Regne de Mallorca

El regne de Mallorca en el moment de la seva constitució (març de 1230) només abastava geogràficament l'illa de Mallorca. Aquesta situació va romandre així perpètuament. Stricto sensu, el regne només incloïa l'illa gran, fins i tot després de la conquesta de Menorca el 1231, una taifa independent que mitjançant el Tractat de Capdepera romangué com un territori musulmà sota domini del rei d'Aragó^[a], o de l'illa d'Eivissa, que fou conquerida junt amb la de Formentera el 1235 en una campanya patrocinada per nobles i amb el vistiplau del rei.

Ni Eivissa ni Menorca foren tècnicament incorporades, és a dir, legalment mai formaren part del regne que, com el seu nom indica, només comprenia l'illa de Mallorca. Aquesta distinció és important; cada illa representava una realitat política diferenciada. Els Jurats de la ciutat i regne de Mallorca i el Gran i general Consell eren institucions exclusives de Mallorca que no tenien cap jurisdicció en les altres illes fora regne. Tant Eivissa com Menorca tenien les seves pròpies institucions, els seus propis Jurats i els seus propis Consells generals que representaven les seves respectives universitats i tenien jurisdicció només en les seves illes. En una acta del Gran i general Consell de la sessió celebrada el 26 de març de 1697, la institució va puntualitzar que:

las islas de Iviza y Menorca es equivocació afectada reputarlas per part del regne de Mallorca. Perque es cert que el dit regne unicament consisteix en la illa de Mallorca y se representa en la Sria. dels Magniffichs Jurats y Consell de la Universitat, Ciutat y Regne de Mallorca, no concurrint en esta Junta persona alguna per fer les Islas de Menorca e Iviza ni unintse may les tres per fer un cos ni formar una Generalitat antesbe tenen cade una la sua Universitat separada dientse la de Mallorca Universitat del Regne y les altres dos Universitat de Menorca o de Iviça. Tenen aximatex les dites tres Islas las suas propries lleys y finalment tenen sos Privilegis diversos y encare de la de Iviça se pot arguir major diversitat axi per tenir different moneda com per estar subiecte en lo espiritual a Bisbat de fore Regne.^[1]

La centralització de les illes al llarg de la història va ser dèbil, si no nul·la. Només els càrrecs d'administració reial eren comuns per totes les illes; això és el governador general (abans el llochtinent reial, després el virrei de Mallorca) i la procuració reial. Cada illa era una «universitat» separada (equivalent a la denominació de comú per referir-se al conjunt d'habitants lliures), i disposava d'institucions pròpies i d'una personalitat jurídica diferenciada. Així, per exemple, els Jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca només tenien jurisdicció sobre l'illa de Mallorca. Aquesta separació també es manifestava en la participació de Menorca en les corts catalanes mentre que Mallorca només acceptava fer-ho a les corts generals de la Corona d'Aragó, o en que Eivissa depenia de la seu de Tarragona i no de la de Mallorca.^[2]

Per últim, cal no confondre el concepte de "regne de Mallorca" amb el de "Corona de Mallorca". Pel que fa al de regne de Mallorca, es refereix al que té com a territori l'illa de Mallorca (a tot estirar, les Balears i Pitiüses, les illes adjacents). Pel que fa a la Corona de Mallorca és el conjunt de béns patrimonials de la dinastia de Mallorca, insulars i continentals, que inclou el regne però també altres indrets com Perpinyà.

Encara que el nom en singular (Mallorca) referit a la capital, consti poc després de la Conquesta, posteriorment fou més freqüent en plural aplicat tant a la ciutat com al regne: «jurats de la Ciutat i Regne de Mallorques». D'aquest mode, durant l'edat mitjana tant la capital com l'illa sencera, i per tant el regne, eren conegudes amb el mateix nom (de la mateixa manera que en l'actualitat el mot d'Eivissa denomina tant l'illa com la vila; o València, que denomina tant la ciutat com el país). Per això, segons el context, sovint quan s'emprava el mot Mallorca o Mallorques s'havia de concretar si es referia a la ciutat (ciutat de Mallorques) o l'illa/regne (regne de Mallorques), o totes dues.

Menorca i Eivissa no tenien consideració de regne (així com Catalunya tampoc ho tenia) i es referien simplement com illes (així com Catalunya era referida com un Principat). Tanmateix, sembla que de qualque forma sí estaven vinculades amb l'illa gran, i sovint eren tractades com un conjunt o un tot vinculat—com per exemple a l’administració reial, que era la mateixa a les tres illes (Formentera en aquesta època no estava poblada). Quan es volia referir al conjunt de les illes, s'emprava la fórmula «regne de Mallorca e altres illes adjacents» o qualcuna semblant, pel fet que les illes no formaven part de dit regne i tenien governs propis.

La tradició afirma que la idea de conquerir el "regne dins la mar" aparegué a un banquet a Tarragona entre nobles i el rei en Jaume I a la casa del comerciant Pere Martell a la darreria de 1228. Al novembre d'aquest any se celebraren corts a Barcelona, sense participació aragonesa, on després de tres dies de deliberacions els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això es comprometen a aportar homes, armes, embarcacions, cavalls, diners i altres ajudes. A més s'establí una constitució de Pau i Treva i la cessió de l'impost del bovatge per la realització de la conquesta.

Un cop finalitzades les corts es pactaren les condicions del projecte:

• L'objectiu era l'annexió de totes les illes.
• Les terres i riqueses obtinguides es repartirien entre els magnats segons la seva aportació a l'expedició en cavalls i homes armats.
• Les porcions de terra se cedirien, segons els costums de Barcelona, sota la sobirania del rei. Els que obtinguessin una porció podrien disposar-la segons el seu arbitri.
• En principi el projecte era obert a tots els súbdits de la Corona d'Aragó però posteriorment es modificà per fer-lo obert a la Cristiandat.

El primer senyor de Mallorca fou Pere de Portugal qui el 1231 bescanvià el comtat d'Urgell amb en Jaume I a canvi de la tinença feudal de la porció reial del regne de Mallorca i les Illes d'Eivissa i Formentera, exclòs el domini dels castells de Pollença i Alaró i el Palau de l'Almudaina. Pere de Portugal fou dominus Maioricarum fins a 1244. El 1244 el rei assolí de bell nou el control de Mallorca amb un nou concanvi. El 30 de juny de 1254 Pere de Portugal recuperà el senyoriu de Mallorca amb un altre concanvi, segons el qual rebia el dominium et jurisdictionem Maioricarum la competència d'establir béns i una assignació de 39.000 sous a l'any. El 2 d'agost de l'any 1256, mort Pere de Portugal, Jaume I escrivia una carta als prohòmens e a tota la universitat de la ciutat e de tot lo regne de Maiorques, on els comunicava la tramesa del seu fill l'infant Jaume perquè el jurassin com a hereu del regne.

La mort del Conqueridor (1276) i l'aplicació del seu testament (1262) deixaven a l'infant Jaume com a rei de Mallorca juntament amb altres possessions heretades que passaren a conformar la Corona de Mallorca: les Illes Balears i Pitïuses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el vescomtat de Carladès i la senyoria de Montpeller. Aquestes possessions foren deixades a son fill, el futur rei en Jaume II de Mallorca (1276)—la resta de regnes i territoris peninsulars les heretà un altre fill, el futur rei en Pere el Gran. La darrera voluntat de Jaume I establia que si una de les dues línies del Casal de Barcelona no tenia hereus mascles, els seus estats havien de passar a l'altra branca.

El monarca delegava el govern de la part insular d'aquest regne a un lloctinent. A les ordres del lloctinent hi havia un batlle general i els oficials de jurisdicció reial inferior: els veguers i els batlles. El quadre institucional es completava amb la creació de sis jurats (creats pel rei Conqueridor l'any 1249) amb funcions executives, que representaven la universitat de la Ciutat i del Regne, els quals podien elegir un cert nombre de consellers (el Gran i general Consell) com a òrgan assessor i deliberatiu, tenien l'autoritat de convocar-lo, i eren designats cada any pels jurats sortints i consellers. El sistema electoral consagrava l'hegemonia política de la ciutat (de ciutadans i mercaders) sobre les viles foranes. L'autoritat de promulgar lleis corresponia únicament al rei, ja que el regne no tenia Corts, però sovint aquest només donava el vistiplau a les suggerències o proposicions del Gran i general Consell.

Així Mallorca esdevé un estat independent fins al Tractat de Perpinyà (1279) en què pels conflictes entre els germans Jaume i Pere, el primer s'hagué de declarar vassall del segon. Des de llavors el regne passa a ser privatiu del rei que al mateix temps tenia com a senyor el seu germà.

Aquesta relació feudal del rei de Mallorca era doble per la diversitat de territoris de la corona mallorquina. Per una part era vassall del rei d'Aragó pel comtat del Rosselló i pel regne privatiu de Mallorca, i per l'altra, com a senyor de Montpeller, havia retut homenatge a Carles V de França.

La situació de Jaume II fou trobar-se entre dos fronts oposats en el conflicte de les Vespres Sicilianes (1282) i al considerar trencats els vincles amb el comte de Barcelona per l'excomunicació papal que va caure damunt aquest. El posicionament fou respost amb una expedició de conquesta per part de l'infant Alfons, futur Alfons el Franc, que ocupà Mallorca el 1285. Alguns nuclis com el castell d'Alaró, el castell del Rei o Santueri presentaren batalla algun temps, això fins a l'Assalt al castell d'Alaró, que va posar punt final a la invasió.

El regne de Mallorca creat per en Jaume I va tenir vida política independent sota Jaume II des de l'any 1276 al 1279, i vida política amb sobirans autònoms fins al 1285, i des del 1298 fins al 1343. Els seus sobirans privatius, que generalment residien a Perpinyà, van ser Jaume II, Sanç I i Jaume III. Llistat dels reis privatius de Mallorca:

• Jaume II (1276–1285 i 1298–1311)
• Sanç I (1311–1324)
• Jaume III (1324–1349)
• Jaume IV (rei a l'exili)
• Elisabet (reina a l'exili)

La relació d'aquests sobirans amb els seus germans i cosins de la branca principal, els reis d'Aragó i comtes de Barcelona, va estar esquitxada de dificultats des de bon començament quan Pere el Gran va interpretar la creació del regne mallorquí com un acte polític que lesionava els seus drets. Després, l'orientació francòfila del seu germà, Jaume II de Mallorca, en la guerra per Sicília va motivar la confiscació de les Balears, portada a terme per Alfons el Liberal (Alfons el Franc a Aragó) (1285). Jaume II de Mallorca no recupera les Balears fins a l'any 1298, després que el tractat d'Anagni (1295) posés fi a la guerra per Sicília.

Pel tractat d'Argelers de 1298, s'acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l'administració de la Vall d'Aran a Jaume II de Mallorca, conquerida durant la Croada contra la Corona d'Aragó,^[3] i 500 homes.^[4] mentre es resolia el conflicte. El 26 d'abril de 1313 d'acord amb el Tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix la Vall d'Aran al rei d'Aragó Jaume el Just.^[5]

El 1343 el rei en Pere el Cerimoniós envaeix el regne i el reincorpora a la Corona d'Aragó.

El 1391 es produeixen els assalts als calls (barris jueus) de l'illa.

El 1450-53 es produeix la Revolta Forana.

El matrimoni dels Reis Catòlics i sobretot la coronació d'en Carles I de Castella com a emperador del SIRG varen convertir el regne de Mallorca en una peça més dins la partida geopolítica de la Monarquia Hispànica. Així i tot es tornen a manifestar els problemes endèmics en aixecaments com les Germanies (1521–1523).

El regne de Mallorca conservà les seves institucions i dret públic fins a la promulgació del Decret de Nova Planta (28 de novembre de 1715) i la seva denominació, fins a la divisió dels territoris de la monarquia espanyola en províncies (provincia de Palma de Mallorca, primer, i provincia de Baleares, després) en 1833. Si bé técnicament mai fou abolit, el seu ús com divisió administrativa és innexistent.