Viquipèdia

Juliette Gréco

actriu i cantant francesa

Juliette Gréco, (Montpeller, França, 7 de febrer de 1927 - Ramatuela, França, 23 de setembre de 2020[1]) fou una actriu i cantant francesa.[2]

Plantilla:Infotaula personaJuliette Gréco
Imatge
(2006) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement7 febrer 1927 Modifica el valor a Wikidata
Montpeller (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 setembre 2020 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Ramatuela (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montparnasse Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant, chansonnier, actriu de cinema, actriu Modifica el valor a Wikidata
Activitat1946 Modifica el valor a Wikidata - 2016 Modifica el valor a Wikidata
GènereChanson Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficUniversal Music Group
Philips Records
Gérard Meys
Barclay Records Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeGérard Jouannest (1989–2018), mort
Michel Piccoli (1966–1977), divorci
Philippe Lemaire (1953–1956), divorci Modifica el valor a Wikidata
FillsLaurence Lemaire
 () Philippe Lemaire Modifica el valor a Wikidata
GermansCharlotte Gréco Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webjuliettegreco.fr Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0344898 Allocine: 2656 Allmovie: p28431 TMDB.org: 37452
Youtube: UCBo8gFZKy7gEiNk6ZY-5zkQ Spotify: 7j237zyOedtfrugnWFJKOJ Last fm: Juliette Gréco Musicbrainz: bb839dd4-94be-4732-b014-135a64c340a6 Songkick: 257516 Discogs: 287519 Allmusic: mn0000835509 Find a Grave: 215993853 Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

El 1939, és aprenenta de ballarina[3] a l'Òpera Garnier. La seva mare l'entrena en la resistència. Capturada, no és deportada a causa de la seva jove edat, però és empresonada a Fresnes, mentre que la seva mare i la seva germana gran Coca són deportades a Ravensbrück d'on tornaran el 1945, després de l'alliberament del camp pels Americans. Una vegada alliberada de Fresnes, es troba sense recursos a París. Va llavors a l'única persona que coneix que resideix a la capital, Hélène Duc, que havia estat la seva professora de francès a Bergerac i una amiga de la seva mare. Sap que Hélène viu al carrer Servandoni, a prop de l'Església de Saint-Sulpice. Hélène Duc l'allotja a la pensió on ella mateixa roman i s'encarrega d'ella.

El barri de Saint-Germain-des-Prés (París) és a prop d'allà i, el 1945, Juliette descobreix l'ebullició intel·lectual de la riba esquerra i la vida política a través de les Joventuts comunistes. Interpreta alguns papers al teatre(Victor ou les Enfants au pouvoir el novembre de 1946[4] i treballa en una emissió de ràdio consagrada a la poesia.

El 1949, disposant d'un ric repertori (de Jean-Paul Sartre a Boris Vian…), participa en la reobertura del cabaret Bœuf sur le toit. Coneix aquell any Miles Davis del qual s'enamora.[5] El 1951, rep el premi de la Sacem per a Je hais les dimanches . El 1952, marxa de gira al Brasil i als Estats Units amb la revista April in Paris.

El 1954, canta a l'Olympia. Coneix el seu futur espòs, l'actor Philippe Lemaire, en el rodatge de la pel·lícula Quand tu liras cette lettre de Jean-Pierre Melville. Es divorcien el 1956 després del naixement de la seva filla Laurence-Marie.

Se'n va a Nova York i les seves interpretacions dels principals autors francesos entusiasmen els americans. Hollywood l'afalaga. Coneix el poderós productor Darryl Zanuck al rodatge de la pel·lícula The Sun Also Rises de Henry King (1957). Es converteix en el seu company, malgrat les diferències d'edat i de temperament. Roda en algunes de les seves produccions fins al 1961, sobretot sota la direcció de John Huston a The Roots of Heaven (1958) i de Richard Fleischer a Crack in the Mirror (1960), tots dos amb Orson Welles.

El 1960, torna a la cançó que ja no deixarà, descobreix i fa descobrir nous talents: Jacques Brel, Serge Gainsbourg, Guy Béart i Léo Ferré.

El 1965 efectua una gira de les cases de la cultura dels afores parisencs oferint gratuïtament a un públic de joves estudiants i d'obrers que descobreixen tots els autors i els compositors que ella es lliura com a missió de servir. El 1965, té un paper principal al fulletó televisat Belphégor ou le Fantôme du Louvre. També el 1965, en un sopar de caps de cartell organitzat per una revista parisenca, es troba asseguda al costat de Michel Piccoli que es convertirà en el seu marit el 1966. Es separaran el 1977.

El 1968, inaugura la fórmula dels concerts de 18 hores 30 al Théâtre de la Ville a París. Hi interpreta una de les seves més cèlebres cançons, Déshabillez-moi.

Grava l'abril de 1969 un títol de Didier Rimaud a petició del seu amic François Rauber, Faurait aller plus loin, cançó integrada a l'àlbum Difficile amour de Bernard Geoffroy.[6]

A partir de 1975, Gérard Jouannest, el seu pianista i acompanyant des de 1968, compon la música de les seves cançons. Es casa amb ell el 1988. Fa nombroses gires a l'estranger i més freqüentment a Itàlia, a Alemanya, al Canadà i al Japó.

Li és atorgada la Legió d'Honor pel Primer ministre Laurent Fabius, el 23 d'octubre de 1984. Troba una vegada més el seu públic de l'Olympia el 1991. Grava el 1993 un àlbum amb texts d'Esteve Roda i Gil sobre músiques, entre altres, de João Bosco, Julien Clerc, Gérard Jouannest i Caetano Veloso. L'octubre de 1993 fa un nou recital a l'Olympia seguit d'una gira.

1994: reimpressió de l'àlbum de 1993 al voltant d'una cançó: Le temps des cerises que presentarà d'ara endavant en tots els seus recitals com «una cançó d'amor i en conseqüència una cançó revolucionària, i una cançó revolucionària en conseqüència una cançó d'amor».

1998: després d'una absència discogràfica de 4 anys, grava per als discs Meys un àlbum completament escrit per Jean-Claude Carrière. L'àlbum és creat en públic en un recital al Teatre de l'Odèon a París el maig de 1999. El 2003, torna a Polydor i grava un nou àlbum sobre texts de Christophe Miossec, Casa Nimier i Jean Rouault, Benjamin Biolay i Gérard Manset. El conjunt és musicat per Gérard Jouannest i François Rauber.

Torna a l'Olímpia el 2004. El 2006 marxa a Nova York a gravar un àlbum amb músics de jazz que sortirà amb el títol Le Temps d'une chanson.

El 10 de març de 2007, les Victoires de la musique la coronen amb una «Victòria d'honor» per a tota la seva carrera. Per primera vegada, el 27 d'octubre de 2007, dona un concert a la Sala Pleyel acompanyada d'una formació reduïda. El novembre de 2008, grava en duo la cançó Roméo et Juliette amb Abd Al Malik (àlbum Dante).

Finals de 2008 començaments de 2009, prepara un nou àlbum realitzat a partir de texts d'Olivia Ruiz i d'Abd Al Malik.
El març de 2010, un nou documental Je suis comme je suis de Brigitte Huault-Delannoy, és projectat en el seu honor i en la seva presència a Montreal (Place des Arts). És membre del comitè de padrinatge de la Coordination française pour la Décennie de la culture de paix et de non-violence.

Prop de l'esquerra, ha cosignat, amb Pierre Arditi, Maxime Le Forestier i Michel Piccoli una carta oberta[7] el 4 de maig de 2009, a l'atenció de Martine Aubry, primera secretària del Partit socialista, demanant els diputats socialistes a adoptar la llei Hadopi.

Premis

modifica

Els èxits de Juliette

modifica

Juliette Gréco es dedica a interpretar i revelar nous autors i compositors, pas artístic que sembla entusiasmar-la més que d'escriure ella mateixa les seves cançons. Intenta no obstant escriure els seus dos àlbums gravats sota l'etiqueta RCA Victor. Així, interpreta molt sensualment, sobre una música de Gérard Jouannest Le Mal du temps (1975) i Pays de déraison (1977) mentre que sembla preferir el títol que consagra a la maternitat, L'Enfant.

L'intèrpret i els seus autors

modifica
 
Juliette Gréco (1963)

Sóc per servir, sóc intèrpret.[8]

modifica
« En tot el que canto i en la meva vida, sóc en alguna part. […] Les paraules, és molt greu, per a mi. […;] no puc posar a la meva boca paraules que no m'agraden. […] sóc per servir. Hi ha una bonica frase a la Bíblia, que diu: «Sóc la serventa del Senyor, que m'ha fet segons la seva paraula. » I jo, els meus Senyors, són els escriptors i els músics. Sóc per servir, sóc intèrpret. […] La cançó és un art particular, extremadament difícil (quan es fa bé), contràriament al que es pot creure. Cal escriure una obra teatral o una novel·la en 2 minuts i mig / 3 minuts i és un exercici extraordinari. És important, una cançó. Va a les orelles de tothom, es passeja pel carrer, travessa el mar, és important una cançó, acompanya la vostra vida… […] Els poetes, els músics, necessiten intèrprets. No són sempre els millors intèrprets de les seves obres, no és veritat.[9] A vegades, nosaltres, intèrprets, ens trobem coses que no han entès… »

La. La. La. - Emissió de televisió el 1966.[10]

modifica

En aquesta emissió que li és dedicada completament, Gréco s'envolta d'alguns dels seus autors i compositors, un plató ple de llegendes de la cançó francesa, entre altres: Charles Trenet, Joseph Kosma, Françoise Sagan, Serge Gainsbourg i Pierre Louki. Dos d'ells testimonien així:

« Ha canviat l'aspecte de la cançó perquè la seva tria és sempre la poesia. La cançó no és sempre poètica i ha fet verdaderament una cosa molt important. Simplement, existeix, amb això ja n'hi ha prou. »
« Aquesta Javanaise, que va ser tan incompresa perquè hi parlo javanès, l'he escrit per a Juliette Gréco i li he donat de seguida de la seva tornada dels Estats Units (sic) [aparició el maig de 1963]. Penso que sóc un autor privilegiat ja que m'ha cantat i penso que no hi ha cap autor digne d'aquest nom o almenys tenint tant poca vestimenta literària que no hagi desitjat escriure per a ella. »

De Pierre Louki, Gréco s'entristeix que el seu talent no sigui reconegut en el seu just valor:

  • Gréco:
« Jo, el que em suposa molt, molt de plaer, és que tens un molt ampli ventall. És a dir que pots escriure cançons com aquesta [Les Vrais copains, que acaba d'interpretar] o com Il y a vingt ans, o com Les Sardines, o com La Môme aux boutons… »
  • Pierre Louki:
« Feia cinc, sis anys (o potser fins i tot set o vuit anys) que escoltava les cançons de Juliette Gréco i em deia, finalment, ella mai no em cantarà… I després un divendres o un dijous a la tarda, en tots els casos cap al vespre, he rebut una trucada dient-me, vine a tal estudi a tal hora, se't grava L'Arbre mort. No estava en absolut assabentat i llavors he dit, qui em registra L'Arbre mort ? Se m'ha dit: Juliette Gréco. I això, he de dir que no me’n sabia avenir en absolut i encara ara, estic bojament content… »

(Gréco canta Sur l'Arbre mort, lletra de Pierre Louki i música de Colette Mansard, 1963).

Testimonis

modifica
« Gréco té milions a la gola: milions de poemes que no han estat encara escrits, alguns s'escriuran. Es fan obres per a certs actors, per què no s'haurien de fer poemes per a una veu ? Critica els prosistes, remordiments. El treballador de la ploma que traça sobre el paper signes apagats i negres acaba oblidant que les paraules tenen una bellesa sensual. La veu de Gréco els ho recorda. Dolça llum calenta, les frega encenent els seus focs. És gràcies a ella, i per veure les meves paraules convertir-se en pedres precioses, que he escrit cançons. És veritat que no les canta,[12] però amb una n'hi ha prou, per tenir dret a la meva gratitud i a la de tots, quan canta les cançons dels altres. »
« Si sentiu una veu que és la crida de l'ombra, és Gréco. Si, amb els ulls tancats, sentiu la cançó de la vostra adolescència... és Gréco. És Juliette Gréco que porta la cançó a qui la li reclama. »
« Juliette Gréco és més que un nom. És el seu prestigi. Un mite. En el cor de les multituds d'Orient i d'Occident, és la més gran des de la desaparició de Piaf. Té la bellesa mil·lenària dels gats i també els seus magnífics silencis poblats de màgia. »
« Hom no es troba tots els dies amb gent d'aquest nivell, que té aquesta espècie de sensibilitat, intel·ligència, i una classe que no és mai vulgar, sinó extremadament graciosa. I fins i tot utilitza paraules que només els homes utilitzen perquè ho ha fet des de la seva adolescència. »
« Gréco es fot de les convencions amb una gràcia inaudita. És una dona que ha tingut un repertori d'home. Ha cristal·litzat els fantasmes sense fer-se mai un objecte del desig. »
« Gréco, era el costat no sensat de la pel·lícula. Juliette mai no ha estat del món del cinema. Fins i tot en aquell temps quan vivia amb Darryl F. Zanuck, mai no ha format part d'aquest món [...]. Estimava molt Juliette, una noia intel·ligent, verdaderament molt maca. Quan em recordo de la petita rabassuda de 47-48... Durant el rodatge estava tan prima que li deiem la palaia... »
  • Jacques Mercier, en una emissió de la Ràdio-Televisió belga de la Comunitat française:[18]
« El retrat xinès que li va consagrar André Lemoine ens va revelar una gata més aviat que una tigressa. «Al Gat Juliette Gréco» ens explica André « la calma no és que aparença, amaga una gran timidesa. Reserva seria probablement una paraula més apropiada. La passió marca tot el que intenta, l'excés també, però el seu encant i la seva meravellosa tolerància fan que se li perdoni amb molt de gust aquest defecte. S'interessa en profunditat pel món que envolta el seu univers personal, li agrada vagarejar, fer viatges, viure plenament les coses de la vida. Aquest Gat aprecia, com molts gats, les reunions amistoses, es presta a les reunions mundanes, però també a observar els altres. Amiga preciosa i sacrificada, Juliette Gréco si s'escau fa una crítica feroç. A notar que és més intuïtiva que psicòloga. El seu judici espontani apareix sense defecte, mentre que els seus raonaments són sovint enfosquits per la seva subjectivitat». Va donar a André una nota màxima. »
« Gréco, caldria ser idiota per aturar-se. Era en tot cas la noia que provocava Milles Davis. Encarna una França que m'agrada, una ideologia forta. »

Discografia

modifica

Les seves grans cançons

modifica
 
En concert el 8 de maig de 2009 a l'obertura del Festival de Viena (Wiener Festwochen 2009)

Integral

modifica
  • 2003 - L'Éternel féminin - Integral en 21 CD's Mercury

Compilacions

modifica

Àlbum-gag

modifica
  • El 1966, Claude Dejacques, productor a Philips, té una idea divertida. Concep de sortir, el 1r d'abril, un àlbum-gag en el qual els principals artistes de la casa intercanvien els seus èxits respectius. Així, Gréco agafa Le Folklore américain de Sheila i Le Jouet extraordinaire de Claude François mentre que France Gall ho fa amb Jolie Môme, un gran èxit de Gréco el 1961, Anne Silvestre i Barbara interprretaran Les Zozos de Pierre Perret, Claude Nougaro La Javanaise i Si tingués un martell, Johnny Hallyday Le Parapluie et Le Petit Cheval de Georges Brassens, etc. Com moltes idees originals, l'àlbum d'abril de 1966 es quedarà als armaris de la Philips, s'ignora per quines raons. No obstant això, les dues gravacions històriques de Gréco seran incloses en el volum 8 del seu integral L'Éternel féminin apareguda el 2003.

Filmografia

modifica

Teatre

modifica

Biografia

modifica

Enllaços externs

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ «Muere la cantante francesa Juliette Gréco a los 93 años». El Periòrdico, 23-09-2020.
  2. ↑ Mortaigne, Véronique «La chanteuse Juliette Gréco est morte» (en francès). Le Monde.fr, 23-09-2020.
  3. ↑ A l'original Petit rat: se'n deien així a les nenes i nens que volien aprendre ball clàssic i ho feien a les golfes de l'òpera, i quan ballaven els de les sales de baix els sentien, i semblaven ratolins
  4. ↑ [enllaç sense format] http://terresdefemmes.blogs.com/mon_weblog/2005/11/12_novembre_194.html
  5. ↑ . Milles Davis amb Quincy Troupe: Miles, l'autobiografia; pàgines 132/133; Infolio, 2007,Isbn|2884749195
  6. ↑ . Àlbum 33 tours estrenada el setembre de 1971 sota l'etiqueta Studio SM (ref. 30 M-400).
  7. ↑ «Loi sur le piratage : des artistes "de gauche" dénoncent la stratégie du PS».
  8. ↑ 8,0 8,1 . Extret del documental Je m’appelle Gréco, dirigit per Jaci Judelson (un bonus del DVD Juliette Gréco, Olímpia 2004, Polydor.
  9. ↑ . Léo Ferré, convidat a una emissió TV de Le Grand Échiquier” de Jacques Chancel on Juliette Gréco va interpretar Jolie Môme, va declarar que mai no havia sabut com cantar aquesta composició.
  10. ↑ . La. La. La. - Juliette Gréco, difosa el 26 de juliol de 1966, 1a cadena ORTF.
  11. ↑ Presentació manuscrita de Sartre al dors del llibret del 1r vinil (33 rpm) de Gréco aparegut el 1952 (vegeu secció «Àlbums estudi »).
  12. ↑ Amb l'excepció de la recuperació per Gréco de La Rue des Blancs-Manteaux (1950), cançó escrita per Sartre per a la seva obra teatral Huis clos. Per a Gréco, Sartre ha escrit dos texts de cançons que són definitivament perduts : Ne faites pas suer le marin i La Perle de Passy (nota de Gréco en les seves memòries, Jujube).
  13. ↑ Extret d'una dedicatòria manuscrita de Pierre Mac Orlan datada de 1966 (facsimil) a Jujube , memòries de Juliette Gréco, Edicions Stock, París, 1982, ISBN 2-234-00816-6
  14. ↑ . Extret de la seva presentació de l'àlbum Juliette Gréco a la Filharmonia de Berlín (1966).
  15. ↑ . Extret de la seva entrevista publicada per L'express el 30 de desembre de 2009
  16. ↑ . Anna Mouglalis encarna Juliette Gréco a la pel·lícula Gainsbourg, vie héroïque dirigida per Joann Sfar.
  17. ↑ In Juliette Gréco per Michel Grisolia i Françoise Mallet-Joris, Edicions Seghers.
  18. ↑ Extret del seu relat Totalement confidentiel, Edicions dels Archers/Ràdio-Televisió belga de la Comunitat francesa, Brussel·les, 1988
  19. ↑ Album Aimez-vous les uns les autres ou bien disparaissez...(2003)
  20. ↑ Extret de la seva entrevista apareguda en Technikart N° 114, juliol-agost 2007.
  21. ↑ Cantussejada per Arletty sobre una primera música de la pel·lícula Les Enfants du paradis, Gréco en farà la «seva cançó» sobre una nova composició de Joseph Kosma
  22. ↑ . Interpretada per Yves Montand a la pel·lícula d'Marcel Carné i creada abans per Cora Vaucaire, Gréco va contribuir a fer d'aquesta cançó un èxit i un clàssic mundial.
  23. ↑ Refusada en principi per Édith Piaf, aquesta cançó desencadena una certa premsa que la entén malament i replica:
    « Si ella treballés una mica, sabria el que és ! Estimaria els diumenges ! »
    (a Juliette Gréco per Michel Grisolia i Françoise Mallet-Joris).
  24. ↑ Gréco deu igualment a aquesta cançó el fet d'assolir el « premi Édith-Piaf d'interpretació » al concurs de Deauville el 23 d'agost de 1951 i d'atreure així els ressentiments d'Édith Piaf que volgué llavors gravar-la (al mes d'octubre del mateix any amb l'esment « premi Édith-Piaf a Deauville ! »). Aquesta cançó popularitzà Gréco davant del gran públic gràcies a la seva ampla radiodifusió (notes extretes de L'Éternel Féminin).
  25. ↑ Després d'haver-hi vacil·lat molt de temps, Gréco l'interpreta per primera vegada en un escenari a Tòquio en l'homenatge retut a Jacques Brel per l'aniversari de la seva desaparició el 1988. Explica:
    « No era una cançó que m’agradés, pel seu costat llagrimós. Com que no sóc del tot de la llàgrima, n'he fet una cançó d'una extrema violència, una cançó més aviat vencedora que vençuda. »
    - Nota extreta del seu integral L'Éternel Féminin.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Juliette_Gréco&oldid=31074112»