Paul Hindemith

Paul Hindemith va néixer a Hanau, prop de Frankfurt, fill gran del pintor i decorador Robert Hindemith de la Baixa Silèsia i de la seva dona Marie Hindemith, de soltera Warnecke.^[2] De petit li aprendre violí. Va ingressar al Dr. Hoch's Konservatorium de Frankfurt, on va estudiar violí amb Adolf Rebner, així com direcció i composició amb Arnold Mendelssohn i Bernhard Sekles. Al principi es va mantenir tocant en bandes de ball i grups de comèdia musical. Va esdevenir cap adjunt de l'⁣Orquestra de l'Òpera de Frankfurt el 1914 i va ser promogut a concertista el 1916.^[3] Va tocar el segon violí al Rebner String Quartet des de 1914.

Després de la mort del seu pare el 1915 a la Primera Guerra Mundial, Hindemith va ser reclutat a l'⁣Exèrcit Imperial Alemany el setembre de 1917 i enviat a un regiment a Alsàcia el gener de 1918.^[4] Allà va ser assignat per tocar el bombo a la banda del regiment, i també va formar un quartet de corda. El maig de 1918 va ser desplegat al front de Flandes, on va fer de sentinella; el seu diari diu que va "sobreviure als atacs de granades només per bona sort", segons el New Grove Dictionary.^[4] Després de l'armistici va tornar a Frankfurt i al Quartet Rebner.^[4]

El 1921, Hindemith va fundar l'⁣Amar Quartet, tocant la viola, i va fer una extensa gira per Europa amb èmfasi en la música contemporània. El seu germà petit Rudolf era el violoncel·lista original.^[5]

Com a compositor, es va convertir en un gran defensor de l'estil musical Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat) als anys vint, amb composicions com Kammermusik. Recordant els Concerts de Brandenburg de Bach, inclouen obres amb viola i viola d'amor com a instruments solistes amb un esperit neobachià.^[6] El 1922, algunes de les seves peces van ser interpretades al festival de la Societat Internacional de Música Contemporània de Salzburg, que va cridar per primera vegada l'atenció d'un públic internacional. L'any següent, va compondre el cicle de cançons Das Marienleben (La vida de Maria) i va començar a treballar com a organitzador del Festival de Donaueschingen, on va programar obres de diversos compositors d'avantguarda, entre ells Anton Webern i Arnold Schönberg. El 1927 va ser nomenat professor a la Berliner Hochschule für Musik de Berlín.^[7] Hindemith va escriure la música de la pel·lícula d'avantguarda de Hans Richter de 1928 Ghosts Before Breakfast (Vormittagsspuk) i també va actuar a la pel·lícula; la partitura i la pel·lícula original van ser posteriorment cremades pels nazis.^[8] El 1929, Hindemith va interpretar la part solista de l'estrena del concert per a viola de William Walton, després que Lionel Tertis, per a qui va ser escrit, el rebutgés.

El 15 de maig de 1924, Hindemith es va casar amb l'actriu i cantant Gertrud (Johanna Gertrude) Rottenberg (1900–1967).^[2] El matrimoni no va tenir fills.^[9]

La relació dels nazis amb la música de Hindemith va ser complicada. Alguns van condemnar la seva música com a "degenerada" (basada en gran part en les seves primeres òperes sexualment carregades com Sancta Susanna). El desembre de 1934, durant un discurs al Palau d'Esports de Berlín, el ministre de Propaganda d'Alemanya, Joseph Goebbels, va denunciar públicament Hindemith com un "fabricant de soroll atonal".^[10] Els nazis van prohibir la seva música l'octubre de 1936, i posteriorment va ser inclòs a l'exposició Entartete Musik (Música degenerada) de 1938 a Düsseldorf.^[11] Altres funcionaris que treballaven a l'Alemanya nazi, però, van pensar que podria proporcionar a Alemanya un exemple de compositor alemany modern, ja que, en aquest moment, estava escrivint música basada en la tonalitat, amb referències freqüents a la música popular. La defensa de Hindemith del director d'orquestra Wilhelm Furtwängler, publicada el 1934, pren aquesta línia.^[12] La controvèrsia al voltant de la seva obra va continuar durant els anys trenta, amb Hindemith caient en desgràcia i tornant a ser afavorit pels nazis.

Durant la dècada de 1930, Hindemith va visitar diverses vegades el Caire i també Ankara. Va acceptar una invitació del govern turc per supervisar la creació d'una escola de música a Ankara el 1935, després que Goebbels l'hagués pressionat perquè demanés una excedència indefinida a l'Acadèmia de Berlín.^[11] A Turquia, va ser la figura principal d'una nova pedagogia musical en l'època del president Kemal Atatürk. El seu adjunt va ser Eduard Zuckmayer. Hindemith va liderar la reorganització de l'educació musical turca i els primers esforços per establir l'⁣Òpera i el Ballet Estatals de Turquia. No es va quedar a Turquia tant com molts altres emigrats, però va influir molt en la vida musical turca; el Conservatori Estatal d'Ankara deu molt als seus esforços. Els joves músics turcs consideraven a Hindemith com un "autèntic mestre", i era apreciat i molt respectat.^[10]

Cap a finals de la dècada de 1930, Hindemith va fer diverses gires per Amèrica com a solista de viola i viola d'amor.

Va emigrar a Suïssa el 1938, en part perquè la seva dona era d'ascendència en part jueva.^[13]

Al mateix temps que codificava el seu llenguatge musical, l'ensenyament i les composicions de Hindemith van començar a veure's afectades per les seves teories, segons crítics com Ernest Ansermet.^[14] Arribat als EUA el 1940, va ensenyar principalment a la Universitat Yale,^[15] on va fundar el Yale Collegium Musicum.^[6] Va tenir estudiants tan notables com Lukas Foss, Graham George, Andrew Hill, Norman Dello Joio, Mel Powell, Yehudi Wyner, Harold Shapero, Hans Otte, Ruth Schönthal, Samuel Adler, Leonard Sarason, Fenno Heath, el compositor guanyador de Tony Mitch Leigh, i el director de cinema guanyador d'un Oscar George Roy Hill. Hindemith també va ensenyar a la Universitat de Buffalo, la Universitat de Cornell i el Wells College.^[16] Durant aquest temps va donar les Charles Eliot Norton Lectures a Harvard, de les quals es va extreure el llibre A Composer's World (1952).^[17] Hindemith va tenir una llarga amistat amb Erich Katz, les composicions del qual van ser influenciades per ell.^[18] També entre els estudiants de Hindemith hi havia el futur científic de coets Wernher von Braun^[19] i els compositors Franz Reizenstein, Harald Genzmer, Oskar Sala, Arnold Cooke,^[20] Robert Strassburg,^[21] i desenes d'altres notables.

Hindemith es va convertir en ciutadà nord-americà el 1946, però va tornar a Europa el 1953, vivint a Zúric i on va ensenyar a la universitat fins que es va retirar de l'ensenyament el 1957.^[6] Cap al final de la seva vida va començar a dirigir més i va fer nombrosos enregistraments, la majoria de la seva pròpia música.^[11]

L'any 1954, un crític anònim de la revista Opera, després d'haver assistit a una representació de Neues vom Tage de Hindemith, va escriure: "El senyor Hindemith no és un director virtuós, però té una habilitat extraordinària per fer que els intèrprets comprenguin com se suposa que ha d'interpretar-se la seva pròpia música."^[22]

Hindemith va rebre el premi Wihuri Sibelius el 1955.^[23] Va ser guardonat amb el Premi Balzan l'any 1962 "per la riquesa, extensió i varietat de la seva obra, que es troba entre les més vàlides de la música contemporània, i que conté obres mestres d'òpera, música simfònica i de cambra".^[23][24]

Malgrat un declivi prolongat de la seva salut física, Hindemith va compondre gairebé fins a la seva mort. Va morir a Frankfurt de pancreatitis, als 68 anys. Ell i la seva dona estan enterrats al Cimetière La Chiésaz, La Chiésaz, Cantó de Vaud, Suïssa.^[2]

Hindemith és considerat com un dels músics alemanys més importants del segle xx. Les seues primeres obres són encara d'inspiració romàntica. Després va passar per una etapa expressionista, semblant en el seu estil a la del jove Schönberg. Més tard va desenvolupar un estil propi, que alguns van considerar, i encara avui és així, de difícil comprensió. Ha estat qualificat de neoclàssic, però és molt diferent del neoclassicisme d'Ígor Stravinski, i està més a prop de l'estil contrapuntístic barroc de Bach que de la claredat clàssica de Mozart.

Aquest nou estil apareix ja en una sèrie d'obres anomenades Kammermusik (música de cambra) que daten de 1922 a 1927. Cada una d'aquestes peces va ser escrita per a un conjunt diferent d'instruments (alguns d'ells completament atípics). Per exemple, la Kammermusik núm. 6, és un concert per a viola d'amore, un instrument que havia caigut en desús des de finals de l'època barroca. Hindemith va continuar component durant tota la seua vida per a aquest tipus de conjunts, produint, per exemple, una sonata per a contrabaix i piano el 1949.

Durant els anys 30, Hindemith va començar a escriure cada vegada més per a grans conjunts orquestrals. El 1933-35, va escriure la seua òpera Mathis der Maler (Maties el pintor), basada en la vida del pintor renaixentista alemany Matthias Grünewald. Com moltes de les obres de Hindemith, va obtenir el vistiplau dels cercles musicals, però escàs èxit popular, i encara avui es representa molt rarament. L'any 1934, mentre escrivia aquesta òpera, va compondre una simfonia amb el mateix nom, considerada una de les seues obres mestres.

Hindemith, com Kurt Weill i Ernst Krenek, va escriure gebrauchsmusik (música útil), és a dir música amb un propòsit polític i social precís, fins i tot pensada per a ser tocada per aficionats. N'és un exemple la seua Trauermusik (‘música fúnebre'), escrita el 1936. Hindemith estava preparant un concert per a la BBC quan es va assabentar de la mort del rei Jordi V. Ràpidament va compondre aquesta peça per a viola i orquestra de corda, que va ser interpretada el mateix dia. Més tard Hindemith va rebutjar el terme gebrauchsmusik, perquè el considerà equívoc.

A finals dels 30, Hindemith va escriure un tractat de música titulat L'art de la composició musical en què classifica tots els intervals musicals, des del més consonant al més dissonant. Aquest manual fixa la tècnica compositiva de Hindemith, que va continuar usant la resta de la seua vida. La seua obra per a piano Ludus Tonalis (1942) és un clar exemple de l'ús d'aquesta tècnica. Conté dotze fugues, a la manera de Johann Sebastian Bach, connectades entre si per un interludi durant el qual la música es desplaça des de la tonalitat de la fuga precedent a la de la fuga següent.

L'obra més famosa de Hindemith probablement són les Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber, escrites el 1943. En aquesta composició, Hindemith es va servir de melodies de Carl Maria Von Weber, sobretot duets per a piano, però també d'un tema de l'obertura de la música incidental per a Turandot, i les va transformar i adaptar de tal manera que cada moviment de l'obra es basa en un tema.

• Sinfonietta, op. 4 (1916)
• Ragtime (1921)
• Concert per a orquestra op. 38 (1923)
• Cinc peces per a orquestra de corda (1925)
• Variacions per a orquestra (1932)
• Maties el pintor (simfonia) (1934, considerada la seua obra mestra)
• Dances simfòniques (1937)
• Simfonia en Mi bemoll (1940)
• Amor i Psiche (1943)
• Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber (1943)
• Simfonia Serena (1946)
• Sinfonietta en mi major (1949)
• Simfonia Die Harmonie der Welt (1957)
• Simfonia per a banda (1951)
• Simfonia Pittsburgh
• Marxa sobre "Schwerzeiton" (1960)

• Der Dämon, op.28 (1922)
• Triadisches ballett (1923)
• Nobilíssima visione (1938)
• Els quatre temperaments per a orquestra de corda i piano (1940)
• Hérodiade (1944)

• Das Marienleben, obra vocal sobre poemes de Rilke (1923)
• Six Chansons, sobre poemes francesos de Rilke
• Das Unaufhörliche, oratori per a cor i orquestra sobre text de Gottfried Benn (1931)
• When Lilacs Last in the Dooryard Bloom'd per a cor i orquestra, basada en poemes de Walt Whitman (1946)
• Missa per a cor mixt a cappella (1963)

• Mörder, Hoffnung der Frauen (1921)
• Das Nusch-Nuschi (1921)
• Sancta Susanna (1922)
• Cardillac (1926)
• Hin und zurück (1927)
• Neues vom Tage (1929)
• Lehrstück
• Mathis der Maler (1938)
• Die Harmonie der Welt (1957)
• The Long Christmas Dinner (1963)

• Concert per a cello Op.3 (1916)
• Klaviermusik mit Orchester per a piano amb mà esquerra solista i orquestra Op.29
• Kammermusik núm. 2 per a piano i orquestra (1924)
• Kammermusik núm. 3 per a violoncel i orquestra (1925)
• Kammermusik núm. 4 per a violí i orquestra (1925)
• Kammermusik núm. 5 per a viola i orquestra (1927)
• Kammermusik núm. 6 per a viola d'amor i orquestra (1927)
• Kammermusik núm. 7 per a orgue i orquestra (1927)
• Konzertmusik per a viola i gran orquestra de cambra (1930)
• Der Schwanendreher concert per a viola i petita orquestra (1935)
• Trauermusik per a viola i cordes (1936)
• Concert per a violí (1939)
• Concert per a violoncel (1940)
• Concert per a piano (1945)
• Concert per a clarinet (1947)
• Concert per a trompa (1949)
• Concert per a flauta, oboè, clarinet, fagot, arpa i orquestra (1949)
• Concert per a trompeta, fagot i cordes (1949)
• Concert per a orgue (1962)

• Quartet de corda núm. 1 en do op. 2 (1915)
• Quartet de corda núm. 2 en fa menor op. 10 (1918)
• Quartet de corda núm. 3 en Do op. 16 (1920)
• Quartet de corda núm. 4 op. 22 (1921)
• Kammermusik núm. 1 per a orquestra de cambra
• Kleine Kammermusik op. 24 per a quintet de vent
• Quartet de corda núm. 5 op. 36 (1923)
• Quintet per a clarinet i quartet de cordes (1923)
• Trio per a corda núm. 1 (1924)
• Tres peces per a cinc instruments per a clarinet en si, trompeta en do, violí, contrabaix i piano (1925)
• Trio per a corda núm. 2 (1933)
• Sonata per a flauta (1936)
• Quartet per a clarinet, violí, violoncel i piano (1938)
• Quartet de corda núm. 6 (1943)
• Quartet de corda núm. 7 (1945)
• Octet per a clarinet, fagot, trompa, violí, dos violes, violoncel i contrabaix (1958)

• Sonata per a orgue núm. 1 (1937)
• Sonata per a orgue núm. 2 (1937)
• Sonata per a orgue núm. 3 (1940)