El miracle econòmic català

L’historiador Antoni Simon i Tarrés explica al seu últim llibre què va causar l’entrada de Catalunya a la fase de creixement econòmic modern abans que a qualsevol altre lloc al sud dels Alps i dels Pirineus. «Els orígens del miracle econòmic català» (Rafael Dalmau Editor, 2022) sintetitza totes les contribucions historiogràfiques del tema, afegint-hi les variables no econòmiques que acostumaven a quedar fora de pla. Una conversa amb l’historiador ens ajuda a treure’n l’aigua clara.

L’interès del professor Simon i Tarrés en l’època de la primera modernitat ve de la lectura de dos llibres quan cursava la carrera d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un és l’obra d’Eva Serra, «La Guerra dels Segadors» i l’altre és el llibre de John H Elliot, «La revolta catalana. 1598-1640». «És un període en què es veu molt bé el que sempre hi ha a la història, que és la combinació del canvi i la continuïtat��, comenta abans de prosseguir amb l’origen de la paraula miracle per referir-se a l’evolució econòmica catalana d’aquesta època. L’interrogant es troba en saber respondre per què en un moment determinat i en uns llocs concrets del planeta el creixement econòmic passa d’una taxa del 0,05 per cent a un 1,25 per cent. L’historiador Eric L. Jones, m’explica Simon, fa servir la metàfora d’un «gran pany de combinació amb diferents claus per a descriure la diversitat de factors que s’han de contemplar per explicar aquesta entrada en el creixement econòmic».

El punt de partida del llibre és la contribució dels anys seixanta de Pierre Vilar, «Catalunya dins l’Espanya moderna». La tesi vilariana venia a dir «que a finals del segle XVIII Catalunya ja havia entrat en una fase d’economia capitalista, més pensada pel mercat, més per vendre que per a l’autoconsum». Estudiant les variables econòmiques —el creixement demogràfic, el creixement agrari, la importància de la conformació d’un mercat intern i l’expansió comercial enfora—, Vilar afirmava que a les últimes dècades del set-cents l’economia catalana ja està preparada per a la transformació cap a un capitalisme industrial. «Aquesta contribució de Vilar és bàsicament correcta, continua el professor, però no explicava una cosa fonamental: aquestes variables que ell estudiava actuaven a Catalunya amb una eficàcia i una eficiència que no tenien a les altres regions, peninsulars i mediterrànies.» Per resoldre el punt feble de Vilar, Simon i Tarrés afegeix a l’equació les variables del capital humà i del capital social i, alhora, aprofundeix en el paper que hi tenen l’evolució de les estructures socials, la distribució de la riquesa, els marcs institucionals i la cultura civicopolítica.

«El capital humà seria un concepte que es refereix al coneixement, la informació, les experiències, les idees, les habilitats dels individus, fins i tot la seva salut física i mental. En la mesura que els individus som agents del procés productiu, és a dir, entrem a formar part del procés productiu, doncs evidentment aquest tipus de qualitats acaben incidint en la trajectòria econòmica. Pel que fa al capital social, seria la capacitat dels grups humans d’associar-se i, a partir d’aquesta associació, generar efectes culturals, normatius, d’integració, de confiança que faciliten el creixement econòmic. Si hi ha col·laboració, si hi ha confiança, el medi és més favorable perquè els riscos, que sempre existeixen en les relacions humanes i en les relacions econòmiques, siguin més baixos».

La vertebració urbana en una xarxa de ciutats i un règim parlamentari es combina a Catalunya amb una societat «força igualitària»

Els factors de l’educació i el coneixement útil dels actors involucrats en el sistema productiu es combinen amb associacions intermèdies —en la terminologia del sociòleg Robert D. Putnam— molt esteses i arrelades en la societat catalana, com són els gremis i les parròquies. Els gremis, per exemple, son «organitzacions generadores de confiança, de traslació del coneixement, de perfeccionament del mercat i també d’articulació de les relacions socials. Dels gremis surten tant les primeres associacions empresarials, com també les primeres associacions obreres que precedeixen els sindicats moderns. Per tant, les relacions socials de tipus capitalista, fonamentades en allò dels empresaris i sindicats, tenen els seus orígens en els gremis.»

En la nostra conversa apareix més d’un cop la figura d’Antoni de Capmany, un il·lustrat del segle XVIII. Al seu llibre cita l’obra de Capmany, «Memòries històriques sobre la marina, el comerç i les arts de l’antiga ciutat de Barcelona», que ja havia posat en alerta sobre la importància dels gremis. Capmany, «que està ben situat dins de les estructures del poder borbònic», també incideix en un dels aspectes que Simon i Tarrés troba rellevants per a exposar la seva tesi. «El règim de participació política de les classes menestrals, de les classes productives i dels mercaders en la política era molt millor per a l’economia que no pas un règim autoritari i centralitzador i amb una oligarquia restringida». Preguntant-se per les diferències entre Anglaterra i França al segle XVIII, m’explica Simon i Tarrés, alguns estudis han conclòs que la d’Anglaterra és millor «perquè hi ha un règim parlamentari que minimitza els riscos en les relacions econòmiques. Què vol dir minoritzar els riscos? Doncs vol dir que com a conseqüència de la no arbitrarietat en el funcionament polític els tipus d’interès són més baixos i l’economia tendeix a funcionar amb taxes de creixement més altes».

La derrota de 1714, malgrat que comporta repressió i l’ocupació militar de Catalunya, no atura l’embranzida de l’economia catalana

La vertebració urbana en una xarxa de ciutats i un règim parlamentari es combina a Catalunya amb una societat «força igualitària», en paraules de l’historiador Jordi Maluquer que Simon i Tarrés cita al seu llibre. «Si hi ha una societat no dic igualitària però menys polaritzada a nivell de patrimoni, de rendes, això fa que sigui més fàcil la constitució d’un mercat intern i que aquestes noves manufactures funcionin.» Per il·lustrar la seva explicació el professor posa d’exemple les manufactures reials castellanes del segle XVIII. «Pensa que hi ha manufactures a Guadalajara i a d’altres llocs en què l’administració borbònica inverteix una gran quantitat de capitals, porta tècnics forans i introdueix maquinària molt nova». Però acabaran fracassant perquè el mercat castellà no deixa de ser un mercat feble a nivell de productes de consum massiu.

La derrota de 1714, malgrat que comporta repressió i l’ocupació militar de Catalunya, no atura l’embranzida de l’economia catalana, si bé és possible pensar que en sigui un fre. Aquí, Simon i Tarrés em recorda que la interpretació dels historiadors nacionalistes espanyols, segons la qual la creació de l’Estat-nació espanyol borbònic hauria afavorit el miracle català, no té cap fonament, cosa que ja havien demostrat anteriorment altres historiadors, com Josep Fontana. «En els segles XVII i XVIII, aquest incipient Estat modern hispànic actua en base a uns interessos dinàstics, de reputació i no pensa en el desenvolupament econòmic. En tot cas, pensen en l’economia com un mitjà per extreure recursos per dedicar-los a la guerra i a les funcions militars, per tant aquest tipus d’interpretacions no té cap solta.», rebla l’historiador.

En l’esquema que desplega Simon i Tarrés, la demanda exterior de vi i aiguardent és la palanca que posa en joc totes les altres variables. Un cop més, puntualitza el professor, aquesta demanda també és present a d’altres regions: al sud de Portugal o a Andalusia, per exemple. Per què a Catalunya va tenir unes derivades i uns efectes molt més grans? «Primer, perquè va impulsar una especialització agrària. Les comarques de litoral i del prelitoral i molt especialment la zona del Camp de Tarragona es van especialitzar en els conreus de la vinya i altres conreus com l’avellana, l’ametlla, el garrofer que van fer que entre finals del XVII i començaments del XVIII en algunes d’aquestes comarques del litoral el cinquanta per cent de la superfície conreada es dediqués a aquests conreus». Aquesta especialització comporta que altres tipus de conreus s’hagin d’anar a buscar a Osona o a la plana de Lleida, «i això afavoreix la creació d’un mercat intern». D’altra banda, la venda de destil·lats obre els circuits comercials.

«Pel que fa al comerç exterior, continua Simon i Tarrés, això servirà per equilibrar la balança de pagaments en la compra de teixits sense estampar, que després s’estamparan a les fàbriques d’indianes, la compra de fil de cotó i, a finals del s. XVIII, la compra també del cotó en floca quan les manufactures catalanes es vagin transformant en manufactures de cicle complet, és a dir, ja s’hi elabora la filatura, el teixit i l’estampació. Aquest comerç exterior, aquesta sortida vitivinicola és molt important a l’hora de poder equilibrar la balança comercial, sigui perquè hi ha un dèficit de compra de cereals, sigui perquè es necessiten productes per tirar endavant determinades manufactures.» El miracle econòmic també es pot visualitzar com el producte d’una llarga cocció que, gràcies a un fet desencadenant, allibera el potencial d’una sèrie de forces contingudes dins de la societat catalana. Aquesta imatge que ens permet aferarrar-nos a l’esperança que els catalans d’avui no treballem pel no-res, encara que pugui semblar el contrari.