Beta vulgaris

Són plantes herbàcies biennals que poden atènyer de fins a 2 metres d'altura quan floreixen. Les seves fulles, en roseta a la base, són simples, glabres, verdes i amb un llarg pecíol. Les flors són petites, verdes, amb dos estigmes i s'agrupen en grans inflorescències molt ramificades. El fruit és un aqueni que conté entre 2 i 6 llavors.^[2]

Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 al primer volum de l'obra Species Plantarum de Carl von Linné (1707-1778).^{[3] [4]}

Dins d'aquesta espècie es reconeixen les dues subespècies següents :^[1]

Sinònims de Beta vulgaris subsp. adanensis^[5]

• Sinònims homotípics

• Sinònims heterotípics

Sinònims heterotípics de Beta vulgaris subsp. vulgaris^[6]

• Sinònims heterotípics

Actualment les varietats cultivars es classifiquen en quatre grups:^[7][8]

Agrupa les varietats cultivars per a la producció d'arrels dedicades a l'alimentació humana.

Agrupa del varietats cultivars per a la producció d'arrels dedicades a la producció de sucre. La primera varietat va ser creada a finals del segle xviii a Alemanya i avui dia és un conreu de gran importància econòmica atès que més del 20% de la producció mundial de sucre procedeix de les varietats d'aquest grup.

Agrupa les varietats cultivars per a la producció d'arrels dedicades a l'alimentació del bestiar, la remolatxa farratgera. La primera varietat va ser creada a finals del segle xviii a Alemanya, es caracteritzen per la seva mida, poden arribar a pesar 20 kg.

Agrupa les varietats cultivars per a la producció de fulles dedicades a l'alimentació humana, que es caracteritzen per les seves grans fulles i l'absència d'una arrel grossa i carnosa. S'hi troben les diferents varietats de bledera.

Planta generalment biennal, com en el cas de la bleda-rave hortícola, es fa en horts i es pot conrear fins i tot en climes freds com els d'Escandinàvia. La varietat de taula té arrels grosses vermelles i carnoses i es menja cuita o amanida. Té dos pigments no tòxics; betacianina i betaxantina utilitzats sovint com a colorant alimentari, de caràcter indigeribles que tenyeixen els excrements i l'orina.

Necessita molta d'aigua sinó les arrels poden ser amargants i té una color vermella difuminada, però no requereix pas una terra rica, per tant pot fer de segon conreu de rotació. No tolera els fems frescs. És rica en bor, i cal adobar-la en funció d'aquest element. Per exemple, en conreus amb una producció estimada de 60 tones per hectàrea, en cal 600 gr.^[9]

Hom practica dues menes diferents de sembrat, la d'hivernacle i la d'exterior. Es cull sense esperar que la planta sigui vella per a evitar que la carn es torni llenyosa.

El sembrat d'hivernacle, per a conreus primerencs, es pot fer en planter a la fi de l'hivern europeu, amb un espaiament significatiu entre les llavors. La terra ha de ser fina, i no cal que sigui gaire adobada en aquesta fase. Es podrà collir al cap d'uns 4 mesos.

El sembrat directament en terra requereix una certa temperatura, més aviat a la fi de la primavera i es cull uns 2 mesos més tard; per a climes mediterranis, es sembra entre mitjan maig i juny i es cull entre juliol i agost. Amb la terra ben llaurada i lleugera, es fan files separades d'uns 30 cm, en la qual s'enterren les llavors uns 3 cm de pregones, cobrint-les lleugerament, tot respectant una distància entre plantes de 20 cm. Si es planta molt d'hora la planta grana, però arrels petites i fibroses.

Cal tombar (remoure) la terra periòdicament. En els estius de tipus mediterrani ha de ser regada. Cal adobar-la intensament vista la gran quantitat de matèria que produeix per hectàrea. Creix unes arrels extremadament grosses i es cull per mitjans mecanitzats.

Pateix atacs del míldiu, dels pugons, la mosca de la bleda-rave i puçots com Chaetocnema tibialis^[10] que en malmeten el cultivament, però els problemes més greus per a la seva explotació agrícola solen anar relacionats amb la manca de nutrients o el regament en excés que provoca asfíxia de les arrels. Dels nutrients, el bor és dels més importants, detectat per meristemes i pel llanguiment de la planta en si mateixa.

La bleda-rave hortícola o de taula és molt important en la gastronomia de certs països, com ara Ucraïna, on forma una ingredient clau del plat estel, la sopa anomenada borsx. També a l'Argentina se sol usar en amanides.

La part de la bleda-rave sucrera que conté sucre és l'arrel. Aquestes arrels es transporten i es renten per a llevar-ne la terra i el material silícic que l'acompanya. Després es tallen en rodelles gràcies a uns discs que giren a 40-60rpm. Aquestes rodelles es tracten amb aigua calenta en uns difusors, la qual cosa permet la difusió del sucre a fora de la cèl·lula per efecte d'osmosi. Els difusors són uns cilindres de 5-6 m de diàmetre i 20-40m de longitud que giren lentament. A l'interior del tub una hèlix empeny la bleda-rave endavant mentre va circulant aigua. El pH s'ha de mantenir entre 5.8 i 6.3 perquè s'extregui poca pectina i així afavorir la purificació del suc. S'obté un suc verd i un residu anomenat polpa, format per la fracció ensucrada de la bleda-rave. El suc surt a una temperatura entre 58-60 °C. La seva composició és la següent: 18% sacarosa, 12% no sucres i 70% aigua. El suc té un tractament de purificació que consta de tres tractaments principals: encalcinada, carbonatació i sulfitatge.^[11]

• von Linné, Carl. Species plantarum, exhibentes plantas rite cognitas ad genera relatas, cum differentiis specificis, nominibus trivialibus, synonymis selectis, locis natalibus, secundum systema sexuale digestas (en llatí). Estocolm: Laurentius Salvius, 1753.