Daodejing

En l'escriptura xinesa hi ha dues ortografies possibles per la paraula, a causa de la reforma en l'escriptura. Per la transcripció a l'alfabet llatí també hi ha diverses variants, que s'han desenvolupat amb el pas del temps. Actualment, es fa servir cada cop més el sistema de transcripció del pinyin.

també possible:

• Marià Manent: Tao Te Txing^[1]
• Richard Wilhelm: Tao-Te-King

Lǎozǐ significa literalment 'el vell mestre' i designa l'autor del Dàodéjīng i, ocasionalment, el mateix llibre. Fora d'això, només existeix una petita llegenda i algunes mencions d'historiadors posteriors (Sīmǎ Qiān), així com unes quantes converses fictícies (escrites per alumnes de Confuci i de Zhuangzi), per la qual cosa és un autor més llegendari que històric. Per això avui encara es dubta molt si el «funcionari» Li Er, amb nom de cortesia Bo Yang ('comte sol') i amb nom pòstum Lao Dan ('vell professor') realment va existir. «Tot i això, des de l'aforisme existent, se'ns dirigeix una personalitat original i inimitable, en la nostra opinió la millor prova per la seva historicitat» (R. Wilhelm)

Segons la tradició xinesa, Laozi hauria viscut al segle vi aC, segle caracteritzat pels disturbis i les guerres, durant els annals de les Primaveres i Tardors. Va ser un temps daurat per a la filosofia xinesa, perquè molts erudits reflexionaven sobre la manera d'aconseguir la pau i l'estabilitat. Segons la llegenda, Lǎozǐ va ser un arxiver i bibliotecari imperial. Sembla que el Confuci el va anar a visitar per aprendre'n.^[2] Per tal de fugir de la confusió d'aquell temps, Laozi va retirar-se a la solitud de les muntanyes. No obstant això, el vigilant del port de muntanya li va demanar que no privés el món de la seva saviesa, per la qual cosa Lǎozǐ va escriure el Dàodéjīng i el va donar al vigilant. Aquesta història, i també les altres parts de la biografia del «Vell Mestre», és considerada una llegenda per la majoria.

Les opinions dels investigadors sobre el moment exacte de la creació del Dàodéjīng difereixen molt: les suposicions van del 800 al 200 aC; segons els coneixements actuals (lingüístics, cites, etc.) el text va sorgir el 400 aC. Encara que es trobin cites del Dàodéjīng en molts altres transmissions d'aquest període, no es pot saber amb seguretat qui cita a qui. Conté un grapat de cites explícites, però no el nom dels autors, ni cap mena de referència històrica: d'aquesta manera, la fixació temporal del text no sembla tan significativa pel seu contingut intemporal.

El títol Dàodéjīng no va ser posat fins a l'emperador Jing de la Dinastia Han (157-141 aC) i la divisió actual en 81 apartats tampoc no va ser feta fins al segle iii. Se suposa que el text és una versió escrita d'un text més antic transmès oralment i que va prendre i integrar altres transmissions orals. La forma que s'ha transmès del text no és l'única que ha existit. En una tomba a Mǎwángduī, el 1973 es van trobar dues versions paral·leles (aprox. 206 aC i 179 aC) que sorprenentment difereixen molt poc pel que fa al contingut, en general només es diferencien gramaticalment del text transmès. Una cosa semblant també passa amb l'anomenat text Guodian (aprox. 300-280 aC), que no es va descobrir fins a principis dels anys noranta, del qual més o menys terç del text (32 capítols completament o parcialment) s'aproxima en aprox. 100 anys a l'original. Ambdós descobriments van ser analitzats a Occident caràcter per caràcter pel sinòleg americà Robert G. Henricks i presentats en comparació amb el text transmès.^[3]

Les traduccions considerades més rellevants, en ordre cronològic són: