Mikhaïl Baríxnikov

Baríxnikov va néixer a Riga, a la República Socialista Soviètica de Letònia (la llavors Unió Soviètica), de pares russos. El pare era enginyer i la mare cosidora. Quan tenia dotze anys la seva mare se suïcidà, i Mikhaïl quedà al càrrec del seu pare i la seva àvia. L'artista recorda la seva infantesa com relativament feliç, acudint a les escoles públiques locals i essent un nen actiu en natació i futbol. Pensava llavors que el ballet era molt difícil d'entendre, no li parà gaire atenció. La seva mare, tanmateix, era una gran aficionada. Amb onze anys presentà la seva sol·licitud per ingressar a l'escola de ballet del teatre de l'òpera de Riga, on fou acceptat un any després, el 1960, i on va continuar els seus estudis acadèmics. Durant aquest temps, Baríxnikov va aprendre francès i aspirava a ser concertista de piano. Amb el temps, s'enamorà més del ballet que del piano i com a resultat del seu propi interès i èxit en festivals escolars, decidí de seguir la carrera de ballarí.

El 1963, durant una visita a Leningrad, sol·licità l'entrada a la famosa acadèmia de ballet Vaganova. Fou immediatament admès i s'uní a la classe d'Aleksandr Puixkin, qui anteriorment havia ensenyat a Rudolf Nuréiev. Baríxnikov comentà posteriorment que Puixkin fou "com un pare" per a ell. En completar els seus estudis el 1966, s'uní al Ballet Imperial a Leningrad. Tot i la tradició, no començà com a aprenent, sinó que feu el seu debut professional com a solista, a Giselle. Aquell mateix any guanyà la medalla d'or a la competició internacional de ballet de Varna, Bulgària. A la tornada de Leningrad, continuà amb el mateix èxit. Després de només dos anys com a professional, van oferir-li el seu primer paper principal a Gorianka, d'Oleg Vinograd, paper coreogràfic específicament per a Baríxnikov. Aquell any va rebre la medalla d'or en la primera competició de ballet de Moscou, a més del premi Nijinski. Es convertí en el ballarí més jove en rebre el Premi de l'Estat al Mèrit de l'URSS. Durant la seva estada a Rússia, fou parella d'Irina Kolpakova, que molts consideraven la més gran ballarina clàssica de l'època, en ballets com La Bella Dorment, El Trencanous, Giselle, Coppélia, Les flames de París i Don Quixot i coreografià Vestris (1969), en què representà Auguste Vestris, i Creació del món (1971), una òpera d'Andrey Pavlovitx Petrov, nova satírica i religiosa en què Baríxnikov feu d'Adam, i Kolpakova d'Eva. Això no obstant, el seu desig de treballar amb més coreògrafs occidentals, juntament amb les seves preocupacions sobre allò que ell considerava la caiguda del Ballet Imperial, el portà a una creixent angoixa.

Després de conèixer el coreògraf francès Roland Petit a Leningrad, el francès el convidà a participar en una gira pel Canadà. El 1974, durant la gira, el ballarí va demanar asil diplomàtic a Toronto. La seva primera actuació després de sortir de l'aïllament temporal al Canadà fou al Ballet Nacional del Canadà, en una versió televisada de La Sílfide. Més endavant es traslladà als Estats Units.

De 1974 a 1979 fou ballarí principal a l'American Ballet Theatre, on va ser parella de Gelsey Kirkland. També va treballar amb el Ballet de Nova York de George Balanchine i feu gires amb companyies de ballet i dansa moderna arreu del món durant 15 mesos. Van crear diversos papers per a ell, com Opus (1971) i The Dreamer (1979), de Balanchine i Jerome Robbins, Rhapsody (1980), de Balanchine i Frederick Ashton, i Other Dances (amb Natàlia Makàrova) de Jerome Robbins. Tornà a l'American Ballet Theatre el 1980 com a ballarí i director artístic, càrrec que mantingué durant deu anys. El 3 de juliol del 1986 es convertí en ciutadà dels Estats Units.

La dècada dels noranta aportà grans canvis per al ballarí, que no només va continuar la seva activitat en produccions cinematogràfiques (Company Business, amb Gene Hackman, 1991), sinó que llançà les seves pròpies línies de perfum Baríxnikov i de roba per a dansa.

El canvi més important de la seva vida professional es registrà després de la decisió d'abandonar el ballet, que el canvià per la dansa moderna en fundar el White Oak Dance Project, una companyia de gires que va fundar amb Mark Morris i en fou director artístic des del 1990 fins al 2002.

El 2004 obrí el seu Centre de les Arts a Nova York.

Recentment ha rebut dos doctorats honoris causa: el 28 de setembre del 2007 del Conservatori Shenandoah de la Universitat de Shenandoah, i l'11 de maig del 2006 de la Universitat de Nova York.

Durant la seva carrera com a actor Baríxnikov fou reconegut en particular pel seu primer paper a la pel·lícula The Turning Point (1977) gràcies a la qual va rebre una nominació als Oscars. A més a més, va participar com a actor principal en la pel·lícula Nits blanques (1985), coreografiada per Twyla Tharp i produïda per Taylor Hackford el 1984, al costat de Gregory Hines i Isabella Rossellini, amb qui va mantenir una discreta relació sentimental. També va aparèixer a Dancers (1987). També va fer el paper del xicot de Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker), Aleksandr Petrovski, a l'última temporada de Sex and the City.

Baríxnikov feu el seu debut televisiu ballant el 1976 al programa de la PBS In Performance Live from Wolf Trap. Durant el Nadal de 1977, la CBS va portar la seva aclamada producció del ballet clàssic de Txaikovski El Trencanous a la televisió, i es va mantenir com la versió televisada més popular i més vista. Gelsey Kirkland, Alexander Minz i membres de l'American Ballet Theatre també apareixen en aquesta versió. La producció es rodà al Canadà. Després d'haver estat mostrada dues versions d'El Trencanous nominada a un Emmy, l'altra essent The Hard Nut, de Mark Morris, una versió intencionadament exagerada i satírica del famós ballet. Posteriorment, Baríxnikov aparegué en dos especials de televisió de l'ABC premiats amb un Emmy, en què ballà música de Broadway i Hollywood, respectivament. Durant els setanta i els vuitanta, va aparèixer diverses vegades amb l'American Ballet Theatre a Live from Lincoln Center i Great Performances.

El 2 de novembre del 2006, Baríxnikov i la xef Alice Waters varen aparèixer en un episodi de la sèrie original Iconoclastes del canal televisiu Sundance. Els dos amics hi parlaren sobre llurs estils de vida, fonts d'inspiració i projectes socials. Durant el programa, Alice Waters visità el Centre de les Arts de Baríxnikov a Nova York. Després, la gira de Hell's Kitchen Dance porta Baríxnikov Berkeley a visitar el restaurant d'Alice Waters, Chez Panisse.

El 17 de juliol del 2007 el programa de la PBS News Hour with Jim Lehrer feu menció de Baríxnikov i el seu Centre de les Arts.