Pou de glaç de Can Vilardell

Construcció semisubterrània de tipologia usual; espai cilíndric de 7,30 m de diàmetre i 5,10 m d'alçada, cobert amb cúpula semiesfèrica. L'arrencament de la cúpula des del mur es produeix a nivell del rasant del camí que segueix la riera. L'alçada total, des de la clau de la volta fins al fons del dipòsit, és de 7,65 m.^[2] El seu mal estat de conservació impedeix saber de quantes obertures disposava, encara que es pot aventurar que n'hi havia dues, l'una a la banda del riu i l'altra al cantó del camí.^[2]

Els pous de gel, es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs dels segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d'ingressos. Això no obstant, durant la primera meitat del segle XX alguns pous continuaren funcionant, malgrat que l'aparició del gel artificial - amb l'arribada de l'electricitat i els transports moderns- fes desaparèixer aquest tipus d'indústria. Els últims pous en funcionament ja no comercialitzaven amb els hospitals, mercats... de Barcelona, sinó que eren d'ús propi.^[2]

Les condicions necessàries per a la construcció d'un pou de glaç són: la proximitat a les vies de comunicació, amb llocs de consum no gaire allunyats i la seva instal·lació en llocs de fortes glaçades i bones aigües. El gel es recollia a l'hivern a les basses o rieres properes al pou. Es tallava en blocs i s'emmagatzemava per capes recobertes de palla, vegetació i gel trocesat dins els pous, fins que a l'estiu, segons la demanda, s'anava extraient i transportant dins de sàrries també cobertes de palla i boll.^[2]