El Llibre dels Reis

Per a altres significats, vegeu «Llibre dels Reis».

El Llibre dels Reis

(fa) شاهنامه (Šâh-Nâme)
Tipus	obra literària
Fitxa
Autor	Firdawsí Abu-Mansur Daqiqi
Llengua	persa
Publicació	Imperi dels Gaznèvides
Creació	1000 1011 (Gregorià)
Dades i xifres
Gènere	poema èpic
Personatges	Gayomart Huixang Jamshid (en) Zahhak Angra Mainyu Kāveh Faridun Afrasiyab Babak (en) Bijan and Manijeh (en) Bahram VI Esfandiyār Faranak Farangis (en) Gordafarid Garsivaz (en) Haftvād (en) Arash Abtin (en) Arnavāz Faramarz (en) Farhad (en) Garshasp (en) Giv (en) Karen (en) Īraj (en) Alexander the Great in legend (en) Kai Khosrow (en) Keshvad (en) Kay Kāvus (en) Katayoun Cosroes I Manuchehr (en) Mehrab Kaboli (en) Nowzar (en) Nariman (en) Rakhsh (en) Roham (en) Rostam Rostam Farrokhzād (en) Rudaba (en) Shaghad (en) Shahran Goraz (en) Shahrasb (Shahnameh) (en) Shahrnāz simurgh Siamak (en) Siyavush Sohrab (en) Sudabeh (en) Shirin (en) Sām Salm (en) Sassan Tahmina Tahmurath Zal (en) Tur (en) Banu Goshasp (en) Sindukht (en) Barbad (en)

El llibre dels reis o Xahnamé (persa: شاهنامه, Śāhnāmeh o Śāh Nāmeh) ( ^? i  escolteu-ne la pronunciació en farsi) és un poema èpic escrit pel poeta persa Firdawsí cap a l'any 1000, que exposa la història i la mitologia de l'Afganistan, Tadjikistan i l'Iran (territori d'esplendor de l'Imperi persa, el centre del qual era Afganistan) des de la creació del món fins a la conquesta de l'islam al segle viii. Consta d'uns 60.000 versos.^[1]

El treball té una importància central en la cultura persa; és considerada com una obra mestra literària, i imprescindible per a la identitat cultural etnonacional tant de l'Afganistan, com del Tadjikistan, de l'Iran i fins i tot de Turquia.^[2] És considerat com la cloenda de la literatura clàssica en llengua persa.

A més de la seva importància literària, el Xahnamé, que va ser escrit en un persa pur gairebé lliure d'influxos de l'àrab, ha estat un element clau per a la recuperació del persa més pur, després de la influència exercida per l'àrab. De fet, escriure el Xahnamé en persa era per a Firdawsí una manera de lluitar per la pròpia d'identitat, perquè era considerat pels perses una llengua poc culta. Aquesta obra, molt extensa, és considerada com una obra mestra de la literatura, i recull la història de l'Imperi persa, els seus valors culturals, les seves religions ancestrals (zoroastrisme) i un sentit pregon de pàtria. Firdawsí conclou el Xahnamé en un moment en el qual la independència de l'imperi era ja amenaçada. Si bé hi ha diversos herois i heroïnes memorables de característiques clàssiques en aquesta obra, el gran heroi és el mateix imperi.

L'historiador Alí ibn al-Athir el va qualificar d'«Alcorà persa», i malgrat que aquest títol no s'usa correntment entre els parlants farsi (persa de l'Iran)/dari (persa de l'Afganistan), mostra la importància d'aquesta obra.

Aquest llibre també és important per als 200.000 zoroastrians que queden al món, ja que permet relacionar els inicis del zoroastrisme amb la desfeta del darrer rei zoroàstric a mans dels invasors àrabs. I mostra com el sufisme sorgeix de la barreja del misticisme zoroàstric amb la religió musulmana.^[3]

El poeta persa Ferdosi o Firdawsí pertanyia a una família de nobles terratinents (dihkans) i va romandre quasi tota la seva vida a la regió del Gran Khorasan, que estava constituïda per les tres províncies orientals de l'Iran actual; arriba pel nord a Samarcanda i Bukharà, part de Tadjikistan i la part oest de l'Afganistan. Així doncs, va viatjar per la seva extensa província entre Balkh, Gazni i els territoris situats al nord del riu Oxus. Els dihkans, en particular, guardaven més estretament que el poble les antigues tradicions orals, els mites i llegendes perses antics.^[4][5] Ferdosi va saber aprofitar aquesta circumstància per a elaborar la seva epopeia i elaborar un monument literari, amb el qual va veure que s'estava començant a perdre. Va aprofitar el treball dels poetes èpics de la generació anterior, com el del bard de la cort samànida i poeta zoroastrià Daqiqi-i Balkhí, autor d'una obra inacabada, i la va prosseguir, de manera que aquests mil versos més o menys van quedar incorporats a la seva gran epopeia Shahnamé, que és el relat èpic més llarg de la literatura després del Mahabharata.

El treball de recuperar tot el passat, història, mites i llegendes de l'Iran el va absorbir durant 30 anys, per la qual cosa va abandonar el seu treball com a terratinent i es va veure obligat a vendre moltes de les seves terres. Quan va completar la primera versió del Shahnameh l'any 994, va rebre el patrocini del príncep Nuh II ibn Mansur de la dinastia samànida.^[5] Quan va estar acabat cap a l'any 1010, la dinastia samànida havia estat enderrocada pels gaznèvides, que res tenia a veure ni en l'origen ni en llengua amb l'anterior. Els gaznèvides eren turcs de l'Àsia central i de parla i cultura turca i, quan Ferdosi va aparèixer a la cort del soldà Mahmud de Ghazni no va ser ben rebut, ja que lloava una dinastia que no era la seva, i del passat, una cosa políticament incorrecta. L'heroi del poema Rostam és persa i noble; el soldà era d'origen humil i no es podia identificar amb ell, amb el seu llinatge, amb els seus costums, amb la seva llengua;^[5] a més a més, els uraloaltaics (turcs de l'Àsia central) quedaven en mal lloc en l'obra, i encara que el soldà va prometre a Firdawsí un dinar d'or per cada vers (60.000), en pagar li va donar un dirhem de plata per cada vers; ofès el poeta, segons la llegenda, va donar tots els diners a un venedor ambulant. També hi havia desacord per motius religiosos, ja que el soldà era sunnita i Firdawsí xiïta;^[6] el poeta va dedicar al soldà versos burlescs sobre el seu origen humil de fill de cuiner de la cort samànida. Temorós que se n'assabentés, va fugir a Herat i uns mesos més tard a Tus, i d'allà a Mazanderan. En aquesta última província va ser on va trobar un mecenes en el rei local de la regió, Shariyar, que sí que era persa, encara que li va demanar que destruís els seus versos satírics contra el soldà. Es diu que Mahmud va cedir a donar-li el pagament amb monedes d'or, però la tramesa va arribar en el moment de la mort del poeta.^[7]

Ferdosi va dir de si mateix en el seu Shahnameh:

El Xahnamé de Firdawsí és un poema èpic amb més de 60.000 apariats i es basa principalment en una obra en prosa del mateix nom compilada pel poeta en els seus primers anys a Tus, la zona de la qual era natiu. Firdawsí va començar la composició del Llibre dels reis durant l'era samànida, l'any 977, i el va completar el 8 de març del 1010, ja en l'era Ghazni.^[8]

Hi ha certa controvèrsia entre els especialistes sobre les fonts del Llibre dels reis. L'èpica de Firdawsí està basada, probablement, en una versió en prosa que deuria ser una compilació d'antigues històries iranianes, fets històrics i llegendes. Tanmateix, sens dubte, hi ha una forta influència oral, que es manifesta en l'estil del Llibre dels reis que presenta característiques de la literatura escrita i oral. Alguns dels personatges de l'èpica són d'origen indoiranià i hi ha referències de fonts tan antigues com l'Avesta zoroastrià i el Rigveda hindú. El Llibre dels reis va ser escrit en un persa mitjà (pahlavi), que en aquesta època estava en remissió.

Aquesta obra en prosa era, en gran part, una traducció d'una obra en pahlavi coneguda com el Xvatāynamāk (Llibre dels reis), una compilació tardana sassànida de la història dels reis i herois de Pèrsia des de temps mítics fins al regnat de Cosroes II (Khosro II) (590-628), però també conté informació addicional, ja que continua la història amb la caiguda dels sassànides a mans dels àrabs a mitjans del segle VII. El primer a començar la versificació d'aquesta crònica de la Pèrsia llegendària i preislàmica va ser Daqiqi-i Balkhí, un poeta de la cort dels samànides contemporani de Firdawsí, que només va poder completar uns 1.000 versos abans de morir. Aquests versos, que contenien el sorgiment del profeta Zoroastre, van ser posteriorment incorporats per Firdawsi al seu propi poema, tot manifestant el degut reconeixement:^[9]

Moltes altres fonts van ser utilitzades en la composició de l'epopeia; entre aquestes, en destaca el Kārnāmag-ī Ardaxšīr-ī Pābagān (Llibre dels fets d'Ardaixir, fill de Papak), que va ser originàriament escrit en l'època sassànida tardana, en el qual es relata, de forma èpica, com Ardaixir I, fundador de l'Imperi Sassànida, va arribar al poder. Donada la proximitat històrica de l'obra es creu que és altament precisa. A més, el text està escrit en persa mitjà tardà, que va ser l'antecessor immediat del persa modern. Per tant, una gran part de les cròniques històriques que figuren en el Llibre dels reis es basen en aquesta obra; de fet, i d'acord amb l'estudiós Zabihollah Safa, hi ha diverses frases i paraules que poden ser equiparades entre aquestes dues fonts.^[10]

El Xahnamé relata la història de l'Iran, començant amb la creació del món i la introducció de les arts de la civilització (el foc, la cuina, la metal·lúrgia, la llei) als aris-pobles irànics i conclou amb la conquesta de Pèrsia pels àrabs. L'obra no és estrictament cronològica, encara que existeix un cert flux d'esdeveniments mitjançant el temps. Alguns dels personatges viuen centenars d'anys (igual que alguns dels personatges de la Bíblia), però la majoria viuen vides de durada normal. N'hi ha molts shāhs que apareixen i s'eclipsen, igual que herois i vilans, que també transcorren pels relats. Les úniques imatges que subsisteixen al llarg de l'obra són les del gran Iran, i una successió d'albades i postes de sol, cap de les quals és exactament igual a l'altra, i que il·lustren el pas del temps.

El «pare Temps», una imatge símil de Saturn, és un recordatori de la tragèdia de la mort i la pèrdua, a la qual li succeeix una nova albada, comportant l'esperança d'un nou dia. En el primer cicle de la creació, la maldat és externa (el dimoni). En el segon cicle, s'observa el començament de l'odi familiar, la mala conducta, i la maldat penetrant la naturalesa humana. Els dos fills més grans del xa Faridun senten avarícia i enveja cap al seu germà més jove, que és innocent i, pensant que el seu pare l'afavoreix a ell, el maten. El fill del príncep assassinat venja la mort del seu pare, i tots es veuen immergits en un sagnant cicle de mort i venjança.

En el tercer cicle, es presenten una sèrie de shahs amb debilitats i punts febles. Hi ha una història com la de Fedra en la mitologia grega, del xa Kay Kāūs, la seva esposa Sūdāba, i la seva passió i rebuig pel seu fillastre, Sīyāvash.

En el pròxim cicle, tots els personatges són egoistes i malvats. Aquesta èpica és la més fosca de totes les èpiques, molta de la qual conté algun tipus de resolució i catarsi. Aquest to semblaria ser reflexiu en dos temes: la conquesta de Pèrsia pels àrabs, i els últims dies del zoroastrisme persa. La religió antiga està infestada d'heretgies, i d'alguna forma la visió optimista de Zoroastre sobre l'habilitat humana per escollir li ha donat l'esquena a la vida i al món. Aquí hi ha abundància de mala sort i malaurat destí.

És en la caracterització de les nombroses figures de l'obra, tant masculines com femenines, on es manifesta la visió de Zoroastre sobre la condició humana. Zoroastre emfasitza el lliure arbitri dels humans. Tots els personatges de Firdawsí són complexos. Cap no és un arquetip o una marioneta. Els millors personatges tenen punts febles, i els pitjors tenen llampades d'humanitat.

Només una petita part de l'obra de Firdawsí, en distintes seccions del Xahnamé, és completament obra seva. A més de les descripcions detallades de diverses escenes i fenòmens, aquesta obra expressa les seves reflexions sobre la vida, les seves creences religioses i ètiques i la seva admiració per la virtut, la lloança als seus patrons i les referències que utilitzà. La resta de l'obra es divideix en tres parts successives: l'edat mítica, l'edat heroica, i l'edat històrica.^[11]

Descriu la creació del món i de l'ésser humà segons les creences dels sassànides. Aquesta introducció continua amb la història del primer humà, Kayumarth, que també fou el primer rei després d'un període de transitar per la muntanya; gràcies al seu valor va aconseguir ser un bon governant; durant el seu mandat va néixer la religió i persones de totes les parts del món venien a la seva cort a la recerca de valors espirituals. El seu net Huixang, fill de Siamak, descobreix el foc per accident i estableix la festa del Sadeh. En aquesta secció es presenten les històries de Tahmurath, el vencedor dels dimonis. Jamshid, durant el regnat del qual es van realitzar armes de guerra per poder protegir millor la seva gent, es va crear una secció de guerrers amb què va començar l'estructura de classes i de desenvolupament social, així es narra els diversos grups existents des de pagesos, artesans o sacerdots, a tots els quals se'ls atribuïen treballs específics. Zahhak, Kāveh, Faridun i els seus tres fills Salm, Tur i Iraj, i el seu net Manuchehr: aquesta secció és relativament breu, amb uns 2.100 versos.^[12]

Gairebé dos terços del Xahnamé estan dedicats a l'edat dels herois, que abasta des del regnat de Manuchehr fins a la conquesta d'Alexandre Magne (Sekandar). La principal característica d'aquest període és el paper destacat que tenen els herois Sagzi o Sistani, que formen la columna vertebral de l'Imperi persa. Garxasp és mencionat breument junt al seu fill Nariman; Saam, el fill d'aquest darrer, és un paladí de Manuchehr durant el seu regnat a Sistani. Els seus antecessors foren els seus fills Zal, el fill d'aquest, Rostam, i després Farāmarz. Cal ressaltar la descripció de les batalles que tenen lloc per la rivalitat entre els regnes de l'Iran i Turan; apareixen nombrosos herois de tots dos costats, encara que als iranians se'ls presenta més virtuosos, amb més èxit davant els atacs dels uraloaltaics i disposats a sacrificar la vida per la seva lleialtat al rei. En aquest cicle, el més gran heroi és Rostam, que es va convertir en un símbol de fortalesa física i bondat espiritual, amb què va aconseguir l'amor del seu poble.^[13]

En aquesta part del Xahnamé, apareix l'ocell guardià Simurgh, vinculat amb el pare de Rustam, que segons la llegenda va ser abandonat a les muntanyes per haver nascut «com a fill del diable amb ulls negres i els cabells blancs, com el color del gessamí», l'ocell el descobreix quan sobrevolava per aconseguir menjar per a les seves cries i se l'enduu al niu per alimentar-lo. Més tard, el pare, penedit, torna a la recerca del seu fill. Simurgh deixa anar Zal perquè el seu niu no és lloc per a un futur rei; a canvi, li ofereix una de les seves plomes oferint-se a recórrer en el seu ajut: quan estigui en un moment de perill, li cali foc i la utilitzi com a senyal:^[14]

El Xahnamé descriu la societat feudal on vivien amb luxe. Entre les històries que es narren en aquesta secció es troba l'amor de Zal i Rudaba, filla del rei de Kabul -pares de Rostam-, les set etapes (o treballs) de Rostam, Rostam i Sohrab, Siyavush i Sudāba, Rostam i Akvan Div, l'amor de Bižan i Manīža, les guerres contra Afrasiab, el relat de Daqiqi de la història de Goixtasp i Arjasp, i Rostam i Esfandyar.^[15]

Una breu menció a la dinastia arsàcida segueix la història d'Alexandre i precedeix la d'Ardashir I, el fundador de la dinastia sassànida. Després, la història sassànida es descriu amb precisió. La caiguda dels sassànides i la conquesta de l'Iran pels àrabs són relatades de manera romàntica, i amb un llenguatge molt poètic. Aquí, el lector pot veure Firdawsí en persona planyent-se per la catàstrofe, i sobre el que ell anomena l'exèrcit de les tenebres.

L'estil de Firdawsí és ric, emotiu i sumptuós. Els tocs personals que té el Xahnamé eviten que es converteixi en un àrid relat de narracions històriques. Cap història ha estat llegida amb tanta avidesa, creguda amb tant de convenciment i tan ardentment atresorada a l'Iran. Si hi ha una història que ha influït sobre els seus lectors, és el Xahnamé i en la forma més refinada possible. Firdawsí ha triomfat allà on tants líders militars i religiosos tadjiks han fallat.

De fet, Firdawsí està tan segur de la immortalitat i transcendència de la seva obra mestra, que ho expressa en aquests versos:

,

بناهاى آباد گردد خراب
, ز باران و از تابش آفتاب
,

پى افكندم از نظم كاخي بلند
, كه از باد و باران نيابد گزند
,

نميرم از اين پس كه من زنده‌ام
, كه تخم سخن را پراكنده‌ام
,
, Banāhāye ābād gardad kharāb
, ze bārānō az tābeshē āftāb
,
, pay afkandam az nazm kākhī boland
, ke az bādō bārān nayābad gazand
,
, nemiram az īn pas ke man zendeh'am
, ke tokhme sokhan rā man parākandeh'am
,
,

"Les edificacions de la ciutat es deterioren
, a causa de la pluja i la llum del sol"
,
, "Estic agraït a aquest gran palau del vers [El Xahnamé]
, ja que no pot ser vençut pel vent ni la pluja"
,
, "Jo no sortiré quan conclogui la meva vida,
, romandré en la llavor de la llengua persa."
,
,

Firdawsí no espera que el seu lector passi sobre els esdeveniments històrics de manera indiferent; en canvi, li demana al lector que consideri els temes amb cura, per tal de comprendre les causes de l'ascens i caiguda dels humans i les nacions; i aprendre del passat per poder millorar el present, i poder formular millor el futur.

Firdawsí emfasitza la visió que, donat la transitorietat de la vida en aquest món, i com tots estem sols de pas, hem de ser savis i evitar la crueltat, la mentida, l'avarícia, i altres mals tradicionals; en canvi, hem de lluitar per la justícia, l'honor, la veritat, l'ordre, i altres virtuts tradicionals.

El missatge que transmet el Xahnamé de Firdawsí és la idea que la història de l'Imperi sassànida era un tot immutable i complet: va començar amb Kayumarth, el primer humà, i va acabar amb el seu successor número cinquanta, Yazdegerd III, sis mil anys d'història de l'Iran. La tasca de Firdawsí va ser evitar que aquesta història perdés la seva connexió amb les futures generacions d'iranians.

Com és natural, el text del Llibre dels reis ha donat lloc a nombroses representacions en la pintura persa, així com en altres arts, per exemple la ceràmica.

Els primers manuscrits il·lustrats del Xahnamé daten de l'època Il-kanat (segle XIII o XIV). El Xahnamé Demotte és un dels manuscrits més coneguts i els més estudiats de les arts de l'islam; es creu que va poder haver estat encarregat pel visir Ghiyath al-Din de Tabriz. Amb 190 il·lustracions, algunes a pàgina completa, aquest gran còdex (58 cm d'alt) va ser dividit a començaments del segle xx per Georges Demotte, i les seves pàgines van ser dispersades en diversos museus occidentals. El Museu del Louvre en conserva tres, el Museu Metropolità d'Art de Nova York i la galeria Freer de Washington en tenen d'altres. Aquest manuscrit presenta nombrosos problemes per a la seva datació, ja que no té el colofó conservat.^{[16][n. 2][17]}

Els timúrides van mantenir un continu patrocini de llibres il·lustrats, elevant aquest art al seu punt més alt. El Xahnamé era encara un dels textos privilegiats pels mecenes, i totes les escoles de pintures el produïen, tant a Herat com a Xiraz i a Tabriz. Els líders polítics encarregaven almenys un Xahnamé. Se'n coneixen un per a Ibrahim Sultan (1394-1435), un per a Ghiyath al-Din Baysonghor (1397-1433), un altre per a Kutb al-Din Muhàmmad Txuqi (1402-1445)...

Sota l'Imperi safàvida, se'n va realitzar un per a Ismaïl I de Pèrsia, del qual queda només una pàgina, i que mai no va ser acabat, i un altre per a Shah Tahmasp –que és un dels millors manuscrits perses coneguts– es conserva distribuït en diferents llocs, al Museu Metropolità d'Art, el museu d'Art Contemporani de Teheran i en col·leccions privades. Aquest és el més gran Xahnamé mai pintat. Amb 759 folis i 258 pintures, va requerir el treball d'almenys una dotzena d'artistes, entre ells Bihzad, soldà Muhammad, Mir Musavvir o Aqa Mirak. És l'últim gran manuscrit del Xahnamé pintat. Tanmateix, als tallers provincials com el de Bukharà, van sorgir encara desenes de manuscrits menors.

El text del Xahnamé va ser ràpidament traduït a l'àrab i turc, i van sorgir nombroses còpies en tots dos idiomes. És interessant veure que, a la cort otomana del segle xvi, hi va haver un càrrec oficial de «shahnamedji», el poeta que se n'ocupava havia de compondre les obres en l'estil del Xahnamé, en general es realitzaven en llengua turca i no en vers persa. Aquest lloc de treball, que procedia d'un costum nascut a la meitat del segle xv, va ser suprimit el 1600, encara que encàrrecs d'aquest tipus van continuar fent-se, per exemple en temps d'Uthman II i Murad IV. Això demostra la popularitat del Xahnamé en països influïts per la cultura persa, fins i tot segles més tard de la seva creació.

Amb posterioritat al Llibre dels reis de Firdawsí, van aparèixer al llarg dels segles un cert nombre d'obres de naturalesa similar dintre de l'òrbita d'influència de la llengua persa. Sense excepció, totes aquestes obres es basen en l'estil i mètode del Xahnamé de Firdawsí, però cap va aconseguir assolir el mateix nivell de fama i popularitat.

Alguns experts creuen que la principal raó per la qual avui la llengua persa és més o menys el mateix llenguatge que el de l'època de Firdawsí fa 1.000 anys és a causa de l'existència d'obres com el Xahnamé, que ha exercit una influència cultural i lingüística profunda i duradora. El Xahnamé en si mateix s'ha convertit en un dels principals puntals del persa modern. L'estudi de l'obra mestra de Firdawsí es va convertir en un requisit per a assolir mestratge en el domini de la llengua persa per part dels poetes que el van succeir, i això queda demostrat per les nombroses referències que fan al Xahnamé en les seves obres.

El Xahnamé conté 62 històries, 990 capítols, amb un total de 60.000 versos acoblats, per la qual cosa la seva extensió és set vegades més gran que la de la Ilíada d'Homer,^[18] i aproximadament dotze vegades la mida del poema alemany Cant dels nibelungs. Existeixen diverses traduccions a l'anglès, quasi totes resumides. L'any 1925, els germans Arthur i Edmond Warner van publicar l'obra completa en nou volums.

Poetes famosos de Pèrsia i de la tradició persa han lloat i elogiat Ferdowsí. Molts d'ells van ser influïts pels seus escrits i van utilitzar les històries i el seu gènere per a desenvolupar les seves pròpies epopeies, contes i poemes perses:^[19]

• Masud Sa'ad Salman va demostrar la influència del Xahnamé solament 80 anys després de la seva composició, recitant els seus poemes a la cort Ghaznavid de l'Índia.
• Anvari va comentar l'eloqüència del Xahnamé: "ell era més que un mestre i els seus alumnes. Era com un Déu i nosaltres som els seus esclaus".
• Asadi Tusi va néixer a la mateixa ciutat que Ferdowsí. La seva Garshaspnama es va inspirar en el Xahnamé, elogia Ferdowsí en la introducció i considera Ferdowsí el més gran poeta del seu temps.
• Sanai creu que la base de la poesia va ser realment establerta per Ferdowsí.

• Art islàmic.
• Literatura àrab.
• Cultura islàmica.

,

• Rosenberg, Donna. Folklore, myths, and legends: a world perspective (en anglès). McGraw-Hill Professional, 1997. 
• Sarkhosh Curtis, Vesta. «El Libro de los Reyes: el Shahnama de Firdusí». A: Mitos Persas Vol.7 (en castellà). Madrid: Akal, 1996. ISBN 978-84-4600-584-1. 

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

• «Còpia arxivada» (en anglès). Arxivat de l'original el 2009-02-10. [Consulta: 26 gener 2021].
• «Shahnameh (Traducció a l'anglès de Helen Zimmern» (en anglès). Arxivat de l'original el 2011-01-06. [Consulta: 3 febrer 2009].
• «Còpia arxivada» (en anglès). Arxivat de l'original el 2008-04-06. [Consulta: 25 abril 2021].