En las fotos: algunos colaboradores de LDM (Ramón Cerdá, Gemma Solsona, Ángel Brichs), en el stand de El Ateneu Terrassenc.


 ____________________________________


Igual que hicimos el año pasado (y como es tradición en nuestro blog), publicamos esta vez  la lista de todos los autores que han pasado por LITERATURA DEL MAÑANA, coincidiendo con su V Aniversario de su nacimiento y agradeciendo a todos los autores(as) que han colaborado con nosotros desde los comienzos de nuestra singladura digital.



ÍNDICE DE AUTORES(AS)
(Se citan por orden de aparición, y los meses en que publicaron):


Ángel Brichs (agosto, octubre y noviembre de 2008; enero, marzo, mayo, junio, agosto, septiembre, octubre, noviembre y diciembre de 2009; enero, febrero, marzo, abril,mayo, junio, julio de 2010 y abril de 2012)


Pilar Ana Tolosana ( mayo, julio, septiembre y noviembre de 2009; febrero de 2010)


Juana Semiramís Guillén ( julio de 2009)


Jordi Oller Comellas (julio de 2009)


Judith López (julio de 2009)


S. Ihenyen (agosto de 2009 y mayo de 2010)


Pedro Manuel Calzadilla Guevara (agosto de 2009)


Araceli Otamendi (agosto y octubre de 2009; enero, febrero y julio de 2010)


Elsa Gillari (agosto, septiembre, octubre, noviembre y diciembre de 2009; enero, marzo, mayo y julio de 2010)


Yamilka Noa (agosto de 2009)


Aída Niedertheimann Lara (septiembre de 2009; febrero y mayo de 2010)


Ramón Cerdá (octubre de 2009)


Nadia Filiberti (octubre de 2009)


Soledad Arrieta (octubre y noviembre de 2009; febrero de 2010)


Miguel Ángel Segura (noviembre de 2009, enero de 2010)


Zoila Luiza García (noviembre de 2009)


Jordi Matamoros (noviembre de 2009)


Armando Arzalluz Carratalá (diciembre de 2009)


Mónica López Bordón (diciembre de 2009)


Noemí Trujillo Giacomelli (diciembre de 2009)


Blanca del Cerro (diciembre de 2009)


Ramon Vidal Monràs (enero, febrero, marzo, abril, mayo, junio y julio de 2010)


Antoni Padrós (enero de 2010)


Ronie von Rosa Martins (enero, febrero y marzo de 2010)


Jordi Leal Espuny ( febrero y julio de 2010)


Juan Antonio González Molina (febrero y marzo de 2010)


María de los Ángeles Sánchez (febrero de 2010)


Beatriz Iriart (marzo, mayo, junio y julio de 2010)


Teresa Tome (marzo de 2010)


Viviana Marcela Iriart (abril, mayo y julio de 2010)


Edmundo Farolán (abril de 2010)


Bruno Sousa Villar (abril de 2010)


José Manuel Román Mesa (mayo de 2010)


José Escuder (mayo de 2010)


Félix Esteves (mayo y julio de 2010)


Glória Dávila (mayo de 2010)


Pablo Albert Martínez y J. Felipe Alonso Simarro (mayo y julio de 2010)


Fabián Severo (abril de 2010)


Daniel de Cullá (abril de 2010)


Victor Iglesias Gois (junio de 2010)


Mihai Leonte (junio de 2010)


Jéssica Arias (junio de 2010)


Aymen Zaheer (junio y julio de 2010)


Rodrigo Conde (julio de 2010)


Lilia Gutiérrez (julio de 2010)


Josep Sellarès y La Colla dels Federins de Terrassa (julio de 2010)


José Ignacio Restrepo (julio de 2010)


Josep Cárceles (julio de 2010)


Nina Nikolova (julio de 2010)


Giuseppe Sticchi (julio de 2010)


Ana Jerónimo (julio de 2010)


Anna Skora (agosto de 2010 y marzo de 2011)


Antonio Andrade (septiembre de 2010 y junio de 2011)


Ángela Sayago (septiembre de 2010 y julio de 2011)


Juan Antonio Pellicer (septiembre de 2010, octubre de 2010 y mayo de 2011)


Olalla García (octubre de 2010)


Julián Melero (octubre de 2010)


Santiago Ocampos (octubre de 2010)


Laura Olalla Olwid (octubre de 2010)


Miguel Oscar Menassa (octubre de 2010)


Chris Lawrence (noviembre de 2010)


Roser Amills (noviembre de 2010 y junio de 2011)


Rolando Revagliatti (noviembre de 2010 y abril de 2012)


Alicia Rosell (noviembre de 2010)


Jorge Andrés Monroy (noviembre de 2010)


Paulo Melo Lopes (noviembre de 2010)


Gemma Solsona Peñarroya (noviembre de 2010, marzo de 2011 y agosto de 2011)


Martha Lucía González (enero de 2011)


José Millet (enero de 2011)


Ana María Manceda (febrero de 2011 y julio de 2011)


Ana Romano (marzo de 2011)


Giovanna Chadid (marzo de 2011)


Ignasi Raventós (abril de 2011)


José Anís (abril de 2011)


Enrique Ballesteros (abril de 2011)


Jorge Luis Llópiz (mayo de 2011)


Teresa Reyes (mayo de 2011)


Tomás Juárez (mayo de 2011)


Khira Tonks (mayo de 2011)


Fulgencio Martínez (mayo de 2011)


María García (mayo de 2011)


Victoria Mera (julio de 2011)


Rafael Mérida (julio de 2011)


Martín Gardella (julio de 2011)


Üzeyir Lokman (julio de 2011)


Mar Benegas (agosto de 2011)


Carmen Andreu (agosto de 2011)


Johanna López (agosto de 2011)


Jayzl Villafrania (septiembre de 2011)


Agustín Calvo (septiembre de 2011)


Jordi Colell (septiembre de 2011)


Francisco Jesús Muñoz (octubre de 2011)


Rodrigo Conde (octubre de 2011)



Sergio Mendoza (octubre de 2011)


Myriam Jara (noviembre de 2011)


Eva María Ruiz (noviembre de 2011)


Claudia Bürk (noviembre de 2011)


Lluís Rodríguez (noviembre de 2011)


Xavier González de Egara (diciembre de 2011)


Roxana Heise (enero de 2012)


Carlos Alberto Gamissans (enero de 2012)


Ricardo Chao (enero de 2012)


Juan Carlos Vásquez (febrero de 2012)


Joan Anfruns (febrero de 2012)


Carlos Badaracco (febrero de 2012)


Mirta Bretaña (marzo de 2012)


Ruth Ana López (marzo de 2012)


Olga Casado (abril de 2012)
____________________________________

Qui es podria imaginar que rere els murs d'estil neoclàssic que vesteixen la façana de la cèntrica casa on jau la seu de Finques Vallhonrat al Passeig Francesc Macià, núm. 80 de Rubí, s'erigís un gran tresor amagat on trobem des d'armadures nipones de l'era Edo, làmines i dibuixos originals d'alguns dels dibuixants d'El Tebeo i, fins i tot, obres de gran assonada com un dels grans del segle XX: Pons Cirac.

I tot això, en un entorn agradable, tranquil i verd, on les naus d'una masia del s. XVII, propietat de la família Vallhonrat, alberguen nombroses peces de col·lecció, que, Miquel Vallhonrat i Brau es cuidà de ben guardar i mantenir en vida. Una tasca que son fill, Pere Vallhonrat i Guiu, hereu de sengles tradicions familiars: la gestió patrimonial i l'actual museu etnogràfic, tot mantenint un llegat que, forma part, en ell mateix, del títol pel que se subscriuen la majoria d'exposicions que es fan al Castell de Rubí: l'evolució d'un poble. Un patrimoni cultural que està a l'abast de tothom que el vulgui visitar, i de forma gratuïta, ja que «la cultura —com diu el proverbi—  és cosa de tots, i no d'uns pocs».

 

Un museu etnogràfic com el Vallhonrat, en el que s’hi poden trobar joies del col·leccionisme (còmics, maquinària industrial...), mobiliari i peces de la nostra herència cultural més propera o d’altres més antics i de països llunyans com el Japó, representa tot un luxe per a una ciutat, encara que augmentada pel pes demogràfic que ha assolit els últims anys, manté una forta personalitat de poble. Quin sentit creu que te aquest a Rubí?

Al municipi de Rubí, hi ha molt patrimoni per a mostrar, una part d'aquest el trobem al Museu Municipal, el Castell Ecomuseu Urbà de Rubí, sota la direcció de Sr. Joan Gallissà. Alhora hi ha el material sacre i arqueològic de la Fundació-Biblioteca Museu de Rubí, que de moment no està exposat,  amb la Sra. Àngels Jorba com a conservadora i el secretari, el Sr. Jordi Vilalta, que treballen conjuntament amb el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, amb el seu responsable, Sr. Xavier Arís  per a la difusió d'aquest. I el Museu Etnogràfic Vallhonrat, que disposa d'una col·lecció particular de més de 8500 peces de material etnogràfic i de la col·lecció de cristall d'Antoni Pons Cirac. Tots treballem per fer de la cultura i del patrimoni de Rubí quelcom a l'abast i gaudi dels seus ciutadans i ciutadanes, en la mesura de les possibilitats de que es disposa.

El Museu Etnogràfic Vallhonrat (MEV), vol garantir la conservació i la difusió del nostre patrimoni més proper, uns testimonis d'un passat no massa llunyà, que ajudaran a comprendre la nostra història i la nostra manera de ser més recent. Alhora la col·laboració i la participació en la cultura local, com a col·lecció particular  oberta a tothom, que pot complementar l'oferta d'oci de la ciutat. Per últim aquest sentiment d'allò heretat de pares a fills, de generació en generació, com és el nostre cas ja en son tres, i que és compartit amb els visitants del museu quan ens parlen dels objectes d'una manera sentimental, més enllà de la peça hi ha el record, l'anècdota, la vivència, aquesta transmissió oral de les costums i les maneres de fer de la nostra ciutat, fan vives les peces i la nostra voluntat de mantenir-les obertes al públic.

Rubí, igual que altres ciutats vallesanes es deu, en gran manera, a les conseqüències històrico-econòmiques que propiciaren el seu creixement urbanístic. Un fet que els seu pare coneixia molt bé. La creació d’aquest museu, quin significat té per a la família Vallhonrat?

Doncs l'arrelament a un espai (casa nostra i el museu), a un municipi (Rubí), i el desig familiar de transmetre-ho amb la mateixa  il·lusió que ho va iniciar el seu fundador (Miquel Vallhonrat i Brau), cap als anys 50. La confiança que ja tenien clients i amics als inicis del museu, és la mateixa que ens transmeten ara els que ens cedeixen peces per a exposar, i això ens fa pensar que per a ells, com per a nosaltres, és un espai on es respira el passat i el present de Rubí, a cada sala i a cada peça. Està feta de fragments de la vida dels rubinencs i rubinenques, que es tradueixen en les peces que ens confien.

 

Com dèiem abans, i a banda de les diverses col·leccions interculturals que ens presenta el seu museu, hi podem trobar obres d’artistes com Pons Cirac, l’anomenat Àngel del Cristall, fet que li dóna una rellevància especial; i son gerro Composició Dalí, la seva màxima expressió a la nostra ciutat. Ens podria fer cinc cèntims de l’obtenció de la peça i el què el museu pretén, introduint-la dins les seves col·leccions?

L’obtenció d'aquesta peça i d'altres és fruit de la confiança que ens ha dipositat la família d'Antoni Pons Cirac, al cedir-nos gran part de la seva col·lecció. El Museu Etnogràfic Vallhonrat pretén donar el major ressò i difusió a un artista excepcional, que, per circumstàncies no és massa conegut però que, realment, qui pot veure la seva obra, reconeix a l'instant el seus mèrits artístics. El gerro Composició Dalí, n'és una mostra i immortalitza a un altre artista excepcional, original i irrepetible de la cultura catalana.

Pel que fa a la prolongació i continuïtat del seu projecte, aquests moments de crisi el veuen afectat?

Des del seu origen i fins l'actualitat, la gestió i el manteniment de les instal·lacions i del patrimoni han estat a nivell privat. La nostra voluntat és que el Museu Etnogràfic Vallhonrat segueixi obert a tothom durant molts anys, sense cap ànim de lucre; creiem que els ciutadans de la ciutat seguiran visitant-nos per molts anys, si més no, aquesta és la nostra finalitat. Quant a la crisi, potser es podran estudiar fòrmules o convenis de col·laboració amb altres entitats culturals o xarxes municipals, promovent activitats i projectes que permetin assolir fites que beneficiïn a  tot el municipi, aportant cadascú de nosaltres allò que estigui al nostre abast.

 

     

 

 

Article i imatges: ©Revista Rubricata, 2011; Àngel Brichs i Papiol

Siga la flecha

Aquí donde he llegado
no sé qué es

Sé que
sin saber a dónde
he llegado

he sabido
dirigirme. 

Imagen: ©Nina Nikolova

El escritor ideorrealista

El neologismo es un concepto de moda que algunos puristas no entienden. Sin embargo, la búsqueda de nuevas palabras a caballo entre dos o más realidades, se ha convertido para mí en una orientación primordial desde que los términos se me quedan todos «flojos» o a medias. La necesidad primigenia del hombre-mujer de ponerle a la «existencia/experiencia/idea» sus etiquetas, ha provisto un volumen ingente de conceptos, la mayoría parciales. A mí me lo parece. Al menos en esta realidad viva que nos abruma con su inestabilidad y transformación constante. Esto aplica más a la realidad sutil, no cabe duda.

La idea de fusionar los conceptos realismo e idealismo últimamente me trae de cabeza.  Vivimos en un mundo atroz que se sueña a sí mismo, o en un sueño que a veces desemboca de modo abrupto en esta realidad impensable... La mirada se desvía a uno y otro lado generando emociones que rebosan literatura fantástica unas veces, y otras arrancan verdaderos aullidos. ¿Qué es sino ideorrealismo esta visión dual, fusión de posibilidades y aterrizaje forzoso?

Por lo que a mí respecta, no puedo verme en ninguno de los bandos sin encontrarme automáticamente en el otro: El idealista es un realista que sabe de la realidad pero mira hacia las posibilidades y, en la medida de lo que puede, las crea y las pone en marcha, un realista que mira adelante en lugar de quedarse quieto. El idealista es un proactivo incorregible, un inconformista sin más.

El realista es otra cosa. Al realista le gusta contemplar la existencia tal cual es y dejarla como está. El realista se pierde las posibilidades, está aquejado de una ceguera para contemplar lo invisible y tomar conciencia de que la creación es cosa suya... El realista no se sabe mano de obra de lo posible.

Pero a veces el idealista también es realista, un realista forzoso, alguien cansado y temporalmente quieto, un idealista en-off. Como el gran olvidado de la poesía francesa, cuya vida os invito a leer en el vínculo adjunto a pie de artículo; el precursor de la vanguardia poética, rechazado por sus coetáneos (1861-1940), pero reivindicando más adelante por los jóvenes exponentes del Surrealismo, entre ellos un jovencísimo Apollinaire. Hablo de Saint-Paul-Roux, el «mago de Bretaña», iniciador no reconocido del cubismo, del futurismo y del surrealismo sucesivamente.

Saint-Paul-Roux, nacido Paul-Pierre Roux, fue un ideorrealista, tal como yo lo entiendo, a caballo entre la magia y la tragedia, un hombre-fusión de lo «real» y lo «ideado», como algo que es lo mismo pero diseccionado en dos, como sendas caras de una moneda que no es moneda sin cada una de sus dos caras... 

El de Saint-Paul-Roux fue un destino trágico para un hombre profundamente idealista, creativo y visionario. El hecho de que aún hoy no se haya reivindicado su figura, que continúe en la sombra, es prueba, dicen algunos, de la inmensa pobreza cultural de nuestros días... Yo me quedo sólo con una personalidad asombrosa de la que no había tenido noticia hasta hoy, y gracias a la búsqueda de neologismos...

Os dejo, para vuestro deleite, una traducción de su bellísimo poema titulado Tarde de ovejas, dedicado a Louise Denise:

 

Olga Casado  vive en Madrid, trabaja como coach personal, se vale de un Máster universitario en Lingüística Aplicada al Discurso en Lengua Inglesa para enseñar y entrenar a todo aquél que desee mejorar su nivel de inglés «for business» y,  como algunas filólogas, compagina su trabajo de traductora y correctora de estilo con su vocación, la novela. Una particular pasión que, en su justo desarrollo, le da al escritor un futuro en el que pensar, mientras que al articulista le permite ampliar sus crónicas hacia guiones menos realistas y más escénicos. Si bien nos lo ha demostrado ya con su ensayo, depende de ésta probar ahora suerte con su sparring particular. Algo que, con la publicación de su primera novela, descubriremos en breve.