Viquipèdia

Pinus

gènere de plantes coníferes
«Pins» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Pins (desambiguació)».

Pinus és un gènere de conífera de la família Pinaceae. Són arbres coneguts popularment com a pins, per bé que altres arbres d'altres gèneres també s'anomenen pins.[2]

Infotaula d'ésser viuPinus Modifica el valor a Wikidata

pi roig Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font depinyó, fusta de pi, naval stores (en) Tradueix, fulla de pi, mirtol, pine oil (en) Tradueix i pine cone (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Període
Triàsic – recent[1]
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegnePlantae
ClassePinopsida
OrdrePinales
FamíliaPinaceae
GènerePinus Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Tipus taxonòmicPinus sylvestris Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata
Pinus halepensis
Pinus pinea (Toscana)
Pinus sylvestris
Tres del pins europeus junts: D'esquerra a dreta, Pi roig, pi blanc i pinassa, els pinets de sota també són pinasses, tots en estat silvestre a la Serra de Castelltallat (2012).
Pinus mugo
Pinus radiata
Pinus canariensis
Pinya de pinus nigra
Pins al País Valencià

Els pins, quan creixen junts, formen boscos que s'anomenen pinedes. De diverses espècies de pins amb pinyons comestibles s'obté l'oli de pinyó amb diversos usos.[3]

Característiques

modifica

Els pins són arbres de fulla perenne, generalment de tronc dret i elevat. La capçada pot ser piramidal o arrodonida i, en els arbres adults, ampla i deprimida. Els macroblasts presenten fulles esquamiformes sense clorofil·la. Les fulles tenen una forma acicular característica amb dos o més canals resinífers cadascuna, i s'apleguen en forma de fascicles de dues a cinc unitats en petites branquetes anomenades braquiblasts. Les espècies europees tenen totes braquiblasts amb dues fulles.

Els cons masculins es desenvolupen a la base dels brots anuals. Els estròbils presenten escates persistents, sent les tectrices rudimentàries i incluses i les seminíferes sol presentar una protuberància o melic en la seva part externa (apòfisi) maduren biennal o trienalment. Les llavors són alades amb la testa més o menys lignificada. Nombroses espècies es conreen des de molt antic pels seus pinyons o amb finalitats ornamentals o forestals, la qual cosa dificulta l'establiment de les seves àrees originals.

Els pins són plantes monoiques, amb inflorescències masculines i femenines separades en un mateix peu. Les femenines, després de pol·linitzades i madurades, es lignifiquen i es transformen en pinyes, les esquames de les quals protegeixen les llavors, anomenades pinyons. La petorrera és la pell que salta de la soca o del tronc.

Història

modifica

Entre els antics el pi era l'arbre preferit de Demèter o Cibeles. Els coribants portaven tirs els extrems del qual eren pinyes de pi. També s'emprava la pinya en cerimònies del culte de Bacus. De vegades, es representen a Silvà amb una branca de pi a la mà dreta.

Distribució

modifica

Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins, distribuïdes per totes les latituds i altituds de l'hemisferi nord, sis de les quals es fan espontàniament als Països Catalans: el pi blanc, el pi pinyer i el pinastre, propis de la terra baixa, la pinassa o pi gargalla a la muntanya mitja, el pi roig a l'estatge montà i el pi negre a l'alta muntanya. Algunes altres (pi canari, pi insigne) han estat introduïdes per al seu aprofitament forestal.

Espècies per regions

modifica

Existeixen al voltant de 110 espècies de pi al món. Els pins són natius de l'Hemisferi Nord, amb solament una espècie trobada al sud de l'Equador, a l'illa de Sumatra (2°S, el pi de Sumatra). A l'Amèrica del Nord se situen des dels 66°N al Canadà (pi Jack) fins als 12°N pel sud a Nicaragua (pi del Carib). Les muntanyes subtropicals de Mèxic alberguen la major diversitat d'espècies d'aquest gènere, amb prop de 47. L'oest dels Estats Units (Califòrnia) és el segon lloc del planeta amb més diversitat de pins. A Euràsia es troben des de les Illes Canàries i Escòcia per l'Oest fins al llunyà orient rus, i pel sud des de les Filipines fins als 70° N a Noruega i Sibèria oriental (pi roig i pi nan siberià respectivament). Set espècies són natives i originàries de la península Ibèrica i zones limítrofes i han sobreviscut i desenvolupat des de temps remots. En el nord d'Àfrica existeixen pins a les zones muntanyenques, així com en els Himalaies i en el sud-est asiàtic. S'han introduït pins en àrees temperades i subtropicals de l'Hemisferi Sud, incloent l'Argentina, el Brasil, Xile, l'Equador, Uruguai, el Paraguai, Nova Zelanda i Austràlia, on creixen extensament com a recurs de la fusta, i inclusivament algunes espècies s'han convertit en invasores.

Llista de pins per regions

modifica

Vell món

modifica
Regió europea i mediterrània (alguna espècie estesa fins a Àsia)
Àsia

Nou món

modifica
Canadà i EUA, excepte àrees properes a la frontera mexicana
Sud d'Arizona i Nou Mèxic, Mèxic, Amèrica central i Carib

Referències

modifica
  1. ↑ Entrada «Pinus» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2022].
  2. ↑ «Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana | TERMCAT». [Consulta: 12 març 2023].
  3. ↑ August Holmes. Some of the Physical Constants of Pine Nut Oil. University of Nevada, Reno, 1912. 
  4. ↑ Pines of Silvicultural Importance. CABI, 2002, p. 30–. ISBN 978-0-85199-539-7. 
  5. ↑ Aylmer Bourke Lambert. A Description of the Genus Pinus: With Directions Relative to the Cultivation, and Remarks on the Uses of the Several Species: Also Descriptions of Many Other New Species of the Family of Coniferae : Illustrated with Figures. Messrs. Weddell, 1832, p. 25–. 
  6. ↑ Marcus Ulber; Felix Gugerli; Gregor Božič Pinus cembra. Bioversity International, 2004, p. 1–. ISBN 978-92-9043-619-5. 
  7. ↑ Diccionario de Agricultura práctica y Economía Rural. Imp. de Luis Garcia, 1855, p. 298–. 
  8. ↑ LOPEZ GONZALEZ, GINES. GUÍA DE LOS ÁRBOLES Y ARBUSTOS DE LA PENÍNSULA IBÉ: (especies silvestres y las cultivadas más comunes). Editorial Paraninfo, 1 gener 2004, p. 200–. ISBN 978-84-8476-210-2. 
  9. ↑ Station Paper. Northeastern Forest Experiment Station, 1956, p. 9–. 
  10. ↑ General Technical Report INT.. Intermountain Forest and Range Experiment Station, Forest Service, U.S. Department of Agriculture, 1981, p. 2–. 
  11. ↑ J. A. Gómez Loranca. Pinus nigra Arn. en el sistema ibérico: tablas de crecimiento y producción. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria, 1996. ISBN 978-84-7498-449-1. 
  12. ↑ Breeding and Genetic Resources of Five-needle Pines: Growth, Adaptability, and Pest Resistance : Proceedings of the IUFRO Five-Needle Pine Working Party Conference, July 23-27, 2001, Medford, Oregon, USA. United States Department of Agriculture, Forest Service, Rocky Mountain Research Station., 2004, p. 63–. 
  13. ↑ Selvicultura del pino pinaster (pinus pinaster): manual básico : cuidados culturales del pino pinaster en Asturias para producir madera de calidad. Consejería de Medio Rural y Pesca, Servicio de Montes y Producción Forestal, 2007. 
  14. ↑ Marta San José Valdezate. Evaluación de las masas de pino piñonero (Pinus pinea L.) en la Reserva Biológica de Doñana, Parque Nacional de Doñana: proyecto fin de carrera. Universidad de Valladolid, 2007. 
  15. ↑ United States Congressional Serial Set. U.S. Government Printing Office, 1884, p. 316–. 
  16. ↑ Aljos Farjon. Pines, 2nd revised edition: Drawings and Descriptions of the Genus Pinus. BRILL, 25 maig 2021, p. 231–. ISBN 978-90-474-1516-9. 
  17. ↑ Aljos Farjon. A Handbook of the World's Conifers (2 vols.): Revised and Updated Edition. BRILL, 28 agost 2017, p. 1135–. ISBN 978-90-04-32451-0. 
  18. ↑ Rajeev K. Srivastava; Nawa Bahar Pines of South-East Asia. International Book Distributors, 2007. ISBN 978-81-7089-343-1. 
  19. ↑ Pacific Forestry Centre; International Union of Forestry Research Organizations. Project Group P2.04-00 (Seed Problems) Dormancy and Barriers to Germination: Proceedings of an International Symposium of IUFRO Project Group P2.04-00 (Seed Problems). Pacific Forestry Centre, 1993. ISBN 978-0-662-20777-1. 
  20. ↑ William Burke Critchfield; Elbert Luther Little Geographic Distribution of the Pines of the World. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, 1966, p. 1948–. 
  21. ↑ Aljos Farjon; Denis Filer An Atlas of the World's Conifers: An Analysis of their Distribution, Biogeography, Diversity and Conservation Status. BRILL, 11 novembre 2013, p. 205–. ISBN 978-90-04-21181-0. 
  22. ↑ Kyōto Daigaku. Nōgakubu. Memoirs of the College of Agriculture, Kyoto University. Kyoto University, 1987. 
  23. ↑ 23,0 23,1 Willdenowia. Botanischer Garten und Botanisches Museum, 2004. 
  24. ↑ Elbert Luther Little; William Burke Critchfield Subdivisions of the Genus Pinus (pines). U.S. Department of Agriculture, Forest Service, 1927, p. 9–. 
  25. ↑ 台灣林業科學. 台灣省林業試驗所, 2008. 
  26. ↑ Diversity and Systematics of Seed Plants. Rastogi Publications, 2009, p. 222–. ISBN 978-81-7133-792-7. 
  27. ↑ Issues in Ecological Research and Application: 2013 Edition. ScholarlyEditions, 1 maig 2013, p. 523–. ISBN 978-1-4901-0658-8. 
  28. ↑ Shun-chʻing Li. Forest Botany of China, Supplement. Chinese Forestry Association, 1973. 
  29. ↑ K. J. Crockford. Spacing Trials of Pinus Kesiya: Results and Recommendations. Division of Research & Development, Forestry Commission, 1994. 
  30. ↑ David M. Richardson. Ecology and Biogeography of Pinus. Cambridge University Press, 31 juliol 2000, p. 19–. ISBN 978-0-521-78910-3. 
  31. ↑ Pinus krempfii. Lecomte 1921.
  32. ↑ Pinus latteri. Mason. 1849.
  33. ↑ Pinus luchuensis. Mayr 1894.
  34. ↑ Pinus massoniana
  35. ↑ William Burke Critchfield; Elbert Luther Little Geographic Distribution of the Pines of the World. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, 1966, p. 15–. 
  36. ↑ 36,0 36,1 Silvicultura de bosques tropicales: bibliografía. IICA Biblioteca Venezuela, 1975, p. 89–. GGKEY:6N0WL3G85US. 
  37. ↑ F.A. Andersson. Coniferous Forests. Elsevier, 29 desembre 2005, p. 213–. ISBN 978-0-444-81627-6. 
  38. ↑ P A Khomentovsky. Ecology of Siberian Dwarf Pine Pinus Pumila (Pallas) Regel in Kamchatka. CRC Press, 1 gener 2004, p. 214–. ISBN 978-1-4822-7992-4. 
  39. ↑ Raja Walayat Hussain; E. B. Glennie; M. Afzal Cheema Interim Yield Tables for Chir Pine (Pinus Roxburghii, Roxb) of Reserved Forests in the Punjab. Pakistan Forest Institute, 1979. 
  40. ↑ Elena I. Troeva; A. P. Isaev; M.M. Cherosov The Far North:: Plant Biodiversity and Ecology of Yakutia. Springer Science & Business Media, 24 octubre 2010, p. 184–. ISBN 978-90-481-3971-2. 
  41. ↑ 41,0 41,1 Mark Cochrane. Tropical Fire Ecology: Climate Change, Land Use and Ecosystem Dynamics. Springer Science & Business Media, 11 abril 2010, p. 641–. ISBN 978-3-540-77381-8. 
  42. ↑ Ram Swaroop Meena; Rahul Datta Soil Moisture Importance. BoD – Books on Demand, 24 març 2021, p. 121–. ISBN 978-1-83968-095-3. 
  43. ↑ Elbert Luther Little; William Burke Critchfield Subdivisions of the Genus Pinus (pines). U.S. Forest Services, 1969, p. 13–. 
  44. ↑ Max Lehey. Black Pine (pinus Thunbergii) "King of Bonsai", 1987. 
  45. ↑ Bhupendra Koul. Herbs for Cancer Treatment. Springer Nature, 7 gener 2020, p. 896–. ISBN 978-981-329-147-8. 
  46. ↑ Sharad Singh Negi. Himalayan Wildlife, Habitat and Conservation. Indus Publishing, 1992, p. 24–. ISBN 978-81-85182-68-1. 
  47. ↑ De-Yuan Hong; Stephen Blackmore The Plants of China. Cambridge University Press, 23 abril 2015, p. 190–. ISBN 978-1-107-07017-2. 
  48. ↑ Tadej Slabe. South China Karst II. Založba ZRC, 1 gener 2011, p. 72–. ISBN 978-961-254-241-2. 
  49. ↑ Stephen F. Arno. Silvics of Whitebark Pine (Pinus Albicaulis). U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Intermountain Research Station, 1989, p. 1–. 
  50. ↑ Karl Hess. Forest Vegetation of the Arapaho and Roosevelt National Forests in Central Colorado: A Habitat Type Classification. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Rocky Mountain Forest and Range Experiment Station, 1986, p. 1–. 
  51. ↑ Charles R. Hatch; Phyllis M. Faber Trees of the California Landscape: A Photographic Manual of Native and Ornamental Trees. University of California Press, 2007, p. 31–. ISBN 978-0-520-25124-3. 
  52. ↑ M.M. Grandtner. Elsevier's Dictionary of Trees: Volume 1: North America. Elsevier, 8 abril 2005, p. 643–. ISBN 978-0-08-046018-5. 
  53. ↑ William Graham Cole. Growth Response and Water Use Efficiency of Pinus Banksiana and Pinus Resinosa Seedlings Under Controlled Moisture Regimes. Michigan State University. Department of Forestry, 1986. 
  54. ↑ Cuauhtémoc Sáenz Romero. Landscape Genetics of Pinus Banksiana Lamb. in Wisconsin: Spatial Variation of Quantitative Traits and Isoenzymes. University of Wisconsin--Madison, 1998. 
  55. ↑ Elwood LaVern Miller. Studies of Environmental Factors Affecting Jack Pine (Pinus Banksiana Lamb.) Regeneration. Michigan State University. Department of Forestry, 1970. 
  56. ↑ David Stephen Canavera. Geographic and Stand Variation in Jack Pine (Pinus Banksiana Lamb). Michigan State University. Department of Forestry, 1969. 
  57. ↑ Kenneth W. Outcalt. An Old-growth Definition for Sand Pine Forests. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Southern Research Station, 1997, p. 4–. 
  58. ↑ G. E. Rehfeldt. Ecological Genetics of Pinus Contorta in the Lower Snake River Basin of Central Idaho. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Intermountain Forest and Range Experiment Station, 1985, p. 9–. 
  59. ↑ Donald L. Copes. Graft Incompatibility in Pinus Contorta. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Pacific Northwest Forest and Range Experiment Station, 1975, p. 1–. 
  60. ↑ Ze'ev Vered. Auxin in Long Shoots of Coulter Pine (Pinus Coulteri). University of California, Berkeley, 1957. 
  61. ↑ Charles Theodore Mohr. The Timber Pines of the Southern United States. U.S. Government Printing Office, 1897, p. 9–. 
  62. ↑ William A. Dick-Peddie. New Mexico Vegetation: Past, Present, and Future. UNM Press, 1993, p. 93–. ISBN 978-0-8263-2164-0. 
  63. ↑ K. J. Crockford. Yield Models and Tables for Pinus Patula, Pinus Elliottii and Pinus Taeda in Zimbabwe. Forestry Commission, 1995. 
  64. ↑ Food and Agriculture Organization of the United Nations. An Annotated Bibliography of Pinus Elliottii. Food and Agriculture Organization of the United Nations, 1973, p. 1–. 
  65. ↑ John F. Kraus. Heritability of Some Seed Characteristics in Slash Pine (Pinus Elliottii Engelm.). University of Minnesota, 1966, p. 3–. 
  66. ↑ David William Langor. Status of the Limber Pine (Pinus Flexilis) in Alberta. Alberta Conservation Association, 2007. ISBN 978-0-7785-7068-4. 
  67. ↑ United States. Forest Service. Report of the Chief - Forest Service. Forest Service, U.S. Department of Agriculture, p. 623–. 
  68. ↑ José Elorrieta y Artaza. Ensayo de los pinos ponderosa y jeffreyi en la vertiente sur de Sierra Nevada (Granada) años 1922 a 1962. Ministerio de Agricultura, Dirección General de Montes, Caza y Pesca Fluvial, Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias, 1964. 
  69. ↑ Harold Scofield Betts. Sugar Pine (Pinus Lambertiana). Forest Service, U.S. Department of Agriculture, 1960, p. 1–. 
  70. ↑ Stanley Liebert Krugman. The Anthocyanin Leuco-anthocyanins of Sugar Pine (Pinus Lambertiana Dougl.) Seedlings. University of California, Berkeley, 1956. 
  71. ↑ Joseph Albert Sacher. Structure and Histogenesis of the Buds of Pinus Lambertiana. University of California, Berkeley, 1953. 
  72. ↑ Peter H. Raven; Ray Franklin Evert; Susan E. Eichhorn Biología de las plantas. Reverte, 1992, p. 464–. ISBN 978-84-291-1842-1. 
  73. ↑ Trevor A. Burwell. Environmental History of the Lower Montane Pinyon (Pinus Monophylla) Treeline, Eastern California. University of Wisconsin--Madison, 1999. 
  74. ↑ Raymond J. Hoff; Geral I. McDonald; R. T. Bingham Resistance to Cronartium ribicola in Pinus monticola: structure and gain of resistance in the second generation. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Intermountain Forest and Range Experiment Station, 1973, p. 1–. 
  75. ↑ K. Van Cleve. A Study of the Nitrogen Economy of Bishop Pine (Pinus Muricata) Stands of Various Ages. University of California, Berkeley, 1960. 
  76. ↑ Thomas C. Croker. Longleaf Pine: an Annotated Bibliography, 1946 Through 1967. Southern Forest Experiment Station, 1968, p. 7–. 
  77. ↑ G. E. Rehfeldt. Adaptive Variation in Pinus Ponderosa from Intermountain Regions: Middle Columbia River system. II.. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Intermountain Forest and Range Experiment Station, 1986, p. 9–. 
  78. ↑ Raymond C. Shearer. Performance of 14-year-old Pinus Ponderosa Hybrids in Western Montana. Intermountain Forest and Range Experiment Station, Forest Service, United States Department of Agriculture, 1966, p. 1–. 
  79. ↑ Bruce Allen Follansbee. In Vitro Culture Studies of Pinus Ponderosa Laws. U. of Calif., Davis, 1984. 
  80. ↑ Thomas Meehan. Pinus Pungens: The Table Mountain Pine. Lane S. Hart, 1879, p. 3–. 
  81. ↑ Alfonso Fernández Manso; Alfonso Sarmiento Maíllo El pino radiata (Pinus radiata): manual de gestión forestal sostenible. Junta de Castilla y León, 2004. 
  82. ↑ Felipe Crecente-Campo. Modelo de crecimiento de árbol individual para Pinus radiata D. Don en Galicia.. Univ Santiago de Compostela, 2008, p. 2–. GGKEY:ARDXUEK37TY. 
  83. ↑ Esther Fernández Núñez. Sistemas silvopastorales establecidos con Pinus radiata D. Don y Betula alba L. en Galicia.. Univ Santiago de Compostela, p. 14–. GGKEY:24AP4362BJG. 
  84. ↑ Nicolás Marcelo Gálvez Arévalo. Determinación de la composición química de madera de pino insigne (pinus radiata D. Don) sometida a la acción de dos hongos de pudrición blanca. Universidad de Chile, 2001. 
  85. ↑ Nicholas Tiho Mirov. Composition of Gum Turpentines of Pines. U.S. Department of Agriculture, 1961, p. 35–. 
  86. ↑ David M. Richardson. Ecology and Biogeography of Pinus. Cambridge University Press, 31 juliol 2000, p. 174–. ISBN 978-0-521-78910-3. 
  87. ↑ Harold Scofield Betts. Red Pine (Pinus Resinosa). Forest Service, U.S. Department of Agriculture, 1953, p. 1–. 
  88. ↑ Douglas E. Gritzinger. Short Term Dynamics of Potassium Cycling in Pinus Resinosa. Cornell University, Aug., 1979. 
  89. ↑ James Edward Stone. Water Conduction in Roots and Root Grafts of Pinus Resinosa. Cornell Univ., 1974. 
  90. ↑ Orville W. Moore. Red Pine (Pinus Resinosa) Seedlings as Affected by Various Soil Treatments. Michigan State College of Agriculture and Applied Science. Department of Soil Science, 1950. 
  91. ↑ Silas Little; Jack McCormick; John W. Andresen A Selected and Annotated Bibliography of Pitch Pine (Pinus Rigida Mill.). U.S. Northeastern Forest Experiment Station, 1970, p. 25–. 
  92. ↑ Boy Scouts of America. Handbooks for Boys, 1934. 
  93. ↑ Michael A. Taras; J. R. Saucier Wood Density Surveys of the Minor Species of Yellow Pine in the Eastern United States: Pond pine (Pi̲ṉu̲s̲ ̲se̲ṟo̲ṯi̲ṉa̲ ̲Michx.). U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Southeastern Forest Experiment Station, 1970, p. 1–. 
  94. ↑ Eugenio Plá y Ravé. Tratado de maderas de construccion civil y naval. Imprenta, estereotipia y galvanoplastia de Aribau y Cia. (Suc.de Rivadeneyra), 1880, p. 118–. 
  95. ↑ Growth and Yield Model for Pinus Taeda and Pinus Elliottil in Brizil. Bib. Orton IICA / CATIE, p. 5–. GGKEY:94TK33SQ2A1. 
  96. ↑ United States. Forest Service. Torrey Pine: Pinus Torreyana Parry. U.S. Government Printing Office, 1908. 
  97. ↑ Patterns of Reproduction in Torrey Pine (Pinus Torreyana), 1980. 
  98. ↑ A. D. Lindsay. Torrey Pine (Pinus Torreyana Parry), 1932. 
  99. ↑ Population Trends and Recruitment Patterns of Pinus Torreyana at the Torrey Pine State Reserve. San Diego State University, 2009. 
  100. ↑ Arthur Pierson Kelley. The Variations in Form of Mycorrhizal Short-roots of Pinus Virginiana Mill. Associated with Certain Soil Series. Landenberg Laboratory, 1941. 
  101. ↑ Boletin tecnico, 1981. 
  102. ↑ Víctor M. Cano Gutiérrez. Tabla de densidad para pinus arizonica. Instituto Nacional de Investigaciones Forestales y Agropecuarias, Centro de Investigación Regional del Norte Centro, Campo Experimental Madera, 1994. 
  103. ↑ Miguel Angel Musálem; Alvaro Ramírez Luis Monografía de Pinus ayacahuite var. veitchii Shaw. Instituto Nacional de Investigaciones Forestales y Pecuarias, 2003. ISBN 978-968-5580-06-9. 
  104. ↑ TRES INTENSIDADES DE RALEO EN PINUS CARIBAEA var HONDURENSIS; ANALISIS DE 10 ANOS DE CRECIMIENTO EN UN DISENO CUADRADO LATINO. Bib. Orton IICA / CATIE, p. 1–. GGKEY:7Z9682JE0F1. 
  105. ↑ Pastoreo Bajo Plantaciones de Pinus Caribaea Informe de Investigacion 1984-1985 Proyecto Agroforestal Unu/catie. Bib. Orton IICA / CATIE, p. 1–. GGKEY:2GN37T577YD. 
  106. ↑ Datos De Crecimiento De Pinus Caribaea Var. Hondurensis En La Reserva Forestal La Yeguada, Panama. Bib. Orton IICA / CATIE, p. 15–. GGKEY:4U661UYXX7S. 
  107. ↑ Growth and Site Relationships of Pinus Caribaea Across the Caribbean Basin. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Southern Forest Experiment Station, 1991, p. 60–. 
  108. ↑ Jacob L. Whitmore. Spacing Trial of Pinus Caribaea Var. Hondurensis. Southern Forest Experiment Station, 1980, p. 8–. 
  109. ↑ Phytologia. Alma L. and Harold N. Moldenke, 1983. 
  110. ↑ Jeffery A. Wright. Conservación y uso del recurso genético de Pinus chiapensis en Colombia. Smurfit Cartón de Colombia, 1996. 
  111. ↑ Estimación de biomasa y contenido de carbono de Pinus cooperi Blanco, en Pueblo Nuevo, Durango. Instituto de Ecología A.C., 2007. 
  112. ↑ David M. Richardson. Ecology and Biogeography of Pinus. Cambridge University Press, 31 juliol 2000, p. 23–. ISBN 978-0-521-78910-3. 
  113. ↑ Francisco Adolfo Sauvalle. Flora cubana, 1873, p. 151–. 
  114. ↑ Guias botánicas de excursiones en México: Sureste, Noroeste y Noreste, Cañon de Lobos, Los Volcanes, Meztitlan, El Mezquital. Sociedad Botánica de México, 1972. 
  115. ↑ INEGI. Anuario estadístico y geográfico de Michoacán de Ocampo 2014. INEGI, 1 desembre 2014, p. 2–. GGKEY:64SXJACFWSX. 
  116. ↑ INEGI. Explotación de pino en el estado de Durango. INEGI, 1 gener 1997, p. 8–. GGKEY:WD4R5L33F3F. 
  117. ↑ Basilio Bermejo-Velazquez. Genetic Diversity and the Mating System in Pinus Engelmannii Carr. University of Wisconsin--Madison, 1993. 
  118. ↑ J. P. Perry (Jr.). The Taxonomy and Chemistry of Pinus Estevezii. 
  119. ↑ Paul Carpenter Standley. Trees and Shrubs of Mexico. U.S. Government Printing Office, 1926, p. 56–. ISBN 978-0-598-40856-3. 
  120. ↑ Miguel Angel Musálem; Gabriel Martínez Cantera Monografía de Pinus Greggii Engelm. Instituto Nacional de Investigaciones Forestales y Pecuarias, 2003. ISBN 978-968-5580-03-8. 
  121. ↑ Olman Murillo. Natural Variation in Wood Specific Gravity of Pinus Greggii, P. Leiophylla and P. Pringlei. North Carolina State University, School of Forest Resources, 1988. 
  122. ↑ Villers Ruiz, Lourdes; Fabiola Rojas García; Pedro Tenorio Lezama Guia Botanica Del Parque Nacional Malinche. Tlaxcala-puebla. UNAM, 2006, p. 149–. ISBN 978-970-32-1844-8. 
  123. ↑ Abisaí J. García-Mendoza; María de Jésus Ordóñez Díaz; Miguel Briones-Salas Biodiversidad de Oaxaca. UNAM, 2004, p. 149–. ISBN 978-970-32-2045-8. 
  124. ↑ Freddy Eduardo Rojas-Rodríguez; Edgar Ortiz Pino Caribe: Pinus caribaea Morelet var. hondurensis (Barret y Golfari) : especie de árbol de uso múltiple en América Central. CATIE, 1991, p. 3–. ISBN 978-9977-57-104-1. 
  125. ↑ Antología botánica del estado de Jalisco, México. Universidad de Guadalajara, Departamento de Geografía y Ordenación Territorial, 1900. 
  126. ↑ Ronald M. Lanner. The Pinon Pine: A Natural And Cultural History. University of Nevada Press, 1 agost 1981, p. 277–. ISBN 978-0-87417-412-0. 
  127. ↑ Alcántara, Manuel; García Montero, Mercedes; Sánchez López, Francisco Historia y Patrimonio Cultural: Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Ediciones Universidad de Salamanca, 1 juliol 2018, p. 680-. ISBN 978-84-9012-927-2. 
  128. ↑ Maximino Martínez. Plantas utiles de la flora Mexicana. Ediciones Botas, 1959. 
  129. ↑ Baldemar Arteaga Martínez; Horacio García Rodríguez; Juan Gabriel Rivera Medrano Piñón grande: pinus maximartinezii rzedowski. Universidad Autónoma Chapingo, División de Ciencias Forestales, 2000. ISBN 978-968-884-322-2. 
  130. ↑ W. S. Dvorak; J. K. Donahue Pinus Maximinoi Seed Collections in Mexico and Central America. North Carolina State University, School of Forest Resources, 1988. 
  131. ↑ Fernando Carrillo Anzures. Natural Regeneration in Pinus Montezumae Forests of Central Mexico. University of Wisconsin--Madison, 1998. 
  132. ↑ INEGI. Anuario estadístico del estado de Nuevo León 2008. Tomo I. INEGI, 1 gener 2008, p. 58–. GGKEY:7RW9JRC6244. 
  133. ↑ Santiago Wigberto Bueno Lopez; Eddie Bevilacqua Predicción de Distribuciones Diamétricas Para Pinus Occidentalis. Editorial Academica Espanola, abril 2012. ISBN 978-3-8484-7507-0. 
  134. ↑ Bibliografía sobre Pinus occidentalis, 1977. 
  135. ↑ Estudio de la Masa Forestal del Bosque de Pinus Oocarpa de yucul (Nicaragua) Atacado pr Dendroctuonus Frontalis. Bib. Orton IICA / CATIE, p. 9–. GGKEY:4CUZ3RHQHAS. 
  136. ↑ Leonidas Vega Condori. Observaciones silviculturales de pinus patula Schel & Chan: en Cundinamarca, Colombia. Universidad distrital "Francisco José de Caldas," Facultad de ingeniería forestal, 1965. 
  137. ↑ A. E. Squillace. Classification of Pinus Patula, P. Tecunumanii, P. Oocarpa, P. Caribaea Var. Hondurensis, and Related Taxonomic Entities. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Southeastern Forest Experiment Station, 1992, p. 2–. 
  138. ↑ Jessica Dawn Palmer. The Apache Peoples: A History of All Bands and Tribes Through the 1880s. McFarland, 30 juliol 2013, p. 80-. ISBN 978-1-4766-0195-3. 
  139. ↑ C.L. Diaz Luna. Estudio cromosomico de Pinus pinceana Gordon, 1962. 
  140. ↑ Potencial dendroclimático de Pinus pinceana Gordon en la sierra madre oriental. Instituto de Ecología A.C., 2010. 
  141. ↑ Posibilidades de Introducir Algunas Coniferas de Mexico Y America Central en Colombia. Bib. Orton IICA / CATIE, p. 5–. GGKEY:TR2CCK42FE4. 
  142. ↑ Carlos Reiche C.. Costos del cultivo de árboles de uso múltiple en América Central. Bib. Orton IICA / CATIE, 1991, p. 67–. ISBN 978-9977-57-110-2. 
  143. ↑ José Delgadillo; José Delgadillo Rodríguez El bosque de coníferas de la Sierra de San Pedro Mártir, Baja California. Instituto Nacional de Ecología, 2004, p. 73–. ISBN 978-968-817-702-0. 
  144. ↑ United States. Forest Service. Four-leaf Piñon: Pinus Quadrifolia Parl. U.S. Government Printing Office, 1908. 
  145. ↑ Aljos Farjon. A Handbook of the World's Conifers: Revised and Updated Edition. BRILL, 27 abril 2010, p. 1068–. ISBN 978-90-474-3062-9. 
  146. ↑ Hugh H. Genoways; Robert J. Baker Biological Investigations in the Guadalupe Mountains National Park, Texas: Proceedings of a Symposium Held at Texas Tech University, Lubbock, Texas, April 4-5, 1975. National Park Service, 1979, p. 34–. 
  147. ↑ W. S. Dvorak; E. A. Shaw Five Year Results for Growth and Stem Form of Pinus Tecunumanii in Brazil, Colombia and South Africa. CAMCORE, North Carolina State University, College of Forest Resources, 1992. 
  148. ↑ José Alcina Franch; Miguel León Portilla; Eduardo Matos Moctezuma Azteca Mexica. Lunwerg Editores, 1992. ISBN 978-84-7782-203-5. 
  149. ↑ George Russell Shaw. The Pines of Cuba: Pinus Tropicalis (Morelet), Pinus Caribaea (Morelet), Pinus Cubensis (Grisebach)., 1904. 

Vegeu també

modifica
En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons (Galeria)  
 
Commons
 Commons (Categoria)  
 
Viquidites
 Viquidites
 
Viquiespècies
 Viquiespècies  

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pinus&oldid=34173902»