Atzurita

Atzurita
Atzurita de Touissit, Marroc.
Fórmula química	Cu₃(CO₃)₂(OH)₂
Epònim	blau
Localitat tipus	Chessy
Classificació
Categoria	carbonats
Nickel-Strunz 10a ed.	05.BA.05
Nickel-Strunz 9a ed.	5.BA.05
Nickel-Strunz 8a ed.	Vb/B.01
Dana	16a.2.1.1
Propietats
Sistema cristal·lí	monoclínic prismàtic
Hàbit cristal·lí	massiu, prismàtic, estalactític, tabular
Estructura cristal·lina	a = 5.01 Å, b = 5.85 Å, c = 10.35 Å; β = 92.43°; Z = 2
Grup puntual	monoclínic 2/m
Massa molar	344.67 g/mol
Color	blau lapislàtzuli; de blau molt fosc a blau clar
Macles	rarament, plans maclats {101}, {102} o {001}
Exfoliació	perfecte {011}, pobre {110}
Fractura	concoidal
Tenacitat	fràgil
Duresa (Mohs)	3,5 a 4
Lluïssor	vítria
Color de la ratlla	blau clara
Diafanitat	transparent a translúcida
Gravetat específica	3,773 (mesurada), 3,78 (calculada)
Densitat	3,7 a 3,9
Propietats òptiques	biaxial (+)
Índex de refracció	nα = 1.730 nβ = 1.758 nγ = 1.838
Birefringència	δ = 0.108
Pleocroisme	Visible shades of blue
Angle 2V	Measured: 68°, calculated: 64°
Dispersió òptica	relatively weak
Més informació
Estatus IMA	mineral heretat (G)
Símbol	Azu
Referències	[1][2][3]

L'atzurita és un mineral de la classe dels carbonats que rep el seu nom originàriament del persa lazaward (blau); nom canviat en l'actual azurite per François Sulpice Beudant l'any 1824.^[4]

Com indica la seva fórmula química, l'atzurita és un carbonat de coure bàsic, i és formada per 69,2% de coure (Cu²⁺), 25,6% de diòxid de carboni (CO₂) i 5,2% d'aigua. En escalfar-se, l'atzurita es descompon: perd el CO₂ i l'aigua, i només queda d'ella una pols negra, que és òxid de coure (II). L'atzurita és un dels dos bàsics minerals carbonats de coure (II), juntament amb la malaquita, de color verd brillant.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'atzurita pertany a «05.BA: Carbonats amb anions addicionals, sense H₂O, amb Cu, Co, Ni, Zn, Mg, Mn» juntament amb els següents minerals: georgeïta, glaucosferita, kolwezita, malaquita, mcguinnessita, nul·laginita, pokrovskita, rosasita, zincrosasita, txukanovita, auricalcita, hidrozincita, holdawayita, defernita, loseyita i sclarita.

L'atzurita és tòxica, com tots els minerals que contenen coure, però es pot manipular tranquil·lament amb les mans causa de la seva baixa toxicitat, comparada amb altres minerals de metalls pesants, com el cinabri.

És una substància molt inestable, i en certes condicions de pressió i temperatura, tendeix a transformar-se en malaquita, de la qual acostuma a trobar-se acompanyada. Aquests canvis són molt lents però constants, i consisteixen en la substitució d'una molècula de CO₂ per una d'aigua (H₂O) en dues unitats d'atzurita, de manera que s'oxiden donant lloc a tres de malaquita. Quan això passa, els cristalls mantenen la seva forma (aquest fenomen es denomina pseudomorfisme), de manera que l'únic canvi a ull nu és la color, que passa de blau a un verd molt viu.

L'atzurita ha estat descrita en tots els continents, exceptuant-ne l'Antàrtida, en una gran quantitat d'ambients de formació i contextos geològics. A Catalunya s'ha descrit a les següents localitats:^[5]

L'atzurita s'usa com a pedra ornamental, en joieria i per al col·leccionisme, puix que és especialment cridanera si està combinada amb malaquita. Emprat antigament com a pigment, era conegut també com blau d’Alemanya.^[6] Es va deixar d'emprar pel fet que amb el temps es converteix en malaquita i es torna verd. Quan es mescla amb rovell d'ou es torna verd-grisenca. Anàlisis químiques han mostrat que s'usava freqüentment l'atzurita provinent principalment de la zona de Lió (França) com una font de blaus en pintures medievals com a alternativa al lapislàtzuli, que procedia de l'Afganistan. Es considera una mena de coure perquè, encara que és molt poc important, revela la presència d'altres menes, en anar associada amb aquestes.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)