Improvisació teatral
La improvisació teatral és la improvisació aplicada al teatre. Un conjunt de tècniques d'improvisació s'utilitzen a la formació i entrenament actoral; a més, les improvisacions són usades per a la creació de les obres de teatre, tinguin o no ja prèviament fixat un text; finalment, la improvisació teatral és en si mateixa un gènere teatral, o més aviat un grup de gèneres dramàtics en els quals els actors improvisen en directe, com ara la comèdia de l'art, el clown, el cabaret, el cafè-teatre, les lligues d'improvisació o sovint el teatre de carrer. Les propostes d'improvisació teatral en escena interpenetren el real i l'imaginari constantment; plantejant-se com a accions frontera entre l'art, en el sentit d'artifici o ficció, i la simple observació de la vida real, com per exemple qui veu la gent passar en un passeig des d'una terrassa.[1][2][3]
_20110106-03.jpg)
_20110306.jpg)
La improvisació dramàtica actualment és clau a tots els gèneres teatrals i a totes les arts escèniques. En dansa-teatre i dansa contemporània, per exemple, es dona molta importància a experimentar amb la improvisació gestual i corporal per a anar trobant el que es vol transmetre al públic. Això es va fent al llarg de tot el procés de composició i creació de la coreografia, escenografia i altres elements escènics, de manera que cada intèrpret creador hi aporta la seva personalitat i estil.[2][4]
S'usa també com a mètode terapèutic i de creixement personal, per millorar la psicomotricitat, l'empatia, la comunicació, la creativitat, la confiança, la negociació, la gestió de conflictes i la cohesió de grups, sigui a través del psicodrama o altres formes de teatre social, o per si mateixa. Usada com a teràpia, la improvisació teatral és una forma de producció complexa que ajuda al desenvolupament general de la persona a partir d'un recorregut simbòlic, enfront de les creacions espontànies -en forma de símptomes o problemes de comportament- que aquesta desitja canviar o li produeixen malestar.[5]
Improvisació pura
modifica_20110227-2.jpg){kind=link}
Bàsicament hi ha dos tipus d'improvisació dramàtica, la tècnicament anomenada "improvisació pura" i la "improvisació impura". A la primera els intèrprets poden partir d'alguna consigna (una paraula, una situació, uns personatges, un tema, etc.) i immediatament han d'actuar a escena, sense haver pogut parlar abans entre ells ni fer cap assaig previ. Es diu que és "impura" quan no és "pura", és a dir, quan prèviament s'ha pogut esbossar un petit assaig, o almenys l'actor ha tingut uns moments per a pensar-hi o estructurar alguna cosa, o si són més d'un han pogut parlar o pactar algunes coses durant uns minuts, abans d'actuar. Les improvisacions impures s'usen sobretot a l'entrenament actoral i durant el procés de creació d'espectacles.[3]
En qualsevol cas, la improvisació té un entrenament metòdic en el qual es practiquen unes tècniques i uns codis, com per exemple la imaginació, l'escolta, la confiança, el ritme, l'acceptació de tot el que proposi l'altre, la creació pas a pas, la modificació segons el que faci l'altre, l'evitació dels judicis i de buscar el millor o el més bonic, entre altres moltes eines i habilitats.[3]
També, per a qualsevol tipus d'improvisació escènica, alguns autors diferencien quan la improvisació és pública, és a dir a escena, o privada, i en aquest cas es fa únicament durant el procés creatiu o com a entrenament actoral, per exemple, però no a escena davant d'un públic.[6]
Espectacles d'improvisació
modifica.jpg){kind=link}
A les arts escèniques en general, els espectacles basats en improvisacions pures en escena són prou coneguts i freqüents, com per exemple les jam session de música jazz o les improvisacions de dansa de contacte. Específicament en teatre trobem per exemple els combats d'improvisació, els happenings i la comèdia de l'art. Alguns directors, com Charles Dullin, van usar la improvisació a les seves obres teatrals.[7]
Altres espectacles requereixen un cert marge d'improvisació per motius tècnics, com per exemple quan hi ha participació del públic o interacció amb ells, típicament moltes performances, espectacles de carrer, teatre de l'oprimit, espectacles al qual es fa pujar a l'escenari algú del públic, cabaret, etc. Altres motius, per exemple, poden ser que es decideixi integrar una part d'improvisació més o menys pura en una part de l'obra, o en tota, per qüestions d'estil o mètode, molt típic a la dansa-teatre i al teatre físic; que es desitgi realitzar-la sempre a partir d'un esquelet únicament, com a mètode perquè el resultat sigui més espontani i vital; o també solucionar un error o un problema inesperat.[8][9]
Treball de companyies
modifica
La improvisació teatral és el mètode de creació col·lectiva en equip que usen les companyies de teatre, dansa i altres arts escèniques per a compondre els seus espectacles, que un cop acabats poden ser completament fixats o incloure alguna part més o menys oberta, especialment si inclou interacció amb el públic, com és el cas del teatre de carrer o en espais poc convencionals. L'espectacle final no és una improvisació sinó que en general queda fixat, les successives improvisacions als assajos s'usen per a crear-lo. És molt freqüent al teatre català del segle xxi, en el qual abunden els petits grups de teatre autònoms, i ja ho va ser als anomenats "grups alternatius" de teatre dels anys seixanta del segle xx, amb la diferència que aleshores es donava molta més importància al director escènic i ara al conjunt dels actors.[2][10]
Creació textual
modifica
Les successives improvisacions s'utilitzen en la creació d'obres teatrals que tenen un text fixat, com per exemple el de Romeu i Julieta de Shakespeare, per a definir les coses que passen i els personatges. Així, un mateix text pot ser interpretat d'infinites maneres i mostrar diferents conflictes, motivacions, situacions i personalitats. D'altra banda, altrament el text pot ser creat durant el procés general de creació de l'obra teatral. En aquest cas l'autoria del text es considera col·lectiva o en equip, del conjunt d'actors, que el van component i fixant a través de treballs de successives improvisacions teatrals. També es poden trobar creacions teatrals amb un grau important d'improvisació, o espectacles sense text escrit fixat sinó unes pautes o un esquema a seguir, com és el cas típicament de la comèdia de l'art.[11][1]
En textos escrits fixats pot haver el que s'anomena "teatre dins el teatre", és a dir que a la trama d'una obra de teatre hi ha almenys a part d'una altra obra teatral, per exemple uns personatges van a veure un espectacle i el públic veu com aquests personatges hi van i també veuen l'espectacle al qual els personatges estan anant com a públic. Això ocorre per exemple al Hamlet de Shakespeare. Una variant és que dintre de l'acció de l'obra teatral hi hagi un assaig o una improvisació d'una altra, com a part de l'acció de la primera. Exemples d'això en són La improvisació de Versailles de Molière, La improvisació de París de Jean Giraudoux i Aquesta nit improvisem de Luigi Pirandello.[1]
Bibliografia
modifica- Marco de Marinis, Entendre el teatre, Institut del Teatre, 1998. ISBN 9788477945963 (català)
- Keith Johnstone, Improvisation and the Theatre, editorial Routledge, 2012. ISBN 9781136610455 (anglès)
- Jeanne Leep, Theatrical Improvisation, Palgrave Macmillan, 2008. ISBN 9780230612556 (anglès)
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 Ramón X. Roselló, Anàlisi de l'obra teatral, edicions de l'Abadia de Montserrat, 2011. ISBN 9788498834437 (català)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Jean Jacquot, Denis Bablet, Les voies de la création théâtrale, Éditions du centre national de la recherche scientifique. (francès)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Le rôle de l'improvisation dans l'enseignement de l'art dramatique, International Theatre Institute. Centre romanés. Editorial Meridiane, 1965. (francès)
- ↑ Marta Castañer Balcells, La dansa contemporània és..., Universitat de Lleida, 2006. ISBN 9788484095361 (català)
- ↑ Procesos creativos y trastornos psíquicos, coordinat per Lourdes Cirlot Valenzuela i Laia Manonelles, edicions Universitat de Barcelona, 2011. ISBN 9788447535071 (català) (castellà)
- ↑ Jeanne Leep, Theatrical Improvisation, Palgrave Macmillan, 2008. ISBN 9780230612556 (anglès)
- ↑ Georges Gagneré, Permanence artistique et pratique théâtrale, Presses universitaires du septentrion, 2002. (francès)
- ↑ Simon Murray, John Keefe, Physical Theatres, editorial Routledge, 2007. ISBN 9781134231041 (anglès)
- ↑ Théâtre en Europe, Edicions 9-12, 1986. (francès)
- ↑ Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006. ISBN 9788497884020 (català)
- ↑ Luigi Pareyson, Xavier Giner, Els problemes actuals de l'estètica. Universitat de València, 1997. ISBN 9788437033174 (català)