Retòrica

Al món clàssic era aquella disciplina encadenada a ser un bon orador, és a dir, que tenia facilitat per expressar la seua opinió o enunciat. És una condició necessària per accedir a la política de la primera vegada que es va implantar l'organització política de la democràcia. En el segle v aC, els sofistes eren aquells que ensenyaven la retòrica.

Al llarg de la història hem observat uns canvis, per exemple en l'edat mitjana s'elaboraven text retòrics per als estudis universitaris, en canvi, al renaixement la retòrica va degenerar cap a un discurs més elaborat però buit de contingut. Els campa tenen l'art de la retòrica avançat al nivell similar al de l'antiga Grècia i antiga Roma, tal com notà Gerald Weiss a la dècada del 1970.^[3]

A l'edat contemporània es troba en l'assajos, on s'exposen les reflexions que l'autor es fa sobre alguna qüestió. Existeix també el periodisme d'opinió; que poden ser articles d'opinió o columnes a revistes o diaris.

L'objectiu del text retòric és comunicar adequadament un contingut amb finalitat didàctica o persuasiva, la funció que hi predomina és la poètica.

La situació de comunicació influeix molt directament sobre el text retòric. I trobem l'emissor, és una persona que ha de tenir una bona competència comunicativa, el receptor, de caràcter col·lectiu i ha de tenir una competència lingüística per tal de comprendre el missatge. El canal que pot ser oral o escrit i el context que són les circumstàncies que han motivat el text retòric. La preparació del context retòric comprèn tres fases: La producció (productio) en què se seleccionen les idees i els arguments més rellevants; la disposició (dispositio) o organització dels arguments de manera que el missatge arribi al públic; i la comunicació (elocutio) oral o escrita. En aquesta darrera fase es decideixen els mecanismes lingüístics, com la claredat, la correcció lingüística, elegància de l'estil i l'elaboració artística del llenguatge.

L'obligatorietat d'anar a l'escola als països occidentals en règims de democràcia liberal així com la introducció de les classes de llengua i de literatura ha portat a una divulgació de l'estructura d'un text retòric. Qualsevol alumne que haja de passar un examen de llengua a segona ensenyança es veu obligat a fer ús d'una estructura retòrica per al seu text. Ultra les diferents denominacions de cada part del text, ací es presenta l'estructura clàssica. Així, en un text retòric, l'estructura es dividix en,

1. exhortació, on es presenta el tema de manera que resulte interessant per al públic;
2. narració o exposició dels fets que han motivat que l'autor construisca el text;
3. argumentació, que és la part central del text, que exposa els arguments a favor de la posició de l'autor i refuta els arguments adversos;
4. conclusió, on es resumixen els trets més rellevants exposats al text

La retòrica clàssica distingia tres gèneres en l'expressió oral:

• Demostratiu; destaca les qualitats positives o negatives d'un objecte o fet. L'orador és individual i no hi ha rèplica. L'oient no ha de prendre una decisió a partir del missatge que sent.
• Deliberatiu; s'hi exposen els problemes d'un grup determinat i es donen solucions
• Judicial: s'hi exposen uns fets ocorreguts sobre els quals un orador argumenta a favor i un altre en contra.

Els artificis retòrics són: la pregunta retòrica^[3], la iteració o efecte per repetició^[4], la metàfora, l'antítesi, l'excurs, l'apel·lació a l'evidència i l'apel·lació a l'autoritat.^[5]

• Michel Meyer
• Quiasme

• Harris, Marvin. Antropología cultural. Madrid: Alianza, 1990. ISBN 84-206-0464-X. 

• «Foundation for Critical Thinking» (en anglès).
• «Rhetoric in Africa» (en anglès).
• «American Rhetoric» (en anglès).