Licopodi selago
Huperzia selago  | |
|---|---|
 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Archaeplastida |
| Classe | Lycopodiopsida |
| Ordre | Lycopodiales |
| Família | Lycopodiaceae |
| Gènere | Huperzia |
| Espècie | Huperzia selago Schrank i Mart., 1829 |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Lycopodium selago |
| Sinònims | * Lycopodium selago L.
|
| Exautor | Bernh. |
.svg){kind=icon}
El Licopodi selago[1] o la hupèrzia[2] (Huperzia selago) és una espècie de pteridòfit (planta vascular sense flors) de la família de les licopodiàcies que viu en clarianes humides dels boscos de coníferes sobre sòl silícic i humífer. També és present als matollars d'empètrum i escletxes de roca ombrejades i replanets molsosos de l'estatge alpí.[2]
Taxonomia i Etimologia
[modifica]El licopodi selago va ser descrit originalment per Carl von Linné, l'any 1753, amb el nom de Lycopodium selago, a la seva obra més reconeguda, Species Plantarum. que és el criteri seguit a la Flora dels Països Catalans.[1] L'any 1829, el botànic alemany Johann Jakob Bernhardi va proposar separar-lo de la resta de licopodis i va crear la combinació més reconeguda al dia d'avui: Huperzia selago (L.) Bernh.
El nom del gènere està dedicat al botànic Johann Meter Huperz que va estudiar la propagació de les falgueres a principis del segle xix.[3] L'epítet específic "selago" prové del llatí i era el nom antic d'un grup de licopodis.[4]
Distribució
[modifica]Es distribueix àmpliament per les zones temperades i fredes de tot l'Hemisferi nord, Macaronèsia, Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. S'estén per gran part de les muntanyes d'Europa, arribant pel sud al nord de la península Ibèrica i Grècia.[3] A Catalunya és més aviat rara als Pirineus axials, de la Vall d'Aran a l'Alt Empordà -massís de les Salines-, però molt rara al Montseny.[1]
Morfologia
[modifica]Com en tots els pteridòfits hi ha una alternança de generacions i l'individu que es veu habitualment correspon a l'esporòfit diploide. És una herba perenne (camèfit) i reptant amb les tiges prostrades, herbàcies, de 5 a 30 cm i ramificades dicotòmicament en branques finalment ascendents. Les microfil·les són lanceolato-linears, agudes i es disposen en 6-8 rengles helicoidals, molt imbricats i cobrint la tija. Aquest fet li dona l'aspecte d'una molsa molt robusta. Les esporofil·les es disposen a la part distal de les tiges i no formen estròbils i és on apareixeran els esporangis que són axil·lars i reniformes i produeixen espores tetraèdriques.[1]
Usos
[modifica]Era una de les plantes recol·lectades pels druides per a les seves cerimònies religioses. N'extreien el suc per curar diverses malalties. És amargant i molt astringent. A dosis altes és fortament tòxic.[3]
Imatges
[modifica]-
Il·lustració -
Hàbitat -
tiges -
esporofil·les -
Planta seca
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.I, pàg.141. ISBN 84-7226-592-7 (Vol. I).
- ↑ 2,0 2,1 Josep Vigo Bonada. L'Alta muntanya catalana. Flora i Vegetació. Centre Excursionista de Catalunya i Institut d'Estudis Catalans, 2008 (2a edició), pàg.118. ISBN 9788492583249.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Villar Pérez, Luis. «Huperzia.pdf» (en castellà). Flora ibérica. [Consulta: 25 gener 2025].
- ↑ «Dictionary of Botanical Epithets» (en anglès). [Consulta: 18 gener 2025].
