Vés al contingut

Llengua de signes valenciana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 14:34, 1 set 2024 amb l'última edició de 31.200.22.81 (discussió). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Infotaula de llenguaLlengua de signes valenciana
LSCV
Altres nomsLSPV
Tipusllengua de signes, llengua i llengua viva Modifica el valor a Wikidata
Ús
ParlantsMés de 15.000
Oficial aPaís Valencià (de facto)
Autòcton dePaís Valencià
EstatEspanya
LSPV en taronja, juntament amb altres variacions de color que s'allunyen de l'espectre del groc que representa la LSE
Característiques
Institució de normalitzacióFESORD, de facto
Codis
ISO 639-2sgn
ISO 639-3vsv Modifica el valor a Wikidata
SILvsv
Glottologvale1251 Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuevsv Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listvsv Modifica el valor a Wikidata
IETFvsv Modifica el valor a Wikidata

La llengua de signes valenciana (sigles: LSCV o LSPV) és una llengua signada utilitzada per més de 15.000 persones al País Valencià, la gran majoria com a persones sordes. Segons alguns lingüistes, la LSCV i la llengua de signes espanyola (LSE) són dues variants d'una mateixa llengua,[1] mentre que altres ho defineixen com a dialectes amb un important grau de variació i, per tant, tenen entitat com per a tenir gramàtiques diferents,[2] com passa amb la llengua de signes catalana.

La semblança lèxica entre la LSCV i la LSE es troba al voltant del 70% del vocabulari, entre la LSCV i la LSC es troba prop del 65%, mentre que entre la LSC i la LSE el percentatge és del 70%. Per tant, lingüísticament es consideraria que totes tres es troben en una frontera en què, per una banda, poden ser dialectes d'un estàndard inexistent o bé, per altra banda, poden ser diferents llengües que pertanyen a una mateixa família,[3] segons l'únic estudi dialectològic publicat fins a la data sobre variants de llengües de signes a Espanya, realitzat pel lingüista Stephen Parkhurst i editat per Promotora Española de Lingüística.

Les entitats de persones sordes del País Valencià, com per exemple FESORD, en canvi, fins ara no s'han posicionat formalment sobre aquesta qüestió, però sovint el definixen com a "Llengua de Signes en la Comunitat Valenciana", tal com s'esmenta als seus materials didàctics.[4] De fet, FESORD disposa d'un "Centre Referent de Llengua de Signes de la Comunitat Valenciana" (CR-LSCV) des d'on treballa com a autoritat normativa de facto de la llengua de signes valenciana. A més a més, per aquest objectiu, ha establert convenis amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb RTVV i amb les Corts Valencianes. El primer diccionari sobre LSCV, i únic fins a la data, s'inclou en el Curso de lenguaje mímico valenciano[5] publicat el 1982.

A més a més, el País Valencià és la primera Comunitat Autònoma de l'Estat espanyol en donar suport a la llengua de signes al seu Estatut d'Autonomia (2006), de manera que a l'Article 16 hi diu: "La Generalitat garantirà l'ús de la llengua de signes pròpia de les persones sordes, que haurà de ser objecte d'ensenyament, protecció i respecte.". En el mateix sentit, ací també s'observa que no s'especifica quina LS es refereix. No obstant això, a l'aprovació d'una Llei autonòmica del Sector Audiovisual s'hi esmenta específicament la LSE com un dels recursos per a superar les barreres de comunicació per a les persones amb sordesa.

Es desconeix la seua evolució lingüística anterior, però l'origen remot més conegut es troba a les escoles de sords fundats en València a les acaballes del segle xix. Les influències d'altres llengües de signes és gairebé irrellevant, destacant-se principalment alguna influència lèxica de la LSE a la ciutat d'Alacant, si bé no hi ha prou estudis al respecte. Per altra banda, hui dia, la utilització de la LSCV es limita al pla de les comunicacions informals, dels tràmits administratius, i una reduïda presència puntual als mitjans de comunicació, principalment en esdeveniments públics o institucionals. Encara no s'ha introduït en àmbits on segueix absent, com ara l'ensenyament, si bé existixen diversos centres acadèmics gestionats per FESORDS on s'impartixen cursos d'aquesta llengua.

Referències

[modifica]
  1. Signolingüística. València: Fesord, 1999. ISBN 84-931447-8-9. 
  2. Un estudio lingüístico: Variación de las lenguas de signos en España., Steven Parkhurst y Dianne Parkhurst. Revista Española de Lingüística de Lengua de Signos (RELLS), Madrid 2001. Promotora Española de Lingüística (PROEL).
  3. Parkhurst, Steven «Lexical Comparisons of Signed Languages and the Affects of Iconicity» (en anglés). Work Papers of the Summer Institute of Linguistics [University of North Dakota], núm. 47, 2003. Arxivat de l'original el 2014-09-10 [Consulta: 9 setembre 2014].
  4. Sígname: para aprender Lengua de Signos en la Comunidad Valenciana., FESORD. Nivells elemental, mitjà, i superior. València 1998, 1999, i 2001 (respectivament). Diversos autors. ISBN 84-931447-2-X (obra completa)
  5. Curso de lenguaje mímico valenciano, José Antonio Gómez Senent Andreu y Miguel Ángel Domingo. Edita FESORD. Valencia, 1982. Publica Universitat Nacional d'Educació a Distància. ISBN 978-84-300-6252-2

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]