Henri Rousseau

Va ser el quart dels cinc fills d'un calderer i la seva infantesa es va veure marcada pel progressiu declivi econòmic de la família. Va estudiar i el 1863 es va posar a treballar per a un advocat a Angers.

Aquest mateix any s'allista a l'exèrcit per evitar que el tanquin en un correccional a causa d'un petit furt. Passa un mes a la presó, i seguidament serveix a la infanteria tocant el saxofon a la banda durant set anys. No pren part en la campanya de Mèxic que dona suport a l'emperador Maximilià d'Habsburg, però aquest episodi històric li servirà d'inspiració per a les selves exòtiques dels seus quadres.

El 1868 mor son pare. Coneix Clémence Boitard i s'hi casa a l'any següent. Tindran set fills.

El 1870 aconsegueix un lloc de funcionari a París, com a funcionari de duanes; d'aquí el sobrenom de Duaner. El 1871 el van ascendir a recaptador.

Comença aleshores, relativament tard, la seva carrera de pintor autodidacte. Obté un permís de copista al Museu del Louvre que li permet estudiar a fons les obres dels grans pintors. Intenta exposar al Saló oficial el 1885, però com que no té formació acadèmica no hi és admès; acaba participant en el Saló dels Independents d'aquell mateix any.

La seva dona mor el 1888. L'any següent escriu una obra de teatre: Une visite à l'exposition universelle de 1889. Mentrestant continua participant gairebé cada any al Saló dels Independents. L'any 1891 hi exposarà Surpris! la seva primera obra sobre la jungla, on es veu un tigre entre una vegetació exuberant.

El 1893 deixa la seva feina de funcionari per tal de dedicar-se exclusivament a la pintura. Atès que aquesta dedicació no li aporta ingressos suficients, imparteix classes de violí i escriu obres de teatre. La seva situació econòmica empitjora i l'escriptor Alfred Jarry l'ajuda.

El 1898 es torna a casar, amb Joséphine Noury, però aquesta mor aviat, el 1903. Mentrestant la seva situació financera no millora. Continua pintant quadres exòtics.

A poc a poc aconsegueix el reconeixement i l'estimació de pintors avantguardistes com André Derain o Henri Matisse. Es fa amic de Robert Delaunay, Guillaume Apollinaire i Pablo Picasso.

Sembla que el 1907 participa en una estafa contra el Banc de França. La seva situació econòmica millora i Henri Rousseau organitza a casa seva revetlles musicals amb la participació d'artistes, poetes, periodistes… Picasso fa un banquet en honor seu.

El 2 de setembre de 1910 mor d'una gangrena a l'hospital Necker de París. Només set persones assisteixen al seu enterrament, entre elles Paul Signac, president de la Societat dels Independents.

En la seva pintura, s'esforça per fer coincidir el que veu amb el que sap, i reproduir-ho. En els seus quadres hi ha molts elements exòtics, tot i que Henri Rousseu no va viatjar mai a països llunyans. Tot és imaginat i reconstruït a partir dels jardins de París, en especial del Jardin des Plantes, de fotografies i d'il·lustracions de revistes. Autodidacte, va treballar al marge dels corrents establerts i va obtenir l'admiració dels millors artistes d'avantguarda. Va influir notablement en la pintura naïf.

El seu estil és colorista, amb una refinada gamma cromàtica. La pintura és detallista, amb contorns ben definits. La pintura és plana, l'única sensació de volum la dona el color. En conjunt té una gran potència expressiva.^[2]

És una de les temàtiques més fecundes del pintor, que repeteix fins a la seva mort. L'entorn conté sempre una flora exuberant i totalment inventada (com ho demostren els nombrosos ramells de plàtans que pengen a les branques, o la desproporció dels fullatges). Les escenes són de combats feroços entre una fera i la seva presa (excepte en Tigre combattant un nègre), o de retrats, més apaivagats, d'un gran animal, com en els Singes farceurs. Per plasmar aquests animals es fixava en les feres del Jardin d'Acclimation de París o en fotos de revistes.

En les seves últimes jungles, va incloure-hi personatges (La Charmeuse de serpents i Le Rêve) en harmonia amb la natura. En principi les seves selves van ser criticades per la seva manca de realisme i la seva ingenuïtat, però més tard gaudiran de reconeixement per part de la comunitat artística.

N'hi ha de vegetals, intemporals, representen llocs que Henri Rousseau coneix bé (com les ribes de l'Oise). N'hi ha de més urbans que inclouen sovint detalls en relació amb el progrés tècnic del seu temps: dirigibles, pilars telegràfics, ponts metàl·lics, la torre Eiffel…

Aquests paisatges continuen sent tanmateix ingenus, sense perspectiva.

Els personatges són encarcarats, posats de cara (no de perfil), sovint inexpressius. Si n'hi ha més d'un, simplement es juxtaposen. Semblen gegantins en comparació amb els elements de la decoració, potser perquè el pintor no dominava la perspectiva. En efecte, el paisatge és gairebé al mateix pla que el subjecte, amb tots els seus detalls.

Els seus retrats són de personatges sense nom, tot i que a vegades hi ha indicis que permeten identificar la persona, per exemple, Pierre Loti al seu Portrait de M. X (1910, KunstHaus de Zürich). Igualment, el primer retrat realitzat pel pintor, representant una dona que surt d'un bosc, sembla el de la seva primera dona, Clémence.

Henri Rousseau es va relacionar tant amb pintors com amb escriptors. Entre aquests últims es poden citar, a més a més de Jarry i Apollinaire, Blaise Cendrars i André Breton.

Va escriure diverses obres teatrals :

• La Venjança d'una òrfena russa, el 1898.
• Una visita a l'exposició de 1899, el 1899.

També és autor de diversos textos curts o poemes explicatius sobre les seves obres, sobretot per Bohémienne endormie (1897).

• El sueño de Henri Rousseau
• (castellà) Spanish Arts Arxivat 2007-09-08 a Wayback Machine.