Ciceró

Marc Tul·li Ciceró va néixer en una família de classe eqüestre rural^[2] el 3 de gener de 106 aC. El seu avi fou un ciutadà romà amb un paper localment destacat. El seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut, va restar al camp i no va tenir aspiracions polítiques. La seva mare es deia Hèlvia, i provenia també d'una gens notable.

Quan encara era jove, la seva família el va enviar a Roma, on va rebre l'educació i la formació adequades per accedir a la carrera política. A l'Urbs va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica, i va estudiar dret amb el jurista Quint Muci Escèvola. Quant a la filosofia, va estudiar el corrent epicuri amb Fedre com a professor, el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. També va establir lligams amb el cercle poètic de Lutaci Càtul, del qual sorgirien els poetae noui. També a Roma, va conèixer l'autor tràgic Acci i va tenir l'oportunitat d'escoltar alguns dels grans oradors antics com Marc Antoni o Luci Licini Cras.

Durant la breu carrera militar —obligatòria per als ciutadans romans—, va romandre sota les ordres del cònsol Pompeu Estrabó. Ciceró, gens entusiasta de la vida militar^[3], va decidir reprendre els estudis l'any 81 aC. Aquest mateix any, comença la carrera com advocat i escriu els seu primer discurs judicial en una causa civil: En defensa de Quincti. Posteriorment, acceptà la defensa de Sexto Roscio^[3], un jove acusat de parricidi. Es tractava d'un cas amb implicacions polítiques, doncs un dels benficiats de la mort del vell Roscio era Crisògon, el favorit del dictador Sul·la. El jove Roscio és finalment absolt, i Ciceró, tement la probable venjança del dictador, viatja a Grècia l'any 79 aC^[3] per proseguir la seva formació.

El viatge va durar dos anys (del 79 aC al 77 aC). Ciceró tenia 27 anys^[3]. A Grècia va tenir un gran nombre de mestres, entre els quals destaca Demetri el Siri (Demetrius, Δημητριος), un rètor grec de l'Acadèmia platònica d'Atenes. Ciceró, durant la seva estada a Atenes (79 aC) fou per el seu deixeble. Entre el 79 i el 77 aC, Ciceró visità també l'Àsia Menor, on fou acompanyat en algunes visites per Dionisi de Magnèsia, Èsquil de Cnidos i Xenocles d'Adramítium, que en aquell temps eren els més importants rètors d'Àsia.

El contacte amb el món grec va servir perquè, posteriorment, apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics. Així, els seus plantejaments relatius a la moral eren propers a l'estoïcisme, mentre que en l'àmbit de la gnoseologia defensava un escepticisme moderat. Al capdavall, aquestes influències i lectures el van fer adoptar una posició eclèctica. De fet, Ciceró sintetitzarà la tradició grega reescrivint-la en llatí.

Després de la mort del dictador Sul·la, Ciceró va tornar a Roma. Just abans o després del viatge a Grècia, es va casar amb Terència, la qual va tenir un paper molt important en la seva carrera política. El matrimoni va tenir dos fills, Marc i Túl·lia.

Després de tornar a Roma l'any 77 aC, Ciceró emprengué el cursus honorum com a qüestor a la província romana de Sicília el 75 aC^[2]. Aquest càrrec li va procurar l'estima dels sicilians, els quals li van demanar, l'any 71 aC^[3], dur a terme l'acusació contra Verres, exgovernador de l'illa, en un cas de corrupció i robatori d'obres d'art. Amb el discurs Contra Verres, Ciceró s'enfronta al prestigiós lletrat Quint Hortensi. Les proves acusatorias presentades per Ciceró són aclapadores i evidencien la culpabilitat de Verres, que fuig abans de ser condemnat. Gràcies a aquest cas, Ciceró es consagra com advocat i el fa servir com a trampolí polític.

L'any 69 aC, Ciceró va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà. Dos anys després, el 64 aC, es va presentar a les eleccions consulars, que aconsegueix guanyar gràcies al suport dels optimats (una facció de l'aristrocràcia romana). Durant el seu consolat s'enfrontà als seguidors del partit popular, arran de l'anomenada conjuració Catilina, una conspiració organitzada pel noble Luci Sergi Catilina, que volia derrocar el govern i assolir el poder. Amb les Catilinàries –els seus famosos quatre discursos–, Ciceró aconseguí presentar el complot just a temps per tal d'exposar totes les intrigues de Catilina i dels seus còmplices, evitant així el cop d'estat a la república.

Tot i que alguns, per haver salvat la república, van arribar a anomenar-lo pater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment, el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia de capite civis Romani, condemnava a l'exili i ordenava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, Ciceró va haver d'exiliar-se l'any 58 aC, els seus béns van ser saquejats i la seva mansió del Palatí, incendiada^[3]. El destí de l'exili va ser Tessalònica i Dirràquium. Amb tot, l'any 57 aC, el tribú Luci Ninnio Cuadrato va presentar una moció pel retorn de Ciceró, però va ser obstaculizada per Clodi.​ Posteriorment, el 4 d'agost del mateix any, es va produir una votació al Senat pel retorn de Ciceró, promoguda per Pompeu. El dia 8 d'agost, Ciceró rep la notificació d'haver estat legalment reintegrat a Roma: "El retorn és un viatge triomfal; gent d'arreu, de pobles i ciutats, surten a saludar-lo i disposen una fila al seu pas"^[3]. Ciceró arriba a Roma el 4 de setembre, dia que comencen els jocs romans.

L'any 53 aC, Ciceró va ser nomenat àugur, i el 51 aC acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, però tornà a Roma un any després. És llavors quan donà el seu suport a la facció conservadora del general Pompeu contra Juli Cèsar durant la guerra civil. Per a Ciceró, l'ideari que representava Pompeu era més afí als valors tradicionals de la república. Ciceró no va participar en la decisiva batalla de Farsàlia l'any 48 aC, doncs va romandre a l'Epir. En saber de la victòria de Juli Cèsar, Ciceró va comprendre que l'oposició era inútil i des d'aquell moment es dedicà plenament a l'escriptura, abandonant tota activitat política. Cèsar li perdonà la vida pel seu prestigi com a escriptor, pensador i orador després que Ciceró li implorés clemència.

El 46 aC, amb 60 anys, es va divorciar de Terència i es va tornar a casar amb Publília.

Quan Cèsar fou assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi (que n'era el renebot natural). A les acaballes de l'any 43 aC, Marc Antoni ordenà secretament l'execució de Ciceró i altres setze persones. Ciceró fou advertit de les intencions de Marc Antoni i fugí a Tusculum, després d'embarcar a Antium. Al capdavall, les inclemències del temps l'obligaren a desembarcar a Circeis, des d'on es dirigí a la seva vila de Formia. Durant el trajecte, fou interceptat pels soldats de Marc Antoni, que li van tallar el cap i les mans. Les despulles de Ciceró van ser enviades a Marc Antoni, qui ordenà empalar-les i exposar-les als rostra del fòrum romà^[4].

A l'inici de la seva obra sobre la retòrica, quan encara era un jove inexpert, va exposar la seva principal idea: un bon orador havia d'unir correctament l'ús de les paraules i tenir un ampli domini de diverses matèries, en particular de la filosofia. Després del seu exili, l'any 55 aC, va publicar De l'orador (De oratore) i, posteriorment, a la primavera de l'any 46 aC, va escriure Brutus (Brutus) i L'orador (Orator).

Els tractats de retòrica més importants de Ciceró són els següents:

• De oratore era un al·legat sobre la formació de l'orador ideal i la funció de l'oratòria en la Roma del segle I aC. Es tracta d'una obra concebuda sobre bases filosòfiques, però al mateix temps, escrita amb vocació de ser aplicada al context de la política de l'època. És un plantejament lògic per part de qui veia en la política un benefici per a la comunitat, el seu l'objectiu suprem. De oratore no pretenia ser un manual de retòrica per a principiants, tot i que presentava una sòlida base de retòrica. Amb tot, constituïa un tractat sobre la completa educació de l'home públic. D'acord amb la teoria retòrica tradicional, un discurs havia de constar de cinc elements fonamentals: a) trobar els arguments més convenients (inventio); b) ordenar-los de la manera més efectiva (dispositio); c) exposar-los amb el llenguatge adequat a la situació i al públic (elocutio); d) memoritzar el contingut del discurs de manera que flueixi de manera natural i no forçada (memoria); i, finalment, d) interpretar tot allò amb els gestos adequats, mirades e inflexions de la veu (actio), amb tècniques semblants a les d'un actor. Es tractava, en definitiva, de «tenir en compte tres coses: què dir, en quin ordre i com». Ciceró, va adoptar aquestes regles bàsiques de l'ortodòxia retòrica, importades del món grec on ell havia tingut ocasió d'estudiar durant la seva joventut.
• Brutus, obra publicada en la primavera de l'any 46, tracta d'una història de l'eloqüència des dels seus inicis fins al temps de Ciceró a Roma. Està concebuda en forma d'un diàleg celebrat a la casa de Ciceró al Palatí, en el qual hi participen: Àtic, Brutus –a qui està dedicada l'obra–, i el mateix Ciceró, el qual se situa com autoritat davant dels seus interlocutors. Ciceró considera que la cima de l'eloqüència romana ha estat aconseguida per ell i es defensa contra els aticistes extrems.
• L'Orator neix l'estiu del 46 aC. El proemi de l'obra sosté que l'orador perfecte ha de distingir-se per la seva cultura filosòfica i dominar els tres estils: genus tenue, genus medium i genus grande. Amb un estil didàctic, Ciceró es preocupa sobretot de valorar el pathos, amb el qual ha aconseguit l'excel·lència.

D'altres tractats que conservem sobre aquest autor són:

• De optimo genere oratorum (Els millors oradors). Aquest tracta sobre el millor tipus d'eloqüència, la manera d'aconseguir-la i de com elaborar-la.
• Partitiones oratoriae (Les parts de la retòrica), sobre diferents divisions dels discursos.
• Topica (Temes), sobre els llocs més comuns dels discursos.

Es conserven 58 discursos de Ciceró –alguns d'ells incomplerts–, dels 87 que en va escriure. Es divideixen en discursos de causa civil i discursos polítics.

Dins del primer grup, el més antic conservat és el Pro P. Quinctio, que data de l'any 81 aC. També coneixem Pro A. Caecina i Pro Q. Roscio Comoedo, processos sobre causes de propietat i diners. De la possessió del dret de ciutadania tracten Pro Archia poeta i Pro L.Cornelio Balbo. A més, també va tractar diferents causes criminals, com a Pro A. Cluentio o a Pro Sex. Roscio Amerino, que el va donar a conèixer. Ciceró, tanmateix, va sobresortir en els discursos per causes penals (la majoria delictes polítics), entre els quals hi destaca el discurs In Verrem, que li donà la fama.

Al segon grup, hi trobem De imperio Cn. Pompei, en el qual va recomanar la concessió de plens poders a Pompeu. Aquest va ser el seu primer discurs polític. Després de discursos sobre la llei agrària (De lege Agraria), segueixen les Catilinàries. Altres discursos destacables són: De domo sua ad pontifices, per les notícies que conté sobre el dret sagrat i polític, i Les Filípiques, proclamades contra Marc Antoni, que finalment el van ser la causa de la mort de Ciceró.

A principis d'agost de l'any 70 aC, començà a Roma, enmig d'una gran expectació, el discurs oral contra Gai Verres, exgovernador de Sicília acusat pels mateixos sicilians^[5]. S'acusava Verres de corrupció perquè, mentre va administrar l'illa, va espoliar i vexar els seus habitants.

A la primera sessió, Ciceró hi pronuncia un discurs en què es fa ressò de la parcialitat dels jutges i les maniobres de l'acusat per diferir el judici. Ciceró va presentar moltes proves en contra d'aquest, fins al punt de forçar l'advocat defensor (Qiunt Hortensi) a guardar silenci i fingir una malaltia per no assistir-hi a les sessions. Verres, en veure's ja condemnat, va optar per marxar desterrat per pròpia iniciativa. Al capdavall, el jurat es va reunir i va confirmar la sentència condemnatòria. A més, va exigir com a indemnització un pagament de tres milions de sestercis per als sicilians.

Del procés contra Verres, se'n conserven altres cinc discursos, els quals mai no van arribar a ser proclamats, doncs corresponien a la segona part de l'acusació. Per aquest motiu, aquests cinc discursos, des de l'antiguitat, es presenten com a obres independents. Els seus títols són: De praetura urbana, De praetura Siciliense, De frumento, De signis i De suppliciis.

Gràcies a aquest cas, Ciceró va atreure's el favor popular i l'amistat d'en Pompeu, doncs havia aconseguit la condemna d'un aristòcrata. Les Verrines, un cop publicades, van córrer de mà en mà i van contribuir a fer de Ciceró l'orador més prestigiós de Roma.^[6]

Dels discursos més reconeguts al llarg de la història són els que pronuncià Ciceró contra Luci Sergi Catilina. Les Catilinàries són quatre discursos pronunciats al senat romà, si bé Ciceró els va publicar tres anys després amb alguns canvis^[7].

L'any 63 aC fou l'any de l'anomenada conjuració de Catilina. L'aristòcrata Luci Sergi Catilina –que havia perdut les eleccions al càrrec de cònsol– es presentà un segon cop, intentant assegurar-se la victòria mitjançant soborns. Va ser llavors, que Ciceró impulsà una llei contra aquestes pràctiques. Amb tot, Catilina i els seus partidaris no es van rendir i encetaren una conspiració per matar Ciceró i altres membres del senat. Ciceró, però, descobrí a temps el complot de Catilina: un cop d'estat a la república.

No serà fins al 8 novembre que Ciceró pronuncia la Primera Catilinària. Dos dies abans, els conjurats es van reunir amb Catilina a casa de Marc Porci Leca, on van rebre les instruccions per matar a Ciceró. Però Fúlvia –amant d'un dels conjurats–, alertà Ciceró dels futurs esdeveniments. Així, el matí del dia 8, Ciceró convocà diversos senadors i els informà del missatge de Fúlvia. Tot seguit, Ciceró convoca el senat per explicar la conjura, davant del mateix Catilina, i pronuncia la Primera Catilinària. Aquella mateixa nit, Catilina fuig de Roma. Ciceró, però, no atura el procés, i el dia 9, reunit tot el poble al fòrum, explica la conspiració pronunciant a la Segona Catilinària.

Al desembre del mateix any, a la matinada del dia 3, uns legats dels al·lòbroges que portaven cartes autògrafes per a Catilina, van ser capturats. Els conjurats volien que fossin còmplices. Ciceró, després d'obtenir les proves (les cartes) i interrogar els acusats, convoca als senadors. Més tard, reunirà el poble i explicarà allò que han parlat al senat: és la Tercera Catilinària. Dos dies després, el dia 5, hi pronuncia la Quarta Catilinària. Al capdavall, Ciceró i el senat es reuneixen per decidir quina ha de ser la pena dels conjurats. El senat els sentencia a pena de mort.

Amb el nom de Filípiques, s'han conservat catorze discursos pronunciats per Ciceró entre el 2 de setembre del 44 aC i el 21 d'abril de 43 aC, en els quals intenta revelar els projectes hegemònics de Marc Antoni. Per bé que només se'n conserven catorze, és possible que n'hi hagués molts més, de discursos. De fet, Arusià Mesi (gramàtic del segle iv) cita dues frases de Ciceró extretes, suposadament, de les Filípiques XVI i XVII. Amb tot, dels catorze discursos, consta que onze van ser pronunciats al senat, dos davant del poble i un que no va ser pronunciat mai, tot i que està redactat.

Una de les preguntes més freqüents és per què s'anomenà Filípiques a aquests discursos si el destinatari era Marc Antoni. És probable que el primer nom dels textos nom no fos aquest, si bé es va mantenir el nom de Filípiques atès que va ser com Ciceró –col·loquialment– els anomenà en una carta dirigida al seu amic Àtic. En tot cas, el nom fa clarament referència a Les Filípiques de Demòstenes, orador grec, molt admirat per Ciceró, que va pronunciar-les contra el rei Filip II de Macedònia.

Sis mesos després de l'assassinat de Cèsar, Roma encara restava commocionada per l'esdeveniment. En aquell moment, al setembre de l'any 44 aC, Ciceró comença a veure la política de Marc Antoni com un nou perill per a la República. Amb les Filípiques, Ciceró critica les actuacions de Marc Antoni i aconsegueix que el senat, després d'intentar una sortida negociada al conflicte entre Marc Antoni i Dècim Brut, es posi en contra d'Antoni. Al capdavall, Marc Antoni serà derrotat a Mòdena i declarat enemic de Roma. Anys després, amb la formació del Segon Triumvirat i la rehabilitació política de Marc Antoni, Les Filípiques acabaran constant-li la vida a Ciceró.

Des del punt de vista estilístic, aquests discursos marquen el punt àlgid de l'eloqüència ciceroniana, en els quals hi trobem plegades totes les característiques ciceronianes dels discursos anteriors.

• (81 aC) Pro Quinctio
• (80 aC) Pro Roscio Amerino
• (70 aC) In Verrem
• (69 aC) Pro Fonteio
• (69 aC) Pro Caecina
• (66 aC) Pro Cluentio
• (66 aC) De Imperio Gnaei Pompei
• (63 aC) De Lege Agraria contra Rullum
• (63 aC) In Catilinam
• (63 aC) Pro Rabirio Perduellionis Reo
• (62 aC) Pro Sulla
• (62 aC) Pro Archia Poeta
• (59 aC) Pro Flacco
• (57 aC) Post reditum in senatu
• (57 aC) Post reditum ad Quirites
• (57 aC) De domo sua
• (57 aC) De Haruspicum responsis
• (56 aC) Pro Sestio
• (56 aC) In Vatinium
• (56 aC) Pro Caelio
• (56 aC) De Provinciis Consularibus
• (56 aC) Pro Balbo
• (55 aC) In Pisonem
• (54 aC) Pro Rabirio Postumo
• (52 aC) Pro Milone
• (46 aC) Pro Marcello
• (46 aC) Pro Ligario
• (45 aC) Pro Deiotaro
• (44-43 aC) Philippicae

• (84 aC) De inventione
• (55 aC) De oratore (sobre la formació de l'orador)
• (54 aC) Partitiones oratoriae es refereix a les divisions dels discursos.
• (52 aC) De optimo genere oratorum, que versa sobre el millor tipus d'eloqüència.
• (46 aC) Orator (retrat de l'orador ideal)
• (46 aC) Brutus, història de l'eloqüència grega i romana.
• (44 aC) Topica, sobre els llocs habituals dels discursos.

• (51 aC) La República (De re pública), que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l'oligarquia i la democràcia.
• (52 aC) Les Lleis (De legibus), sobre el dret natural, les lleis sagrades i l'ordre estatal, així com sobre les funcions pròpies dels magistrats.
• (46 aC) Les paradoxes dels estoics (Paradoxa Stoicorum)
• (45 aC) Hortensius.
• (45 aC) Luculius o Academica Priora - Liber Secundus.
• (45 aC) Varro o Academica Posteriora.
• (45 aC) Consolatio de la mort de la seva filla Túl·lia, on defensa la immortalitat de l'ànima.
• (45 aC) De finibus bonorum et malorum (Sobre el bé i el mal, contraposició de les teories epicúries, estoiques, platòniques i peripatètiques).
• (45 aC) Tusculanes (Tusculanae Quaestiones)
• (45 aC) La naturalesa dels déus (De natura deorum)
• (45 aC) De divinatione
• (45 aC) De fato
• (44 aC) Cató el Vell, De la vellesa (Cato Maior de senectute) (Sobre la vellesa)
• (44 aC) Leli, De l'amistat (Laelius de amicitia)
• (44 aC) Dels deures (De officiis). Potser l'obra mestra de Ciceró. L'últim dels seus tres llibres és el més personal, escrit parcialment sota la seva indisposició contra la tirania de Marc Antoni

• (68-43 aC) Epistulae ad Atticum Dividides en 16 llibres i disposades majoritàriament por ordre cronològic.
• (62-43 aC) Epistulae ad familiares formades per 16 llibres (s'agrupen per destinataris).
• (60-54 aC) Epistulae ad Quintum fratrem, en 3 llibres, recullen les cartes entre Ciceró i el seu germà Quint.
• (43 aC) Epistulae ad Marcum Brutum, originalment recollides en 9 llibres.

• L'amistat. Traducció d'Ana Gómez Rabal. Martorell: Adesiara, 2013.^[9]
• De l'orador. Llibre I, volum I. Traducció de Mossèn Salvador Galmés. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1929. 74 pàgines dobles en traducció bilingüe llatí / català.

Al segle ix, un monjo benedictí de l'abadia de Corbie, Hadoard (o Hadoardus), compila una col·lecció d'extractes de notables extensions, que demostren que tenia a la seva disposició el corpus de les obres filosòfiques.

Gràcies al gust medieval pels extractes de passatges ciceronians, en conservem algunes parts que d'una altra manera no tindríem. En el període carolingi, Ciceró es va convertir una altra vegada en un model d'estil cuidat. La familiaritat amb Ciceró creix en el segle xi i arriba a la cima en el XII amb Joan de Salisbury i Otó de Freising i en el segle xiii amb Vicent de Beauvais i Roger Bacon. Entre les obres retòriques es col·loquen en conjunt en el centre d'interès les que són particularment idònies per l'ensenyança escolàstica degut al seu caràcter esquemàtic.

En el Renaixement creix la comprensió per Ciceró com a persona, com és possible veure-ho en Petrarca i les seves composicions crítiques. També el seu escepticisme filosòfic desperta interès en el Renaixement.

La seva importància per l'escola clàssica és funda, una vegada més, sobre qualitats de contingut abans que de forma. Entesos en la matèria van col·locar Ciceró per damunt d'Aristòtil.

Al segle xix, es va descobrir l'obra De re publica gràcies a una obra d'A. Mai. Aconsegueix fascinar als lectors més interessats per les qüestions de la constitució republicana que per les de la retòrica.

En el segle XX els fonaments filosòfics de la retòrica son novament estudiats des de diferents perspectives: lògica, psicològica, i ètica. En el curs d'aquest procés, surt a la llum el significat europeu de Ciceró, entre Aristòtil i Agustí. L'actitud antiretòrica dels que consideren pecaminós el cos del llenguatge, i la difamació de Ciceró que resultava d'ella, es revelen retrospectivament com a barbàrie.

• Albrecht, Michael von. Historia de la literatura romana. 2 vol. Barcelona: Herder, 1997-1999. ISBN 8425419549. 
• Bickel, Ernst. Historia de la Literatura Romana. Madrid: Gredos, 2009. ISBN 9788424901967. 
• «Cicero». A: Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. I. Boston: Little and J. Brown, 1849, p. 707-747. 
• Ciceró, Marc Tul·li; Baños Baños, José Miguel; López Santamaría, Javier. Antología de los discursos de Cicerón (I): Verres y Catilina (en castellà). Ediciones Clásicas, 1994. ISBN 8478821503. 
• Ciceró, Marc Tul·li. Catilinarias y Filípicas. Barcelona: Planeta, 1994. ISBN 8408011782. 
• CICERÓ, Marc Tul·li. L'amistat. Traducció d'Ana Gómez Rabal. Adesiara editorial, Martorell, 2013.
• Ciceró, Marc Tul·li. Les Catilinàries. Barcelona: La Magrana, 1997. ISBN 8474109760. 
• Codoñer, Carmen (ed.). Historia de la literatura latina. Madrid: Cátedra, 1997. ISBN 9788437628998. 
• Gaillard, Jacques. Introducción a la literatura latina: desde los orígenes hasta Apuleyo. Madrid: Acento, 1996. ISBN 84-483-0134-X. 
• Grimal, Pierre. Cicerón. Madrid: Gredos, 2013. ISBN 9788424911133. 
• Medina, Jaume «Ciceró a les terres catalanes. Segles XIII-XVI» (  PDF). Faventia, Vol. 24, Núm. 1, 2002, pàg. 179-221 [Consulta: 24 octubre 2010].
• Pina Polo, Francisco. Marco Tulio Cicerón. Barcelona: Ariel, 2005 (Biografías (Ariel)). ISBN 8434467712. 

• «Obres de Ciceró» (en llatí i anglès). Perseus Digital Library.