Vés al contingut

Dissidents soviètics

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Membres del Grup Moscou Hèlsinki: Iulia Vixnévskaia, Liudmila Alekséieva, Dina Kamínskaia, Kronid Liubarski a Múnic, 1978
Ielena Bónner i Andrei Sàkharov després de la seva arribada per a la concessió del doctorat honoris causa en Dret per la Universitat de Groningen, 15 de juny de 1989

Els dissidents soviètics, rus: Диссиде́нты Dissidenti, eren ciutadans soviètics que estaven en desacord amb les polítiques del Partit Comunista de la Unió Soviètica i les criticaven obertament, inclosa la seva connexió amb les violacions de drets humans.[1] El moviment va adquirir més importància a partir dels anys 50, quan les obres d'alguns dels dissidents van ser publicades a Occident.

El terme dissident es va utilitzar a la Unió Soviètica en el període següent a la mort de Stalin fins a la caiguda del comunisme.[2] S'utilitzava per referir-se a petits grups d'intel·lectuals marginats, els modestos desafiaments dels quals al règim soviètic es trobaven amb la protecció i l'estímul dels seus conciutadans.[3] D'acord amb l'etimologia del terme, (del llatí dissidens, "discordant") un dissident és algú que està «separat doctrinalment» del règim.[4][5][6] Atès que els discordants van començar a identificar-se a si mateixos com a dissidents, el terme va passar a designar un individu l'inconformisme del qual era percebut com un bé per a la societat.[7][8][9]

L'oposició política a l'URSS amb prou feines era visible i, amb rares excepcions, tenia poques conseqüències.[10] En el seu lloc, un element important de l'activitat dels dissidents a la Unió Soviètica era informar a la societat (tant dins de la Unió Soviètica com als països estrangers) sobre la violació de les lleis i els drets humans. Amb el temps, el moviment dissident creà una viva consciència dels abusos comunistes soviètics.[11]

Els dissidents soviètics que criticaven l'Estat s'enfrontaven a possibles sancions legals sota el Codi Penal Soviètic[12] i s'enfrontaven a la tria de l'exili, l'hospital psiquiàtric, o el camp de treball.[13] El comportament polític antisoviètic, en particular, la seva llibertat de to en l'oposició a les autoritats, manifestar-se per la reformar, escriure llibres, era definit en algunes persones com una conducta alhora criminal (per exemple, la violació dels articles 70 o 190-1), un símptoma (per exemple, "la il·lusió del reformisme"), i un diagnòstic (per exemple, "esquizofrènia progressiva").[14]

Els anys 1950 i 1960

[modifica]

En la dècada de 1950, els dissidents soviètics va començar a vessar la crítica a Occident mitjançant l'enviament de documents i declaracions a les missions diplomàtiques estrangeres a Moscou.[15] A la dècada de 1960, els dissidents soviètics van declarar que sovint els drets del govern de la Unió Soviètica els negava eren drets universals, posseïts per tots, independentment de la seva raça, religió i nacionalitat.[16] L'agost de 1969, per exemple, el grup d'iniciativa per a la protecció dels drets humans a l'URSS va fer una crida a la Comissió de les Nacions Unides sobre els Drets Humans per defensar els drets humans trepitjats per les autoritats soviètiques en una sèrie de processos.[17]

La dècada de 1970

[modifica]

"La nostra història ens mostra que la majoria de la gent pot ser enganyada durant molt de temps. Però ara tota aquesta idiotesa està entrant en clara contradicció amb el fet que tenim un cert nivell d'obertura". (Vladímir Voinóvitx)[18]

L'apogeu dels dissidents com una presència en la vida pública occidental es va produir en la dècada de 1970.[19] Els Acords de Hèlsinki inspiraren els dissidents a la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Hongria i Polònia per protestar obertament sobre les falles dels drets humans dels seus propis governs.[20] Els dissidents soviètics van exigir que les autoritats soviètiques posessin en pràctica els seus propis compromisos provinents de l'acord de Hèlsinki amb el mateix zel i de la mateixa manera com en un altre temps els legalistes oberts esperaven que les autoritats soviètiques s'adherissin estrictament a la lletra de la seva constitució.[21] Els dissidents intel·lectuals russos i d'Europa de l'Est que van instar al compliment dels acords de Hèlsinki van ser sotmesos a repressió oficial.[22] Segons el dissident soviètic Leonid Pliusx, Moscou va aprofitar el pacte de seguretat de Hèlsinki per millorar la seva economia, mentre augmentava la repressió dels dissidents polítics.[23] 50 membres dels grups Hèlsinki soviètics van ser empresonats.[24] Els casos dels presos polítics i de consciència a la Unió Soviètica van ser divulgats per Amnistia Internacional en 1975[25] i pel Comitè per a la Defensa dels Presos Polítics soviètics el 1975[26] i 1976.[27][28]

El president dels Estats Units Jimmy Carter en el seu discurs inaugural el 20 gener 1977 va anunciar que els drets humans serien un element fonamental de la política exterior durant la seva administració.[29] Al febrer, Carter va enviar a Andrei Sàkharov una carta on expressava el seu suport a la postura d'aquest últim sobre els drets humans.[29][30] Arran de la carta de Carter a Sàkharov, l'URSS va advertir contra els intents d'"interferir" en els seus assumptes sota "un pretès pretext" de defensa dels drets humans'".[31] A causa de l'oberta postura de Carter de suport als dissidents soviètics, el KGB va ser capaç de vincular la dissidència amb l'imperialisme nord-americà a través del qual suggeria que aquestes protestes eren una tapadora per a l'espionatge nord-americà a la Unió Soviètica.[32] El cap del KGB, Iuri Andrópov, va determinar:

« Ha sorgit, doncs, la necessitat de posar fi a les accions d'Orlov, Guínzburg i altres d'una vegada per totes, sobre la base de la legislació vigent.[33] »

Segons Dmitri Volkogónov i Harold Shukman, va ser Andrópov qui va aprovar els nombrosos processos d'activistes dels drets humans, com ara Andrei Amàlrik, Vladímir Bukovski, Viatxeslav Txornovil, Zviad Gamsakhúrdia, Aleksandr Guínzburg, Natàlia Gorbanévskaia, Piotr Grigorenko (Petrò Hrihorenko), Natan Xaranski, i altres.[34] D'acord amb el dissident soviètic Iuri Glazov, Andropov era un paradigmàtic Homo Sovieticus, i va dirigir personalment campanyes de desinformació en contra dels seus principals oponents i dissidents Andrei Sàkharov i Aleksandr Soljenitsin.[cal citació]

"Si acceptem les violacions de drets humans com a simplement "la seva manera" de fer les coses, llavors tots som culpables." (Andrei Sàkharov)[35]

L'emigració voluntària i involuntària va permetre a les autoritats lliurar-se de molts intel·lectuals actius polítics, entre ells escriptors Valentín Turtxin, Gueorgui Vladímov, Vladímir Voinóvitx, Lev Kópelev, Vladímir Maksímov, Naüm Korjavin, Vassili Aksiónov i altres.[36]:194 La Crònica dels esdeveniments actuals, rus: Хроника текущих событий Khrónika tekúsxikh sobiti, va informar de 424 judicis polítics, en què van ser condemnades 753 persones, i només un dels acusats va ser absolt; A més, 164 persones van ser declarades dements i enviades a tractament obligatori en un hospital psiquiàtric.[37]

D'acord amb els dissidents soviètics i crítics occidentals, el KGB havia enviat rutinàriament dissidents als psiquiatres per al seu diagnòstic, a fi i efecte d'evitar incòmodes judicis públics i per desacreditar la dissidència com el producte de ments malaltes.[38][39] Amb l'argument que els dissidents polítics a la Unió Soviètica eren psicòtics i gent enganyada, se'ls tancava en hospitals psiquiàtrics i eren tractats amb neurolèptics.[40] El confinament dels dissidents polítics a les institucions psiquiàtriques s'havia convertit en una pràctica comuna.[41] Aquesta tècnica podria ser anomenada la "medicalització" de la dissidència o terror psiquiàtric, i fou la forma habitual de repressió aplicada a la Unió Soviètica a Leonid Pliusx, Piotr Grigorenko i molts altres.[42] Finalment, moltes persones en aquesta època tendien a creure que els dissidents eren persones anormals, i que el seu confinament a hospitals mentals estava bastant justificat.[36][43] En l'opinió de la presidenta del Grup Moscou Hèlsinki, Liudmila Alekséieva, l'atribució d'una malaltia mental a una figura prominent que apareixia amb una declaració o acció política és el factor més important en l'avaluació de la psiquiatria durant els anys 1960-1980.[44] En aquest moment el dissident soviètic Vladímir Bukovski va escriure Una nova malaltia mental a l'URSS: L'oposició publicat en francès,[45] alemany,[46] italià,[47] i castellà[48] i (en coautoria amb Semion Glúzman) Un manual de psiquiatria per a dissidents publicat en rus,[49] anglès,[50] francès,[51] italià,[52] alemany,[53] i danès.[54]

La repressió dels Grups de Vigilància de Hèlsinki

[modifica]
Article principal: Comitè de Vigilància de Hèlsinki d'Ucraïna

En 1977-1979 i novament en 1980-1982, el KGB va reaccionar als Grups de Vigilància de Hèlsinki a Moscou, Kíev, Vilnius, Tbilisi, i Erevan amb una campanya de detencions a gran escala i la condemna dels seus membres a la presó, camps de treball, exili intern i reclusió psiquiàtrica.

Dels membres del Grup Hèlsinki de Moscou el 1978 va contemplar com Iuri Orlov, Vladímir Slepak i Natan Xaranski eren condemnats a llargues penes del camp de treball i exili intern per "agitació antisoviètica i propaganda" i traïció. A principis de 1980 es va produir una altra onada de detencions: Malva Landa, Víktor Nekipélov, Leonard Ternovski, Féliks Serebrov, Tatiana Ossípova, Anatoli Martxenko, i Ivan Kovalov.[55]

Les autoritats soviètiques oferiren a alguns activistes l'«oportunitat» d'emigrar. Liudmila Alekséieva emigrà el 1977. Els membres fundadors del Grup Hèlsinki de Moscou Mikhaïl Bernxtam, Aleksander Kortxak, Vitali Rubin també emigraren, i Piotr Grigorenko va ser privat de la seva ciutadania soviètica, mentre buscava tractament mèdic a l'estranger.[56]

El Comitè de Vigilància de Hèlsinki d'Ucraïna va patir repressions severes al llarg de 1977-1982, amb de vegades diverses sentències múltiples de camp de treball per a Mikola Rudenko, Oleski Tikhi, Miroslav Marinòvitx, Mikola Matussèvitx, Levkò Lukiànenko, Oles Bèrdnik, Mikola Hòrbal, Zenovi Krassivski, Vitali Kalinitxenko, Viatxeslav Txornovil, Olha Heiko (Olha Dmítrivna Heiko-Matussèvitx), Vassil Stus, Oksana Meixkò, Ivan Sokulski, Ivan Kàndiba, Petrò Rozumni, Vassil Stríltsiv, Iaroslav Léssiv, Vassil Sitxko, Iuri Litvín, Petrò Sitxko.[55] El 1983 el Grup Hèlsinki d'Ucraïna tenia 37 membres, dels quals 22 eren a camps de presoners, 5 estaven a l'exili, 6 havien emigrat a Occident, 3 havien estat alliberats i estaven vivint a Ucraïna, i un (Mikhaïlo Mèlnik) s'havia suïcidat.[57]

El Grup Lituània Hèlsinki va veure com els seus membres eren objecte de dues onades d'empresonament per activitats antisoviètiques i "organització de processons religoses": Viktoras Petkus fou sentenciat el 1978; altres el seguiren en 1980-1981: Algirdas Statkevičius, Vytautas Skuodys, Mečislovas Jurevičius, i Vytautas Vaičiūnas.[55]

Corrents de la dissidència

[modifica]

Moviment dels drets civils i humans

[modifica]

A partir de la dècada de 1960, els primers anys de l'Estancament de Bréjnev, els dissidents a la Unió Soviètica van enfocar cada cop més la seva atenció envers les preocupacions civils i, eventualment, els drets humans. La lluita pels drets civils i humans se centrà en qüestions de llibertat d'expressió, llibertat de consciència, llibertat d'emigració, psiquiatria punitiva, i la difícil situació dels presos polítics. Es va caracteritzar per una nova obertura de la dissidència, la preocupació per la legalitat, el rebuig de qualsevol "activitat clandestina" i la lluita violenta.[58]

Al llarg de les dècades de 1960 i 1980, els actius en el moviment dels drets civils i humans participen en una varietat d'activitats: La repressió política i les violacions de drets es documenten al samizdat (premsa no autoritzada); cartes de protesta individuals i col·lectives i peticions; manifestacions no autoritzades; l'ajuda mútua per als presos de consciència; i, el més prominent, els grups de vigilància cívics que apel·len a la comunitat internacional. Les repercussions d'aquestes activitats va variar entre acomiadament de la feina i els estudis a molts anys de presó en camps de treball i ésser sotmesos a psiquiatria punitiva.

Els dissidents actius en el moviment en la dècada de 1960 van introduir un enfocament "legalista" per tal d'evitar el comentari moral i polític en favor de l'atenció a les qüestions legals i de procediment. Després de diversos i destacats judicis polítics, la cobertura de les detencions i judicis en samizdat es va fer més comú. Aquesta activitat va conduir a la fundació de la Crònica dels esdeveniments actuals a l'abril de 1968. El butlletí no oficial informava de les violacions dels drets civils i el procediment judicial pel govern soviètic i les respostes a aquestes violacions pels ciutadans de l'URSS.[59]

Durant la dècada de 1960 i al llarg de la dècada de 1970, l'estratègia basada en els drets de la dissidència incorpora les idees dels drets humans i la seva retòrica. El moviment va incloure figures com Valeri Txalidze, Iuri Orlov i Liudmila Alekséieva. Es van fundar grups especials com el Grup d'iniciativa per a la protecció dels drets humans a l'URSS (1969) i el Comitè de Drets Humans a l'URSS (1970). La signatura dels Acords de Hèlsinki (1975) que contenen clàusules de drets humans defensors va aportar als promotors de les campanyes una nova esperança d'utilitzar els instruments internacionals. Això va conduir a la creació dels Helsinki Watch Groups a Moscou (Grup Hèlsinki Moscou), Kíev (Comitè de Vigilància de Hèlsinki d'Ucraïna), Vilnius (Grup Lituània Hèlsinki), Tbilisi i Erevan (1976-1977).[60]

Les iniciatives de drets civils i humans van tenir un paper important en la prestació d'un llenguatge comú per als dissidents soviètics amb diferents preocupacions, i va esdevenir una causa comuna per als grups socials en el medi dissident que van des d'activistes de la subcultura dels joves a acadèmics com Andrei Sàkharov. A causa dels contactes amb els periodistes occidentals, així com l'enfocament polític durant la distensió (Acords de Hèlsinki), les persones actives en el moviment de drets humans es trobaven entre els més visibles a Occident (al costat dels refuseniks).

Moviments de les nacions deportades

[modifica]

El 1944, el conjunt del nostre poble fou calumniosament acusat de traïció a la Mare Pàtria Soviètica i va ser deportat per la força de Crimea. [...] El 5 setembre de 1967, va aparèixer un decret del Presídium del Soviet Suprem de l'URSS ens va llevar l'acusació de traïció, però ens descriu no com a tàtars de Crimea, sinó com a "ciutadans de nacionalitat tàtara anteriorment residents a Crimea ", amb la qual legitima la nostra expulsió del nostre país d'origen i ens liquida com a nació. [...] No vàrem comprendre el significat del decret immediatament. Després de la publicació, diversos milers de persones van viatjar a Crimea, però una vegada més van ser expulsats per la força. La protesta, que la nostra gent va enviar al Comitè Central del partit es va quedar sense resposta, com ho van ser també les protestes dels representants del poble soviètic que ens van donar suport.

Les autoritats ens van respondre només amb casos de persecució i judicials. [...] Des de 1959 més de dos-cents dels representants més actius i valents han estat condemnats a penes de fins a set anys tot i que sempre havien actuat dins dels límits de la Constitució Soviètica.

—– Apel·lació dels tàtars de Crimea a l'opinió pública mundial, Crònica dels esdeveniments actuals. Exemplar 2 (30 de juny 1968)[61]

Diversos grups nacionals o ètnics que havien estat deportats sota el govern de Stalin formaren moviments per tornar a la seva terra natal. En particular, els tàrtars de Crimea, amb l'ànim de retornar a Crimea, els turcs meskhetis al sud de Geòrgia i els ètnicament alemanys tenien com a objectiu reassentar-se al llarg del riu Volga prop de Saràtov.

El moviment tàrtar de Crimea ocupa un lloc destacat entre els moviments de les nacions deportades. Als tàrtars els havia estat negat el dret a tornar a Crimea, tot i que les lleis que justificaven la seva expulsió s'havien derogat. La seva primera carta col·lectiva demanant la restauració data de 1957.[62] A principis de 1960, els tàrtars de Crimea havia començat a establir grups d'iniciativa en els llocs on havien estat reubicades per la força. Dirigit per Mustafà Djemílev, van fundar la seva pròpia organització democràtica i descentralitzada, considerat únic en la història dels moviments independents de la Unió Soviètica.[63][64]

Moviments de l'emigració

[modifica]
Vegeu també: Refusenik

Els moviments de l'emigració a la Unió Soviètica inclouen el moviment dels jueus soviètics per emigrar a Israel i dels alemanys del Volga per emigrar a Alemanya Occidental.

Als jueus soviètics se'ls denegava habitualment el visat per emigrar per part de les autoritats de l'antiga Unió Soviètica i altres països de l'anomenat bloc de l'Est.[65] Es va formar un moviment a la dècada de 1960 pel dret a emigrar, fet que també van donar lloc a un ressorgiment de l'interès per la cultura jueva. La causa dels refusenik va aplegar una considerable atenció a Occident.

Els ciutadans d'origen alemany que vivien en els estats del Bàltic abans de la seva annexió el 1940, i els descendents del colons alemanys del Volga del segle xviii, també van formar un moviment per sortir de la Unió Soviètica.[63][66] El 1972, el govern d'Alemanya Occidental va signar un acord amb les autoritats soviètiques que van permetre emigrar a Alemanya Occidental entre 6000 i 8000 persones cada any durant la resta de la dècada. Com a resultat, gairebé 70.000 alemanys ètnics havien sortit de la Unió Soviètica a mitjans de la dècada de 1980.[66]

De la mateixa manera, els armenis van aconseguir una petita emigració. A mitjans de la dècada de 1980, més de 15.000 armenis havien emigrat.[66]

Moviments religiosos

[modifica]
Vegeu també: Religió a la Unió Soviètica

Els moviments religiosos a l'URSS inclouen l'Església Ortodoxa Russa, l'Església Catòlica i els moviments protestants. Es van centrar en la llibertat de practicar la seva fe i la resistència a la interferència de l'Estat en els seus assumptes interns.[64]

El moviment ortodox rus es va mantenir relativament petit. El moviment catòlic a Lituània formava part del moviment nacional lituà més gran. Entre els grups protestants que es van oposar a les directrius estatals antireligioses s'inclouen els baptistes, els adventistes del setè dia i els pentecostals. De manera similar als moviments dissidents jueus i alemanys, molts en el moviment pentecostal independent van tractar d'aconseguir l'emigració.

Moviments nacionals

[modifica]

Els moviments nacionals inclouen els moviments dissidents russos nacionals, així com els moviments dissidents d'Ucraïna, Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia i Armènia.

Entre les nacions que vivien en els seus propis territoris amb l'estatus de repúbliques de la Unió Soviètica, el primer moviment a sorgir en la dècada de 1960 va ser el moviment d'Ucraïna. La seva aspiració era resistir la russificació d'Ucraïna i insistir en la igualtat de drets i la democratització de la república.[64]

A Lituània, el moviment nacional de la dècada de 1970 estava estretament relacionada amb el moviment catòlic.[64]

Literatura i cultura

[modifica]

Diversos emblemàtics exemples d'escriptors dissidents van tenir un paper significatiu per fer més ampli el moviment dissident. Aquests inclouen les persecucions d'Óssip Mandelxtam, Borís Pasternak, Mikhaïl Bulgàkov i Joseph Brodsky, així com la publicació d'Arxipèlag Gulag per Aleksandr Soljenitsin.

En el món literari, hi havia dotzenes de literats que van participar en el moviment dissident, incloentVassili Aksiónov, Arkadi Belinkov, Leonid Borodin, Joseph Brodsky, Gueorgui Vladímov, Vladímir Voinóvitx, Aleksandr Gàlitx, Venedikt Ieroféiev, Aleksandr Zinoviev, Lev Kópelev, Naüm Korjavin, Vladímir Maksímov, Víktor Nekràssov, Andrei Siniavski, Aleksandr Soljenitsin, i Varlam Xalàmov.[67]

Durant els primers anys de la Unió Soviètica, els acadèmics disconformes van ser exiliats a través dels anomenats vaixells dels filòsofs.[68] Més tard, figures com el teòric cultural Grigori Pomerants també estigueren entre els dissidents actius.[64]

Altres interseccions d'inconformisme cultural i literària amb dissidents inclouen l'ampli camp de l'art inconformista soviètic, com els pintors del grup clandestí Lianozovo, i artistes actius en la "Segona Cultura".

Altres grups

[modifica]

Altres grups inclouen els socialistes, els moviments pels drets socioeconòmics (especialment els sindicats independents), així com els de les dones, ambientals, i els moviments de la pau.[63][64]

Dissidents i la Guerra Freda

[modifica]
El president Reagan pronunciant el seu discurs del 23 de març de 1983, on anuncia el començament de la Iniciativa de Defensa Estratègica

En resposta a la qüestió dels refuseniks a la Unió Soviètica, el Congrés dels Estats Units va aprovar l'esmena Jackson-Vanik el 1974. La disposició de la llei federal dels Estats Units tractava d'influir en les relacions comercials dels EUA amb els països del bloc comunista que restringien la llibertat d'emigració i altres drets humans.

Els vuit països membres del Pacte de Varsòvia signaren l'Acta Final de Hèlsinki a l'agost de 1975. El "tercer pilar" de la Llei inclo extenses clàusules de drets humans.[69]:99–100

Quan Jimmy Carter va arribar al poder el 1976, va ampliar el seu cercle d'assessors per incloure els crítics amb la distensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Va expressar el seu suport al moviment de la dissidència txeca conegut com a Carta 77, i públicament va expressar la seva preocupació pel tractament dels dissidents soviètics Aleksandr Guínzburg i Andrei Sàkharov. El 1977, Carter va rebre el destacat dissident Vladimir Bukovsky a la Casa Blanca, i va afirmar que no tenia intenció de "ser tímid" en el seu suport als drets humans.[70]

El 1979, es va fundar el Comitè de Vigilància de Hèlsinki als Estats Units, finançat per la Fundació Ford. Fundat segons l'exemple de la Grup Hèlsinki Moscou i els grups de vigilància similars en el bloc soviètic, tenia també com a objectiu monitorar el compliment de les disposicions de drets humans dels Acords de Hèlsinki, i proporcionar suport moral als que lluitaven per aquest objectiu dins del bloc soviètic. Va actuar com a conducte per obtenir informació sobre la repressió a la Unió Soviètica, i va pressionar els responsables polítics dels Estats Units perquè continuessin fent pressió del tema amb els líders soviètics.[71]

Al president dels Estats Units Ronald Reagan se li atribueix l'opinió que el "tractament brutal dels dissidents soviètics es devia a la inèrcia burocràtica."[72] El 14 de novembre de 1988, es va celebrar una reunió amb Andrei Sàkharov a la Casa Blanca i van dir que els abusos de drets humans soviètiques constituïen un obstacle per al progrés i continuarien sent-ho fins que el problema s'"eliminés per complet."[73] Ja fos parlant amb un centenar de dissidents en una emissió al poble soviètic o en l'Ambaixada dels EUA, l'agenda de Reagan era sempre una: llibertat per viatjar, llibertat d'expressió i llibertat de religió.[74] Hi ha l'opinió que el programa Star Wars, que va ser promoguda als Estats Units sota la presidència de Ronald Reagan, fou un factor important en la cadena d'esdeveniments que va portar primer a la derrota de l'URSS a la Guerra Freda, i més tard a la caiguda del règim comunista al país.[75]

Dissidents sobre la seva dissidència

[modifica]

Andrei Sàkharov va dir: "Tothom vol tenir una feina, casar-se, tenir fills, ser feliç, però els dissidents han d'estar preparats per veure les seves vides destruïdes i els seus éssers estimats ferits. Quan miro la meva situació i la situació de la meva família i del meu país, m'adono que les coses estan cada vegada pitjor."[76] La dissident i també una de les fundadores del Grup Moscou Hèlsinki, Liudmila Alekséieva va escriure:

« Què passaria si els ciutadans actuessin suposant que tenen drets? Si una persona ho fes, es convertiria en un màrtir; si dues persones ho fessin, serien etiquetats com a organització enemiga; si milers de persones ho fessin, l'Estat hauria de ser menys opressiu.[64] »

Segons el dissident soviètic Víktor Davídov, el sistema totalitari no té mecanismes que poguessin canviar el comportament del grup en el poder des de dins.[77] Qualsevol intent de canviar-lo se suprimeix immediatament mitjançant la repressió.[77] Els dissidents feren una crida a les organitzacions internacionals de drets humans i als governs estrangers, però no hi va haver resultat.[77] El mateix es podria dir ara també; en una situació en què la manipulació de les masses a través dels mitjans de comunicació porta el país al punt on la gent no s'adona del que passa al país, quan la gent no entén el que està passant al món, un només pot confiar en què aquells que coneixen i comprenen seran capaços de trobar un llenguatge comú amb persones a l'estranger i per tant canviaran la situació.[77]

Llista no exhaustiva

[modifica]
Vegeu també: Categoria:Dissidents soviètics

Referències

[modifica]
  1. ↑ Carlisle, Rodney; Golson, Geoffrey The Reagan era from the Iran сrisis to Kosovo. ABC-CLIO, 2008, p. 88. ISBN 1851098852. 
  2. ↑ Crònica dels esdeveniments actuals (samizdat) Arxivat 2011-03-16 a Wayback Machine. (rus)
  3. ↑ Smith, Stephen. The Oxford handbook of the history of communism. OUP Oxford, 2014, p. 379. ISBN 0199602050. 
  4. ↑ Taras, Raymond. The road to disillusion: from critical marxism to post-communism in Eastern Europe. 2a edició. Routledge, 2015, p. 62. ISBN 1317454790. 
  5. ↑ Diccionari català-valencià-balear entrada "dissident", consultable en línia aquí Arxivat 2004-08-26 a Wayback Machine.
  6. ↑ «Dissident». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. ↑ Universal Declaració dels Drets Humans resolució de l'Assemblea General 217 A (III), Nacions Unides 10 de desembre 1948
  8. ↑ Proclamation of Tehran, Acta Final de la Conferència Internacional de Drets Humans, Teheran, 22 d'abril - 13 de maig de 1968, U.N. Doc. A/CONF. 32/41 a 3 (1968), Nacions Unides, maig de 1968
  9. ↑ «CONFERÈNCIA SOBRE LA SEGURETAT I LA COOPERACIÓ A EUROPA ACTA FINAL. Hèlsinki 1 d'agost de 1975». Arxivat de l'original el 2011-05-31. [Consulta: 30 desembre 2016].
  10. ↑ Barber, John «Opposition in Russia». Government and Opposition, 32, 4, 10-1997, pàg. 598–613. DOI: 10.1111/j.1477-7053.1997.tb00448.x.
  11. ↑ Rosenthal, Abe «Soviet dissenters used to die for speaking out». The Dispatch, 02-06-1989, p. 5.
  12. ↑ Stone, Alan. Law, psychiatry, and morality: essays and analysis. American Psychiatric Pub, 1985, p. 5. ISBN 0880482095. 
  13. ↑ Singer, Daniel «Socialism and the Soviet Bloc». The Nation, 02-01-1998. Arxivat de l'original el 2018-09-27 [Consulta: 30 desembre 2016].
  14. ↑ «Report of the U.S. Delegation to Assess Recent Changes in Soviet Psychiatry». Schizophrenia Bulletin, 15, 4 Suppl, 1989, pàg. 26. DOI: 10.1093/schbul/15.suppl_1.1. PMID: 2638045.
  15. ↑ Shirk, Susan «Human rights: what about China?». Foreign Policy, 29, Hivern 1977–1978, pàg. 109–127. DOI: 10.2307/1148534. JSTOR: 1148534.
  16. ↑ Bergman, Jay «Soviet dissidents on the Holocaust, Hitler and Nazism: a study of the preservation of historical memory». The Slavonic and East European Review, 70, 3, 7-1992, pàg. 477–504. JSTOR: 4211013.
  17. ↑ «An Appeal to The UN Committee for Human Rights». The New York Review of Books, 21-08-1969.
  18. ↑ Vasilyev, Yuri «The post-Soviet optimistic pessimism of Vladimir Voinovich». The Atlantic, 27-09-2012.
  19. ↑ Horvath, Robert «"The Solzhenitsyn effect": East European dissidents and the demise of the revolutionary privilege». Human Rights Quarterly, 29, 4, 11-2007, pàg. 879–907. DOI: 10.1353/hrq.2007.0041.
  20. ↑ «The Soviet evolution of marketing thought, 1961–1991: from Marx to marketing». Marketing Theory, 5, 3, 9-2005, pàg. 283–307. DOI: 10.1177/1470593105054899.
  21. ↑ Glazov, Yuri. The Russian mind since Stalin's death. D. Reidel Publishing Company, 1985, p. 105. ISBN 9027719691. 
  22. ↑ Binder, David «The quiet dissident: East Germany's Reiner Kunze». The Wilson Quarterly, 1, 4, estiu 1977, pàg. 158–160. JSTOR: 40255268.
  23. ↑ «Helsinki pact said abused». The Spokesman-Review, 28-11-1976, p. A11.
  24. ↑ «Хельсинкский аккорд ("Acord de Hèlsinki")» (en rus). Radio Liberty, 01-08-2015. [Consulta: 31 desembre 2016].
  25. ↑ [13 de novembre de 2015] Prisoners of conscience in the USSR: Their treatment and conditions (PDF, descàrrega immediata). Londres: Amnesty International Publications, 1975, p. 118. ISBN 0900058137. 
  26. ↑ Political Prisoners in the U.S.S.R.. Nova York: Comitè per a la Defensa dels Presos Polítics soviètics, 1975. 
  27. ↑ [5 novembre 2015] Inside Soviet prisons. Documents of the struggle for human and national rights in the USSR. Nova York: Comitè per a la Defensa dels Presos Polítics soviètics, 1976. OCLC 3514696. 
  28. ↑ The abuse of psychiatry in the USSR: Soviet dissenters in psychiatric prisons. Nova York: Comitè per a la Defensa dels Presos Polítics soviètics, 1976. 
  29. ↑ 29,0 29,1 Howell, John «The Carter human rights policy as applied to the Soviet Union». Presidential Studies Quarterly, 13, 2, Spring 1983, pàg. 286–295. JSTOR: 27547926.
  30. ↑ Mydans, Seth «Sakharov gets personal letter from Carter». Schenectady Gazette, 18-02-1977.
  31. ↑ Marder, Murrey «Carter firm as Soviets assail support of dissidents». The Washington Post, 19-02-1977.
  32. ↑ Dean, Richard «Contacts with the West: the dissidents' view of Western support for the human rights movement in the Soviet Union». Universal Human Rights, 2, 1, gener-març 1980, pàg. 47. DOI: 10.2307/761802.
  33. ↑ Snyder, Sarah. Human rights activism and the end of the Cold War: a transnational history of the Helsinki network. Cambridge University Press, 2011, p. 73. ISBN 1139498924. 
  34. ↑ Volkogonov, Dmitri; Shukman, Harold Autopsy for an empire: the seven leaders who built the Soviet regime. Simon & Schuster, 1998, p. 342. ISBN 0684834200. 
  35. ↑ Yankelevich, Tatyana «Silence is the crime». Human Rights, 13, 1985, pàg. 40.
  36. ↑ 36,0 36,1 Shlapentokh, Vladimir. Soviet intellectuals and political power: the post-Stalin era. I.B.Tauris, 1990. ISBN 1850432848. 
  37. ↑ Yeroixok, Zoe. «Людмила Алексеева: "Я — человек, склонный быть счастливым" / Liudmila Alekséieva: "Sóc - una persona propensa a ser feliç"» (en rus). Nóvaia Gazeta, 13-02-2015. [Consulta: 31 desembre 2016].
  38. ↑ Murray, Thomas «Genetic screening in the workplace: ethical issues». Journal of Occupational and Environmental Medicine, 25, 6, 6-1983, pàg. 451–454. DOI: 10.1097/00043764-198306000-00009. PMID: 6886846.
  39. ↑ Reich, Walter «Diagnosing Soviet dissidents. Courage becomes madness, and deviance disease». Harper's Magazine, 257, 1539, 8-1978, pàg. 31–37. PMID: 11662503.
  40. ↑ Bowers, Leonard. The social nature of mental illness. Routledge, 2003, p. 135. ISBN 1134587279. 
  41. ↑ Shapiro, Leon «Soviet Union». American Jewish Year Book, 72, 1971, pàg. 400–410. JSTOR: 23605325.
  42. ↑ Sharlet, Robert «Dissent and repression in the Soviet Union and Eastern Europe: changing patterns since Khrushchev». International Journal, 33, 4, tardor 1978, pàg. 763–795. DOI: 10.2307/40201689. JSTOR: 40201689.
  43. ↑ Shlapentokh, Vladimir «The justification of political conformism: the mythology of Soviet intellectuals». Studies in Soviet Thought, 39, 2, 3-1990, pàg. 111–135. DOI: 10.1007/BF00838027. JSTOR: 20100501.
  44. ↑ «Discursos de P. D. Tisxenko, B. G. Iudin, A.I. Antónov, A. G. Gofman, V.N. Krasnov, B. A. Voskressenski» (en rus). Nezavíssimi psikhiatrítxeski jurnal ("Revista independent de psiquiatria"), 2004. ISSN: 1028-8554 [Consulta: 31 desembre 2016].
  45. ↑ Boukovsky, 1971.
  46. ↑ Bukowski, 1971.
  47. ↑ Bukovskij, 1972.
  48. ↑ Bukovsky, 1972.
  49. ↑ Bukovski i Glúzman, 1975.
  50. ↑ Bukovsky & Gluzman (1975b) Bukovsky & Gluzman (1975c) Bukovsky & Gluzman (1975d)
  51. ↑ Boukovsky i Glouzmann, 1975.
  52. ↑ Bukovskij, Gluzman i Leva, 1979.
  53. ↑ Bukowski i Gluzman, 1976.
  54. ↑ Bukovskiĭ i Gluzman, 1975e.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 [22 de desembre de 2015] «Appendix B. Imprisoned members of the Helsinki monitoring groups in the USSR and Lithuania». A: Implementation of the Final Act of the Conference on Security and Cooperation in Europe: findings and recommendations seven years after Helsinki. Report submitted to the Congress of the United States by the Commission on Security and Cooperation in Europe. November 1982 (PDF, descàrrega immediata). Washington, D.C.: Oficina d'Impremta del Govern dels EUA, 1982 [Consulta: 31 desembre 2016].  Arxivat 2015-12-22 a Wayback Machine.
  56. ↑ Snyder, Sarah. Human rights activism and the end of the Cold War: a transnational history of the Helsinki network. Nova York: Cambridge University Press, 2011, p. 75. ISBN 1107645107. 
  57. ↑ Zinkevych, Osyp. «Ukrainian Helsinki Group». A: Encyclopedia of Ukraine. Vol. 5. University of Toronto Press, 1993, p. 387–388. ISBN 0802030106. 
  58. ↑ Daniel, Aleksandr «Истоки и корни диссидентской активности в СССР / Els orígens i les arrels de l'activitat dissident a l'URSS» (en rus). Neprikosnovenni zapas ("Ració d'emergència"), 1, 21, 2002 [Consulta: 1r gener 2017].
  59. ↑ Horvath, Robert. The legacy of Soviet dissent: dissidents, democratisation and radical nationalism in Russia. Londres & Nova York: Routledge, 2005, p. 70–129. ISBN 0415333202. 
  60. ↑ Thomas, Daniel. The Helsinki effect: international norms, human rights, and the demise of communism. Princeton, N.J: Princeton University Press, 2001. ISBN 0691048584. 
  61. ↑ Crònica dels esdeveniments actuals. Apel·lació dels tàtars de Crimea a l'opinió pública mundial, exemplar 2 (30 de juny 1968) (rus)
  62. ↑ Boltiànskaia, Natel·la. «Двадцать четвертая серия. История крым��ких татар / Vint-i-quatrena part. Història dels tàrtars de Crimea» (en rus). Paral·lels, esdeveniments, persones. Voice of America, 30-12-2013. Arxivat de l'original el 2 de març 2016. [Consulta: 1r gener 2017].
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 Gerlant, Uta. «"The law is our only language": Soviet dissidents and human rights». A: Human rights and history: a challenge for education. Berlín: Stiftung "Erinnerung, Verantwortung und Zukunft", 2010, p. 130–141. ISBN 978-3-9810631-9-6. 
  64. ↑ 64,0 64,1 64,2 64,3 64,4 64,5 64,6 Alexeyeva, Ludmilla. Soviet dissent: contemporary movements for national, religious, and human rights. Middletown (Connecticut): Wesleyan University Press, 1987, p. 275. ISBN 0-8195-6176-2. 
  65. ↑ Azbel', Mark; Forbes, Grace Refusenik, trapped in the Soviet Union. Houghton Mifflin, 1981. ISBN 0395302269. 
  66. ↑ 66,0 66,1 66,2 Cracraft, James; Rubenstein, Joshua. «Dissent». A: The Soviet Union Today: An Interpretive Guide, 1988, p. 64–75. ISBN 978-0-226-22628-6 [Consulta: 29 març 2016]. 
  67. ↑ «Писатели-диссиденты: библиографические статьи / Escriptor dissident: article bibliogràfic» (en rus). Новое литературное обозрение / Nova revista literària, 2004. [Consulta: 1r gener 2017].
  68. ↑ Gregory, Paul «The ship of philosophers: how the early USSR dealt with dissident intellectuals». The Independent Review, 13, 4, primavera 2009, pàg. 485–492.
  69. ↑ Thomas, Daniel. The Helsinki effect: international norms, human rights, and the demise of Communism. Princeton, N. J.: Princeton University Press, 2001. ISBN 0691048592. 
  70. ↑ Mitchell, Nancy. «The Cold War and Jimmy Carter». A: Volume III: Endings. Cambridge: Cambridge University Press, 2011, p. 66–88. ISBN 978-0-521-83721-7. 
  71. ↑ Foot, Rosemary. «The Cold War and human rights». A: Volume III: Endings. Cambridge: Cambridge University Press, 2011, p. 445–465. ISBN 978-0-521-83721-7. 
  72. ↑ Altshuler, Stuart. From exodus to freedom: a history of the Soviet Jewry movement. Rowman & Littlefield, 2005, p. 61. ISBN 0742549364. 
  73. ↑ Lee, Gary «President receives Sakharov». The Washington Post, 15-11-1988.
  74. ↑ Edwards, Lee. The essential Ronald Reagan: a profile in courage, justice, and wisdom. Rowman & Littlefield, 2005, p. 136. ISBN 0742543757. 
  75. ↑ Akkerman, Galina «Еще раз о диссидентах – об их роли в падении советского режим / Un cop més sobre els dissidents - sobre el seu paper en la caiguda del règim soviètic.» (en rus). Kontinent [Consulta: 3 gener 2017].
  76. ↑ «The World». Time, 109, 1977, pàg. 29.
  77. ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 Daniel Galperóvitx. «Для выхода "Хроники текущих событий" в России опять пришло время / Ha arribat el moment de nou per l'emissió d'una "Crònica d'esdeveniments actuals a Rússia"» (en rus). Voice of America, 21-10-2015. Arxivat de l'original el 4 de gener 2017. [Consulta: 3 gener 2017].
  78. ↑ «friedrich ebert stiftung goethe-institut taschkent institut für» (en alemany). [Consulta: 23 abril 2013].
  79. ↑ «Intervista con Vladimir Bukovskij» (en italià). giannidemartino.it. [Consulta: 23 abril 2013].
  80. ↑ Bulletin of the Atomic Scientists (en anglès), 1993 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  81. ↑ Salomón Magendzo. Cruzando ese angosto puente (en castellà). Universidad Academia de Humanismo Cristiano, 1999. 
  82. ↑ Mother Jones Magazine (en anglès) [Consulta: 23 abril 2013]. 
  83. ↑ Robert Elsie. Albanian Literature (en anglès), 2005 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  84. ↑ Per una psicologia dell'agire umano, 2010 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  85. ↑ Fabio Toscano. Il fisico che visse due volte. I giorni straordinari di Lev Landau, genio sovietico (en italià). Sironi, 2008. 
  86. ↑ «Aquarium» (en anglès). shabalin.it. [Consulta: 23 abril 2013].
  87. ↑ S. P. De Boer, E. J. Driessen, Hendrik L. Verhaar. Biographical dictionary of dissidents in the Soviet Union (en anglès), 1982. 
  88. ↑ Web sobre l'escriptor Arxivat 2016-08-22 a Wayback Machine. (anglès) (rus)
  89. ↑ Margaret Drabble - Jenny Stringer. Dizionario Oxford della letteratura inglese (en italià). Gremese, 1998. 
  90. ↑ Michael Kenward. New Scientist, 1980. 
  91. ↑ Richard C.S. Trahair, Robert Miller. Encyclopedia of Cold War Espionage, Spies, and Secret Operations (en anglès). Enigma Books, 2012 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  92. ↑ «Council of Europe» (en anglès). [Consulta: 23 abril 2013].[Enllaç no actiu]
  93. ↑ New Scientist (en anglès), 1982 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  94. ↑ Memorial Services in the Congress of the United States and Tributes in Eulogy of Ronald Reagan, Late a President of the United States, 2005. 
  95. ↑ Marshall Blonsky. On Signs (en anglès). Johns Hopkins, 1985 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  96. ↑ Ievgueni Morózov. The Net Delusion (en anglès). PublicAffairs, 2012. 
  97. ↑ New Scientist (en anglès), 1980 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  98. ↑ Jonathan Wheatley. Georgia from national awaking to Rose Revolution (en anglès). Ashgate Pub Co, 2005 [Consulta: 23 abril 2013]. 
  99. ↑ Levitsky Serge. Copyright, Defamation, and Privacy in Soviet Civil Law (en anglès). Springer, 1979. 
  100. ↑ «Mustafa Jemilev: «We Haven't Got Anything Except Ukraine»» (en anglès). [Consulta: 23 abril 2013].

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dissidents_soviètics&oldid=34252787»