Comèdia: diferència entre les revisions

Literatura
Principals formes
Prosa  · Poesia  · Narració  · Teatre
Gèneres literaris
Aventura  · Comèdia  · Drama  · Èpica  · Eròtica  · Lírica  · Tragèdia  · Tragicomèdia  · Ciència ficció  · Sàtira
Mitjans
Oral  · Llibre  · Llibre digital  · Còdex  · Papir
Història
Universal  · En català  · Europea  · Asiàtica  · Africana  · Americana  · Hispànica  · Andorrana  · Barroca  · Literatura llatina  · Biografia d'escriptors  · etc
Mètode, anàlisi i discussió
Narratologia  · Teoria de la literatura  · Sociologia de la literatura  · Crítica literària  · Premis literaris  · Literatura comparada  · Filologia  · Retòrica
Portal de literatura

La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia.^[1] De vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra.

Sovint els personatges, de la comèdia es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa escarni de la debilitat humana. La comèdia s'origina al món grec i es va anar desenvolupant durant l'edat mitjana i sobretot durant l'edat moderna fins a arribar als nostres dies. Com en altres gèneres dramàtics, a la comèdia l'acció dramàtica la determina el personatge protagonista; per aquest motiu no és estrany trobar personatges amb to tràgic en drames còmics, sempre que aquests siguin, per dir-ho d'alguna manera, personatges secundaris.

Lope de Vega va ser l'escriptor espanyol més representatiu de la comèdia en el segle d'or. La comèdia és, juntament amb la tragèdia, una de les formes clàssiques del teatre grec.

La comèdia té majoritàriament una estructura senzilla. El conflicte és comunament generat per la poca virtut del protagonista, potser per algun equívoc o problema al que és arrossegat per l'antagonista.^[2]

Com característiques, el personatge protagonista sol ser comú i corrent i representar un arquetip,^[3] és a dir mentider, xarlatà, murri, enamorat, etcètera; és també innocent i inconscient i, a diferència de la tragèdia, on el personatge protagonista té un profund sentit ètic, en la comèdia el protagonista considera la seva moral com una qualitat important; la qual cosa el fa ser molt vital, encara que això és més aviat un obstacle per al personatge.

Per això, el seu conflicte dramàtic sol ser, la majoria de les vegades, amb la societat, i a més amb si mateix, per això lluita per la superació dels obstacles que li impedeixen realitzar-se amb si mateix o amb aquesta mateixa societat. El desenllaç és feliç per a alguna de les forces que s'oposa al protagonista o per a totes, menys per a aquell que encarna el defecte que ha de ser castigat.^[2]

Aristòtil a la seva Poètica la va definir com un dels grans gèneres, oposat a la tragèdia o tragicomèdia. Les regles que va donar per a fer bones comèdies són usar personatges corrents i no herois o déus, per tal que el públic se senti identificat amb ells; explicar fets quotidians; introduir elements còmics i explorar els defectes del caràcter de les persones o de la societat com a tema de les històries.^[4]

• Pallasso
• Miles gloriosus i les seves derivacions: un personatge fanfarró que es posa en ridícul per voler aparentar
• L'avar
• L'enamorat o el banyut

• Humor negre
• Comèdia de caràcters o estereotips
• Comèdia de costums
• Commedia dell'arte
• Successió de gags
• Slapstick
• Comèdia surrealista o de l'absurd
• Paròdia i sàtira
• Farsa
• Comèdia d'enginy o de jocs verbals
• Comèdia romàntica

La comèdia va néixer a Grècia (comèdia grega: Vella comèdia atenenca, comèdia mitjana, nova comèdia...) i després va passar a Roma (comèdia togata, comèdia palliata). Noms clàssics de la comèdia són Aristòfanes i Plaute.^[5][6]

El cristianisme veia els espectacles per riure com a propis del poble i no va esperonar les obres còmiques durant l'edat mitjana.

Al Barroc, es va imposar a Itàlia la "commedia dell'arte", amb l'arlequí i els embolics sentimentals com a centres. D'allà deriva el modern fulletó.

A l'època actual han proliferat el subgèneres i així es pot veure el monòleg còmic, el vodevil, la sàtira o l'espectacle de mims, entre d'altres.

Com a gènere cinematogràfic implica que el desenvolupament d'arguments es fa en to jocós i que en general acabin de forma feliç. En ell es proposen episodis de la vida quotidiana tocats amb la vareta de l'humor o situacions absurdes de poca credibilitat però que donin joc humorístic.

Algunes comèdies són:

• Històries de Filadèlfia (1940) de George Cukor: Comèdia romàntica, que es desenvolupa entorn d'embolics amorosos
• El secret de viure (1936) de Frank Capra
• La quimera de l'or (1925) de Charles Chaplin: Comèdia burlesca, basada en continus gags
• Tot el que va voler saber sobre el sexe i no es va atrevir a preguntar (1972): Comèdia sofisticada, basada en la psicologia dels personatges de Woody Allen
• Casino Royale (1967) de Woody Allen: Paròdies, imitacions burlesques sobre situacions o pel·lícules anteriors
• The Naked Gun (1988) de Zucker

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons
	Viquidites

Viccionari