Molly Haskell

Haskell nasqué a Charlotte (Carolina del Nord), i va créixer a Richmond (Virgínia). Estudià en St. Catherine's School i més tard en la universitat Sweet Briar College, entre el 1957 i el 1961.^[3][4] També cursà estudis en la Universitat de Londres i en la Sorbona. Després de traslladar-se a Nova York al 1962 treballà en el departament de publicitat i relacions públiques de l'empresa UNIVAC. I més tard en la French Film Office, en què a més a més d'escriure un butlletí sobre pel·lícules franceses feia d'intèrpret dels directors francesos que viatjaven als Estats Units.^[5]

Començà a escriure crítiques de teatre i després de cinema en el diari The Village Voice. Segons l'autor J. Hoberman, quan Haskell hi començà a treballar, al voltant del 1970, era "la primera crítica de cinema habitual als Estats Units que escrivia des d'un punt de vista explícitament feminista".^[6] Després fou crítica de cinema en les revistes Nova York i Vogue. També ha escrit en The New York Times, Sight & Sound, The Guardian, Esquire, The Nova York Observer, The Nation, Nova York Review of Books i Town and Country.

Al 1974 publicà From Reverence to Rap: The Treatment of Women in the Movies, que examinava la representació de les dones en el cinema. Altres obres seues són dues memòries, una col·lecció d'assaigs i entrevistes, una anàlisi de la pel·lícula El que el vent s'endugué i una biografia del director Steven Spielberg.

Fou directora artística del Festival de Cinema Francés de Sarasota; formà part del comité de selecció del Festival de Cinema de Nova York; ha estat professora associada de cinema en Barnard College i professora adjunta de cinema en la Universitat de Colúmbia, i ha fet classes en Sarah Lawrence College.^[7][8] Al 2006 presentà el programa The Essentials de la cadena Turner Classic Movies amb Robert Osborne.^[9]

Haskell participà en l'enquesta de crítics de la revista Sight & Sound del 2012, i enumerà les seues deu pel·lícules preferides: Pels nostres amors, A l'atzar, Baltasar, La terrible veritat, Chinatown, El genoll de Clara, Sé el que vull, Madame de..., El basar de les sorpreses, Alba i Vertigen.^[10]

El National Board of Review li atorgà un reconeixement especial el 1989 i el premi William K. Everson d'història del cinema el 2008, tots dos amb Andrew Sarris.^[11][12] El 2013, Haskell rebé el Premi Athena, del Festival de Cinema Athena, per a premiar certes persones "pel seu lideratge i èxits creatius en la indústria cinematogràfica".^[13] El 2017 el Cercle de Crítics de Cinema de Nova York li lliurà un premi per la seua trajectòria.^[14]

El 2010 rebé una beca Guggenheim. És membre de l'Acadèmia Estatunidenca de les Arts i les Ciències des del 2019.^[15]

• From Reverence to Rap: The Treatment of Women in the Movies (1974; revisat i reeditat el 1987); ISBN 0-226-31885-0.
• Love and Other Infectious Diseases: A Memoir. Nova York: William Morrow, 1990, ISBN 978-0-688-07006-9.
• Hòlding My Own in No Man's Land: Women and Men and Films and Feminists. Nova York: Oxford University Press, 1997, ISBN 978-0-19-505309-8.
• Frankly, My Dear: "Gone with the Wind" Revisited. New Haven, Conn.: Yale University Press, 2009, ISBN 978-0-300-11752-3.
• Mary Pickford: Queen of the Movies. Lexington, Kentucky: University Press of Kentucky, 2012. ISBN 9780813136479. 
• My Brother My Sister: A Story of Transformation. Nova York: Viking, 2013, ISBN 978-0-670-02552-7 .
• Steven Spielberg: A Life in Films (Jewish Lives). Yale University Press, 2017. ISBN 978-0300186932.

• Lloc web oficial.
• Articles de Molly Haskell en The Guardian.
• Articles de Molly Haskell en The Criterion Collection.