Maurici Vilomara i Virgili

Maurici Vilomara va néixer el 1848 prop del mercat de la Boqueria i era fill de Tomàs Vilomara i Virgili fabricant tèxtil aficionat al dibuix natural de Barcelona i de Josefa Virgili i Bonet de Barcelona, Vilomara va començar a demostrar que tenia una gran destresa com a dibuixant des de ben petit als Escolapis.^[3]

El 1862 va ingressar a l'Escola de la Llotja, on va estudiar sota l'orientació de Martí Alsina i Lluís Rigal i va treballar activament en el taller de Joan Ballester, Francesc Pla i Soler i Rovirosa.^[3]

Es va estrenar professionalment als divuit anys al Liceu, on va col·laborar amb Ballester en l'obra Dinorah i on va treballar any rere any conreant i perfeccionant creacions, fins a tenir un èxit aclaparant amb un decorat que simulava un incendi i que va omplir pàgines de diaris i converses de carrer.^[3] No obstant això, el mèrit se'l va emportar Marià Carreras, que va intentar eclipsar Vilomara, ja que comptava amb les seves col·laboracions sense reconèixer-li la tasca.^[3]

Vilomara va treballar amb Pla a Madrid i va participar en projectes de Soler i Rovirosa a l'Havana i en la memorable producció catalana a Nova York Castles in Spain, que no va gaudir del reconeixement que s'esperava.^[3] Poc després de l'estrena, Albert Bernís, el director del projecte americà, va assumir la direcció del Liceu i, desencantat amb la feina dels escenògrafs de la línia Soler i Rovirosa i Vilomara, va decidir atorgar a Carreras el càrrec d'escenògraf principal.^[3]

A partir de la mort de Carreras, el 1888, Vilomara va començar a signar les creacions pròpies i el seu nom va adquirir prestigi al Liceu.^[3] L'admiració que despertava era no només per les obres sinó també pels mètodes de treball.^[3] Un cop assolida la categoria de mestre, va començar a treballar sol i sense deixebles i les seves escenografies es consideraven veritables obres d'art, fins al punt que la sagristia del Sant Suplici que va crear per a l'òpera Manon va ser declarada d'interès artístic nacional.^[3]

Cap al 1890 es va iniciar en àmbits diferents del teatre Líric i les seves creacions es van utilitzar al Novetats i al Romea, fins a arribar a ser l'escenògraf preferit d'Àngel Guimerà. Però el gran daltabaix del 1897, any durant el qual va patir la pèrdua de la mare, el pare i el germà, li va marcar la trajectòria i li va paralitzar l'evolució fins que, el 1903, la relació amb Adrià Gual el va introduir en les renovacions que proposava el teatre íntim.^[3]

Col·laborà així mateix en la posada en escena de les dues grans representacions del Teatre de Naturalesa a la Garriga, els anys 1911 (Flors de cingle, d'Ignasi Iglesias) i 1914 (La viola d'or, d'Apel·les Mestres).

Fins al 1930 va compaginar diversos àmbits de treball: va participar en molts projectes tant a Madrid com a Barcelona al costat de Margarida Xirgu, va col·laborar en els Espectacles Audicions Graner al Teatre Principal i va ser decorador i expositor en la V Exposició Internacional d'Art de Barcelona.^[3]

El 1915 el Teatre Principal es va incendiar i el seu taller se'n va veure perjudicat. Aquest fet, juntament amb l'edat avançada, va desfermar una reducció progressiva de les seves tasques.^[3] Va morir el 21 de juny de 1930 amb vuitanta-dos anys.^[3]

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva gran part de l'escenografia de l'artista, que inclou teatrins i esbossos de l'escenografia. Es pot trobar a Escena Digital del MAE.^[5]

• Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.