a temps al funeral (el mateix passaria deu anys més tard, amb la mort del pare el 23 de desembre de 1919). També és l'any de la mort prematura a París de la seva cosina Mariana Cosmovici (el maig de 1909), una jove compositora que era una enorme promesa.^[8] El mateix any, Enescu compon el Quartet per a piano núm. 1, op. 16, una obra de gran extensió que dura gairebé 40 minuts. La coda del primer moviment, de dimensions impressionants, constitueixen el més imponent i dramàtic punt culminant de totes les composicions per a música de cambra d'Enescu.^[32] I a finals d'any estrena l'Octet per a cordes que tampoc tindria una crítica positiva.^[8]

Durant la guerra, Romania va ser neutral, tot i les simpaties del seu rei, d'origen prussià. El país entraria a la guerra contra Alemanya, Àustria-Hongria i Bulgària l'agost de 1916. Enescu va romandre durant el període bèl·lic gairebé sempre a Romania, dedicant-se amb una energia intensa a la vida musical de Bucarest, no només tocant i dirigint, sinó organitzant esdeveniments musicals de gran importància. A Bucarest va dirigir l'estrena romanesa de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, diverses composicions d'Hector Berlioz, Claude Debussy, Richard Wagner, i també les seves composicions: la Simfonia núm. 2 (1913), Suite per a orquestra núm. 2 (1915). El 1917 va formar una orquestra simfònica i el 1921 va crear la primera companyia d'òpera nacional de Romania, assajant i dirigint la seva primera producció (Lohengrin, 31 de desembre de 1921).^[2]

Després de la guerra, Enescu va completar la Tercera Simfonia. Va fer els esbossos de les simfonies números 4 i 5, que van quedar abandonats. Com que també va compondre l'òpera Oedipe (1910-1931) i la Suite per a orquestra núm. 3 (1937-1938), aquest període representa el punt àlgid de la seva obra orquestral de grans dimensions.^[15]

Després de la guerra, continua la seva activitat dividida entre Romania i França, en aquest últim país va tenir molts seguidors i alumnes, entre ells a Michael Schwalbè.^[35] D'aquella època van quedar per la memòria les seves interpretacions del Poema per a violí i orquestra d'Ernest Chausson i de les sonates i les partitures per a violí de Johann Sebastian Bach. Per a Enescu, els anys d'entreguerres van estar dominats per una gran tasca, la realització de la seva pròpia òpera Oedipe. Va ser concebuda el 1912, escrita amb esborranys el 1921, revisada i orquestrada entre 1921 i 1931, i finalment interpretada a l'Òpera de París el 1936.^[2] La va dedicar a Maria Rosetti-Cantacuzino, coneguda pels seus amics com a Maruca, vídua de Mihail G. Cantacuzino i la dona que es va convertir, el 1937, en l'esposa de George Enescu.^[17] La Princesa Maria (Maruca) Cantacuzino (en francès, Cantacuzène), que seria el seu únic gran amor i amb la qual es va casar de seguida, gaudia d'una important fortuna que amb prou feines va aprofitar i va acabar dilapidant.^[10]

Maruca Cantacuzino va entrar en la vida de George Enescu el 1907, en un encontre a l'Ateneu. Enescu, un compositor jove de vint-i-sis anys, va quedar fascinat per la seva bellesa i encant, mentre que ella es trobava atrapada en un matrimoni on el seu marit constantment la traïa. A partir d'aquest moment, Enescu es va fer un lloc a la vida de Maruca, participant activament en la vida del Palau Cantacuzino, oferint concerts i compartint moments en altres llocs on coincidien.^[36]

Durant deu anys va fer gires habituals en els Estats Units, on les orquestres americanes també li van oferir freqüents oportunitats de direcció. Va dirigir la Philadelphia Orchestra (1923). Una actuació d'Enescu a San Francisco el 1925 va impressionar profundament el jove Yehudi Menuhin, qui posteriorment va viatjar a Europa i va començar a estudiar amb ell el 1927. A més, Enescu va ser considerat com un dels candidats per substituir Toscanini com a director permanent de la Filharmònica de Nova York el 1936. Finalment la va dirigir l'orquestra entre 1937 i 1938.^[2] També va dirigir les orquestres de Cleveland, Boston, Cincinnati, San Francisco, etc. i va tocar sota la batuta de directors com Walter Damrosch, Frederick Stock o Leopold Stokowski els grans concerts per a violí. Va realitzar innumerables recitals de violí, piano i música de cambra, participant en els festivals més prestigiosos d'Europa i tocant al costat de músics com Thibaud, Casals, Cortot i Fournier. A més, va dirigir orquestres simfòniques i òperes, impartint classes magistrals, tot mentre continuava component música. També era conegut per la seva habilitat per aconsellar, guiar i aprofundir en tota mena de música de diverses èpoques.^[15]

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, Enescu es va refugiar a Romania. Es va involucrar plenament a la vida musical de Bucarest, i va esdevenir un ferm defensor de la música contemporània romanesa interpretant obres de Constantin Silvestri, Mihail Jora, Martian Negrea i Sabin Dragoi. En aquest període bèl·lic, Enescu va fer diversos enregistraments importants de les seves pròpies obres amb el seu fillol Dinu Lipatti.^[2]

Després de la guerra, el Partit Comunista romanès va prendre el control gradualment, fet que el va portar a l'exili definitiu a París (1948), encara que no faltessin temptatives de fer-lo tornar al país. Sempre va aconseguir eludir-les i no obstant això la seva música mai va ser prohibida i a ell se'l va seguir considerant un heroi nacional, encara que desgraciadament molt mal sostingut per una propaganda i una política editorial ineficaces.^[10]

Enescu estava ja en edat avançada, patia problemes de salut com malalties cardíaques, curvatura de l'esquena i problemes d'audició que afectaven la seva entonació. A més, es trobava en una situació financera precària. També havia de fer front a les dificultats derivades de la salut mental de la seva esposa, la princesa Maruca Cantacuzino, que patia trastorns mentals, i Enescu li va ser fidel fins al final.^[2]

Durant uns anys va reprendre la seva carrera com a violinista. Enescu va fer concerts amb els seus amics David Óistrakh, Emil Guílels, i amb el seu antic alumne Yehudi Menuhin. D'aquest període es conserven diversos enregistraments importants, incloses les sonates soles i les partites de Bach. A part d'ensenyar, va dedicar més temps a la direcció, especialment en una sèrie de visites a Anglaterra (1947-1953); però, com sempre, el que més li importava era la composició. El juliol de 1954 va patir un ictus greu, causant una paràlisi parcial. El seu darrer treball, la Simfònica de Cambra, es va completar amb l'ajut del seu amic Marcel Mihalovici.

Al seu exili va manifestar una enyorança i una preocupació continua pel seu país, tot i la pena patida per la llunyania de Romania va compondre l'any 1954 la seva Simfonia de cambra per a dotze instruments solistes. Va morir l'any 1955 deixant inacabat el poema simfònic Vox Maris i diverses noves simfonies.

Enescu també va tenir una important activitat pedagògica en l'àmbit de l'ensenyament musical. Entre els seus alumnes es troben violinistes com la catalana Montserrat Cervera i Millet,^[37] Mihaela Martin, Christian Ferras, Ivry Gitlis, Arthur Grumiaux i Yehudi Menuhin. Aquest darrer va manifestar una gran estimació i admiració per Enescu, i el considerà el seu pare espiritual. Segons Menuhin: «Enescu serà sempre una de les veritables meravelles del món. El seu caràcter i la seva figura s'han quedat a la meva ànima com un arbre o una muntanya de Sinaia. Les seves fortes arrels i la seva ànima noble provenen del seu propi país, un país d'una bellesa única».

L'orquestra filharmònica de Romania, que va dirigir al llarg d'uns anys Enescu i que té la seu a l'Ateneu Romanès (en romanès Ateneul Român), porta el nom de George Enescu en honor seu. Cada any al mes de setembre des de fa divuit anys s'organitza a Bucarest el Festival i Concurs Internacional "George Enescu", que compta amb la presència de les principals orquestres filharmòniques d'Europa i mundials.

En els darrers mesos de la seva vida, Enescu i la seva dona es trobaven en una situació de pobresa, vivint en un petit apartament de dues habitacions a París. Per enfrontar-se a les despeses, va haver de vendre els seus manuscrits i, fins i tot, el seu valuós violí Guarnerius. Durant aquest temps, el jove Menuhin i la seva esposa Diana els van visitar, compartint moments íntims amb ells en una habitació que a penes tenia espai per al llit de malalt i un piano de cua. Descrivint l'escena, Diana va escriure més tard: «Yehudi li va parlar de música i, en un moment donat, Enescu es va girar cap al piano i va passar-hi les mans tristament retorçades com si fos una extensió del seu propi ésser ... Vaig notar la desgastada corbata, la jaqueta tronada, la cara de cera amb els ossos nets i bells i els ulls serens...».^[5]

Yehudi Menuhin el va desdcriure com «l'Absolut pel qual jutjo tots els altres... l'ésser humà més extraordinari, el músic més gran i la influència formativa més gran que he experimentat mai».^[5] Reputat compositor, violinista de fama mundial, director d’orquestra internacional, notable pianista i cèlebre professor, promotor de concerts, compositors i músics, membre de les acadèmies de diversos països, Enescu va deixar una impressió indeleble com a home i artista en els que va treballar i a les innombrables persones de tot el món que van assistir als seus concerts. A la seva Romania natal, va establir les bases d’una veritable cultura musical. De manera sistemàtica, va introduir els seus compatriotes en les riqueses musicals del món oferint sèries de concerts que incloïen tot el repertori estàndard de concerts, sonates per a violí, obres per a quartet de corda, per a piano i corda, les obres mestres simfòniques de França i Alemanya, i més tard de Rússia. També va procedir a fomentar el suport (sovint amb els seus propis recursos financers) a joves compositors nadius mitjançant la creació d'un Premi Nacional de Composició anual, els ara famosos premis Enesco per a la composició.^[38]

Un visitant casual a Bucarest avui se sorprendrà amb el protagonisme simbòlic que Enescu manté fins avui en la consciència nacional romanesa. Hi ha molts monuments dedicats a ell. El conservatori nacional rep el seu nom i l’orquestra també. La seva importància, però, transcendeix la música. Durant la primera meitat de segle va aconseguir, a diferència de molts dels seus contemporanis, conciliar l'orgull nacional i un insistent patriotisme amb tolerància i una visió cosmopolita.^[3]

Creat el 1958 en homenatge al músic romanès, originalment triennal, biennal a partir del 2001, el festival ha continuat creixent en mida, especialment des de la caiguda del comunisme. Entre finals d’agost i mitjans de setembre, a Bucarest com a les principals ciutats provincials, se celebren al voltant de 200 esdeveniments, que tenen lloc al vespre, al matí, a la tarda, i la majoria dels quals són emesos -en directe o en diferit- per la televisió romanesa. Al costat dels millors conjunts de Romania, s'hi troben les millors orquestres europees. Programes que inclouen el repertori simfònic o de cambra, l’òpera, el ballet, l’oratori, el barroc o la creació contemporània, essent el fil conductor l’obra d’Enescu, que el festival pretén donar a conèixer més. Present en gairebé totes les edicions des del 1958, l’obra emblemàtica del festival és, sens dubte, Oedipe, l’única òpera d’Enescu, creada el 1936 al Palais Garnier i rarament representada en els principals escenaris internacionals.^[39]

George Enescu va compondre 33 números d'opus i un bon nombre de petites peces sense número de catàleg, de transcripcions i arranjaments. Enescu al llarg de la seva carrera com a compositor va tocar tots els gèneres musicals clàssics.

• Poème roumain, suite simfònica amb cor op. 1
• Simfonia concertant per a violoncel i orquestra op. 8
• Suite per a orquestra núm. 1 en do major op. 9
• Rapsòdia romanesa núm. 1 en la major op. 11 núm. 1
• Rapsòdia romanesa núm. 2 en re major op. 11 núm. 2
• Intermedi per a instrument de corda, en re major op. 12
• Simfonia núm. 1 en mi bemoll major op. 13
• Simfonia núm. 2 en la major op. 17
• Suite per a orquestra núm. 2 op. 20
• Simfonia núm. 3 en do major op. 21
• Suite per a orquestra núm. 3, Suite Villageoise, en re major op. 27
• Vox maris en sol major, poema simfònic per a tenor, cor a tres veus i orquestra op. 31
• Obertura de concert per a temes dins el caràcter popular romanès, en la major op. 32
• Pastorale-Fantaisie per a petita orquestra, 1899
• Simfonia núm. 4 en mi menor (inacabada, 1934; completada per Pascal Bentoiu)
• Simfonia núm. 5 en re major amb tenor i cor femení (inacabada, 1941; completada per Pascal Bentoiu)

• Suite núm. 1 Dans le style ancien en sol menor op. 3
• Variacions per a 2 pianos sobre un tema original en la bemoll major op. 5
• Suite núm. 2, op. 10
• Suite núm. 3 Pieces impromptues, op. 18
• Sonata per a piano núm. 1 en fa desena menor op. 24 núm. 1 i núm. 3 en re major op. 24 núm. 3

• Sonata per a violí núm. 1 en re major op. 2
• Sonata per a violí núm. 2 en fa menor op. 6
• Dixtour per a instruments de vent op. 14
• Quartet per a piano núm. 1 en re major op. 16
• Quartet de corda núm. 1 en mi bemoll major op. 22 núm. 1
• Quartet de corda núm. 2 en sol major op. 22 núm. 2
• Sonata per a piano núm. 1 en fa sostingut menor op. 24 núm. 1
• Sonata per a piano núm. 3 en re major op. 24 núm. 3
• Sonata per a violí núm. 3 "segons el caràcter popular romanès" en la menor op. 25
• Sonata per a violoncel núm. 1 en fa menor op. 26 núm. 1
• Sonata per a violoncel núm. 2 en do major op. 26 núm. 2
• Impressions d'infància. Suite per a viola i piano en re major op. 28
• Quintet per a piano en la menor op. 29
• Quartet per a piano núm. 2 en re menor op. 30
• Simfonia de cambra per a 12 instruments op. 33

• Tres melodies per a veu greu i piano op. 4
• Set cançons de Clément Marot per a tenor o soprano i piano op. 15
• Tres melodies per a veu i piano op. 19
• Oedipe, tragèdia lírica en 4 actes op. 23
• Vox Maris, poema simfònic per a tenor, Cor a 3 veus i orquestra en sol major op.31

El poble natal de George Enescu, Liveni, que després de la seva mort va agafar el seu nom, està agermanat amb Bellpuig.

• Malcolm, Noel. Toccata Press. George Enescu : his life and music (en anglès), 1990. ISBN 9780907689324. 
• Mircea Voicana, Clemansa Firca, Alfred Hoffman, Elena Zottoviceanu, Myriam Marbe, Stefan Niculescu, Adrian Ratiu: George Enescu. Monografie. Bucurest, 1971. Editura Academiei RSR.
• Dieter Nowka: George Enescu und die Entwicklung der rumänischen Musik, 1984. Pro-Universitate-Verlag, Sinzheim 1998. ISBN 3-932490-33-9
• Alain Cophignon: Georges Enesco. Paris, 2006. Arthème Fayard [Preu de l'Acadèmia Francesa de Belles Arts, 2006] ISBN 978-2213623214 — George Enescu (trad. Domnica Ilea). Bucurest, 2009. Editura Institutului Cultural Român. ISBN 978-973-577-578-0
• Pascal Bentoiu: Masterworks of George Enescu. A detailed analysis. Maryland, 2010. The Scarecrow Press.

• Pàgina del Festival George Enescu (anglès) (romanès)
• Pàgina de tots els museus dedicats a Enescu (anglès) (romanès)
• Societat Internacional Enescu (anglès) (romanès) (alemany) (francès)