Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia
_-_Charles_II_(1630-1685)_-_RCIN_405672_-_Royal_Collection.jpg)
.svg&lang=ca)
Carles II (29 de maig de 1630 – 6 de febrer de 1685) Rei d'Anglaterra, d'Escòcia i d'Irlanda.
Segons els monàrquics, Carles II va esdevenir rei d'Anglaterra i d'Escòcia a partir del moment de l'execució del seu pare Carles I el 30 de gener de 1649 durant la Revolució Anglesa. El 5 de febrer de 1649 va ser proclamat rei d'Escòcia pel Parlament Escocès a Edimburg[1] negant-li entrar a Escòcia tret que acceptés establir el presbiterianisme com a religió estatal als tres regnes, però el Parlament d'Anglaterra no el va reconèixer com a rei.
El 1649 els reialistes estaven desorganitzats a Escòcia i el seu antic líder, el marquès de Montrose estava exiliat. Carles II va animar Montrose a reunir un exèrcit de les Highlands per lluitar al bàndol realista,[2] però els covenanters escocesos, descontents amb l'execució de Carles I i temedors pel futur del presbiterianisme sota la nova Commonwealth, li van oferir la corona d'Escòcia, Carles va abandonar Montrose, que havia reunit una força mercenària a Noruega[2] i ja havia desembarcat sent derrotat en la batalla de Carbisdale el 27 d'abril de 1650. Els vencedors van capturar Montrose poc després i el van portar a Edimburg. El 20 de maig el Parlament escocès el va condemnar a mort i el va fer penjar l'endemà.[3] Carles II va desembarcar a Morayshire el 23 de juny de 1650[4] i va signar el Pacte Nacional de 1638 i la Lliga i Pacte Solemnes de 1643 poc després de desembarcar.[5] Amb els seus seguidors reialistes escocesos i els seus nous aliats covenanters, Carles II es va convertir en l'amenaça més gran que enfrontava la nova república anglesa. En resposta a l'amenaça, Oliver Cromwell va deixar alguns dels seus tinents a Irlanda per continuar la repressió dels reialistes irlandesos i va tornar a Anglaterra,[3] arribant a Escòcia el 22 de juliol i assetjant Edimburg.[6] A finals d'agost, la malaltia i l'escassetat de subministraments havien reduït el seu exèrcit, i va haver d'ordenar una retirada cap a la seva base a Dunbar. Un exèrcit escocès sota el comandament de David Leslie va intentar bloquejar la retirada, però Cromwell els va derrotar en la batalla de Dunbar el 3 de setembre.[7] L'exèrcit de Cromwell va prendre Edimburg, i a finals d'any el seu exèrcit havia ocupat gran part del sud d'Escòcia. Al juliol de 1651, les forces de Cromwell van creuar el Fiord de Forth cap a Fife i el 20 de juliol van derrotar els escocesos a la batalla d'Inverkeithing.[8] El Nou Exèrcit Model va avançar cap a Perth permetent a Carles, al capdavant de l'exèrcit escocès, traslladar-se cap al sud a Anglaterra en un desesperat intent d'envair Anglaterra i capturar Londres mentre Cromwell es trobava ocupat a Escòcia. Cromwell va seguir Carles a Anglaterra, deixant George Monck per acabar la campanya a Escòcia. Monck va prendre Stirling el 14 d'agost i Dundee l'1 de setembre.[9] Cromwell va atrapar als reialistes a batalla de Worcester el 3 de setembre, on les forces del comandant anglès aixafaren l'últim gran exèrcit reialista escocès.
Després de la derrota a Worcester, Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu, on va viure a França, les Províncies Unides i Països Baixos espanyols. Cromwell eliminà el sistema polític d'Escòcia, que va passar a ser quasi una província més d'Anglaterra si ve no va haver-hi expropiacions de terres.
Després del col·lapse del sistema republicà del Protectorat imposat per Oliver Cromwell el 1649 i que, a la seva mort, el seu fill Richard no va saber mantenir, el 1659, el general George Monk va invitar Carles II a assumir el tron.[10] El 25 de maig de 1660 Carles II va desembarcar a Dover i va fer la seva entrada triomfal a Londres quatre dies després. El reberen tant els partidaris de la monarquia clàssica com els defensors del contractualisme o sigui d'una monarquia limitada pel Parlament.
Als greus problemes religiosos i constitucionals s'hi afegia la debilitat de la hisenda reial que depenia de l'ajut de Lluís XIV pel tractat de Dover de 1670[11] en virtud del qual França donava un milió i mig de lliures anuals per tal d'estabilitzar la monarquia anglo-escocesa i impulsar la causa catòlica a les Illes Britàniques. Aquesta situació, segons la propaganda del partit whig, convertia Carles II un pensionat de Lluís XIV.
Com que no tenia fills legítims, a la seva mort, el succeí el seu germà Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia (1685-1688)
Referències
[modifica]- ↑ Brown, K. M. «Proclamation: of King Charles II, 5 January 1649». A: The Records of the Parliaments of Scotland to 1707 (en anglès). University of St Andrews, 2007–2017, p. PA2/24, f.97r-97v..
- ↑ 2,0 2,1 Carpenter, 2005, p. 145.
- ↑ 3,0 3,1 Carpenter, 2005, p. 146.
- ↑ Brett, 2008, p. 39.
- ↑ Brett, 2008, p. 41.
- ↑ Reid, Stuart. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Oxford: Osprey, 2008 [1a. ed. 2004], p. 18. ISBN 978-1-84176-774-1.
- ↑ Reid, Stuart. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Oxford: Osprey, 2008 [1a. ed. 2004], p. 75-77. ISBN 978-1-84176-774-1.
- ↑ Carpenter, 2005, p. 158.
- ↑ Carpenter, 2005, p. 185.
- ↑ Hutton, Ronald. Monck, George, first duke of Albemarle (1608–1670) (en anglès). Oxford University Press, 2008.
- ↑ Cartwright, J. [books Madame, a Life of Henrietta, Daughter of Charles I and Duchess of Orleans] (en anglès). Seeley and Co. Ltd., 1894, p. 332.
Bibliografia
[modifica]- Brett,, A. C. A.. Charles II and His Court (en anglès). Read Books, 2008. ISBN 978-1-140-20445-9.
- Carpenter, Stanley D. M.. Military Leadership in the British Civil Wars, 1642-1651: "The Genius of this Age" (en anglès). Psychology Press, 2005. ISBN 978-0-7146-5544-4.
| Alpin (843-1058) | |
|---|---|
| Dunkeld (1058-1093) | |
| Balliol (1292-1296) (1332-1336) | |
 Bruce (1306-1371) | |
.svg){kind=small} Estuard (1371-1649) (1660-1714) | |
.svg){kind=small} Hannover (1714-1901) | |
.svg){kind=small} Saxònia-Coburg-Gotha (1901-…) | |
