Serra Mariola

Els primers indicis de la Mariola van aparéixer fa 60 milions d'anys, configurada com una illa. Durant l'Eocé mitjà i superior la Mariola va anar emergint del mar, i és al Miocè quan el mar abandona la serralada per la zona sud. Al Quaternari, la Mariola adopta la gran complexitat estructural amb què hui en dia la coneixem, i a causa de l'erosió climàtica va adoptant les formes suavitzades actuals. Ara la Mariola és un important jaciment geològic àmpliament estudiat.

Constituïda majoritàriament per materials calcaris, la intensa activitat tectònica ha generat un massís amb una topografia molt variada, que arriba a la màxima agressivitat a l'extrem nord-oriental, sector en el qual se situen també les màximes altures, presidides pels 1.389 m per l'emblemàtic Montcabrer.

Així, la serra de Mariola queda dividida en dues parts, la nord-oriental (zona més agresta de la serra) i la sud-occidental (zona més suau i plana), prenent com a referència la línia divisòria de les dues parts de la carretera CV 794 que comunica per l'interior de la serra les poblacions d'Alcoi i Bocairent, i travessa per complet tota la serra.

Les altures més importants se'n troben a la zona nord-oriental, i destaca l'alçada del Montcabrer, de 1.389 m sobre el nivell del mar, el més alt de la serra i tercer de les comarques d'Alacant després del pic d'Aitana i del Puig Campana. Li segueixen el pic de l'Alberri, Morro del Comptador, Alt del Cerincal, Alt de la Mola, Alt de Mariola i el de la Codolla, el Cavall Bernat, el pic del Portí i Cabeçó de la Cova, tots superant els 1.000 m sobre el nivell del mar. A la zona sud-occidental destaca el pic de l'Eixar de 1.090 m, i és l'alçada més important de la zona, seguida de l'Alt de Sant Jaume, Capoll de l'Aguila i el Morro del Porc, que no arriben cap dels tres als 1.000 m d'alçada msnm.

Els importants aqüífers de Mariola, reconeguts ja per Cavanilles, donen lloc a innombrables fonts, ullals i surgències que esguiten tota la superfície de la serra. L'aigua és un important element de la serra de Mariola. Hi ha nombroses bosses d'aigua, que molt sovint emanen a l'exterior, donant lloc a fonts com la de Mariola, Molí Maton, la Cova, la font Freda, el Sumadoret, el Xorrador, la Coveta, el Sapo, la Boronada, o la font de Sanxo. De la Mariola sorgeixen tres importants rius valencians, el Clarià, el Vinalopó i el Serpis.

La serra de Mariola ha estat i està en el punt de mira de molts botànics d'arreu del món per la seua singularitat i diversitat florística. Més de 1.200 espècies de plantes superiors han estat catalogades a la Mariola (fins a 2.000 segons alguns autors), amb molts endemismes iberollevantins i xativins. No sols en treballs científics es troba documentada aquesta riquesa, també en la transmissió oral de la cultura popular, plena de cançonetes i històries ("Serra de Mariola, tota a floretes..."), en què adquireixen especial rellevància aquelles espècies amb propietats aromàtiques i medicinals, les quals, des de temps immemorials, han sigut emprades amb fins gastronòmics, per a l'elaboració de begudes alcohòliques i com a condiment, fàrmacs, com a remei d'infinitat d'afeccions, cosmètics, en l'elaboració de perfums... En aquest sentit, cal esmentar la famosa sàlvia de Mariola, el romer o romaní, el timó, el rabet de gat, la camamilla, l'apreciat i escàs timó reial, la pebrella, l'espígol, la santònica o betònica, el pericó, el te de roca i un llarg etcètera que han servit per a l'elaboració del conegut herber.

Podem trobar bons, encara que escassos, exemples de la vegetació potencial climàtica, protagonitzada en aquestes terres pel carrascar, i fins i tot el bosc mixt mediterrani, a les zones més ombrívoles i inaccessibles. La carrasca, com a espècie clau, i caducifolis, com el fleix, l'auró i també el galer, van acompanyats d'un ric estrat arbustiu compost per marfulls, ruscus, lligaboscs, aladerns, i altres arbustives i enfiladisses. La següent etapa de degradació està caracteritzada pels coscollars amb matapoll, càdec, arçot, i espinars, a les zones més humides i ombrejades, d'esbarzers, aranyons, cirerers de pastor, rosers o tapaculs, etc. Però la major superfície de la serra està coberta per un dens pinar de pi blanc barrejat amb cepells, argelagues, romers, estepes i moltes de les plantes aromàtiques i medicinals ja esmentades. També hi ha bons exemples de vegetació edàfica, com per exemple els boscos de ribera, localitzats en aquest cas a la capçalera del Vinalopó.

Un dels ambients del parc que destaca especialment és la microreserva de la teixera d'Agres, que ha sigut considerada com el bosc de teixos més meridional d'Europa i que, tot i que en té una població molt reduïda, encara conserva espectaculars exemplars d'est arbre.

També cal fer especial menció de les comunitats vegetals associades a les nombroses fonts i brolladors naturals de Mariola, com per exemple el cas de l'espectacular tosca de la font del Molí Maton, i també la vegetació rupícola (amb importants endemismes) i d'altura (amb el pic del Montcabrer com a protagonista i un interessant component relicte).

La serra de Mariola alberga una gran quantitat d'ambients i per tant de comunitats vegetals, la qual cosa es tradueix també en una important diversitat faunística. És així com insectes i artròpodes, amfibis, rèptils, ocells, mamífers, etc., colonitzen boscos, bosquines, prats, penya-segats, coves, rius, basses, àrees conreades i fins i tot nuclis urbans. Així a la serra de Mariola podem trobar, per esmentar alguns exemples dels grups més aparents, amfibis com la granota comuna o el gripau comú, entre altres, rèptils com la sargantana comuna, cuallarga i cendrosa, alimentant-se d'insectes i altres invertebrats, el fardatxo, la serp d'aigua, la serp blanca, verda, de ferradura, el sacre, que se n'alimenten dels anteriors, de micromamífers i de menuts passerells. Entre aquests darrers, i per destacar-ne alguns dels més comuns, hi ha granívors com el pinsà, la perdiu o el gafarró, insectívors com el pit-roig o reiet, el totestiu o capellana i altres pàrids, còrvids, picots, etc.

Ben representades es troben també les rapinyaires, tant diürnes com nocturnes; així, crien i s'alimenten espècies com l'àguila reial, l'àguila serpera, l'aligot, el falcó, l'astor, l'esparver i el xoriguer comú; entre les nocturnes, hi són el brúfol o duc, el mussol banyut, el gamarús o caro, el mussol, l'òliba i el xot.

Actualment, està portant-s'hi a terme un projecte de reintroducció del voltor comú; fins al moment, aquesta espècie només hi feia acte de presència esporàdicament; a més, aquest projecte ha afavorit la presència d'altres espècies com el milà reial. Entre els mamífers, cal ressaltar el conill com a aliment bàsic dels carnívors com el gat salvatge, la fagina, la mostela, la geneta, el difícil de localitzar teixó i l'abundant rabosa. Per la seua abundància també cal esmentar el porc senglar.

A títol anecdòtic, alguns investigadors de la Universitat d'Alacant han descobert un tipus estrany de rabosa a la serra de Mariola. És una rabosa completament negra i de la qual s'han pogut catalogar fotogràficament 8 individus. Després de dur a terme diversos estudis de genotip, s'ha corroborat que no és una nova espècie animal sinó una mutació genètica de la guineu comuna (Vulpes vulpes).

Innombrables troballes arqueològiques testimonien la presència humana a la serra des del paleolític (vegeu jaciments de cova del Pastor i cova del Salt, Alcoi; etc.), principalment al sud-est i a les proximitats del riu Vinalopó: pintures, jaciments (neolítics, del bronze i ibèrics, principalment), castells, caves, masos, forns de calç i altres construccions així ho demostren. Del neolític trobem la cova de la Sarsa i cova "Emparedà", Bocairent; cova Bolumini, Alfafara; etc.; de l'eneolític cova de la Sarsa i cova "Emparedà", Bocairent; cova del Moro, Agres; coves de la Boira, cova de la Figuereta i jaciment funerari de les Llometes, Alcoi; etc.; de l'edat del bronze Mola Alta de Serelles, Cocentaina; mola d'Agres, Agres; etc.; i de la cultura ibèrica l'Alberri, Cocentaina; el Castellar, Alcoi; etc.

Aquest poblament humà estaria molt condicionat pel clima, el relleu i l'altitud, i serien la riquesa de la fauna, l'exuberància de la vegetació, però sobretot l'abundància d'aigües, els elements que impulsarien els primers pobladors a assentar-se en aquestes terres.

Amb el temps, l'aprofitament dels recursos naturals donaria lloc a l'aparició de molts diversos oficis, hui en dia molts desapareguts, com a conseqüència dels avanços en tecnologia i l'èxode rural.

Així, la serra disposa de moltes sendes i camins que servien a la necessitat vital de comunicació de persones que exercien oficis diversos, com ara nevaters, masovers, caçadors, llenyataires, carboners i ramaders, i que hui són usats per senderistes. Amb la finalitat de conservar eix patrimoni històric i de preservar la flora i la fauna autòctones, la serra de Mariola fou declarada parc natural el 8 de gener de 2002.

Com qualsevol altre entorn natural mediterrani, cada estiu la serra de Mariola presenta un alt risc d'incendi forestal. Prova d'això és que en els últims 15 anys s'han declarat més de 5 incendis, alguns de provocats. L'últim en fou declarat l'11 de juliol del 2012 i calcinà 500 hectàrees amb quatre focus independents. La zona més afectada per aquest últim incendi fou la part central del parc natural, és a dir, la zona septentrional del terme d'Alcoi i la meridional de Cocentaina.

• Decret 79/2007, de 25 de maig, del Consell, pel qual s'aprova el Pla Rector d'Ús i Gestió del Parc Natural de la Serra de Mariola. [2007/7045].
• Decret 3/2002, de 8 de gener, del Govern Valencià, de declaració del Parc Natural de la Serra de Mariola (DOGV núm. 4167, de 14-01-2002).
• Decret 76/2001, de 2 d'abril, del Govern Valencià, pel qual s'aprova el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Serra de Mariola (DOGV núm. 3978, d'11-04-2001).^[1]

• Llista de muntanyes del País Valencià.
• Ruta per les caves de neu de la serra de Mariola^{[Enllaç no actiu]}. Ruralicante.com