Gneu Pompeu Magne el Jove

Gneu Pompeu Magne el Jove

Biografia
Naixement	c. dècada del 80 aC antiga Roma
Mort	12 abril 45 aC (25/35 anys) valor desconegut
Causa de mort	mort en combat
Magistrat monetari
46 aC – 45 aC
Activitat
Ocupació	polític de l'antiga Roma, militar de l'antiga Roma
Període	República Romana tardana
Família
Cònjuge	Claudia
Parella	Cleòpatra VII
Pares	Gneu Pompeu Magne   i Múcia Tèrcia
Germans	Sext Pompeu Pius Pompeia Marc Emili Escaure (pompeià) Pompeius/Pompeia

Gneu Pompeu Magne (en llatí: Gnaeus Pompeius Magnus), conegut per distingir-lo del seu pare com a Pompeu el Jove (79 - 45 aC), va ser un militar romà de final del període republicà. Era fill de Pompeu el Gran i de la seva tercera esposa, Múcia Tèrcia.^[1]

És conegut perquè es va enfrontar a Cèsar durant la guerra civil del 48 al 45 aC, una vegada caigut el seu pare.

Va acompanyar el seu pare a l'expedició contra els pirates (67 aC) quan tenia uns 22 anys. Cap al 54 aC es va casar amb Clàudia Pulcra, filla d'Api Claudi Pulcre i germana de la primera esposa de Marc Juni Brutus.^[1]

Quan va esclatar la guerra civil que va enfrontar Cèsar i Pompeu (49 aC), el seu pare el va enviar a Alexandria per obtenir vaixells i tropes, i va obtenir unes cinquanta naus, amb les quals es va aliar a la força naval pompeiana a la mar Adriàtica (48 aC) a les ordres de Marc Calpurni Bíbul, que actuava per evitar que Cèsar travessàs l'Adriàtic fins a l'Epir. Va capturar diversos vaixells de Cèsar a Òric i va atacar Lissus, sense succés.^[1]

Després de la derrota del seu pare a la batalla de Farsàlia i del seu assassinat en terres egípcies, Pompeu el Jove es va refugiar a l'illa de Corcira junt amb altres nobles romans. Va defensar la postura que, dominant el mar, la victòria final era segura, i quasi va matar Ciceró quan va recomanar sotmetre's a Cèsar.^[1]

Quan feia camí cap a Àfrica, on els pompeians s'havien fet forts, va rebre la notícia de boca del seu germà Sext de la mort del seu pare. Junt amb Sext, es va aliar a la resta de comandants pompeians supervivents al nord d'Àfrica, d'on van continuar la resistència contra Cèsar.^[1]

Després d'un temps a Àfrica, el 47 aC va anar a Hispània per recuperar aquesta regió pels pompeians, amb suport dels nombrosos clients del seu pare, i reclutar forces per reforçar Àfrica. Però no va arribar immediatament a Hispània: primer va fer un atac infructuós a Mauritània, i més tard es va apoderar d'algunes illes (que havien de ser les Balears), i no va desembarcar fins al 46 aC.^[1]

Un mica després s'hi va aliar el seu germà Sext, Tit Labiè i altres optimats que havien fugit d'Àfrica després de la batalla de Tapsos; en poc temps es va trobar a capdavant de tretze legions. Juli Cèsar va enviar a la zona el seu llegat Gai Didi, i a final de l'any hi va anar en persona. La guerra es va acabar el 45 aC amb la batalla de Munda,^[2] amb un nou triomf de Cèsar el 17 de març del 45 aC.^[3]

Pompeu va poder escapar, encara que ferit, i es va refugiar a Carteia, a la costa, d'on va sortir amb un esquadró de vint vaixells. Per manca d'aigua va haver de desembarcar i fou sorprès per Didi, que havia sortit de Gades amb una flota, i que li va destruir els vaixells del grup. Pompeu va fugir cap a l'interior, però fou atrapat prop de Lauró i executat. Li tallaren el cap i l'enviaren a Cèsar, que el va exposar a Hispalis, l'actual Sevilla.^[1]

• Nolla i Brufau, Josep M. «El món romà i la Hispània Tarraconense precatalana». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 30, 2019, pàg. 21–78. DOI: 10.2436/20.1001.01.196. ISSN: 2013-3995.
• Slate, Jeremy. Generals and God-kings: Gnaeus Pompeius Magnus and the Apotheosis of Augustus (en anglès). Lulu, 2011. ISBN 978-1-257-85284-0.