Andreu Alfaro i Hernández

Andreu Alfaro i Hernández

Biografia
Naixement	5 agost 1929 València
Mort	13 desembre 2012 (83 anys) Rocafort (Horta Nord)
Activitat
Ocupació	escultor
Membre de	Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Gènere	Art abstracte
Moviment	Art abstracte
Obra
Obres destacables Monument a la dona treballadora Monument Països Catalans (1999) Columnes de Bellaterra
Premis
(1995)  premi Tomás Francisco Prieto (1982)  Creu de Sant Jordi (1980)  Premi d'Honor Lluís Carulla
Lloc web	andreualfaro.com

Andreu Alfaro i Hernández (València, 5 d'agost de 1929^[1] – Rocafort, Horta Nord,^[2][3] 13 de desembre de 2012)^[4] fou un escultor valencià, relacionat amb el Grup Parpalló (1957) i influït pels constructivistes, com Brâncuşi o Pevsner, i per Jorge Oteiza. Se'l considerava un dels referents artístics dels Països Catalans de la segona meitat del segle xx.

Andreu Alfaro va néixer el 1929 a València en una família de carnissers. La seua educació, tant l'escola com l'institut, va estar marcada per docents seguidors de la Institució Lliure d'Ensenyament (ILE). El 1933 ingressà a l'Escola Cossío, una iniciativa pedagògica promoguda a la ciutat de València per seguidors de l'ILE, entre els quals s'hi trobaven Angelina Carnicer, María Moliner i Salvador la Casta. El 1936 ingressà en l'Institut Escola de Segona Ensenyança, un centre públic sota la tutela de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i promogut també per l'ILE.^[5]

Acabada la Guerra Civil va començar un temps difícil per a la seua família, a causa del seu suport a la causa republicana. El seu tio Vicent Alfaro i Moreno, que havia sigut alcalde de València el 1932 i més tard fundador del partit Esquerra Valenciana, va ser empresonat i condemnat a mort, que li va ser finalment commutada. En el context de la repressió franquista, les autoritats dificultaren l'abastiment al negoci familiar.^{[cal citació]}

Degut a la dissolució de l'Institut Escola, va haver de seguir els seus estudis en el Col·legi Acadèmia Cervantes. Posteriorment va estudiar el batxiller en l'Acadèmia Santo Tomás de Villanueva i aprovar l'examen per estudiar a la universitat, però no es va arribar a matricular a causa de les seues obligacions en el negoci familiar.^{[cal citació]}

Durant la dècada de 1950 va despertar novament el seu interés per l'art, i va entaular amistat amb alguns pintors valencians com ara Joaquim Michavila, Nassio Bayarri o Salvador Soria. Va freqüentar així mateix algunes tertúlies amb intel·lectuals valencians com ara Vicent Ventura, Josep Iborra o Joan Fuster.^[5]

El 1954 es va casar amb Dorotea Hoffmann i durant el viatge de noces a Itàlia, va recuperar l'interès pel dibuix, plasmant en un quadern paisatges i monuments.^[5] El 1956 va iniciar la seua formació artística, plenament autodidacta, pintant els seus primers quadres sense seguir una orientació estilística específica. L'any següent va fer la primera exposició individual, de dibuixos, en la Sala Mateu de la ciutat de València, i de dibuixos i pintura en La Decoradora d'Alacant. També al 1957 es va començar a relacionar amb el Grup Parpalló i va començar a utilitzar llandes i filferros per anar aprofundint en les possibilitats i formes que es poden obtindre dels metalls.^{[cal citació]}

L'any 1958 es va desplaçar, junt amb diversos amics, fins a Brussel·les, on s'estava celebrant l'Exposició Universal. A la capital belga es va posar en contacte amb l'obrar de Brâncuşi, la qual cosa fou determinant perque Alfaro decidira prioritzar les seues creacions al camp de l'escultura.^{[cal citació]}

A la dècada de 1960 Alfaro va treballar en l'agència de publicitat Publipress, junt amb Ventura, Paco Jarque, J.J. Pérez Benlloch i Rafa Gassent, entre d'altres. Aquests van treballar per nombroses companyies, convertint-se en una de les primeres agències de València. Així i tot, l'interès artístic d'Alfaro anava més enllà del món de la publicitat, pel que es va endinsar en el disseny gràfic. D'aquesta manera, segons el crític d'art Daniel Giralt-Miracle, Alfaro va desenvolupar els esquemes de l'escola suïssa, duent fins les últimes conseqüències el rigor de la Bauhaus.^[6]

Tot i que sempre s'interessà a l'art, fins als quaranta-quatre anys no s'hi dedicà completament. Les seves obres, exposades a la Biennal de Venècia del 1966 (My Black Brother), assoliren un ressò internacional. A final de la dècada de 1960 experimentà profusament amb elements metàl·lics.^{[cal citació]}

Durant la dècada de 1970 es va consolidar com a artista; el 1976 va participar de nou en la Biennal de Venècia i el 1979 va protagonitzart una gran mostra al Palau de Velázquez al Parc del Retiro de Madrid.^[5]

El 1980 experimentà amb el filferro i el marbre. El mateix any rep el Premi d'Honor Jaume I i el 1981 el Premi Nacional d'Arts Plàstiques d'Espanya. A mitjan aquesta dècada, va rebre la proposta de fer una exposició al palau i jardins d'estil barroc alemany d'Augustusburg, situat a la ciutat alemanaya Brühl,^[5] dissenyat per François de Cuvilliés i en el qual es troba una escala obra de l'arquitecte Balthasar Neumann i frescos de Giambattista Tiepolo. L'objecte de l'exposició era commemorar els 700 anys d'existència de la localitat.^[7] L'exposició va ser batejada com Im Dialog mit dem Barock (En diàleg amb el Barroc), i en ella va dur a terme una interpretació pròpia de les formes barroques, imitant Neumann, i altres artistes que aviat es van convertir en referents per a ell, com ara Gian Lorenzo Bernini o Francesco Borromini, creant una intencionada escenografia capaç d'unir dos temps.^[8]

A principis de 1990 va començar a implementar l'ús de la pedra a les sues creacions, arran d'un fructífer viatge cultural a Egipte. A més, l'escultor va tornar a ser convidat, al 1995, a la Biennal de Venècia, aquesta vegada acompanyat de l'artista Eduardo Arroyo.^[9]

Amb l'entrada al segle xxi, Alfaro es va retirar progressivament de la vida pública i també va minvar la seua producció artística. Els últims anys de la seua vida els va passar a Rocafort, apartat del focus mediàtic per problemes de salut. Alfaro va morir el 13 de desembre de 2012 a València.^[10]

• 1964 - Medalla d'or del V Saló Internacinal de Març de València per la seva escultura La rella^[5]
• 1980 - Premi d'Honor Jaume I (Lluís Carulla)
• 1981 - Premi Nacional d'Arts Plàstiques d'Espanya
• 1982 - Creu de Sant Jordi, «per la seva gran aportació a l'escultura catalana contemporània i per la seva defensa, des de València, de la unitat cultural dels països catalans»^[11]
• 1991 - La Diputació de València li concedí el Premi Alfons Roig d'Arts Plàstiques.
• 1995 - Premi Tomás Francisco Prieto
• 2008 - Membre d'honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
• 2016 - Medalla d'honor de la Universitat de València (a títol pòstum)
• 2016 - Premi Julio González de la Generalitat Valenciana (a títol pòstum)

A més, el cantant xativí Raimon li dedicà una cançó al 1978, titulada Andreu, amic.^[12]

Les seves obres més importants són La rella (1961), La veu d'un poble (1964-1965), Monument a l'amor (1965-1967), Bon dia llibertat (1975) i Catalan power (1976). També projectà diversos monuments, com ara el Monument als Països Catalans, a Tàrrega (1979), o el Monument al Bimil·lenari de Tortosa (1986).^{[cal citació]}

L'any 1999 construí les Columnes de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona.^[13]

1. L'escultura Donant-li voltes fou donada pel Grup Porcelanosa a l'Ajuntament de València al 2018, durant el govern de Joan Ribó.^[14]

Algunes vistes de la seva obra Lebenskraft (1979), situada davant de l'Ajuntament de Magúncia, a la plaça Jockel-Fuchs, des del 1982, i altres obres seves.

• Andreu Alfaro (Lloc web oficial)
• «Andreu Alfaro i Hernández». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• "Andreu Alfaro: el taller como laboratorio de experimentación", Descubrir el Arte, 12 de desembre del 2018, (castellà). [Consultat el 9-06-2019].
• "Alfaro. Laboratori de formes escultòriques", Fundació Bancaixa, 2018-2019. [Consultat el 9-06-2019].

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andreu Alfaro i Hernández