Ratolí comú

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)
Viquiespècies	Viquiespècies

Ratolí comú
Mus musculus
	;
Enregistrament
	;
Dades
Longevitat màxima	4 anys
Hàbitat	prada
Estat de conservació
	Risc mínim
UICN	13972
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Mammalia
Ordre	Rodentia
Família	Muridae
Tribu	Murini
Gènere	Mus
Espècie	Mus musculus ; Linnaeus, 1758
Nomenclatura
Sinònims	Mus molossinus yonakuni
Distribució

El ratolí comú, ratolí domèstic, ratolí de casa o rat furet (a la Catalunya Nord) (Mus musculus) és una espècie de ratolí del gènere Mus.

És un important organisme model utilitzat en la recerca científica en biologia i medicina i és l'animal mamífer més utilitzat en l'enginyeria genètica.^[1]

Característiques

El ratolí adult arriba a fer (del nas a la cua) de 7,5 a 10 cm de llarg. Pesa de 10 a 25 grams. El color varia de marró clar a negre i té el pèl curt.^[2]^[3]

Els mascles i femelles joves són molt similars, les femelles tenen cinc parells de glàndules mamàries. Els mascles no tenen mugrons.^[4]

Subespècies

Se'n reconeixen tres:^[5]

Mus (musculus) musculus (Est d'Europa)
Mus (musculus) castaneus (Sud-est d'Àsia)
Mus (musculus) domesticus (Oest d'Europa)

A la Península Aràbiga s'ha trobat recentment una altra subspècie^[6]

Mus musculus gentilulus

Comportament

Quan menja, lluita o s'orienta, el ratolí comú, s'aguanta només en les potes del darrere, suportats per la cua. Quan corren la cua serveix per compensar el moviment. Els ratolins comuns són més actius al crepuscle o a la nit. Els ratolins són territorials i un mascle dominant acostuma a viure amb diverses femelles i els ratolins joves.

S'alimenten principalment de matèria vegetal però accepten carn i productes làctics. Beuen aigua però en necessiten molt poca i aprofiten la continguda en els aliments. Poden menjar els seus excrements per aprofitar-ne els nutrients, no vomiten.

Els ratolins tenen por de les rates que els poden matar i menjar parcialment, per això no acostumen a viure junts rates i ratolins.^[7] A Austràlia en alguns llocs sí que viuen junts.^[8]

Sentits i comunicació

En ser animals principalment nocturns gairebé no tenen una visió dels colors. Tenen un gran sentit de l'oïda i perceben ultrasons probablement fins a 100 kHz. El ratolí de casa també utilitza les feromones per a la comunicació social.^[9]^[10] L'orina dels mascles té una forta i característica olor.^[11]

Reproducció

Un cadell de dues setmanes just abans d'obrir els ulls

Els ratolins femelles tenen un cicle estrogènic de 4 a 6 dies. Els ratolins mascles criden a les femelles amb ultrasons de complexitat semblant a la dels cants dels ocells.^[12] Després de la copulació la femella desenvolupa una estructura vaginal que impedeix una posterior copulació. El període de gestació és de 19–21 dies, i tenen de 3-14 cadells. Una femella pot tenir de 5 a 10 parts per any. Els ratolins silvestres només viuen un any de mitjana per la gran depredació a la que estan sotmesos. Sota protecció poden viure tres anys.

Ratolins comuns en el laboratori

Els ratolins de laboratori no estan dins les lleis generals de protecció dels animals però se'n segueixen uns protocols. Els ratolins comuns s'utilitzen en la recerca biològica i en psicologia especialment per tractar-se de mamífers i ser fàcils de mantenir i manipular, es reprodueixen ràpidament i tenen un alt grau d'homologia biològica amb els humans. El genoma d'aquesta espècie ha estat seqüenciat i molts gens són homòlegs amb els humans.^[13]

La majoria de ratolins de laboratori són híbrids de subespècies normalment de les anomenades Mus musculus domesticus i Mus musculus musculus. Presenten gran varietats de colors i també albins. Moltes de les poblacions de laboratori, però no totes, són genèticament idèntics per facilitar les investigacions.

Des de 1998, ha estat possible clonar ratolins comuns partint de cèl·lules d'animals adults.

Referències

↑ «the National Centre for Replacement, Refinement, and Reduction of Animals in Research». Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 14 juliol 2009].
↑ Lyneborg L. Mammals of Europe. Blandford Press, 1971.
↑ Lawrence MJ, & Brown RW. Mammals of Britain Their Tracks, Trails and Signs. Blandford Press, 1974.
↑ Terszowski G et al. «Evidence for a Functional Second Thymus in Mice». Science, 312, 02-03-2006, pàg. 284. DOI: 10.1126/science.1123497. PMID: 16513945.
↑ Mitchell-Jones AJ, Amori G, Bogdanowicz W, Krystufek B, Reijnders PJH, Spitzenberger F, Stubbe M, Thissen JBM, Vohralik V, & Zima J. The Atlas of European Mammals. T. & A. D. Poyser, 1999. ISBN 0856611301.
↑ Prager EM, Orrego C and Sage RD «Genetic variation and phylogeography of Central Asian and other house mice, including a major new mitochondrial lineage in Yemen». Genetics, 150, 1998, pàg. 835–861.
↑ Tattersall FH, Smith RH & Nowell F «Experimental colonization of contrasting habitats by house mice». Zeitschrift für Säugetierkunde, 62, 1997, pàg. 350–358.
↑ Moro D and Morris K «Movements and refugia of Lakeland Downs short-tailed mice, Leggadina lakedownensis, and house mice, Mus domesticus, on Thevenard Island, Western Australia». Wildlife Research, 27, 2000, pàg. 11–20. DOI: 10.1071/WR99016.
↑ Kimoto H, Haga S, Sato K & Touhara K «Sex-specific peptides from exocrine glands stimulate mouse vomeronasal sensory neurons». Nature, 437, 2005, pàg. 898–901. DOI: 10.1038/nature04033.
↑ Chamero P, Marton TF, Logan DW, et al. «Identification of protein pheromones that promote aggressive behaviour». Nature, 450, 7171, desembre 2007, pàg. 899–902. DOI: 10.1038/nature05997. PMID: 18064011.
↑ Achiraman S & Archunan G «Characterization of urinary volatiles in Swiss male mice (Mus musculus): bioassay of identified compounds». J Biosci, 27, 7, Dec 2002, pàg. 679–86. DOI: 10.1007/BF02708376. PMID: 12571373.
↑ Holy TE & Guo Z «Ultrasonic Songs of Male Mice». PLoS Biol, 3, 12, 2005, pàg. e386. DOI: 10.1371/journal.pbio.0030386.
↑ ^{[enllaç sense format]} http://www.informatics.jax.org/greenbook/frames/frame11.shtml

Bibliografia

Nyby J. (2001) Auditory communication in adults. Chapter 1 in Handbook of Mouse Auditory Research: From Behavior to Molecular Biology. James F. Willott, Ed. CRC Press, Boca Raton. 2001, 3-18.

Enllaços externs

Ensembl Mus musculus genome browser, from the Ensembl Project
"Surprise organ discovered in mice; Mice are shown to have two thymus organs, not just one" March 2, 2006, Nature online

[1] «the National Centre for Replacement, Refinement, and Reduction of Animals in Research». Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 14 juliol 2009].

[lyneborg-2] Lyneborg L. Mammals of Europe. Blandford Press, 1971.

[lawrence-3] Lawrence MJ, & Brown RW. Mammals of Britain Their Tracks, Trails and Signs. Blandford Press, 1974.

[Terszowski-4] Terszowski G et al. «Evidence for a Functional Second Thymus in Mice». Science, 312, 02-03-2006, pàg. 284. DOI: 10.1126/science.1123497. PMID: 16513945.

[5] Mitchell-Jones AJ, Amori G, Bogdanowicz W, Krystufek B, Reijnders PJH, Spitzenberger F, Stubbe M, Thissen JBM, Vohralik V, & Zima J. The Atlas of European Mammals. T. & A. D. Poyser, 1999. ISBN 0856611301.

[6] Prager EM, Orrego C and Sage RD «Genetic variation and phylogeography of Central Asian and other house mice, including a major new mitochondrial lineage in Yemen». Genetics, 150, 1998, pàg. 835–861.

[7] Tattersall FH, Smith RH & Nowell F «Experimental colonization of contrasting habitats by house mice». Zeitschrift für Säugetierkunde, 62, 1997, pàg. 350–358.

[8] Moro D and Morris K «Movements and refugia of Lakeland Downs short-tailed mice, Leggadina lakedownensis, and house mice, Mus domesticus, on Thevenard Island, Western Australia». Wildlife Research, 27, 2000, pàg. 11–20. DOI: 10.1071/WR99016.

[9] Kimoto H, Haga S, Sato K & Touhara K «Sex-specific peptides from exocrine glands stimulate mouse vomeronasal sensory neurons». Nature, 437, 2005, pàg. 898–901. DOI: 10.1038/nature04033.

[10] Chamero P, Marton TF, Logan DW, et al. «Identification of protein pheromones that promote aggressive behaviour». Nature, 450, 7171, desembre 2007, pàg. 899–902. DOI: 10.1038/nature05997. PMID: 18064011.

[11] Achiraman S & Archunan G «Characterization of urinary volatiles in Swiss male mice (Mus musculus): bioassay of identified compounds». J Biosci, 27, 7, Dec 2002, pàg. 679–86. DOI: 10.1007/BF02708376. PMID: 12571373.

[12] Holy TE & Guo Z «Ultrasonic Songs of Male Mice». PLoS Biol, 3, 12, 2005, pàg. e386. DOI: 10.1371/journal.pbio.0030386.

[13] {[enllaç sense format]} http://www.informatics.jax.org/greenbook/frames/frame11.shtml

[1]