Gillo Pontecorvo

Gillo Pontecorvo (Pisa, 19 de novembre de 1919 - Roma, 12 d'octubre de 2006) fou un actor i director de cinema italià, conegut per pel·lícules com La Battaglia di Algeri (La Batalla d'Alger) i per la recreació de l'assassinat de Luis Carrero Blanco per ETA a Operación Ogro.

Gillo Pontecorvo

Biografia
Naixement	(it) Gilberto Pontecorvo 19 novembre 1919 Pisa (Itàlia)
Mort	12 octubre 2006 (86 anys) Roma
Causa de mort	insuficiència cardíaca
Sepultura	Cementiri Monumental Verano
Altres noms	Gillo Pontecorvo
Activitat
Lloc de treball	Itàlia
Ocupació	director de cinema, compositor, realitzador, guionista, actor, productor de cinema
Activitat	1953 -
Esport	tennis
Obra
Obres destacables (1959) Kapò (1966) La Battaglia di Algeri (1979) Operación Ogro
Família
Fills	Marco Pontecorvo
Germans	Guido Pontecorvo Bruno Pontecorvo
Premis
Cavaller de la Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana

D'origen jueu, va ser un militant compromès amb la causa antifeixista des de la seva joventut. Germà del conegut físic Bruno Pontecorvo, va abandonar la Universitat de Pisa on només va realitzar dos exàmens de química; en un principi tenia intenció de ser director d'orquestra, un desig que va mantenir tota la vida tot i que no aconseguiria realitzar, a conseqüència de les lleis racials italianes promulgades pel règim de Mussolini fuig amb el seu germà Bruno a París, on freqüenta els cercles d'exiliats polítics italians i el món cultural parisenc de l'època, fent amistat entre d'altres amb Picasso, Stravinski i Sartre. Des de la capital francesa fa el corresponsal per algunes revistes i es manté participant a torneig de tennis una altra seva gran passió. Durant aquest període té la seva primera experiència cinematogràfica col·laborant com ajudant de Yves Allegrét. Va ingressar al Partit Comunista Italià l'any 1941, unint-se a la resistència italiana el 1943 fins al final de la Segona Guerra Mundial. Després de la invasió soviètica d'Hongria, conjuntament amb un ample grup d'intel·lectuals de l'esquerra italiana va abandonar el partit comunista, però continua amb el seu compromís social i polític amb els més desfavorits del planeta.

Fou nominat als Oscars de 1969 en l'apartat de millor director i el mateix any guanyà el lleó d'or al Festival Internacional de Cinema de Venècia per La battaglia di Algeri. El 2000, rebé el premi Pietro Bianchi al Festival de Cinema de Venècia.

Va ser editor de la Mostra de Venècia el 1992, abans d'esdevenir-ne el seu director el 1996. Marcarà immediatament l'organització del festival amb la seva personalitat i per definir una política clara, amb tres prioritats: en principi fer de la ciutat lacustre la capital dels cineastes; tornar al Lido de Venècia els grans realitzadors i les estrelles del cinema; i finalment dinamitzar la zona del Palau del cinema rejovenint la programació.

Gràcies a una llarga i destacable sèrie d'innovacions i de manifestacions, la Mostra sembla trobar una nova vida. En el transcurs del seu mandat, va aconseguir portar la seva «missió» a terme. Venècia acull nombrosos congressos entre els quals l'Audiència dels autors (1993) i l'UMAC (Unió mundial dels autors de cinema), nascuda de la fusió del AAIC i de l'ANAC.